Memòries i confessions del setè rei de Roma

Avete omnes!

Tots tenim alguna mala acció per confessar, una taca en el nostre expedient, o uns draps bruts que mai han estat trets a la llum. Avui és el dia de treure’ls a la llum... 

Per on començar? Moltes vivències que explicar.

Sóc Luci Tarquini, fill de Tarquini Prisc, que va ser el cinquè rei de Roma i va regnar entre el 616 i el 578.  Jo, Tarquini, anomenat el Superb, el millor rei de Roma i el més humil, hauria hagut d'heretar el tron, però això no va ser així, sinó que, injustament el successor del meu pare va ser Servi Tul·li, un aprofitat que arribà al poder amb l'aprovació del senat però no del poble.

A més era el pare ni més ni menys que de la meva amant Túl·lia, i no em queia gaire bé. Ja veieu que el fet de tenir repulsió cap al sogre és un fet que sempre s'ha repetit al llarg de la història.

Males llengües donen moltes versions de la meva vida, però jo us ofereixo la veritable. 

Després de quedar-me sense corona, vaig rumiar la manera d'enderrocar el poder de Servi: així doncs, corria el 534 que vaig reunir uns quants homes i vaig decidir presentar-me al fòrum per convidar Servi a tornar-me la meva corona. Cal dir que la meva dona insistia i insistia, que el que tenia fusta de rei era jo i no el seu pare, ni tan sols el seu anterior marit, el meu germà. I tal com explica Tit Livi, jo no vaig reunir ni els comicis (que havien de votar) ni vaig tenir en compte el sufragi del poble, però, què esperava? Jo no confio en la democràcia, i molt menys en assumptes d'honor que només un mateix pot remeiar. 

Què pensaria el poble del fet que el futur rei, bel·licós com jo sóc, es rebaixés fins a tal punt de quedar en evidència davant de tots els ciutadans? De cap de les maneres!

Però segueixo. Arribat allà, trobo Servi en un inevitable atac de còlera i no puc evitar empènyer-lo i fer que caigui per les escales rodolant com si de un sac de blat es tractés. Jo no podia aguantar tantes mentides i infàmies per part d'un fals monarca i la ràbia em va jugar una mala passada. Els meus homes van acabar de rematar la feina i la meva dona estimada, sí, dona, perquè d'amant va passar a muller oficial, va passar per sobre del seu cadàver amb el seu carro. D'acord, és una mica macabre, però havia de triar o ell o jo.

En la meva defensa diré que tots els monarques hem tingut un passat fosc o alguna acció que amagar. Així que en part no em penedeixo del que he fet. I possiblement ho tornaria a fer.

El meu regnat va ser bastant atrafegat, encara que gratificant: vaig conquerir Pomecia i Túscul, vaig fer-me amb la ciutat de Gabios i vaig establir colònies en Signia i Cireios. Per desgràcia tota gran història té un final, i en aquesta no és menys.

Com vaig perdre la meva corona? Doncs, per culpa del meu fill, aquell bala perduda. Jo no sé a qui devia semblar-se.... Sí, al 509 al meu fill, Sixt Tarquini, no se li acudí altra cosa que enamorar-se i  violar Lucrècia, una jove patrícia que, arran d'aquest fet, es va suïcidar. 

Per culpa d'aquesta mala acció del meu fill, van decidir venjar-se tots els familiars de Lucrècia, el meu nebot Luci Juni Brut, el marit de Lucrècia, Luci Tarquini Col·latí i el pare de la jove, Espuri Lucreci, juntament amb el seu poderós amic Publi Valeri. Jo em trobava combatent a Àrdea i vaig tornar ràpidament a Roma, però en la meva absència vaig perdre el suport de l'exèrcit i vaig haver-me d'exiliar a Etrúria. 

I com tot bon rei ha de saber perdre, ara és hora d'acceptar les conseqüències de les accions i acotar el cap i reconèixer la derrota. Per sort vaig aconseguir l'asil del tirà Aristòdemos de Cumes. 

Aquestes són les meves memòries, des del 534 fins l’actual 495, en què intueixo els meus últims dies de vida.

Ja em sabreu perdonar, però el poder és ...

S.M.T.L.