Mites i música

Hola a tothom!

Avui en aquesta entrada vull mostrar exemples de cançons modernes en les quals la cultura clàssica ha influenciat clarament en la lletra.

En aquest primer vídeo es pot escoltar la cançó "Caballo de Troya" del grup Tierra Santa en la qual explica el mite del cavall de Troia i  l'últim moment de la història, quan els grecs creuen que tot s'ha acabat i tenen la idea de fer el cavall com a regal per als déus. També explica el moment final quan els troians es creuen vencedors i, quan, de nit, surten els grecs per matar tots els habitants de Troia.

En aquest altre vídeo es pot escoltar la cançó "La ira del cielo" del grup Tierra Santa en la qual s'explica el que va fer el Tità Prometeu per ajudar els mortals per poder viure i explica el càstig que va rebre a causa de haver robat el foc dels déus.

 

En el següent vídeo es pot escoltar la cançó "El laberinto del Minotauro" també del grup Tierra Santa on s'explica com era el Minotaure, l'ésser viu que vivia dins d'un laberint que va néixer a causa d'un càstig dels déus. També narra qui va ser el que va endinsar-se en el laberint per a matar el Minotaure.

Finalment, us deixo aquest vídeo on es pot escoltar la cançó "Neron", també de Tierra Santa, que explica el que va fer l'emperador Neró durant el temps en què governava Roma i parla sobre l'incendi que, segons diuen, va "provocar", així com de les raons per les quals ho va fer.

No sé si les coneixíeu, les cançons. Si no, espero que us agradin. 

Carlos Blanco
1r BTX

El món clàssic en la música moderna

Avete!

De nou arriba el meu torn de publicar en el nostre estimat bloc i com volia fer una entrada lleugera i fàcil de llegir he decidit parlar-vos sobre el món clàssic en la música. El més fàcil hagués estat anar-se’n a la música clàssica, però he intentat trobar referències clàssiques en grups els més famosos possible.

Per començar, anem a un dels últims àlbums de Led Zeppelin, al “Presence” (1976), on trobem “Achilles last stand”. És la tercera cançó més llarga del grup (amb 10:22 minuts) i parla de les aventures d’Aquil·les. Robert Plant, el cantant de la banda, era un gran seguidor de la mitologia clàssica i en aquesta cançó canta, des del seu punt de vista, les aventures de l’heroi grec: els llocs on havia viatjat, lluitat i, finalment, parla de la seva estimada i descendència. Tot això representa que ho fa en un últim esforç després que Paris ferís el seu taló (d’aquí el títol, que en català es pot traduir com “L’últim esforç d’Aquil·les”. Com a última curiositat, saber que la cançó va ser escrita després de l’accident de cotxe de Robert Plant, on el mateix es va lesionar el taló.

Seguint amb els clàssics del rock, anem a The Police. En “Wrapped around your finger”, la banda de Sting conten la història d’un alumne que se sent, literalment, “entre Escil•la i Caribdis”. Aquesta expressió simbolitza el perill de les aventures d’aquest alumne. També fa referència a la llegenda alemanya de Faust, qui va fer un pacte amb el diable.

Seguint, trobem una altra referència a Iron Maiden, que fa una metàfora de la rebel·lia dels adolescents amb els adults. Ícar, que va desobeir les ordres de no volar massa a prop del Sol va morir per no fer cas. Tot i que la cançó explica la història sense ser molt fidel al mite, es tota una referència a la mitologia grega. 

Per últim, havia de parlar d'un dels clàssics de la nostra música; de la mà de Joan Manuel Serrat ens arriba “Penélope”. A la cançó es narra la vida d’una dona que espera el seu marit, que va marxar en un tren prometent que tornaria. La dona espera asseguda però per a ella el temps no passa, per a ella tot és estàtic, només hi ha lloc per al seu amant en la seva ment. Però la cançó trenca amb la història del mite clàssic, ja que quan arriba l’amant, aquest ha canviat molt i ella no creu que sigui ell, així que torna a seure per seguir esperant. 

Bé, només queda dir-vos que espero que us hagi agradat l’entrada. Us animo a pensar sobre aquesta qüestió i a compartir si coneixeu més referències clàssiques en la música (que n'hi ha). 

I per acomiadar-me us deixo un vídeo que trobo graciós dels mítics Beatles representant el mite de Píram i Tisbe, tot i que no és una cançó, no podia acabar l’entrada sense mostrar-vos-el. 

Valete!

La música a Roma

Avete!

Avui us parlaré de música. Actualment escoltem música a totes hores i a tot arreu: a casa, a l'escola, pel carrer...

Però i els romans... que n’escoltaven? Quins instruments tenien? On els agradava escoltar musica? Quina mena de música sentien? A continuació us ho explicaré una mica.

Instruments i música a Roma

Amb tot això tenim clar que els Romans sí que apreciaven la música!

Ara vosaltres, podríeu dir-me algun instrument més o alguna curiositats sobre la música que no hagi anomenat? I sobre el nom del segon instrument que presento?

Valete!

Sandra Doncel 

2n BTX

La música en el món grecollatí

Hola a tots i a totes!

Avui us parlaré de la música en el món antic i com és d'important. 

Primer, la paraula música ve de la paraula grega μουσική, que ve de les mateixes Muses  (Μουσαι), divinitats filles de Mnemosine protectores de les arts i la música. La música a Grècia englobava també la poesia, la dansa i la música.

A Grècia la música es considerava base de l’educació. Per als grecs, la música té el seu origen en els déus, o en herois protegits i inspirats pels déus, com Orfeu que amb la seva lira amansava els animals i commovia les pedres. 

A Atenes, es celebrava una competició musical cada any. Les cançons acompanyaven representacions teatrals (sobre tot comèdies) i en els festivals en honor al déu Dionís. Els instruments més destacats eren: l'arpa, la lira, la cítara, l'aulós (una mena de flauta), els krotala (castanyoles) i els kymbala (címbals), el sistre i diversos tipos de tambors com el tympanon.

La música de l’Antiga Roma és hereva de la música d'altres civilitzacions, especialment la grega. Des de l’antiguitat van existir escoles de flauta i trompeta. En aquesta època adquireixen una gran importància les representacions teatrals acompanyades per música, en els amfiteatres i sobre tot en les festes. A més, la música militar va tenir un gran desenvolupament.

Quan l'imperi romà es consolida, arriba la immigració que enriqueix considerablement la cultura romana. Van ser rellevants les aportacions de Síria, Egipte i Hispània. Tornen a aparèixer antics estils com la citaròdia (versos amb cítara) i la citarística (cítara sola). Eren habituals els certàmens i competicions en aquesta disciplina. Malgrat tot això, no està clar que Roma valorés la música d'una forma institucional o cultural, com havia passat a Grècia.

I per acabar aquesta entrada, a continuació us presento fragments de cançons gregues cantades i cançons en llatí. 

Espero que us agradi! 



Cunnilingus Post Mortem- Mamá Ladilla



"Latino, decubito supino, practicando el griego por el método mojino,
modus operandi contra natura en la disco fashion, alea jacta est.."


Miraculum-Enya



Vela dare
(o) Miraculum
Vela dare. Velo.
Ite! Ite!
Mare, Mare.
sub vespertine stella

Somnus-Yoko Shimomura



Tellus dormit
et liberi in diem faciunt
numquam extinguunt
ne expergisci possint (...)

Molts petons!

Atenea
Miriam Gómez
2n Btx

Catul, un poeta musicat

Avete omnes!

Com a ampliació a la fantàstica entrada d'Electra, aquí teniu un parell de versions de dos poemes de Catul.

El poema V, escrit en els inicis de la relació:




I aquest altre, una molt breu expressió de tot el dolor que pot provocar una relació turmentosa. Escolteu-los, us sorprendran!






Gaudete!

La heavy guerra de Troia

Avete omnes!

Sóc Hipàtia i, encara que no sóc historiadora, avui vinc a comentar-vos dues cançons que parlen sobre un fet històric i mitològic que estic segura que ja coneixeu: la guerra de Troia.

Com no podia ser d'una altra manera, es tracta de dues cançons heavies que recullen un mite grecorromà. Totes dues se centren en el moment de la destrucció de Troia per part d'herois com Odisseu o Aquil·les: molt després que Príam i Hècuba, reis de Troia, abandonessin el seu fill Paris per por d'una profecia que anunciava la destrucció de la ciutat si el nadó romania allà.

També va ser molt després que Hèlena, filla de Júpiter, fos casada per sorteig amb Menelau i que tots els grecs acordessin ajudar l'afortunat espòs en cas de guerra.

Fins i tot després que la poma de la Discòrdia enfrontés Juno, Minerva i Venus (Hera, Atenea i Afrodita), fent que Paris descobrís els seus veritables orígens i raptés Hèlena, condemnant així la ciutat.

En la primera cançó, "Caballo de Troya" de Tierra Santa, un narrador omniscient ens explica com els troians van ser enganyats gràcies a l'astúcia dels grecs esmentant, fins i tot, la intervenció del grec que es fa passar per desertor i que serà l'encarregat d'obrir les portes de les ciutats quan els confiats troians dormin, que no és altre que Sinó, el cosí D'Ulisses.

Comença explicant-nos el setge en el qual es troba la ciutat i la trampa tramada pels herois, que es valen de l'ajut d'Atenea, la divinitat de la qual parla la cançó.

Cal destacar una frase: "y que diez años pasó sitiada por la ambición de poseer la ciudad".

Aquí es nota que Tierra Santa veu el rapte d'Hèlena com un pretext per poder fer la guerra contra una ciutat i poder treure un profit econòmic important, accedir a nous mercats i rutes i acabar amb la competència d'Àsia Menor.

A la segona cançó, "El guardián de Troia" de Warcry, un troià ens explica co les passions que una dona (com no!) provoca, i l'anhel de venjança del seu marit han portat la desgràcia a la seva ciutat. D'aquí podríem extreure la màxima "Aurea mediocritas", i és que l'ataraxia està renyada amb les passions, que segons el món clàssic no porten res de bo.

L'home declara que no l'importen les causes, sinó allò que li toca: la seva família, el seu poble, i mor per aquestes coses.

D'aquí podríem extreure dues lectures possibles:

1) Podria ser el mateix Héctor qui parla. De fet, qui va muntar el vídeo que més endevant veurem va apostar per aquesta opció i utilitzà escenes de la pel·lícula Troya de Wolfgang Petersen.

2) Podria tractar-se d'un pobre home que ha hagut de deixar de banda les seves tasques habituals per participar en una guerra que a ell no l'interessa, però que li ve donada pels déus, com Ulisses mateix.

Aquesta manera d'entendre que l'home està totalment sotmès als desitjos de les divinitats no us recorden res?

Exacte! És ben bé la situació que li toca viure a Eneas.

També la idea de l'home sol contra la resta ens fa pensar en les obres de Sòfocles (com a Èdip rei).

Com podeu veure, tot està relacionat, cosa que representa a la perfecció la visió global de la vida que adquireix qui es decanta per les lletres pures. És per això que em van cridar l'atenció les lletres d'aquestes cançons.

Ara us deixo amb les cançons promeses perquè vosaltres mateixos pugueu valorar-les.

Espero que detecteu coses que a mi se m'hagin escapat i tingueu la bondat de compartir-les amb tots nosaltres.

Valete!

TOP 10 de música clàssica

Salvete Omnes!
Sóc Κρατος, Menelau i Leònides. I, a més a més, fa uns moments m'han informat que també sóc fill d'Hades, el rocker de l'Olimp! hahaha...
Avui poso a la vostra disposició una cançó del grup de punk espanyol Mama Ladilla, creat a Madrid al 1994.
Espero que us agradi i en gaudiu.

Ah, i sota la cançó poso la lletra perquè pugueu fer karaoke:

CUNNILINGUS POST MORTEM

CUNNILINGUS POST MORTEM

Penitenciagite, homo homini lupus, amanita faloides,

opus dei vade retro, superavit de incognito, habitus delinquendi,

ora et labora, abyecto curriculum...

Verbi gratia, cerumen, semen, piscolabis, referendum res publica,

rex tyranosaurus, opulentia sempiterna, crapula modus vivendi, cogito, ergo sum,

quo vadis, sigue, sigue, quo vadis,

errare humanum est, oé oé oé...

Latino, decubito supino, practicando el griego por el método mojino,

modus operandi contra natura en la disco fashion, alea jacta est

Latino, veritas in vino, tan sólo necesitas un disc-man y un pepino,

annus horribilis, detritus por Tutatis,

tutto Pavarotti, y mañana examen oral.

In fraganti, homo sapiens erectus, miserere mei,

felatio de motu propio, profilaxis tutti fruti,

vini, vidi, vinci, morituri te salutant, quo vadis, sigue sigue.

lapsus, mea culpa in extremis, coitus interruptus,

copula non grata, delirium tremens teletubies

Pijus Magnificus, Pentium, la Masía sumum,

quo vadis, sigue sigue, quo vadis, video mi DVD

Latino, decubito supino, practicando el griego por el método mojino,

modus operandi contra natura en la disco fashion, alea jacta est

Latino, veritas in vino, tan sólo necesitas un disc-man y un pepino,

disco de oro, tabique de platino, Grammy de farlopa

y valium por vía rectal.

Latino, hasta por el praxis.

Modus operandi Marco Antonio Ferrandis.

© Mamá Ladilla

Gaudete!

"Media naranja"

Avete omnes!!

Avui toca una entrada sobre l’amor, ja que demà és Sant Jordi i què millor que celebrar-ho que aprenen d’on ve l’expressió “mitja taronja”.

Situem-nos al Banquet de Plató, en el discurs d’Aristòfanes, on s’explica això:

Diu el mite que abans eren tres gèneres humans: home (ἀνήρ), dona (γυνή) i un compost de tots dos, és a dir, un androgin (ἀνδρο+ γυνή).

A més, la forma de tots ells era rodona, semblant a una taronja, amb l'esquena i els costats en cercle, amb quatre mans i quatre cames i dos cares que eren iguals a sobre d'un coll circular. També tenien un sol cap per als dos rostres col•locats en direccions oposades, quatre orelles i dos òrgans sexuals.

Eren tren els gèneres perquè l’home era descendent del Sol, la dona de la Terra i l’androgin de la Lluna, que participava de tots dos astres.

Aquests andrògins tenien molta força i eren molt poderosos, així que van començar a desafiar els déus i van intentar escalar fins al cel per atacar-los.
L’Olimp no era precisament un lloc on toleressin aquest tipus de comportaments, així que Zeus es va reunir amb les altres deïtats i van acordar un càstig; va tallar cadascun d’ells en dos, i per tant els va fer més dèbils.

Va agafar totes les pells, les va cordar com bosses tancades i les va concentrar al que ara anomenem maluc.

Zeus, per acabar de completar els homes i les dones, va passar els òrgans sexuals al davant, per facilitar la reproducció, perquè abans els tenien a fora i parien els fills a terra.

També perquè en el cas de dona i dona o d’home i d’home, tingués lloc la plenitud en la relació (no se li escapava cap ni una a Zeus, ehh!).

Una vegada van quedar dividits en dos, els homes i les dones van començar a poblar la Terra, però trobaven a faltar la seva meitat.

L’esforç de tot l’Olimp no va poder evitar que quedés el record d’aquella unitat; per això els éssers humans segueixen buscant la seva altra meitat per recuperar la seva força i plenitud. (mitja taronja).

També explica la tendència homosexual, perquè tots tres gèneres busquen la seva meitat, i per tant, els homes rodons busquen homes, i les dones dones.

Finalment, us posaré aquesta història en forma de cançó, amb imatges i tot. Es diu Origin of Love, de Hedwig and the Angry inch.

 

 

M’ha sortit potser una mica llarga l‘entrada, però val la pena conèixer la història, que és força interessant.

Valetee =)

San

La caixa de Pandora

Hola a tots!
Us faré memòria d'un mite que ens agrada molt.

Segons la mitologia grega, Pandora fou la primera dona. Va ser creada per Hefest per ordre de Zeus amb fang i aigua, imitant el que va fer Prometeu amb els homes.
La seva forma era similar a la de les deesses de l'Olimp.

Quan la nova dona va arribar a la terra, on aleshores vagaven déus i homes, tots van quedar impressionats, però ella va anar directa a Epimeteu, el germà de Prometeu, i li va donar una caixa, o gerra, de part de Zeus.
Epimeteu, que sabia que no s'havien d'aceptar regals dels déus, va amagar la caixa, però Pandora era molt tafanera i, un dia, mentre Epimeteu dormia, li va prendre la clau i va obrir la caixa. De dintre van sortir tots els mals que corren avui per la terra.

Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la caixa, però l'únic que va aconseguir que hi restés va ser l'esperança.
Per això es diu que l'esperança és l'últim que perd l'home.

I ara perquè veieu com el tema encara és viu i inspira cançons us deixo aquest rap de Nach:

Και άλλη μουσική

I per acabar aquí teniu algunes de les cançons gregues més conegudes. Ja tenen els seus anyets però continuen sent les que s'escolten arreu de Grècia.

De la pel·lícula Zorba el Grec, la música, composta per Mikis Theodorakis, és conegudíssima i la dança una simplificació d'altres dances tradicionals gregues bastant més complexes.



Τα παιδιά του Πειραία de Manos Hadjidakis i cantada per Melina Mercouri amb imatges nocturnes del port Pireu:



Φραγγοσυριανή és un hassapiko, dança típica de taverna grega, en la qual els que la ballen demostren la seva companyonia i estimació. No es pot ballar amb qualsevol.



I de Xaris Alexioú, una de les meves cançons favorites, amb clars referents clàssics. Recordeu qui era Ifigenia i què li va succeir?



Encara ens queden molts noms de cantancts i compositors famosos, com són la molt coneguda a Espanya Eleutheria Arbanitaki, o Alkestis Protopsaltis, o el compositor Stavros Xarjakos, però potser els deixarem per a una altra ocasió.

Gaudiu de la música!

Més música

Γεια σας παιδιά!
Als de 2n ja us queda molt poc per marxar cap a Grècia, però això serà després d'una setmana d'allò més intensa.
Així doncs, perquè us relaxeu una miqueta, i perquè jo miro de complir el que prometo, aquí us deixo un parell de cançons gregues, d'estil molt més actual. De fet, estan a la llista de les millors de l'any 2010. Que l'estil sigui dels que més ens agraden ja és una altra qüestió. Ara bé, com deien en llatí macarrònic, De gustibus non est disputandum, i per això aquí us les penjo.
 

 
Per acabar la sèrie us tornaré a penjar algunes peces més "clàssiques".

I recordeu: μή φροντίζετε καὶ ἡσυχάζετε!
Καλό βράδυ για όλους!

Η Ηλιογεννητής

Γεια σας!
Segueixo amb la meva dèria de les cançons gregues.

Ja sé que vosaltres encara espereu que us pengi alguna cosa "moderna", però us he de dir que aquestes cançons també són modernes, ja que els grecs tenen molt i molt present la seva pròpia tradició musical i escolten, juntament amb la música comercial en anglès que vosaltres escolteu, peces com aquestes de Μάνος Αχαλινοτόπουλος, un virtuós del clarinet que fusiona la música tradicional amb tocs més moderns de jazz.

En la primera, anomenada Ηλιογεννητής, hi ha moltes paraules que podeu reconèixer perquè són molt semblants a les del grec clàssic.



I aquesta segona és una meravella de melanconia i sentiment. Sense paraules.

Ελπίζω να σας αρέσει!

Rebétika

Γεια σας!
Com molt bé sabeu, d’aquí a 3 setmanes marxem cap a Atenes. Per submergir-nos una mica més encara en la cultura grega, us parlaré de la música grega. Com que aniria bé que ho acabés avui i la música abarca molts estils, ens limitarem a parlar d’un dels estils més populars, la música rebétika.

La Rebétika és la música de les classes baixes gregues. S’inicia al segle XX influenciada per elements orientals importats pels 2 milions de refugiats grecs provinents de l’Àsia Menor.

Les cançons, que sovint han estat comparades amb gèneres com el blues, estan plenes de dolor, passió, romanticisme i amargor. Habitualment són cançons melancòliques que ens parlen de les desgràcies de la gent normal i corrent. Sovint les seves lletres reflexen la dura realitat de la vida de les subcultures marginades.

Els instruments bàsics són el buzuki i la guitarra. Hi pot haver altres instruments addicionals com el baglamàs, l’acordió, la pandereta, el violí i els címbals de dit. En els enregistraments més antics també se sent sovint un dringar de vidre. Hi ha cert debat per saber a què respon; alguns consideren que era produït per un komboloi picant contra un got per veure.

Per acabar, us deixo una cançó perquèexperimenteu per vosaltres mateixos com sona aquest estil de música tan popular a Grècia. Espero que us agradi. 

Mikrá Asía

Καλησπέρα σας!

Aquests dies parlàvem de les Guerres Mèdiques i de les ciutats d'Àsia Menor, i hem acabat explicant η Μαγάλη Καταστροφή, que és el nom amb el qual els grecs anomenen els fets esdevinguts al 1922 a la costa de Turquia, que van suposar l'incendi de les principals ciutats gregues a Turquia i l'expulsió definitiva dels habitants d'origen grec que hi quedaven.


I seguint amb la idea de la música, m'ha vingut al cap una preciosa cançó, cantada per Pantelis Thalassinós, que es diu "Τα σμυρναίκα τραγούδια" (les cançons d'Esmirna), i parla justament del record dels fets a Esmirna (actual Izmir), que fou completament cremada per les tropes d'Ataturk.
Sobre un ritme de syrtos de les illes llisquen les paraules suaus que parlen de tristesa, de dolor i de melanconia, de foc i de pèrdua.
A més, he trobat un video que il·lustra molt bé aquell moment històric amb la cançó com a banda sonora, i un altre en grec, i subtitulat en anglès, que us explica els fets de la ciutat d'Esmirna.



http://www.youtube.com/watch?v=1eR712sef5I&feature=related

Gaudiu de la música!

Més música: Το δύκτι

Καλήμερα σας!

Avui en la segona entrega musical una cançó molt melancòlica i reflexiva, το δύκτι (la xarxa), del compositor grec Stavos Xarchakos, per a la pel·lícula Rembétiko.

El títol LA XARXA al·ludeix a les xarxes de la vida, aquelles en les quals podem caure un dia i de les quals tant costa sortir. I no estic parlant d'addiccions, ni res semblant; més aviat parlo del desànim i de la tristesa, de la sensació de no poder més i de voler deixar-se anar i deixar de lluitar.

Però també ens diu que dins nostre hem de trobar la fortalesa per seguir endavant, i  que sigui com sigui, ha de sortir de nosaltres mateixos.

Κάθε φορά που ανοίγεις δρόμο στη ζωή

μην περιμένεις να σε βρει το μεσονύχτι

έχε τα μάτια σου ανοιχτά βράδυ πρωί

γιατί μπροστά σου πάντα απλώνεται ένα δίχτυ

έχε τα μάτια σου ανοιχτά βράδυ πρωί

γιατί μπροστά σου πάντα απλώνεται ένα δίχτυ

Αν κάποτε στα βρόχια του πιαστείς

κανείς δεν θα μπορέσει να σε βγάλει

μονάχος βρες την άκρη της κλωστής

κι αν είσαι τυχερός ξεκινά πάλι

Αυτό το δίχτυ έχει ονόματα βαριά

που είναι γραμμένα σ' επτασφράγιστο κιτάπι

άλλοι το λεν του κάτω κόσμου πονηριά

κι άλλοι το λεν της πρώτης άνοιξης αγάπη

Αν κάποτε στα βρόχια του πιαστείς 

κανείς δεν θα μπορέσει να σε βγάλει

μονάχος βρες την άκρη της κλωστής

κι αν είσαι τυχερός ξεκινά πάλι

Que traduït seria:

Cada vegada que inicies un camí a la vida

no esperis que et trobi la mitjanit,

tingues els ulls oberts nit i dia

perquè davant teu s'esten una xarxa

Si mai caus en les seves cordes

ningú no te'n podrà treure

sol busca el cap de la corda

i si tens sort alça't de nou

Aquesta xarxa té nom pesant

que està escrit en un quadern tancat

alguns l'anomenen la maldat dels baixos móns

altres l'amor de la primera primavera.

Si mai caus en les seves cordes

ningú no te'n podrà treure

sol busca el de la corda

i si tens sort, alça't de nou

Χαίρετε!

Una mica de música grega

Γεια σας!
Com que tots tenim molta feina, i estem atabalats, he pensat que per relaxar-nos una miqueta, podem començar una sèrie d'audicions de música grega actual. I la primera de la llista serà aquesta cançó Αχ Ελλάδα del cantautor grec Nikos Papazoglou, dedicada a Grècia i molt descriptiva de la relació amor-odi entre els grecs i la seva terra.
Sota del video us escric la lletra en grec, a veure què enteneu. I així, a més, fem la primera aproximació al grec modern.

Χαρά στον Έλληνα που ελληνοξεχνά

και στο Σικάγο μέσα ζει στη λευτεριά

εκείνος που δεν ξέρει και δεν αγαπά

σάμπως φταις κι εσύ καημένη

και στην Αθήνα μέσα ζει στη ξενιτιά

Αχ Ελλάδα σ' αγαπώ

και βαθιά σ' ευχαριστώ

γιατί μ' έμαθες και ξέρω

ν' ανασαίνω όπου βρεθώ

να πεθαίνω όπου πατώ

και να μην σε υποφέρω

Αχ Ελλάδα θα στο πω

πριν λαλήσεις πετεινό

δεκατρείς φορές μ' αρνιέσαι

μ' εκβιάζεις μου κολλάς

σαν το νόθο με πετάς

μα κι απάνω μου κρεμιέσαι

Η πιο γλυκιά πατρίδα

είναι η καρδιά

Οδυσσέα γύρνα κοντά μου

που τ' άγια χώματα της

πόνος και χαρά

Κάθε ένας είναι ένας

που σύνορο πονά

κι εγώ είμαι ένας κανένας

που σας σεργιανά

Αχ Ελλάδα σ' αγαπώ

και βαθιά σ' ευχαριστώ

γιατί μ' έμαθες και ξέρω

ν' ανασαίνω όπου βρεθώ

να πεθαίνω όπου πατώ

και να μην σε υποφέρω

Αχ Ελλάδα θα στο πω

πριν λαλήσεις πετεινό

δεκατρείς φορές μ' αρνιέσαι

μ' εκβιάζεις μου κολλάς

σαν το νόθο με πετάς

μα κι απάνω μου κρεμιέσαι

Dilluns la comentarem a classe.
Χαίρετε!

Carpe diem

Per casualitat m'ha arribat aquest video que pren com a motiu un llatinisme força conegut per tots vosaltres. I tafanejant una mica més he trobat altres cançons d'estils ben diferents que reprodueixen el tòpic literari d'un dels autors llatins que hem estudiat i entren a les PAU.

Trieu la cançó que més us agradi.

I per acabar, a veure qui ens informa sobre el tòpic i el poema original en el qual apareix.


Ja ho sabeu, CARPE DIEM

Novetats a l'apartat de mitologia

Avete discipuli et discipulae!

Tal com us havia anunciat temps enrera, en el blog hi haurà una secció dedicada a la mitologia en forma de presentacions animades.

De moment, han començat els vostres companys que fan llatí a 4t d'ESO.

Encara no les tinc totes però sí un tastet força interessant. Cliqueu a sobre i l'enllaç us hi conduirà.

Espero que us agradin.

AFRODITA

EL TITÀ PROMETEU

EL MITE D'ÈDIP

L'Atlàntida i la seva pervivència

Hola a tots! Sóc la Macarena de 2n de Btx.

Bé, després d'aquesta interminable setmana d'exàmens finals, que per fi han acabat :), sóc la primera de segon de batxi en actualitzar el blog.
Només dir que moltes felicitats a tots els meus companys, que hem sobreviscut a aquesta setmana! Semblava impossible, la veritat... Bueno.. que m'estic enrotllant molt, haha!

Vinc a parlar, com bé diu el títol, de l'Atlàntida, gran mite del qual es continua parlant encara en el segle XXI, i merescudament, tant en pel•lícules, com en llibres: I també, com us mostraré avui, en cançons. Així doncs, a continuació us faré una breu introducció del mite de l'Atlàntida.

La ciutat perduda de l'Atlàntida hauria estat un antic continent enfonsat sota les aigües a causa d'un terratrèmol, segons diu la mitologia grega. Anomenada també Atlantis, és el tema d'un dels poemes més coneguts de Jacint Verdaguer. Els atlants haurien estat una civilització molt avançada per al seu temps (9.000 anys abans de la Grècia clàssica).

Plató és la font més antiga i coneguda de la història de l'Atlàntida mítica; als seus diàlegs la cita com a provinent de Soló, que al seu torn l'hauria après a Egipte. Posteriorment, se n'han ocupat diversos autors, que han tractat de relacionar l'indret amb antics escrits i n'han proposat diverses ubicacions o bé n'han desmentit tota veracitat i ho han atribuït a la llegenda de l'edat d'or dels avantpassats que tenen la majoria de cultures.

La ment i el cor de l'home sembla trobar un feble record d'un passat gloriós en el qual la felicitat, la bondat i l'ordre regnava, on la maldat no tenia lloc i la Terra era benèvola i fèrtil amb els seus habitants. Ara bé, no és aquest argument el mateix que sostenen totes les religions?

No oblidem que, deixant enrere datacions, teories i fins i tot suposades troballes, les primeres notícies sobre Atlantis procedeixen de Plató, que, en el seu discurs "Críties", fa que un dels personatges parli a un altre d'una història que el seu pare havia sentit al seu avi escoltar de la boca de Soló d'Atenes, a qui, al seu torn, l'hi havien explicat els sacerdots del temple de Tebes, a Egipte. Ja aquest preàmbul pren les dimensions del que actualment anomenaríem llegenda urbana (mite en civilitzacions antigues). Una bona història en la qual es parla de la grandesa de l'antiga Atenes (una Atenes que, en els anys en què se suposa que va existir l'Atlàntida, probablement ni tan sols estava fundada encara). Aquesta grandesa es devia al fet, segons segueix explicant Plató, d'haver derrotat un poderós estat opressor anomenat Atlantis, el nucli del qual es trobava "més enllà de les columnes d'Hèrcules". Aquest estat pretenia fer-se amb el poder de tot Europa i Àsia.

Però, què hi havia més enllà de les columnes d'Hèrcules? Mar, el no-res, el territori ideal per a una bonica història.

L'Atlàntida, doncs, és un tema mític del qual s'ha parlat molt i ha constituït una font d'inspiració per a tota mena d'artistes. escriptors, músics, dibuixants, cineastes, pintors. I dins aquesta tradició tenim el grup Mägo de Oz que en l'album Gaia III té la cançó la cançó Atlantia, que podeu sentir a continuació.

Us aconsello que poseu especial atenció a la reflexió final de la cançó, fa molt que pensar, sobre la nostra existència i sobre el fet que nosaltres acabarem amb la nostra pròpia Atlàntida, si continuem maltractant el món.

Atlantia

PRIMERA PART:

SEGONA PART:

Veureu que al principi de la cançó hi ha unes frases llatines: Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverertis. Que significa: Recorda home, pols ets i en pols et convertiràs.

Gràcies per llegir la meva aportació al blog. Si us plau deixeu els vostres comentaris i escolteu la cançó que diu moltes veritats.


Per saber-ne més.
Petons!!!

Creuar el Rubicó (Che fecce il gran rifiuto)

Sempre a la vida hem de triar. De vegades les tries són banals i sense conseqüències: carn o peix de segon plat, texans o faldilla per vestir, talons o camperes… I, tot i que sense importància ni conseqüències, aquestes petites tries van configurant el nostre tarannà. Després hi ha una segona categoria de tries: amics o amats, ciències o lletres, llegir el llibre o esperar que facin la pel•lícula, sortir o quedar-se a casa. En aquest segon estadi de la tria, la conseqüència pot ser més gran, per bé que tampoc definitiva. Sempre podem recular i canviar d’opinió i de tria.

Però finalment arriba la gran tria, la de les coses que no tenen volta enrere, la de creuar el Rubicó, o més simplement la de creuar el riu, en llenguatge amb menys referents.

I què significa creuar el Rubicó? Doncs creuar el Rubicó significa triar un camí del qual ja no hi ha retorn, un pas que ja no es pot desfer. Fa por i espanta. I potser en aquest pas ens perdem, diu la cançó, o tal vegada no, sinó que potser ens anem perdent cada cop que deixem un riu sense creuar, quan hem tingut la possibilitat de fer-ho.

Suposo que tots hi heu pensat alguna vegada. Jo sí, i m’ha semblat trobar referències en algunes cançons. Com aquesta de Coldplay que us penjo a continuació.

Just because I'm losing

Doesn't mean I'm lost

Doesn't mean I'll stop

Doesn't mean I would cross

Just because I'm hurting

Doesn't mean I'm hurt

Doesn't mean I didn't get

What I deserved

No better and no worse

I just got lost

Every river that I tried to cross

Every door I ever tried was locked

Ohhh and I'm...

Just waiting 'til the shine wears off

You might be a big fish

In a little pond

Doesn't mean you've won

'Cause along may come

A bigger one

And you'll be lost

Every river that you tried to cross

Every gun you ever held went off

Ohhh and I'm...

Just waiting until the firing stopped
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off

Espero que us agradi.