Record de Grècia 2016

Grècia, estimada Grècia, 

t'havíem imaginat milers de vegades, havíem parlat de tu en el dia a dia i abans de posar els peus en les teves terres ja et sentíem part de nosaltres. Iniciar aquest viatge dimarts 23 de febrer va fer que et sentíssim més nostra encara: vas deixar empremta en cada racó del nostre cor. 

Ens sentim orgulloses de poder dir que ha estat un viatge que mai oblidarem, que quedarà en la nostra memòria i que formarà part de la nostra essència per sempre. I per això, volíem donar-te les gràcies. 

Gràcies pels nervis de la nit abans d'embarcar-nos; per la sensació de llibertat en veure els núvols per sota de nosaltres tot i que no tothom va gaudir del vol, ja que el Jordi Ballester, l'Elisabet Cano i l'Aroa Acosta pateixen vertigen; per l'emoció quan per fi et vam trepitjar i vam començar a llegir cartells en grec, com έξοδος (sortida) i αερολιμένα (aeroport); pel cansament i alhora la diversió en pujar el Licabet i des d'allà contemplar Atenes sencera, veient per primera vegada el Partenó, tan lluny, tan aprop. 

 Gràcies per fer-nos matinar i per l'Ἑλένη (Heleni), la nostra guia, que ens va acompanyar durant dos dies; per deixar-nos travessar l'Istme de Corint, canal que des de l'antiguitat l'home havia intentat contruir i que fins el segle XIX no va ser una realitat; per mostrar-nos el Tresor d'Atreu, on, en altres temps, hi va haver grans riqueses i on van ser enterrats Atreu i els seus descendents; per deixar-nos passejar per les antigues estances del palau d'Agamèmnon i contemplar tot el territori que va dominar des del seu tron; per haver conservat tan bé el Teatre d'Epidaure i haver permès que uns turistes com nosaltres, gairebé dos mil quatre-cents anys més tard, el poguéssim veure tan esplèndid encara i comprovar la seva meravellosa acústica, la qual vam tenir el plaer de posar a prova quan la Laia Marín va cantar Thinking out loud d'Ed Sheeran, malgrat que ens vam quedar amb les ganes d'escoltar el monòleg del Víctor Pulido. 

Gràcies pel llarg trajecte fins a Delfos, el teu lloc més màgic, abans i ara. No ens estranya que els antics escollissin aquest indret per construir el Temple d'Apol·lo, on gent de tot Grècia acudia per consultar i obsequiar l'oracle. 

Nosaltres, ara que ja hi hem estat, podem afirmar que allà hi ha una màgia inexplicable però molt poderosa. A més, vam tenir la sort de disposar de la nostra pitonissa particular, l'Helena Adán, que sempre que ho necessitem ens prediu el futur. Gràcies per la visita al Museu Arqueològic de Delfos; on vam poder veure amb els nostres propis ulls l'Auriga de Delfos i l'estàtua exempta d'Antínous. 

Gràcies per il·luminar-nos el camí cap als Propileus, l'entrada al lloc més important de tot Grècia: l'Acròpolis d'Atenes, ja que els alumnes de grec i d'història de l'art portàvem moltíssim temps esperant aquell moment. Gràcies pel Partenó, que malgrat totes les mutilacions que ha patit durant segles, continua sent l'edifici més majestuós i bell de Grècia, bellesa que no només nosaltres hem pogut presenciar, sinó que al llarg de la història milions de persones han fet camí per tal de sentir-la i viure-la. 

Gràcies per la magnífica explicació del Sergio Vidal sobre l'Erectèon; mai ningú abans l'havia explicat tan bé i amb tanta admiració alhora. Gràcies per la visita al Museu de l'Acròpolis, on vam veure cinc de les sis cariàtides que decoren la tribuna de l'Erectèon i on ens vam indignar per l'expoliació per part de Gran Bretanya, que té exposada la sisena cariàtide al British Museum. Gràcies per permetre que la Marta Esteve pogués conèixer al seu ídol, Alexandre el Gran, i pogués adorar el seu bust. 

Gràcies, moltíssimes gràcies, per la posta de sol a Súnion. Mai havíem vist una posta de sol tan sumptuosa. Les paraules del Jordi ens van emocionar a tots i, sobretot, ens van fer reflexionar sobre el futur, la vida... i adonar-nos del valor que tenia el viatge, i, concretament, aquell precís instant. Ningú oblidarà mai aquells minuts en silenci, contemplant el sol, que reflectit sobre el mar, s'anava amagant rere les muntanyes lentament. Va ser la millor lliçó que ens ha donat en sis anys: les coses sempre s'acaben. Grècia s'acaba. 2n de Batxillerat s'acaba. El sol sempre es pon. Però també sabem que cada matí torna a sortir, que això és només el final d'un capítol magnífic però que la història continua. “Aquí s'acaben coses però en comencen d'altres”, ens va dir. Per això, malgrat que pujar a l'avió per tornar a Barcelona i deixar Grècia ens entristís, malgrat que quan acabem aquest curs ens sentirem buits, si mai, en el futur, sentim enyorança, sempre podrem tornar a aquest record, que ens acompanyarà tota la vida. 

Els moments que vam viure allà són inexplicables, van ser tan especials que només els podem entendre els qui vam estar allà i els vam viure. Només nosaltres sabem què va passar durant les nits sense dormir, hores que més tard vam recuperar a l'autobús; només nosaltres podem entendre com de màgica va ser la nit en què l'Álex Caparrós va tocar el piano i la resta l'acompanyàvem cantant Let it be, Boig per tu, Someone like you, entre d'altres. 

Gràcies Laura Lucas, Jordi Ballester i Cristina Sotodosos per haver fet possible aquest viatge tan especial. Sense vosaltres no hagués estat el mateix. 

Gràcies també als τριάντα πέντε (trenta-cinc) companys, que també han contribuït que aquest viatge hagi estat únic: han estat l'essència. També recordem la gent, que per diversos motius, no ha pogut assistir. Això últim ens ha regalat moments molt emotius, com per exemple, veure a l'Iván Martínez fent-se selfies amb una fotografia de l'Andrea Castillo a la mà. 

I abans d'acabar, volem agraïr a la Laura Lucas tot el seu esforç, ja no només en l'organització d'aquest increíble viatge, sinó també durant aquests tres anys. Gràcies per fascinar-nos amb la cultura antiga, per encendre la nostra curiositat i per haver-nos acompanyat durant tot aquest periple. Però sobretot, gràcies per estar allà per a nosaltres, ja no tan sols com una gran professora, sinó com mentora a la vida. 

Per finalitzar, volem compartir amb vosaltres algunes opinions d'altres alumnes: 

“Grècia, darrera parada del tren de la vida, on la posta de Súnion esdevé transbord per pujar a un altre tren” Joel Sánchez 

“Un viatge ple de sensacions i persones que mai oblidaré” Sergio Vidal 

“Increïble” Sarah Romero 

“I han estat aquests dies els que marquen el final i alhora un nou inici, han estat les ruïnes i alhora la bellesa de Grècia les que contrasten amb aquest nou món que està per venir. Deixarem enrere les velles rutines, algunes amistats, grans professors i moments únics, però els records viscuts a l'institut, durant aquests sis anys, i a Grècia, durant aquests sis dies, romandràn sempre dins dels nostres cors” Judit Boladeras 

“Grècia ha estat una força sentimental i imparable amagada sota una ciutat destruida” Míriam Llonch 

“La posta de sol a Súnion, acompanyada del discurs del Jordi i del nostre silenci després de les seves paraules, em va fer pensar que era un punt d'inflexió entre tot el que havíem viscut junts i el futur incert que ens espera” Ada Vilà 

“Un viatge inoblidable amb una visió al futur” Iván Martínez 

“Un viatge ple d'emocions, instants intensos en un lloc màgic que ens ha donat molts moments per recordar. Inoblidable” Paula López 

“Moments irrepetibles, únics, que ja no tornaran” Paula Martínez 

“Viatge al pensament” Álvaro Córdoba 

“Una experiència immillorable” Helena Adán 

“Moltíssimes experiències i un viatge que m'ha fet crèixer com a persona” Elisabet Cano 

Marta Esteve i Ariadna Boladeras

L'educació a l'antiga Grècia

Χαίρετε!

Avui em toca estrenar el bloc i començarem fent vista enrere per parlar de l’educació a l’Antiga Grècia. Ens situem al segle V aC.

A Grècia com a la majoria del món antic, l’educació estava reservada únicament per als nens, i no per a les nenes, i només per a aquells que la seva riquesa els ho permetés. 

Els primers mestres no corresponen a la imatge actual degut al fet que els professors grecs eren anomenats pedagogs, del mot "παιδαγώγος", que està compost per παιδίον (pais - nen) i ἄγω (ago – conduir). Per tant, el concepte feia referència a l’esclau domèstic que acompanyava el nen durant el dia.

Així doncs, un nen d'una família adinerada que assistia a una escola privada era cuidat per un pedagog. 

Les classes que rebien els nens grecs incloïen aritmètica, lectura, escriptura, cant i execució d'instruments musicals com la lira i la flauta. 

Aquesta educació començava els set anys i les classes s'impartien en les cases privades dels mestres. Allà s'asseien en tamborets i escrivien en tauletes de fusta amb una mena de llapis amb un extrem acabat en punta i un altre aixafat, per poder esborrar l'escrit.

Quan el jove complia els dotze anys d'edat, l’educació física tenia prioritat sobre totes les altres. Les classes passaven a impartir-se en la palestra (un camp d'esports a l'aire lliure envoltada d'una columnata). Els exercicis es realitzaven totalment nus, amb el cos ungit amb oli i sorra fina (per protegir-se de la intempèrie). Els esports es realitzaven amb música de flauta, i entre ells destacaven els llançaments de disc i javelina, les carreres, el salt de longitud i la lluita (tots ells també es realitzaven en les Olimpíades). En acabar, es donaven un bany, i amb un rascador es treien les restes d'oli i sorra.

A Atenes, alguns joves majors assistien a una acadèmia per a les disciplines més fines com la literatura, les ciències, la música i les arts.

Un noi acabava els seus estudis en complir 18 anys. Després començava el seu entrenament militar a l'exèrcit per un o dos anys.

Les nenes de bona família rebien, en canvi, una educació molt diferent; tot just passaven d'aprendre a llegir i escriure i una mica de música. La seva educació es centrava en les tasques que després exerciria quan estigués casada: el treball domèstic, la cura dels nens, la manufactura dels teixits... Les noies pobres, per la seva part, igual que els nens pobres, no tenien accés a cap tipus d'educació.

Què us sembla? Sort que han canviat molt les coses, oi?

Raquel Vives

1r BTX

Kalimármaro o l'estadi Panatenaic

Avete!
Aprofitant la visita a Grècia en l'increïble viatge de fi de curs que fem al Gallecs, m’agradaria profunditzar en un dels monuments que per a tot esportista és un privilegi poder contemplar, o si més no a tots els atletes als quals apassiona el seu esport.

Com podeu suposar, parlo de l’estadi Panatenaic, o “Παναθηναϊκό στάδιο” en grec, aquest meravellós estadi construït l’any 1869 sobre les restes de l'original que data del 566 aC. Aquest estadi, com bé diu el seu nom, és l’estadi de tots els atenesos i representa l’atletisme en tot el món. És el primer estadi olímpic de l'era moderna, però no només això, ja que a l’antiguitat també ho va ser.

Entorn l'any 566 aC a Atenes es disputaven els jocs Panatenaics cada quatre anys en honor a la deessa Atenea. Era un esdeveniment esportiu però també religiós i cultural de gran importància a la ciutat. Aquests jocs Panatenaics no s’han de confondre pas amb els Jocs Olímpics que es disputaven a Olímpia. Tot i ser menys importants que aquests, els jocs Panatenaics estaven molt ben documentats.

Se sap que l'estadi tenia una graderia de fusta i que l’any 329 aC Licurg el va reconstruir amb marbre del mont Pentèlic; d’aquí ve que també se l’anomeni “Kalimármalo” o "marbre bell". Va passar el temps i l’any 140 aC Herodes Licurg el va ampliar augmentant així la seva capacitat fins als 50.000 espectadors.

Arribats al segle XIX, quan apareixen els nacionalismes i el romanticisme, i, per tant, la recuperació i exaltació de la pàtria, Evangelis Zappas, un empresari i multimilionari grec, decideix proposar al Govern de recuperar els Jocs Panatenaics. Aquest accepta amb la condició que Zappas s’encarregui plenament del finançament. I així va ser, tot i que Zappas va morir abans de veure el seu somni realitzat, que es va poder acabar gràcies a la seva herència. L’any 1869 i l’any 1875 es tornen a realitzar els jocs, que no es consideren els primers jocs de l'era moderna i passen a la història com els jocs de Zappas. Ara bé, sí que potenciaran i ajudaran a regenerar aquest esport.

Així doncs l’origen de l’olimpisme modern es marca l’any 1896, quan es van tornar a celebrar uns Jocs Olímpics i fou Atenes la ciutat encarregada gràcies, ara sí, a l'amor per aquest esport del baró Pierre de Coubertin. 

Pel que fa el finançament l’encarregat va ser George Averof, un altre milionari que es va encarregar de la remodelació profunda de l’estadi “Panathinaikó” i el va deixar pràcticament com es pot contemplar avui dia. La capacitat es va ampliar als 80.000 espectadors i es va tornar a utilitzar marbre del Pentèlic: l’obra gairebé va costar un milió de dracmes. Per commemorar aquest fet una estàtua d'Averof se situa a l’entrada de l’estadi.

Al 2004 durant els jocs olímpics que es van celebrar a Atenas, l’estadi Panathinaikó va formar part de la inauguració d’aquests jocs a més de ser la seu de la competició de tir amb arc i la meta de la cursa de la marató. També en va fer ús la selecció grega de futbol en guanyar l’eurocopa de 2004.

I per acabar, una curiositat: els arquitectes de Hitler es van inspirar en l’estadi Panathinaikó per idear el “Deutsches Stadion de Nuremberg”, projecte que volia convertir-se en el major recinte esportiu de tots els temps de capacitat per a uns 400.000 espectadors.

Espero que us hagi agradat la meva aportació.

Valete!

Dani Pérez

2n BTX

Tot tornant de Grècia

Χαιρετε!

Avui fa una setmana que vam tornar del nostre viatge a Grècia i encara estem paint per poder assaborir amb calma els moments que, de ben segur, ens quedaran gravats en la retina i en la memòria per sempre.

Perquè estic convençuda que tots i cadascun de nosaltres tenim els nostres moments màgics, aquells que hem compartit i també aquells que hem viscut intensament en el nostre interior i que és difícil plasmar amb paraules. I és que és cert que entre tots, els 48 alumnes i els 5 professors que érem, hem aconseguit que aquest viatge sigui inoblidable, per tot el que hem après i, especialment, per tot el que hem viscut.

Hi ha hagut una mica de tot: moments de riures i alguns de plors, moments d'emoció i d'avorriment, moments durs de son, de cames cansades i mals de panxes, de fred, de calor,  d'esgotament, però més enllà d'això crec que han predominat els moments d'èxtasi davant un monument o una quasi posta de sol, d'admiració davant la majestuositat del Partenó, de sorpresa davant l'extensió d'Atenes, d'angúnia sota les erugues, d'esplendor davant l'alçada de l'Olimpeion, de petitesa sota els lleons de Micenes, de por de les vespes de la tomba d'Atreu, de llibertat i amplitud dalt l'acròpolis de Micenes, d'estretor i claustrofòbia en la baixada a la cisterna, de meravella davant el pont vinós d'Egina, de gelor dalt la muntanya on és el temple d'Afea, de divertiment en la taverna escoltant música grega, de corredisses pels passadissos, de...

Tanta intensitat només es pot viure viatjant! Espero haver sabut transmetre no només el meu amor per Grècia, sinó també la meva passió pel viatge, pel moviment -com deia Heràclit, tot fluiex-, pel fer camí i conèixer ports que els vostres ulls ignoraven i per fer-vos més savis a cada pas.

Gràcies Grècia!

La dolça Hel·lada

Avete!!

Aquesta entrada serà dolça, ja que parlaré sobre gastronomia grega, sobretot de postres i dolços típics de Grècia, perquè apart del iogurt “Griego de Danone” n’existeixen d’altres. Espero que us agradi i us faci venir la gana.

Per conèixer més o menys els ingredients dels plats grecs hem de saber que la gastronomia d’aquest país comparteix característiques amb la cuina mediterrània, especialment la turca i la italiana.

L’element més característic és l’oli d’oliva. També són elements bàsics el blat, el iogurt i els formatges. En el cas de les postres domina sobretot la mel i els fruits secs.

DOLÇOS/POSTRES

Fanourópita (φανουρόπιτα) 

Relacionat amb les celebracions religioses, es menja el 27 d’agost que és el dia de Sant Fanuri. Aquest dia se celebra que s’han trobat els objectes perduts oferint aquest pastís, que està fet amb farina, sucre, oli d’oliva, suc de taronja i espècies, com ara canyella i clau (espècia molt aromàtica composta pels botons florals o poncelles assecades del claveller).

Sovint es menja mullant-lo al cafè.

Halvà (dolç)

Aquest dolç que és menjat en festes i ocasions especials va entrar en la nostra cultura a través de l’Imperi bizantí i està preparat  en una base de pasta dolça que conté mel, sucre i fruits secs sencers. Però va segons gustos perquè també hi podem posar xocolata, coco ratllat, suc de taronja. El halvà en el nostre país seria com una mena de torró.

Melomakarona (μελομακάρονα)

Aquest dolç que té forma de croqueta és preparat a les festes de Nadal i porta oli d’oliva, suc de taronja, conyac, nous, canyella.

Baklavà (μπακλαβάς)

És una pasta molt dolça que no es fa únicament en la cuina grega ja que forma part de la gastronomia de tots els països que formen part de l’antic Imperi Otomà. Està elaborada amb capes de pasta de full. Està farcida amb nous o festucs i endolçida amb almívar o mel.

I per acabar us parlaré d’un plat salat que podeu menjar en qualsevol moment, ja que sempre està bo i és ben típic i barat.

Pita giros (πίτα γύρος)

Aquest plat està elaborat amb carn rostida amb tomàquet i ceba acompanyat de salses, que va dins d’una pita. Si demanes una pita giros de carn de porc la salsa que et posaran serà el tzatziki (es fa amb iogurt, cogombre ratllat, all trinxat, oli d'oliva, sal i opcionalment amb vinagre i alguna herba aromàtica). I si el vols de pollastre te’l serviran amb mostassa.

Que vagi de gust!
Greta Gómez

1r  BTX 

El Pireu i la seva història

Hola!

Avui us parlaré de la història del port del Pireu.

El Pireu, ὁ Πειραιεύς, era i és el port més important d’Atenes. El Pireu era originalment una illa separada del continent. Quan ja va quedar unit a terra, a proposta de Temístocles va convertir-se en el port principal d'Atenes, ja que abans es feia servir el Falero. Va ser fortificat l'any 493 aC, a instàncies del general que després vencerà els perses a Salamina.

Aquesta victòria va fer que els atenesos s'adonessin del potencial marítim. Quan els perses van destruir Atenes, van reconstruir-la fortificant-la i també van fer el mateix al port de Pireu, per resguardar la gran flota guerrera atenesa.

Així, juntament amb la reconstrucció d'Atenes, es reconstrueix el port i la ciutat del Pireu, i es comença als anys 461-456 aC. la construcció dels Murs Llargs: muralles de 6 km de llarg que unien Atenes amb Pireu.

La importància del Murs Llargs per a Temístocles era clara: ell pensava que el Pireu era la sortida natural d'Atenes.

Temístocles amb les seves reformes va fer d’Atenes una potencia marítima. Va dotar al port de Pireu de tallers per construir flotes navals, uns talles molt importants, sobre tot en la batalla de Salamina, ja que van poder aconseguir una victòria sobre el exèrcit persa.

El Pireu va ser amb diferència la major demos (poble) d’Atenes, la seva població era coneguda com la més democràtica, més que la de la pròpia Atenes.

EL Pireu constava de tres ports: Zea i Muniquia a l’est, tots dos utilitzats per vaixells de guerra i el gran port de Càntaros a l'oest. Aquest últim es va convertir en un gran mercat. La població de la ciutat estava constituïda per estrangers, que van fer del port una ciutat comercial i cosmopolita, on els déus estrangers estaven al costat dels déus grecs.

El poder del Pireu és el poder d'Atenes i aleshores durant la guerra del Peloponès serà una prioritat d'Esparta tirar a terra aquells murs. I de fet, Esparta aviat va aconseguir l’ajuda d’altres ports grecs que havien patit molt per l’hegemonia del Pireu. La guerra va provocar la ruïna del Pireu. El comerç va començar a disminuir pels costos militars.

A més, durant el setge de l'Àtica, Pericles va reunir la població en les muralles ateneses, però no estaven preparades per acollir tanta gent. Per això es va propagar la pesta i el Pireu va travessar una gran crisis econòmica i comercial. Al final de la guerra del Peloponès l'espartà Lisandre va destruir les fortificacions l'any 404 aC. Poc després van ser reconstruïdes per Conó, un almirall atenès al 393 aC.

En l’època d’Alexandre el Gran, el Pireu va perdre la seva importància com a potencia comercial. Les noves potències eren Rodes i Alexandria. L’any 86 aC. la ciutat va ser destruïda pel general romà Sila i durant el segle II dC va ser de nou reconstruïda per l’emperador romà Adrià.

Espero que us hagi agradat la història de Pireu, i sobretot, fixeu-vos en la relació que ha tingut el Pireu amb la Guerra del Peloponès, que estem estudiant ara.

Atenea,

Miriam Gómez

2n BTX

Egina i el temple d'Afaia

Χαίρετε!

I un cop més us saluda Electra.

Aviso a navegantes: a partir d’ara us esperen unes quantes entrades sobre el viatge a Grècia que farem els de 2n de Batxi. No és per donar-vos enveja, sinó forces perquè supereu aquest dur 1r de batxillerat i arribeu a segon per poder fer aquest fabulós viatge. I aquí us anem explicant cosetes perquè quan hi aneu, ho feu amb un pas per davant.

Per tant, jo us parlaré d’una illa anomenada Egina. Molts de vosaltres no la coneixereu, molts altres no l’haureu sentit mai anomenar, i la veritat és que jo tampoc, fins ara que m’he adonat que té moltes coses interessants. Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Egina és una illa que anirem a visitar els que anem a Grècia dintre de poc més de dues setmanes. I perquè tingueu una petita idea del que veurem (per no anar a l’aventura) us parlaré de l’illa i del port del Pireu que és on agafarem el ferry, que també té el seu què.

Com podeu veure al mapa, Egina no és una illa gaire gran ni gaire coneguda, com poden ser Creta, Naxos o Lesbos. Però també té la seva part clàssica i les seves restes arqueològiques.

Està situada al centre del Golf Sarònic, a uns pocs metres al sud de Salamina, al nord de Poros i a l’Est d’Angistri, amb les quals formen les denominades Illes Saròniques.

Bé, ja ha arribat l’hora d’agafar el ferry i arribar a Egina a veure que trobem. Un cop allà, el primer que veiem és el port de la petita illa, que és molt pintoresc gràcies a l’ermita, les cases antigues però tradicionals, les barques de pescadors i algunes restes arqueològiques, com la columna de l’antic temple d’Apol·lo.

Al bell centre de l’illa, al punt més alt, trobem el temple d’Afaia, des d’on podrem contemplar tota l’illa envoltada d’una aigua cristal·lina.

El temple d’Afaia és un dels temples del triangle sagrat, format pel Partenó, el temple de Poseidó a Súnion i el d’Afaia. El temple d’Afaia va ser un model prototip de l’estil dòric amb estructura períptera.

Com podeu veure, sobretot els d’història de l’art, és un temple amb l’estructura típica dels temples grecs. Amb la seva majestuositat, la seva entrada hexàstila, amb els frontons amb l’escultura que s’adapta al marc arquitectònic. Als frontons hi havia escultures que representaven els déus contra els troians, fet que fa al·lusió a l’èxit dels grecs a la Guerra de Troia, en la qual fins i tot els déus participaren de part d’ells. El frontó occidental és d’estil arcaic, mentre que l’occidental és més clàssic. Això pot fer suposar que l’inici de la construcció fou en l’època arcaica i la finalització en època clàssica, a causa d’un sisme que hi va haver a l’illa.

Com sempre, tot ell estava pintat, però no s’ha conservat a causa dels anys.

Aquest temple, com indica el seu nom, va ser dedicat a Afaia. Us explicaré el seu mite, tot i que primer cal dir que quan el van trobar, es van pensar que era un temple dedicat a Zeus perquè la perfecció i bellesa del temple el feia atribuir-ho a Zeus. O també a Atenea, perquè als frontons la imatge que predomina és la de la mateixa deessa. Però no és així, sinó que està dedicat a Afaia, la invisible. Afaia era una nimfa, mig germana d’Apol·lo i Àrtemis, que sempre era perseguida pels homes, especialment per Minos, fins que va decidir tirar-se al mar on la va atrapar la xarxa d’un pescador de l’illa d’Egina, qui també es va enamorar d’ella. Per poder fugir de tots, es va fer invisible. El temple fou construït allà on havia desaparegut.

  

Doncs bé, espero que us hagi agradat la meva entrada, que us hagi semblat interessant i que hàgiu après molt perquè quan siguem allà puguem recordar el mite d’Afaia.

Molts petons per a tots!

Electra

2n BTX

Grècia s'apropa

Avete omnes! 

Avui torno jo, Nausica, a timó d’aquest vaixell. Com bé sabeu tots, els alumnes de 2n de Batxillerat dintre de molt poquet ens dirigirem cap a terres gregues, cap un lloc on molts de nosaltres tenim ganes d’anar. Jo us faré cinc cèntims sobre un dels llocs que visitarem.

Grècia, Ἑλλάς en grec antic, és coneguda com el país de la cultura, de l’art, de les costums antigues, del mar, dels bons menjars... És un país ple de mitologia, en el qual pots estar visitant llocs i pots sentir com si passegessis per exemple amb Atenea, a l’Acròpolis, que, com sabem, està situada al bell mig de la ciutat d’Atenes.

L’acròpolis d’Atenes és un dels llocs més coneguts de Grècia, ja que gairebé tothom la reconeix en les fotos. Acròpolis és un terme procedent del grec i ve de akros, situat a dalt de tot, i polis, ciutat, per tant és la ciutat més alta, o la part més elevada de la ciutat. Les acròpolis, doncs,  eren sobretot la part alta de totes les ciutats gregues, i estaven situades en un turó per tal de defensar-se en cas que algú els ataqués. També feien la funció de centre religiós. En el cas de l’acròpolis d’Atenes la seva situació no va impedir que al 480 aC els perses la destruïssin. Ara bé, poc més tard, Pèricles, Περικλη̂ς, va manar la reconstrucció perquè així fos un símbol de la grandesa en aquell moment d’Atenes. 

Sobre l’Acròpolis un del nostres companys de l’any passat ens va fer una entrada magnífica on ens explica més detalladament tot el que veurem a Atenes. En canvi, jo avui us explicaré algunes de les curiositats potser són menys conegudes. 

Tothom ha sentit parlar del Partenó alguna vegada, però sabeu per què s’anomena així?  En grec Παρθένος Ἀθηνᾶ significa:  Παρθένοςà verge i Ἀθηνᾶ à  Atenea, la deessa de la saviesa i de l’estratègia en les guerres. Per tant, el Partenó és el temple dedicat a Atenea Verge.

D’altra banda, el temple que hi ha costat és l’Erecteon, en grec Eρέχθειον. I s’anomena així perquè és el temple d’Erecteu. Sabeu qui és aquest individu?

Erecteu era el fill d’Atena. I ara us preguntareu: Com pot ser que Atenea tingués un fill si era verge?
Doncs bé, resulta que aquesta deessa un dia va anar a encarregar-li unes armes al déu ferrer Hefest i aquest es va enamorar d’ella. Hefest va voler violar-la però ella es va negar perquè no volia perdre la seva virginitat. Mentre Hefest l’estava forçant va ejacular sobre la cuixa d’Atena. Llavors aquesta va agafar un floc de llana que tenia, es va netejar la cuixa i va llançar el floc a terra. D’allà poc després va néixer Erecteu, del contacte del semen amb el terra. Atenea va agafar el seu fill i el va ficar dins d’una cistella i el va donar a Pàndrosos, que era la filla de Cècrops, per tal que aquesta el mantingués en secret com si fos el seu fill. Però les germanes de Pàndrosos tenien molta curiositat i van obrir la cistella. Dintre de la cistella estava el nen amb una serp que les va atacar i les va matar. 

Després Erecteu va ser educat en el temple de la deessa Atena (la seva mare) a l’acròpolis i més tard va ser rei d’Atenes.

I per acabar us parlaré de l’olivera on, m’ha dit la Laura, ens farem la foto de grup prescriptiva. Aquesta olivera s’anomena l’olivera d’Atenea. I sabeu per què està aquí situada? Doncs bé, quan Zeus va prometre l’Àtica aquell déu que li atorgués el bé més gran, diversos déus van intentar aconseguir el patronatge de la ciutat. Finalment la disputa va ser entre Posidó, el déu de les aigües i els mars, i Atenea. Posidó va clavar el seu trident en una roca al costat del pòrtic i va fer brollar una font d’aigua salada, mentre que Atena va plantar una olivera. Llavors Cècrops i els tribunals dels déus van  donar-li la victòria a Atena.

I ara ja podeu imaginar-vos per què la ciutat d’Atenes es denomina així, en honor a la deessa.

Per últim us vull parlar del temple de Niké Àptera, (de νική victòria, ἀ-πτερός sense ales). Van construir aquest temple després del tractat de pau que va signar Càl·lias amb els perses i amb el qual es va posar fi a les guerres Mèdiques. Per això li van posar aquest nom, per tal que la victòria quedés atrapada en aquest temple i d’aquesta manera la victòria mai marxés de la ciutat.

Espero que us hagi agradat la meva entrada i quan aneu a l’acròpolis us en recordeu de tot el que us he explicat. 

Nausica
Arantxa Rey
2n BTX

El canal de Corint

Hola a tots!

Avui em toca a mi fer l'entrada i com d’aquí a poc viatjarem a Grècia, he decidit fer l’entrada sobre la història d'un dels llocs que visitarem, el canal de Corint.

El canal de Corint és una via artificial que uneix el golf de Corint amb el mar Egeu a través de l'istme de Corint. Va ser ideat en el 630 aC, però no es va acabar de construir fins a l’any 1893, i és considerat una de les obres d'enginyeria més sensacionals del món, tant per la seva bellesa i la seva grandària, com també per la seva historia. Quan es va finalitzar el canal, l’any 1893, va portar un gran benefici econòmic, ja que creava una via marítima que feia que els vaixells no haguessin de fer tota una volta a la península del Peloponès per passar del mar Egeu a l'Adriàtic.

Periandre de Corint,tirà que pertanyia al grup dels set savis de l'AntigaGrècia, va ser el primer governant que va intentar fer el canal al voltant de l’any 630 aC., però va abandonar el pla als pocs anys per temor a provocar la ira del déus, ja que l'oracle de Delfos li havia dit que no fes un canal a través de l'istme. Després va esbrinar que havien estat els sacerdots dels temples corintis els que havien dit a l'oracle el que havia de dir, perquè temien que, si construien el canal, deixiren de rebre les riques donacions i regals que feien els vaixells que passaven per allà.
El segon que ho va intentar va ser Demetri I de Macedonia, que va intentar crear una línia de comunicació entre els dos llocs. Però va abandonar-lo perquè els enginyers van tenir un error en els càlculs i el van fer creure que si construïa el canal s’inundaria tota la regió. El següent va ser Juli Cèsar, quan Corint es va convertir en una regió romana, i després ho va intentar Calígula.

El 67 aC, l’emperador Neró va començar a construir el canal de Corint, però al poc temps va morir i es va abandonar el projecte perquè el successor de Neró, Galva, va considerar que era massa costós. Ara bé, totes les tasques que van realitzar els enginyers de Neró van ser aprofitades més endavant pels treballadors que van acabar el canal al segle XIX.

Finalment, l’obra es va tornar a començar l’any 1882, després  que el govern grec va publicar una llei per obrir l'istme de Corint. El 7 d'agost de 1893 es va finalitzar.
En l’obra van treballar 2.800 obrers durant 10 anys, i es va utilitzar la millor maquinaria que hi havia en aquella època. Els obrers van extraure uns 930.000 metres cúbics de pedra i terra, de manera que el canal va acabar amidant 6 km de llarg, 76m d'alçada, 25m d'amplada en la superfície del mar i 21m en el fons del mar.

Per acabar, us vull dir que espero que us agradi l’entrada i que amb això tingueu encara més ganes d’anar a Grècia i visitar el canal de Corint.

Andrea C

2n BTX