Marc Antoni parlant de Ciceró?

Avete!

“Hola, el meu nom és Marc Antoni. Sí, ara us preguntareu: ‘Però aquesta entrada no parlava sobre Ciceró?’ En efecte, aquesta entrada tracta sobre Ciceró un dels polítics més importants del segle I aC (jo ho sóc molt més, no us penseu ara...). 
Deixant de banda aquest fet us explicaré una mica per sobre la seva vida...”

Per començar, el seu nom complet és Marc Tul·li Ciceró (a sobre em copia el praenomen!) i va néixer a Arpí, al Laci, el 106 aC dins d’una família eqüestre. 
Va rebre l’ensenyament superior a Roma on estudià les disciplines a les quals es dedicaria: retòrica i filosofia. I com ell havia de ser perfecte i el més intel·ligent, va viatjar a Atenes, Àsia Menor i Rodes per ampliar el seus coneixements (quin fàstic!). Als 30 anys va tornar a Roma per actuar com a "advocat" i començà la seva carrera política, exercint com a qüestor a Siracusa. D’aquesta qüestura sorgí el primer gran èxit en els tribunals: el procés contra Verres, Les Verrines.

Després d’això el meu amic va seguir amb èxit la seva carrera política, ja que des del principi anava ocupant la seva carrera política suo anno, és a dir, quan tocava per edat. D’aquesta manera va esdevenir pretor i més tard un dels dos cònsols pel partit dels optimates. 
Oh! I ara apareix un personatge que m’agrada perquè li va fer molt la punyeta, Catilina, que va enfrontar-se amb ell per derrocar el poder constituït. Però Ciceró va descobrir la conjuració, va derrotar Catilina i, paradoxalment gràcies a ell, Ciceró va arribar al cim de la seva glòria.

Una frase que Ciceró va pronunciar davant del senat dirigida a Catilina va ser: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència?)
(I he de reconèixer que, tot i que és de Ciceró, la frase és bona, oi?)

“Ara enteneu per què no m’agrada gens Ciceró? Em compreneu, veritat? Què hi farem? Continuo...”

Aquest moment sí que el gaudeixo: pels capricis del destí tres anys més tard tenia a tothom en contra tant els populars com els optimats. L’any 60 aC es forma el primer triumvirat format per Pompeu, Cèsar i Cras, i el tribú dels plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves propietats, “Per fi” vaig pensar jo, però tornà gràcies a les gestions de Sesti i Miló. Més tard es retirà de la vida pública i va escriure obres d’oratòria com De oratore.

L’any 52 aC s’encarregà de la defensa de Miló, un antic amic meu. Al 51 aC Ciceró va ser enviat a governar Cilícia on va obtenir algunes victòries militars davant els parts. Al tornar a Roma va esclatar la guerra civil entre Pompeu i Cèsar i es va posar de costat de Pompeu. Quan aquest va ser vençut (48 aC) Cèsar va perdonar Ciceró. Llavors els anys següents de la dictadura de Cèsar va viure retirat escrivint tractats retòrics. Al 45 aC va morir la seva filla Túl·lia cosa que el va fer dedicar-se a la filosofia. Al 44 aC, després que Cèsar fou assassinat, Ciceró tornà a la política amb la intenció de restaurar la república. 

“Falta poc perquè surti jo a escena. Que sonin els tambors!”

D'aquella època són els Discursos contra Marc Antoni (jo mateix), coneguts també amb el nom de Filípiques. No sé que li va agafar amb mi, però em va deixar com un drap brut.Ciceró era tan sols un senador però organitzà una resistència contra mi, jo que pretenia continuar el poder personal del dictador, el vaig fer declarar enemic de l’Estat. 
També vaig fer que donés a Brutus i Cassi, els assassins de Cèsar, poders militars excepcionals, vaig obrir camí a Octavi, jove hereu de Cèsar. 
I ara arriba el meu any preferit, l’any 43 aC, any en què vaig enviar un sicaris perquè matessin Ciceró, el cap i la mà dreta del qual van ser exhibides al fòrum a la tribuna dels oradors.

“Sí, jo vaig acabar amb ell, per haver parlat tan malament contra mi.  Així que vigileu amb mi. Puc arribar a ser molt malèvol..”

Potser Ciceró no va tenir sort en la política, però en canvi, en el domini de la prosa llatina i l'oratòria va ser un dels millors. Alguna cosa bona havia de tenir, no? 

Bé, jo me'n vaig que ja he malgastat temps parlant d'aquest home.

Valete, discipuli!

_________________________________________________

Ara que Marc Antoni ha marxat m'agradaria acomiadar-vos amb una cita que va escriure Ciceró:

Ut cum dignitate potius cadamus quam cum ignominia serviamus 

(Millor morir amb dignitat que servir amb ignonímia)

Només espero que us hagi agradat.

Moltes gràcies!

Catul, una vida enamorada

Avete!

Sóc Clòdia. Sí, ja, segurament si us dic aquest nom no us sonarà de res, però si dic Lèsbia és una altra cosa. Us sona, veritat? Lèsbia és com em va anomenar Catul, de qui ara us parlaré.

Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial terratinent dedicada a activitats comercials. 

La seva vida va ser breu: va viure uns trenta anys, des del 84 al 54 a. C aproximadament.

De ben jove es va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament, on em va conèixer i es va enamorar de mi, la musa de les seves poesies. Jo era una senyora casada i bastant més gran que ell, bella, culta i dissoluta. 

El meu germà Publi Claudi era el seu enemic però això a Catul no li va importar. Catul em deia Lèsbia en record de la poetessa grega Safo, de l'illa de Lesbos. 

Es pot dir que jo el vaig convertir en l'autor líric més important de la literatura romana. Perquè, encara que va escriure poemes molt importants sobre altres temes, com el de les noces de Tetis i Peleu, en la majoria dels seus poemes parla de mi, és clar. Concretament escriu sobre els nostres bons moments, els freqüents desenganys, les reconciliacions, la ruptura final i l'amarg record que conserva de la nostra relació.

He d'admetre que li vaig ser infidel en algunes ocasions, amb els seus amics i ell, boig per mi, una d'aquelles vegades, em va escriure aquest poema:

Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.

nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes. 

No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. 

Preciós, oi?

Catullus Comforting Lesbia over the Death of Her Pet Sparrow and Writing an Ode

de Antonio Zucchi

Poc desprès em vaig penedir d'haver-li fet una cosa tan lletja, la veritat, així que li vaig demanar perdó i li vaig dir unes boniques paraules que va reflexar en el seu poema:

Ulli se dicit mulier mea nubere malle quam mihi, 

non si se Iuppiter ipse petat. 

Dicit: sed mulier cupido quod dicit amanti, 

in vento et rápida scribere oportet aqua.

Amb ningú més que amb mi diu la meva estimada que s'uniria

encara que el mateix Júpiter li ho demanés

Això diu: però el que li diu una dona enamorada al seu amant

convé escriure-ho en el vent i en l'aigua ràpida.

Catul m'escrivia coses tan boniques i romàntiques que jo pensava que era l'única persona de la que estava enamorat però un dia, quan estava comprant al fòrum de la ciutat vaig escoltar a unes senyores tafaneres murmurejar que el meu estimat tenia una relació amb un jove anomenat Juvenci, cosa normal a Grècia i Roma si l'home no era casat. En seus poemes ho vaig confirmar. Aquesta relació no va durar gaire ja que per el poble es comenta que dos homes anomenats Aureli i Fari també empaitaven a Juvenci.

Mellitos oculos tuos, Iuuenti,

si quis me sinat usque basiare,

usque ad milia basiem trecenta

nec numquam uidear satur futurus,

non si densior aridis aristis

sit nostrae seges osculationis

Si sobre els teus ulls dolços com la mel, Juvenci,

em deixessin dipositar continuament els meus petons,

fins tres centes mil vegades els besaria

i no em sentiria mai satisfet,

encara més apretada que les espigues madures

fora la collita dels nostres petons

Bé, i fins aquí us puc explicar. Si voleu saber més coses del nostre amor, ho teniu fàcil. Només cal que llegiu els versos de Catul. Ara me'n vaig que hi ha un amic molt interessant de Catul que m'està esperant. Desitgeu-me sort! 

Valete!

Epístola a un amic senador

Lucanus Scipioni salutat

Recorro a tu per compartir la història que, de ben segur, provocarà que el meu nom perduri durant anys i anys. Ja sóc vell i puc afirmar amb ferma seguretat que aquesta popularitat no me l’he guanyada al Senat, sinó que se la dec a un antic esclau meu que ara és un home lliure. Porta el meu mateix nom, però amb el sobrenom d’Àfer, ja que me’l van portar de ben petit des de Cartago, al nord d’Àfrica, per servir, a casa meva, a la meva família.

Tot començà una nit després de la sessió ordinària al Senat. Vam reunir-nos uns quants senadors per sopar i un d’ells estava parlant d’un grup d’esclaus procedents de Cartago que arribaria l’endemà. Vaig comentar-li que a casa feia falta algun infant per a les feines més delicades i ell me'n va oferir un a molt baix preu, quasi regalat (decisió influenciada, de ben cert, per l’efecte del vi).

L’endemà al matí van trucar a la porta i un esclau hi va anar a obrir. Va ser llavors, el primer cop que vaig veure'l, quan em vaig adonar que aquell minyó aspirava a molt més que a la servitud. Sense cap dilació vaig contractar a un mestre perquè portés la seva educació i vaig reduir-li hores de feina. M'hauria agradat portar la seva educació personalment  però, com ja saps, el nostre càrrec requereix molt temps i dedicació.

Al cap d’uns anys, el mestre em digué que destacava pel seu talent i la seva bellesa i vaig estar pensant de concedir-li la manumissió perquè pogués dedicar-se plenament a la producció artística. 

També em digué que el seu gènere literari preferit eren les comèdies. En llegia de Menandre (eren les que més li agradaven) i de Cecili, però és obvi que també en llegia de Plaute, el mestre de les comèdies romanes.

La primera comèdia que redactà, "Àndria", fou espectacular. No em podia creure que un membre de la meva gens fos capaç de mostrar tal aptitud per a l'escriptura! En els textos es veia una clara influència de Menandre, ja que deixà de banda el llenguatge col·loquial emprat, sobretot, per Plaute i es dedicà a refinar el llatí tot transformant-lo en un llatí més cultivat, més aristocràtic, digne de comparar-se amb l’àtic, el dialecte grec de la comèdia i la tragèdia.

Sí que és cert que les seves obres estaven repletes de característiques hel·lenístiques i que va costar que arrelés entre el públic romà, però, tot i així, la seva fama esdevingué molt gran en tot l’Imperi.

Menandre d'Atenes

Un dia se’ns va presentar a la porta de casa. Feia molt temps que no el veiem i el vam trobar esplèndid, tot fet un prohom. Aquell dia ens va explicar que, després de publicar la seva sisena obra, "Adelphoe", pretenia marxar  a Grècia on viuria en primera persona tot el món que l’havia inspirat i on planejava traduir al llatí algunes de les obres del seu autor preferit, Menandre d’Atenes.

Vaig sentir-me trist i orgullós a la vegada mentre l’acomiadàvem des de l’atri. Em sentia orgullós perquè havia despertat el talent en un esclau, fet impensable per a la societat romana més conservadora, però em sentia també trist pel fet d’acomiadar-lo.

Per sort aquesta nostàlgia serà efímera, doncs recentment he rebut una correspondència seva on ens informava del seu retorn a Roma pròximament. Simplement espero que no tingui cap problema en el camí, ja que diuen que s’acosta un temporal molt fort procedent del nord.
Gràcies per atendre la meva carta.

Vale, amice!

Ante diem XIII Kal. Nov. Cn. Cornelio et M. Fulvio coss.

Plaute: tràgica vida per a un còmic

Avete!

El meu nom és Titus Maccius Plautus, però em podeu dir Plaute a seques, nom que em van posar a causa dels meus peus plans.

He de dir que, tot i haver estat ben famós en vida, no es va conservar gaire informació sobre mi; ningú sap molt bé el lloc on vaig néixer, es creu que a Sàrsina, i el que em diuen del cert és que fou l'any 254aC. 
Quan era jove vaig anar a viure a Roma, on vaig fer de tot: vaig treballar com ajudant i actor en una companyia de còmics, i els diners que vaig estalviar els vaig invertir en una especulació comercial que va ser un error ja que vaig fracassar. Després vaig ser soldat. Però no em va provar la vida militar. 

Aleshores, pobre com era, per sobreviure vaig treballar com a moliner i, com que m'agradava escriure les estones que tenia lliures, em vaig dedicar a escriure les meves primeres obres.

Les meves obres còmiques van agradar de seguida i cap al 210 aC ja es començaven a representar a Roma. Crec que als romans els agradaven tant perquè, la veritat, el model de comèdia que agafava era grega.

Algunes de les meves obres, de les quals s'han conservat 21, són per exemple Els bessons, Menecmes, Les tres monedes, o aquella tan bona sobre un soldat fatxenda El soldat fanfarró. 
El tipus de llenguatge que solia utilitzar era vigorós i expressiu i així podia usar des de l'insult més groller fins al llenguatge parodiat de la tragèdia. 

Voleu saber de què anaven les meves obres?
Aululària, per exemple, tracta d'un vell anomenat Euclió que troba una olla plena d'or a casa seva i la guarda en secret per por que la hi robin. A més promet la seva filla amb un veí ric sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.

Amphitruo és la meva comèdia basada en un mite, segons el qual Júpiter adopta la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva esposa, mentre que Mercuri es fa passar per Sòsia, l'esclau d'Amfitrió. L'obra acaba quan Alcmena, la esposa, dóna a  llum a dos bessons, un dels quals és Hèrcules, fill de Júpiter, i l'altre Ificles,  fill d'Amfitrió.

Bacchides tracta de dos joves que tenen relacions amb unes bessones prostitutes que es fan anomenar Baquis. Un soldat compra una d'aquestes bessones i l'esclau dels joves, Crístal, enganya el seu amo per aconseguir diners i salvar la noia.

Sabeu la raó del meu èxit?

Doncs que els meus personatges són el mateix model en cada comèdia. El més habitual és potenciar els esclaus dotant-los de característiques ridícules i d'aquesta manera aconsegueixo que l'obra sigui divertida.

Els models més repetits són els del jove, sempre molt enamorat que depenen del seu esclau per solucionar els problemes, com Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides). També es pot trobar al vell, que sol ser avar i sever i sempre acaba enganyats pels esclaus més astuts.
No poden faltar els esclaus que són sempre els protagonistes de l'obra. D'esclaus hi ha dos tipus:

• L'esclau astut, mentider, irrespectuós i sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És qui dóna la intriga a l'obra, salvant amb enganys les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides.

• L'esclau assenyat és tot el contrari al primer tipus d'esclau. És respectuós, responsable, lleial, com Sòsia a l'Amphitruo.

I un altre model són les donzelles les enamorades, que no sempre apareixen a les escenes. 

Però tot i el meu èxit entre el poble, no tot és tan bo; ho dic perquè vaig estar acusat d'ensenyar indiferència pública i paròdia dels déus a les meves obres. I no em va agradar gaire, la veritat.

A més, vaig viure la Segona Guerra Púnica, aquesta que durà del 218 al 202 aC, que és quan vaig arribar a la màxima popularitat màxima. 
Així doncs vaig introduir costums i detalls militars romans a les meves obres.

Us diran que l'any 184 aC vaig morir, sent molt ric i ara sé que les meves comèdies que van canviar la meva vida a millor, seran llegides i gont d'inspiració també durant els anys posteriors.

I ara, com diria al final de qualsevol de les meves obres, si us ha agradat conèixer-me, 

Plaudite, plaudite, plaudite!

L'art d'estimar

Avui m’agradaria fer una petita introducció del llibre "L’art d’estimar" d’Ovidi. Aquest és el nostre llibre de lectura per aquest any. El curs passat ja vaig fer una petita entrada sobre Ovidi i les seves obres, però avui, em centraré una mica més en aquesta obra, ja que la tenim per a les PAU.

L’art d’estima consta de tres llibres. És un poema didacticoelegíac de 2.400 versos que tracta sobre l’art d’agradar al sexe oposat, sobre la tècnica de seducció, és a dir, és un manual d’amor!! Els dos primers llibres van dedicats als homes, és a dir, que han de fer per seduir una dona, com l’han de tractar, quins regals han de fer-li.. en canvi, el tercer llibre va dedicat a les dones, com han de vestir, quina ha de ser la seva actitud...

LLIBRE I

Hi ha una petita definició d’art; Ovidi ens diu que Venus, l’ha proclamat artificem tenero amori (mestre del tendre amor). Seguidament ens explica on es podien trobar les dones (teatre, circ, fòrum...), com s’ha de seduir-les i que has de fer per mantenir el seu amor. Parla molt breument sobre el rapte de les sabines. L’autor recomana tenir confiança en un mateix per seduir una dona, ens diu que totes les dones oculten els desitjos però són aconseguibles i ens posa algun exemple com Biblis i Caune, Mirra i el seu pare... Per seduir una dona has de guanyar-te la complicitat de la seva esclava, i l’eloqüència i la insistència són molt útils. Els homes han de cuidar el seu cos seguint unes instruccions.

LLIBRE II

Dedica aquest llibre per explicar com mantenir l’amor de la dona seduïda. Ens diu que cal cultivar més l’esperit que no pas el cos, ja que la bellesa física és efímera. Ens fa un petit aclariment, i és que els seus llibres van dedicats als homes pobres, ja que els rics, poden seduir les dones amb regals. La insistència, la paciència, la condescendència i la servicialitat són necessàries per mantenir la dona seduïda. Has de fer regals senzills i has de guanyar-te la confiança dels criats. Fingir interès per la dona, i altres enganys diu que afavoreix la duració de la relació i ens diu que si hi ha una ruptura, fer l’acte sexual és la millor reconciliació.

LLIBRE III

L’amor de les dones és més ferm que el dels homes. Ens cita el tòpic del carpe diem, seguit de consells sobre els diversos complements que pot fer servir una dona: el pentinat, el vestit, la higiene i la dissimulació dels defectes. També, diu, la dona ha de saber riure, plorar, ballar, parlar, cantar, caminar, conèixer la poesia elegíaca, jugar...

Fa un petit recordatori a les dones dels llocs que han de freqüentar, que són els mateixos que havia aconsellat als homes. Fa una petita llista d’amants perillosos que s’han d’evitar: els presumits, els lladres que fingeixen estar enamorats, els que tenen mala reputació i els mentiders. Aconsella a les dones, que no siguin avaricioses a l’hora de demanar regals, que sàpiguen escriure cartes amb estil, que se sàpiguen comportar a qualsevol lloc i en qualsevol situació o circumstància. Finalment avisa que la gelosia és un arma perillosa...

I aquest és un breu resum del llibre, en el qual encara hi ha moltes parts per descobrir, ja que no puc desvetllar-vos tots els secrets del llibre, no?
I... no us resulten familiars aquests consells, aquestes instruccions que Ovidi dóna a homes i dones? A què us recorden?

Ara m’agradaria que amb la meva petita aportació, agafeu el llibre i el llegiu. Quan l’acabeu, ja em direu si us ha agradat, i la vostra opinió!

Lorena Guerrero
2n BTX

Tit Livi i la història

Salve!

Un any més ens trobem al bloc de clàssiques.

L’altre dia a classe vam estar parlant sobre diversos autors literaris i a mi em va tocar parlar sobre Tit Livi. 

Bé, ara ampliaré aquesta informació.

En Tit Livi, o Titus Livius, va néixer al nord d’Itàlia, a Pàdua, pels volts de l’any 59 aC, i va ser historiador. 

Va ser un home amb una gran formació retòrica i literària, i es va interessar per l’art de parlar en públic i la filosofia. Va investigar sobre l’obra dels primers historiadors romans, ja que volia donar una visió de la història de Roma, aproximadament des de l’origen fins a l’època d’August. Finalment va acabar escrivint al voltant de 142 llibres d’història, amb el títol de “Ab urbe condita”, tot i que només n’han sobreviscut 35. Les característiques principals de la seva obra són l’ús de paraules poètiques i tenir una sintaxi més lliure que no pas altres autors de la seva època.

Tit Livi era amic de l’emperador August, ja que en Tit Livi l’admirava perquè apreciava el talent d’August. Va ser tan famós que un home procedent de Cadis va fer un llarg viatge per conèixer Tit Livi, i quan va veure’l va tornar a Andalusia.

Estava casat i va tenir quatre fills, va morir al 17 dC als 76 anys.

Es diu que conservava una inscripció que deia així:

T. LIVIUS . C. F. SIBI. ET . SUIS. T. LIVIO. T . F . PRISCO. F. T. LIVIO. T. F. LONGO. ET . CSSIAE. SEX. F. PRIMAE" i " V. F. T. LIVIUS. LIVIAE. T. F. .QUARTAE. L. HALYS. CONCORDIALIS. PATAVI. SIBI. ET. SUIS. OMNIBUS"

Estava relacionat amb la seva dona i els seus quatre fills.

Una de les seves frases més famoses és “La veritat pot eclipsar-se, però no extingir-se”.

I vosaltres? Sabríeu dir alguna frase d’algun autor literari que us hagi cridat l’atenció?
Valete!

Jaume Delgado
2n BTX

Horaci, el poeta creador de tòpics literaris

Hola a tots i a totes!

Avui us parlaré d’un famós autor literari anomenat Quin Horaci Flac. És el creador de grans tòpics literaris, com el locus amoneus, o el carpem diem, entre d’altres. Si voleu saber-ne més continueu llegint.

Quint Horaci Flac (65 aC - 8 aC) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil, ja que era fill de llibert. La seva família, però, es va esforçar en donar-li la millor educació, enviant-lo a Roma i després a Atenes.

Políticament, Horaci va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos, però després de la victòria d'August va ser amnistiat a Roma, tot i que li van ser confiscades totes les terres. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. Es van fer molt amics, i Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia tot regalant-li una finca al camp sabí, on va retirar-se a escriure.

Es va mantenir apartat de la política que no li interessava. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls segons la temàtica:

-Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat tranquil i escèptic d'Horaci fa que la crítica a la societat en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini la burla amable.

Aquí tenim fragments d’algunes sàtires:

Quemuis media elige turba: aut ob auaritiam aut misera ambitione laborat. (Sermones, 1, 4)

Tria’n un qualsevol entre la multitud: o bé el turmenta l'avarícia o el tortura l’ambició.


In medio qui scripta foro recitent, sunt multi quique lauantes: suaue locus uoci resonat conclusus. Ianis hoc iuuat, haud illud quarenteis, num sine sensu, tempore num faciant alieno.(Sermones, ídem)

Els qui reciten els seus escrits en ple fòrum són una multitud, i també els qui ho fan als banys: allí, en un lloc tancat, la veu ressona amb més dolçor. Això els encanta als qui no tenen res dins el cervell, però no a aquells que es pregunten si allò que fan és arrauxat o inoportú. (Sàtires, 1,4)

Quando ego te adspiciam quandoque licebit nunc ueterum libris, nunc somno et inertibus horis ducere sollicitae iucunda obliuia uitae? (Sermones, II, 6)

¿Quan serà que podré gaudir llegint els llibres dels antics, o dormint o passant el temps sense fer res, i oblidar-me de la vida agitada? (Sàtires, II, 6)

Adde super, dictis quod non leuius ualeat; nam, siue uicarius est qui seruo paret, uti mos uester ait, seu conseruus, tibi quid sum ego? Nempe tu, mihi qui imperitas, aliis seruis miser atque duceris ut neruis alienis mobile lignum.

Si aquell que serveix un esclau rep el nom d’esclau substitut o de company d’esclavatge, com és costum anomenar-lo, ¿què sóc jo respecte a tu? Perquè tu, que em dónes ordres a mi, tens la dissort de servir-ne un altre, i ets manejat com un titella per uns cordills que mou un altre.

- Epodes (Epodes): recull de 17 poemes que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i el famós Beatus ille, un cant bucòlic a la vida retirada en el camp.

Aquí tenim el fragment que recull el tòpic literari "Beatus Ille":

Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico meles truci neque horret iratum mare, forumque vitat et superba civium potentiorum limina.

Feliç aquell que lluny dels negocis, com l'antiga raça dels homes, dedica el seu temps a treballar els camps paterns amb els bous, lliure de tot deute, i no es desperta com els soldats amb el toc de diana amenaçador, ni té por als atacs del mar, que evita el fòrum i els superbs palaus dels ciutadans poderosos ».

- Odes (Carmina): aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat el poc èxit que tingué en el moment de la seva publicació.

Recull els temes i els metres de la lírica grega, sobretot de Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats:

• odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions que va tenir.
• odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).
• odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

Fragments de les dues odes que recullen dos dels famosos tòpics literaris: "aurea mediocritas" i "carpe diem".

Carpe diem quam minimum credula postero
Aprofita el dia, no confiïs en el demà

Rectius vives, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret invidendas

obrius aula.

saepius ventis agitatur ingens

pinus et celsae graviore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene preparatum

pectus. informis hiemes reducit

Iuppiter, idem

summovet. non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo.

rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes vento nimium secundo

turgida vela.

Viuràs millor, Licini, si no t'endinses

sempre en alta mar ni, per por a les tempestes,

t'aproximes massa a la costa.

Els que prefereixen la mediocritat daurada

trobaran abric i es trobaran fora de perill

del precari sostre en ruïnes i de l'enveja dels salons.

Al pi molt alt el vent el sacseja més,

la torre elevada s'ensorra amb estrèpit,

el raig arriba a les cims més alts de les muntanyes.

En els desastres, el caràcter ben disposat espera,

i en la bonança es prepara per al canvi de sort.

És natural que un hivern dur arribi i se'n vagi.

El pitjor no perdura.

Apol·lo tensa unes vegades l'arc de la guerra,

però altres empunya la seva cítara per despertar a la música.

Sigues valent i alegre en l'adversitat,

però quan el vent bufa massa favorable

el savi es disposa a recollir les veles.

- Epístules (Epistulae): dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

I per acabar us deixo un vídeo molt interessant que ens explica l’obra d’Horaci:

Espero que us hagi agradat l'entrada i que hagueu gaudit d'aquest autor llatí, ja que amb a partir de les seves obres se han pogut crear moltes figures retòriques i tòpics literaris, amb els quals molts autors han fet magnífiques obres.

Molts petons,

Atenea

Miriam Gómez
2n Btx

Catul, un poeta musicat

Avete omnes!

Com a ampliació a la fantàstica entrada d'Electra, aquí teniu un parell de versions de dos poemes de Catul.

El poema V, escrit en els inicis de la relació:




I aquest altre, una molt breu expressió de tot el dolor que pot provocar una relació turmentosa. Escolteu-los, us sorprendran!






Gaudete!

Catul, un poeta enamorat

Bon dia a tots i totes!

Espero que ahir us ho passéssiu d'allò més bé a Empúries i que gaudíssiu i comprovéssiu tot allò que havíem estudiat a classe.

Ara, jo us canvio el tema radicalment, i no em centraré en cap mite com normalment feia, sinó en un tema que als alumnes de 2n ens toca estudiar: "El meravellós món de la literatura llatina!".

Concretament us parlaré una mica sobre Catul. Si voleu saber com van ser els seus amors, els seus poemes i una miqueta de la seva vida, a què espereu? Llegiu-vos l'entrada, i no us oblideu de comentar!

Gai Valeri Catul va néixer a Verona en una família rica, cosa que va afavorir que sempre visqués com un “nen de papa”, sense preocupacions i amb diners a l’abast, dedicat al luxe, les festes i les orgies.  De totes maneres, Catul va rebre una bona formació, i quan tenia vint anys es va traslladar a Roma, on de seguida entrarà en el cercle dels “poetes nous” que conreaven la poesia alexandrina, amb una mètrica nova i tenint com a tema principal l’amor. Poc abans a Verona havia conegut Clòdia, i s’havien enamorat perdudament. Aquesta relació tempestuosa estarà sempre present en els poemes de Catul.

Així, Catul dedica molts dels seus poemes a Lèsbia (pseudònim d’aquella dama romana, Clòdia, esposa d’un polític d’èxit). Aquesta Clòdia era una dona culta i amant de la poesia, coneixedora de Safo de Lesbos, d’on Catul traurà el pseudònim.

La història d’amor entre ells dos (que sé que us agraden aquest tipus d’històriesJ) va ser molt trista i tortuosa, ja que van passar per tots els estats de l’amor, des de l’encegament absolut fins al trencament, passant per infidelitats i reconciliacions repetides. I va servir a Catul per escriure molts poemes sobre l’amor i el desamor.

Poema V:

Viuamus, mea Lesbia, atque amemus, rumoresque senum seueriorum omnes unius aestimemus assis! [...] Da mi basia mille, deinde centum, dein mille altera, dein secunda centum,[...] Dein cum milia multa fecerimus, conturbabimus illa, ne sciamus, aut ne quis malus inuidere possit, cum tantum sciat esse basiorum.

Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, i el xiu-xiu dels vells massa seriosos considerem-lo del valos d’un as. [...] Fes-me mil petons i cent més després, després mil més, després els cent segons,[...] Després, quan molts milers ens n’haurem fet, els embolcallarem per no saber-los, no fos que un malastruc pugui envejar-nos en saber que hi ha hagut tants de petons.

Fragment del poema LI:

Ille mi par esse deo uidetur, ille, si fas est, superare diuos, qui sedens aduersus identidem te spectat et audit dulce ridentemp, miseo quod omnis eripit sensus mihi: nam simul te, Lesbia, aspexi nihil est super mi vocis in ore.[...]

Just igual a un déu em sembla aquest home, home, si és permès, que supera els déus, que estant-se assegut davant teu tothora mira i escolta quan dolçament rius. I a mí això em fa, míser! Perdre els meus sentits. Perquè quan et miro, Lèsbia, no em queda ni un fil de veu entre els meus llavis.

De fet, Clòdia, un cop va quedar vídua, va tenir molts amants, entre ells Catul. Una vegada entregada a Catul li va ser infidel a la primera oportunitat que se li va presentar. A Catul no li va fer gens de gràcia (com és ben normal), ja que no sabia que tenia més amants. Catul es va quedar amb un sentiment entre odi i amor i va escriure un poema que diu:

Odi et amo. Quare id faciam? fortasse requiris Nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Puc odiar i estimar. Com em passa, potser que em preguntis. No ho sé; veig que, emperò, passa així i em turmento.

En va escriure un altre per animar-se a ell mateix, quan intentava recuperar-se del mal que li havia provocat Clòdia:

Una salus haec est, hoc est tibi pervincendum. Hoc facias sive id non pote, sive pote!

Sols així podràs salvar-te i això és ta victòria; és això el que has de fer, tant si no pots com si pots.

Però com en moltes parelles, encara que hi hagi alguna que altra infidelitat, Clòdia va tornar penedida, tot i que les excuses i reconciliacions van ser fallides.  Fins que Catul se’n va acomiadar amb una altre poema:

[...]omnia haec, quaecumque feret uoluntas caelitum, temptare simul parati, pauca nuntiate meae puellae non bona dicta. Cum suis uiuat, ualeatque moechis, quos simul complexa tenet trecentos, nullum amans uere sed identidem omnium ilia rumpens; nec meum repectet, ut ante, amorem, qui illius culpa cecidit uelut prati ultimi flos, praetereunte postquam tactus aratro est.

[...]vosaltres, disposats a afrontar això i tot allò que manin els grande déus, porteu dos mots per a la meva amica poc agradables: salut que tingui, i que amb els seus cabrons visqui, que en pot estrènyer tres-cents junts sense estimar-los, tot fotent-los, però, la ronyonada. Que no cerqui mai més el meu amor; És mort per culpa seva, com, vorera Del prat, la flor, que, tot deixada enrera, Tocà l’arada.

Ara bé, tot i que el tema principal dels poemes de Catul va ser el seu amor per Lèsbia, també tocà altres temes. Així, segons la temàtica, els seus poemes es poden dividir en:

·      Diatribes: escrits violents o injuriosos contra persones.

·      D’amor: poemes escrits a Clòdia (que no són pocs).

·      D’amistad: poemes dedicats a tots els seus amics.

·      De reflexió social: aquí Catul ens mostra la seva postura vers l’amistat, l’amor, la religió, la soledat…

El corpus catulià, doncs, consta de 116 poesies. El llibre està dividit en 3 grups: el primer (I-LX) són poemes lírics breus d’amor, dirigits a amics, anècdotes o sàtires; el segon grup, el central (LXI-LXVIII) són els més llargs i es caracteritzen per la importància del tema (que després us escriuré un o dos perquè us feu una idea); i per acabar, el tercer grup (LXIX-CXVI) que es distingeixen per la seva forma mètrica anomenada el “dístic elegíac” que tindria una forma així:

_ U U / _U U  / _ U U / _ U U / _ U U / _ U

_ U U /_ U U / _ / || _ U U / _ U U / _ o  U

Per acabar, us diré que Catul fou el primer poeta romàntic, mort als 33 anys, jove i en la flor de la vida, que va viure al límit, gaudint de tots els plaers que va poder experimentar, i estimant com ningú ho havia escrit fins aleshores. Serà el poeta que inspirarà molts poetes posteriors, com Byron, Keats o Shelley... Us sonen?

Ah, i també té un poema dedicat al jove Atis, el de les violetes!

Doncs fins aquí la meva entrada, espero que us hagi agradat i que us serveixi per entendre millor el que s'explicarà, en breu, a classe.

Petons a tots,

Electra :)