Quint Fabi Màxim

Avete omnes!

La meva entrada al bloc serà sobre Quint Fabi Màxim, ja que va ser un personatge molt important a Roma durant la segona guerra púnica, fins al punt de ser ell qui anà davant del senat de Cartago per declarar-los la guerra després de l’atac de Sagunt.

Quint Fabi Màxim va néixer l’any 280 aC i va morir l’any 203 aC. Va ser cònsol en cinc ocasions i dues vegades dictador. Va rebre els agnomina de Verrucosus (Berrugós) per la berruga que tenia a la cara, i de Cunctator (l’ajornador), per la tàctica que va fer servir contra els cartaginesos.

L’any 217 aC després de la derrota romana de Trasimè va ser anomenat dictador, ja que era el polític més important que hi havia, i les seves tasques van ser calmar la població, pregar als déus i mantenir l’exèrcit a dins de la ciutat. No volia precipitar-se, ja que era molt conservador i sabia que, tot i que els cartaginesos estaven a les portes de Roma, no l’atacarien perquè no tenien armes d’assetjament. Aquesta tàctica li va valdre l’acusació de covardia i de traïció.

Cal dir que Màxim evitava la guerra la guerra oberta i utilitzava una guerra de desgast, que era considerada de covard, però que era molt més efectiva.

En acabar la dictadura, els dos cònsols que el van seguir van ser derrotats i morts en la batalla de Cannas, cosa que li va donar la raó i via lliure per aplicar la tàctica de la retardació.

Va estar sempre enfrontat als Escipions, i Publi Corneli Escipió i el seu germà Cneu Corneli Escipió van morir a Hispània perquè ell no volia que les tropes romanes anessin  a ajudar-los.

Quan Escipió l’Africà va tornar d’Hispània victoriós no va poder celebrar els èxits ja que Màxim no ho va permetre.

Quinto Fabio Máximo va ser el mentor i amic del famós Cató. Tota la seva política conservadora posterior va ser inspirada per les ensenyances de Màxim, a qui després de la mort del seu fill a la guerra, va llegar tots els seus béns.

Les victòries més significatives durant la segona guerra púnica van ser la reconquesta de Càpua i Tarent, i va aconseguir arraconar Aníbal en unes altes valls entre Cales i Volturn.

I fins aquí la meva entrada. Espero que us agradi!

Batalla de Zama

La batalla de Zama va succeir el 19 d'octubre de l'any 202 aC i va enfrontar les dues potències del moment, Roma i Cartago. Va ser la batalla definitiva, en qual Roma gràcies a Publi Corneli Escipió, procònsol i general romà, derrotà al general Aníbal Barca.

Aquesta batalla va estar situada geogràficament a Zama, molt a prop de Cartago i és que Escipió va convèncer al senat de portar la guerra a territori cartaginès, per pagar amb la mateixa moneda als cartaginesos que tant anys havien estat assolant Itàlia.

Però tornant a la batalla, l'exèrcit d'Aníbal tenia menys cavalleria i això era perjudicial, tot i tenir més infanteria. Escipió, pel contrari, contava amb l'ajut de la cavalleria de Masinisa.

Aníbal va enviar a l'atac els seus 80 elefants i Escipió abans, com anticipació, va deixar un espai prou gran entre les formacions del seu exèrcit. Així els elefants van passar per aquests marges prou amples, ja que l'estratègia de Publi consistia en què evitar els elefants perquè sabia que un elefant només envesteix quan no té pas i ha d'obrir-se un camí com sigui. Això va salvar unes quantes vides, doncs era inevitable que no morís ningú sota els elefants.

El transcurs de la batalla era favorable a Aníbal i havien caigut molts dels homes fidels a Escipió com Quint Terebeli. Aquest fet va provocar que Publi entrés a la lluita, enfrontant-se cos a cos amb Aníbal, però aquest més fort i curtit en mil batalles va estar a punt de matar-lo.

De sobte, quan tot semblava perdut la cavalleria liderada pel millor amic de Publi, Gai Leli i per Masinisa va rodejar l'exèrcit cartaginès destrossant la seva rerarguarda i tot l'exèrcit. Aníbal va fugir de Zama derrotat i va tornar a Cartago.

No podem saber com hauria estat el món si Cartago hagués guanyat, ja que aquest fet hauria canviat el transcurs de la història.

Guerres púniques II: La batalla de Cannas

De nou Borja, en una nova entrega de Les Guerres Púniques (la segona per a ser exactes).

Us parlaré de la batalla de Cannas o Cannae, al sudest d'Itàlia, que va tenir lloc el 2 d'agost del 216 aC. entre els exèrcits púnics i romans. Els púnics estaven liderats pel general Aníbal i els romans pels dos cònsuls Varró i Emili Paul·le.

Aquesta no és una batalla recordada per la gran victòria de Roma, sinó tot el contrari, ja que va suposar una humil·liació per a Roma en caure derrotat un exèrcit de 8 legions contra els cartaginesos, inferiors en número.
Els dos cònsuls no van actuar gaire alhora, perquè Varró era partidari de llançar-se a l'atac sense pensar res més i Emili Paul·le era més precabut.

Finalment Anibal planejà la següent estratègia: va dividir l'exèrcit de manera que l'immens exèrcit romà va quedar rodejat, i d'aquesta manera la cavalleria númida i els soldats a peu van destrossar els romans que no van poder fer res. Emili Paul·le va morir de manera molt gloriosa i Varró va fugir. Les dues legions romanes supervivents van ser desterrades i qualificades com a legions maleïdes.

Va ser una gran victòria d'Aníbal i la major derrota de la història romana amb uns 60.000 romans morts.

Així doncs, no és una batalla gloriosa per Roma, però es recorda per ser la derrota més dura que va sofrir i per com es pot guanyar una batalla en inferioritat numèrica.

Valete!