Epístola a un amic senador

Lucanus Scipioni salutat

Recorro a tu per compartir la història que, de ben segur, provocarà que el meu nom perduri durant anys i anys. Ja sóc vell i puc afirmar amb ferma seguretat que aquesta popularitat no me l’he guanyada al Senat, sinó que se la dec a un antic esclau meu que ara és un home lliure. Porta el meu mateix nom, però amb el sobrenom d’Àfer, ja que me’l van portar de ben petit des de Cartago, al nord d’Àfrica, per servir, a casa meva, a la meva família.

Tot començà una nit després de la sessió ordinària al Senat. Vam reunir-nos uns quants senadors per sopar i un d’ells estava parlant d’un grup d’esclaus procedents de Cartago que arribaria l’endemà. Vaig comentar-li que a casa feia falta algun infant per a les feines més delicades i ell me'n va oferir un a molt baix preu, quasi regalat (decisió influenciada, de ben cert, per l’efecte del vi).

L’endemà al matí van trucar a la porta i un esclau hi va anar a obrir. Va ser llavors, el primer cop que vaig veure'l, quan em vaig adonar que aquell minyó aspirava a molt més que a la servitud. Sense cap dilació vaig contractar a un mestre perquè portés la seva educació i vaig reduir-li hores de feina. M'hauria agradat portar la seva educació personalment  però, com ja saps, el nostre càrrec requereix molt temps i dedicació.

Al cap d’uns anys, el mestre em digué que destacava pel seu talent i la seva bellesa i vaig estar pensant de concedir-li la manumissió perquè pogués dedicar-se plenament a la producció artística. 

També em digué que el seu gènere literari preferit eren les comèdies. En llegia de Menandre (eren les que més li agradaven) i de Cecili, però és obvi que també en llegia de Plaute, el mestre de les comèdies romanes.

La primera comèdia que redactà, "Àndria", fou espectacular. No em podia creure que un membre de la meva gens fos capaç de mostrar tal aptitud per a l'escriptura! En els textos es veia una clara influència de Menandre, ja que deixà de banda el llenguatge col·loquial emprat, sobretot, per Plaute i es dedicà a refinar el llatí tot transformant-lo en un llatí més cultivat, més aristocràtic, digne de comparar-se amb l’àtic, el dialecte grec de la comèdia i la tragèdia.

Sí que és cert que les seves obres estaven repletes de característiques hel·lenístiques i que va costar que arrelés entre el públic romà, però, tot i així, la seva fama esdevingué molt gran en tot l’Imperi.

Menandre d'Atenes

Un dia se’ns va presentar a la porta de casa. Feia molt temps que no el veiem i el vam trobar esplèndid, tot fet un prohom. Aquell dia ens va explicar que, després de publicar la seva sisena obra, "Adelphoe", pretenia marxar  a Grècia on viuria en primera persona tot el món que l’havia inspirat i on planejava traduir al llatí algunes de les obres del seu autor preferit, Menandre d’Atenes.

Vaig sentir-me trist i orgullós a la vegada mentre l’acomiadàvem des de l’atri. Em sentia orgullós perquè havia despertat el talent en un esclau, fet impensable per a la societat romana més conservadora, però em sentia també trist pel fet d’acomiadar-lo.

Per sort aquesta nostàlgia serà efímera, doncs recentment he rebut una correspondència seva on ens informava del seu retorn a Roma pròximament. Simplement espero que no tingui cap problema en el camí, ja que diuen que s’acosta un temporal molt fort procedent del nord.
Gràcies per atendre la meva carta.

Vale, amice!

Ante diem XIII Kal. Nov. Cn. Cornelio et M. Fulvio coss.