Hodie est

dimecres, 13 de novembre del 2013

Sal·lusti

Avete!
El meu nom és Terència, i després d'una llarga vida al costat de Ciceró, vaig estar casada, en segones núpcies, amb Gai Sal·lusti Crisp. 

El meu marit va néixer l'any 86 a.C i morí 52 anys després al 35 a.C. A Sal·lusti el coneixen com a gran historiador més que per la seva carrera política. Va estar afiliat al partit democràtic, pel que era enemic del meu ex-marit, Ciceró.

L'any 59 a.C va aconseguir un lloc com a qüestor i l'any 52 aC com a tribú popular. Quan l'any 50 aC va triomfar Pompeu, el meu marit va ser expulsat del senat acusat de portar una vida immoral. Durant la guerra civil va fer costat a Cèsar, i en acabar aquesta tornà al senat. Un any més tard, al 46 aC, va ser anomenat governador de Numídia, on va aprofitar per estudiar la historia de la zona.

Amb la mort de Cèsar la seva carrera política arribà a la seva fi. A partir d'aquest moment es va dedicar a escriure obres de caràcter històric. 

Sal·lusti, en les seves obres, pretenia aconseguir la màxima objectivitat possible, per això era molt estrany que falsifiqués la història per afavorir ningú.

Les dues obres menors "La conjuració de Catilina" i "La guerra de Jugurta" serveixen per definir la seva gran obra, "Historiae". "Historiae" estava dividida en 5 llibres i descriu un període entre els anys 78 i 67 aC.
A l'obra "La conjuració de Catilina" podeu apreciar clarament que és una obra ben estructurada amb rerefons moralista. En aquesta mateixa obra i també a "La guerra de Jugurta" va aplicar el mateix esquema: 
  • primer la doctrina moralista; 
  • segon actes que condicionen el protagonista; 
  • tercer el personatge o personatges centrals; 
  • quart altres personatges que intervenen; 
  • i per últim el desenllaç.
El punt fort del meu marit era l'anàlisi psicològica que feia dels personatges i dels grups socials, factors molt importants en el transcurs de la història. 

Sal·lusti no fa només una crítica de la noblesa per la fanàtica defensa dels seus privilegis, sinó també del poble per la seva ira immediata enfront qualsevol succés.


Alguns romans consideraven que imitava l'estil de Tucídides, amb llenguatge concís i intel·ligent, explicant molt amb molta brevetat. A mi personalment, m'encantava la seva manera de narrar allò que havia passat.

Com enyoro aquelles vetllades! Llegiu-lo, llegiu-lo i m'entendreu!

Sílvia Sáncez (àlies Terència)

dilluns, 11 de novembre del 2013

L'elegància de Petroni

Avete!

Ego sum Caius Petronius Arbitero Gai Petroni Àrbitre, tot i que també se’m coneix com Titus Petronius.

Per començar us parlaré una mica sobre la meva vida. Vaig néixer l’any 27 aC a Massalia (actualment Marsella) i vaig morir l’any 65 dC a Cumas. Tot i que vaig dedicar-me a la vida política, també ho vaig fer a la vida literària. Se’m coneixia com l’àrbitre de l’elegància, ja que el meu sentit de l’elegància i el luxe em van convertir en jutge en molts espectacles que tenien lloc a les corts de l'emperador Neró.

En la meva vida literària vaig escriure grans obres tant en vers com en prosa, i a sobre utilitzava el millor llatí de l’època. Que més voleu? Feia de tot!

L'obra més coneguda i més important de la meva carrera va ser Satiricó, una obra clàssica de picaresca amb una barreja de prosa i poesia. 
Llàstima que només es conserva una part d’aquesta obra. Aquesta part parla sobre les desventures del narrador Encolpius, i el seu amant que era un noi de setze anys. Aquestes aventures parlen sobre Encolpius que té dificultats per mantenir la fidelitat del seu amant, ja que constantment es veu atret per altres.

El Satiricó, com he dit, combina la prosa i el vers. Es diu que el meu estil poètic era manierista, és a dir, que les meves obres eren riques en figures retòriques com ara hipèrbatons, perifrasis o paronomàsia, entre d’altres.

Aquesta obra va agradar tant que es van realitzar moltes edicions, i l’any 1969 se’n va fer una adaptació al cine anomenada també Satiricó i dirigida per l’italià Frederico Fellini. Aquesta pel·lícula va guanyar molts premis, sobretot al guió i als actors. Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula de Satiricó.


Dins del Satiricó s’ha pogut trobar un conte bastant famós, La matrona d’Efes, una història que parla sobre una vídua que es deixa seduir per un desconegut, una història misògina de caràcter còmic-satíric que té el seu origen a l’Orient, on abunden els contes de vídues infidels, segons documenta la tradició budista. Aquí us deixo un fragment en vers del conte.

Confia el teu vaixell als vents
però mai el teu cor a una dona
perquè les ones són més fermes
que la fidelitat de la dona.

No hi ha cap dona bona
o si alguna vegada ho ha estat

No comprenc com alguna cosa dolenta
va poder ser bé alguna vegada.


Per acabar amb la meva història, vull dir-vos que he sigut personatge de diverses novel·les, de les quals destaca Quo Vadis?, que també va ser adaptada al cine.
Doncs bé, això és tot sobre mi. Espero que ara coneixeu una mica més sobre la meva vida i les meves obres literàries.
Valete!

divendres, 8 de novembre del 2013

Ovidi, sort que escrivia bé...

Avete!

Primer de tot, em presento. El meu nom és Gai Juli Cèsar Octavià, Cèsar August o Octavi August, com volgueu dir-me. Tothom, però, em coneix com August. I suposo que vosaltres també em coneixeu, per tant no cal que us digui més de mi. 
Aniré al tema important de tot això: de qui us vinc a parlar és d'Ovidi. He sentit que l'heu d'estudiar per a aquest curs i, com vaig influir d'una manera una mica negativa en la seva vida, m'agradaria explicar-vos el seu pas per aquest món jo mateix.

Ovidi va néixer a Sulmona, a l'Itàlia central, l'any 43 aC. Va estudiar retòrica a Roma, i va completar la seva formació a un viatge pel món hel·lènic. Al tornar a Roma, i després d'abandonar la seva carrera judicial, es va dedicar plenament a la poesia. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. 
Les seves obres són un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell n'era una figura destacada, gràcies a mi.

Tot anava genial a la vida d'Ovidi fins que va protagonizar un escandalós adulteri amb la meva néta Júlia, del qual me'n vaig assabentar. 
Com va ser capaç aquest brètol de fer una cosa així? Sense cap dubte, el vaig exiliar l'any 8 dC, quan ell tenia 51 anys, a Tomis, una ciutat de l'actual Romania. 
Després d'allò, no el volia tornar a veure! A més, vaig fer-ho perquè jo sabia que aquell era el càstig més cruel que podia aplicar-li: apartar Ovidi de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat i cultura, els llibres, i la llengua llatina. 

Ara, us parlaré de les obres d'Ovidi. Jo mateix n'era un gran amant, però... després del que va fer... allò era imperdonable!

Va tocar tots els gèneres. De poesia elegíaca d'amor tenim dos llibres:
- Amors, gairebé 51 elegies on traspua el gust per les aventures i conquestes amoroses, i retrata una Roma plena d'intrigues amoroses i una societat abocada al pur plaer.
- Heroides són dues sèries de poemes en forma de cartes escrites per heroïnes de la mitologia grega als seus marits o amants absents. En tots els poemes el poeta demostra un profund coneixement de la psicologia de les dones. La segona sèrie són tres parells de cartes, Cada parell consisteix en la carta d'un home i la resposta d'una dona.

Pel que fa a la poesia didàctica amorosa, trobem:
- Ars Amatoria:  el vostre famós Art d'Estimar, amb el qual vol ensenyar la pràctica de la seducció. Conté tres llibres, dos per als homes, i un tercer llibre per a les dones, amb consells per embellir-se, la instrucció que han de tenir, les armes psicològiques i la conducta envers l'amant.
- Remedia Amoris: En aquesta obra, i per tal d'eliminar la mala impressió causada per l'Art d'Estimar, explica com no deixar-se seduir i com alliberar-se de l'amor. 
- Medicamina faciei feminae: És un receptari de cosmètics.

De poesia épica només té una obra, possiblment la més famosa d'Ovidi:
- Les Metamorfosis, un poema que recull 250 mites i llegendes gregues i romanes, amb la característica comuna de la transformació.

De poesia didàctica patriòtica, com a la poesia èpica, también trobem una sola obra:
-Fasti, un poema on es descriuen dia a dia les festivitats i els diversos ritus del calendari romà i s'expliquen els origens. Per desgràcia, només va arribar a completar la part corresponent a mig any, ja que l'exili va interrompre la seva realització. Em sap molt de greu, perquè aquesta era una de les seves obres que més m'agradava però... el que va fer era una cosa que jo no podia passar per alt!

I, per acabar, tot i estar exiliat no va deixar d'escriure:
Encara crearà dos reculls d'elegies, Tristia i Epistulae ex Ponto, formats per 5 llibres (50 elegies) i 4 llibres (46 elegies), respectivament. Aquestes elegies adopten la forma de cartes enviades a diversos destinaris, com la seva esposa, amics, i jo mateix. Els temes recurrents en aquestes elegíes són: la queixa desesperada per la seva situació, la súplica del perdó fins a rebaixar-se a l'adulació i l'enyorança de la vida feliç passada i de les persones estimades que va deixar a Roma. Amb aquestes cartes, Ovidi pretén no ser oblidat a Roma i remoure l'opinió pública, i aconseguir així que jo li aixequi el càstig. 
Però com podeu vosaltres mateixos entendre, no puc fer això! El que va fer va ser massa greu!

I, nois, fins aquí tot el que tinc a dir sobre Ovidi. 
Espero que us serveixi, jo era una de les persones que més n'en sabia, d'Ovidi!
Valete!

dimecres, 6 de novembre del 2013

El rei dels tòpics literaris

Avete!

Ego sum Gai Mecenes. Que qui sóc? Doncs bé, la veritat és que sóc un important polític romà, però avui no he vingut a parlar de mi.

El meu objectiu és explicar-vos la vida i les obres d’un gran amic meu. Es tracta del rei dels tòpics literaris, i l’anomeno així perquè, al meu parer, no es coneix cap autor els tòpics del qual hagin aconseguit tanta fama. 
Sí, és ell: Quint Horaci Flac, Horaci per als amics.

Malgrat l’amistat que ens uní després, he de dir que Horaci no sempre havia estat un personatge gaire conegut, ni molt menys popular, fins que em conegué a mi…Però no m’avançaré als fets: començaré aquesta història pel principi.

L’any 65 aC va nèixer a Venúsia el meu amic Horaci, el que fou importantíssim poeta líric i satíric llatí, seguidor de l’epicureisme.

Començà estudiant gramàtica a Roma gràcies als diners que el seu pare invertí en la seva educació, tot i ser pobre. Per aquest motiu, una vegada Horaci m’explicà que entre ells s’establí una molt bona relació, ja que ell sempre havia valorat els esforços del seu pare.

Uns anys més tard es traslladà a Atenes per estudiar filosofia, on va fer amistat amb persones com Marc Valeri Messal·la Corví o Luci Calpurni Bíbul, entre d’altres.

Llavors, va ser acollit per Brutus (l’assassí de Cèsar, ni més ni menys), que li va donar un càrrec important en el seu exèrcit per lluitar a la batalla de Filipos (42 aC). 

Però al meu parer, i com quedà demostrat al final, la seva falta d’aptitud per a l’art militar era evident, així que Horaci tornà altre cop cap a Roma.

Allà, el meu amic va començar a treballar d’escriba, una feina que s’acostava més al que a ell li apassionava: escriure. S’encarregava dels escrits, dels càlculs i havia de tenir cura de tots els documents. Aquest ofici va proporcionar-li més temps lliure per a escriure i crear.

I ara arriba una part important de la història: us agradaria saber com ens vam conèixer? Bé, us ho explicaré ipso facto!

Mentre treballava com a escriba, Horaci conegué Virgili, i Virgili me’l presentà a mi. Des del primer moment em causà una bona impressió, així que aviat va passar a formar part del meu cercle (el cercle de Mecenes) i entre els dos va sorgir una bonica amistat.

Vaig presentar-li alguns personatges importants, com August, i a mesura que s’anava fent conegut va començar a guanyar rellevància i popularitat. Fins i tot va aconseguir la protecció de l’emperador!

Inter nos, jo sabia des d’un principi que Horaci arribaria lluny, el meu instint no falla mai! Escriure era el seu do i tenia talent! Per això, com a prova de la nostra amistat vaig obsequiar-lo amb una finca a Tíbur. Ab illo tempore, s’hi retirava sovint a escriure els seus versos.

Estigué profundament agraït amb mi fins al final dels seus dies, quan morí a Roma l’any 8 aC: érem tan amics que col·locaren la seva tomba al costat de la meva.

I bé, després de fer una breu explicació de la seva vida, crec que és el moment que us expliqui grosso modo les seves obres, no creieu?

Horaci va dividir la seva poesia en quatre gèneres:

- Sàtires (Sermones): Distribuí en dos llibres els 18 poemes en els quals utilitza la ironia per explicar retrats del seu temps.

- Epodes (Epodes): Es tracta de 17 poemes d’influència hel·lenística i de temàtica variada, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior.

- Odes (Carmina): Són 103 poemes distribuïts en quatre llibres, que es consideren el cim de la poesia horaciana. Tracten temes amorosos, filosòfics i patriòtics.

- Epístoles (Epistulae): Es tracta de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics (entre ells, jo), recollits en dos llibres.

Va ser un personatge molt respectat en els alts cercles romans, però, tot i això, els temes i tòpics del meu honorable amic Horaci van començar a ser coneguts i famosos a posteriori, anys després de la seva mort: sobretot a partir de l’època del Renaixement.

Què n’estic, d’orgullós!
Les reflexions horacianes han servit d’influència a poetes posteriors com Petrarca o Garcilaso, John Keats o John Milton, i fins i tot a poetes de la Generació del 27, com Jorge Guillén!

Amb el pas del temps, Horaci ha esdevingut un poeta molt admirat i conegut sobretot pels seus tòpics literaris, el quid de la qüestió en aquesta exposició. Per aquest motiu, no marxaré sense haver-vos mostrat abans alguns d’aquests famosos tòpics literaris horacians. 
Segur que us en sona més d’un!!!

-Carpe diem (“Aprofita el moment”): Horaci aconsella gaudir del moment present ja que no se sap si podràs fer-ho en el futur, que és incert.

-Beatus ille (“Feliç aquell..”): Lloa la vida del camp davant de la de ciutat. Horaci diu que són feliços aquells que aconsegueixen deixar enrere les preocupacions urbanes.

-Aurea mediocritas (“Daurada mediocritat”): L’autor es referia al daurat terme mig que constitueix la virtut: ni excés ni defecte. D’aquesta manera, gaudia feliç dels diversos aspectes de la vida.

Bé, i ha arribat l’hora d’acomiadar-me. Com sabeu, els tòpics d’Horaci encara perduren avui dia. Doncs bé, podeu estar segurs que així serà ad infinitum! 

CARPE DIEM!

Valete!

dilluns, 4 de novembre del 2013

In Memoriam Publii Vergilli Maronis, el tímid poeta nacional

“Tempus fugit, carus Plotius” 

Aquestes van ser les últimes paraules del meu gran amic Publi Virgili Maró abans de tancar els ulls per sempre més. No em fa falta pregar a les muses per la desitjada inspiració perquè en aquest moment seria capaç d’omplir pàgines i més pàgines sobre la vida d’aquest gran home que va viure per glorificar la seva nació. 

Publi Virgili Maró va néixer el 15 d’Octubre de l’any 70 aC, prop de Mantua, a la Gal·lia Cisalpina. Venia d’una família modesta; el seu pare, però, era un pagès que tenia terres pròpies i que es podia permetre enviar el fill a estudiar fora. Primer va anar a Milà i després a Cremona i a vint anys va partir cap a Roma per aprendre retòrica. 
Però el meu amic Virgili no tenia les aptituds necessàries per a la retòrica. I és que no he conegut cap persona que fos més tímida que ell: parlava molt lentament i li feia por el públic. Quina mena d’orador seria Virgili si li feia por parlar davant d’un públic extens? No, la retòrica no estava feta per a ell. 

Així que el meu amic va buscar una matèria d’estudi que li permetés contemplar el món i participar el menys possible en ell. La matèria d’estudi que va escollir va ser la filosofia i va començar a escriure poemes. La primera obra que va escriure va ser les Bucòliques inspirades en el poeta hel·lenístic Teòcrit. 
Gràcies a aquesta obra la seva fama va créixer i va ser acollit dins el cercle de Mecenes. El nostre amic Vari Ruf i jo mateix vam entrar dins aquest cercle i gràcies a la protecció de Mecenes vam poder centrar-nos en la creació poètica. 
Virgili al costat de la musa de la història Clio
 i de la musa de la tragèdia Melpòmene
Dins d'aquella etapa daurada, Virgili va escriure les Geòrgiques a petició de Mecenes. Aquesta obra va estar dedicada al seu protector per la gran ajuda que Virgili va rebre d’ell i la confiança que tots dos es tenien. 
L’obra tracta temes sobre el treball del camp, ja que Virgili era un home a qui agradava molt la tranquil·litat de la natura i viure sense gaire comoditats. 
De fet, el meu amic la major part de les vegades vestia com un pagès i deia que d’aquesta manera se sentia més còmode. 

Virgili es va rodejar de persones molt importants en aquella època, poetes de gran fama com Horaci o Corneli Gal. Però la persona més important que va arribar a apreciar Virgili va ser August. Virgili es va impregnar de les idees reformistes que defensava Agust i aviat es va convertir en una de les persones que més defensava aquest programa de millora per a la ciutat. I és que Virgili va arribar a estimar Roma tant ... 

Va ser un home patriòtic que va dedicar dotze anys de la seva vida  a escriure la gran epopeia nacional romana: l'Eneida. Hi va dedicar molt temps i molt esforç per tal que l’obra fos perfecta perquè havia sigut una petició del mateix August. 
Virgili havia de reflectir a la seva obra l’exaltació de tota la història de Roma i la glòria que el govern d’August havia comportat per a aquesta. 
Va ser molt exigent amb aquesta obra i quan tenia cinquanta anys va emprendre un viatge cap a Grècia  per tal de visitar aquells llocs que havien sigut l’escenari del viatge del seu heroi Eneas per així poder millorar l'obra. 
Però la sort no va afavorir el meu estimat amic i a causa d’un cop de calor va emmalaltir i morí deixant inacabada la seva millor obra. August, però, es va encarregar que l’obra fos publicada.

Tanmateix també va ser un home molt astut que va aconseguir que les seves terres no fossin expropiades. 
Suposo que tots recordareu el famós funeral de l’estimada mosca de Virgili, no és així? 
Al principi tots vam pensar que el nostre amic s’havia tornat boig perquè era absurd tenir com a mascota una mosca i estimar-la tant com Virgili deia que l’estimava. 
Es va celebrar un funeral molt costós i va assistir-hi molta gent. Recordeu la grandària del mausoleu que es va construir per a un insecte tan petit? 
Però aviat vam saber que tot havia estat un pla de Virgili per salvar les seves terres. Els seus contactes l’havien informat que serien expropiades totes aquelles terres que no tinguessin tombes familiars i les de Virgili no en tenien.

Recordarem Virgili per la seva astúcia però també pel seu gran talent poètic. Ens ha deixat com a herència la demostració de la seva gran capacitat per escriure. Les seves obres perviuran perquè Virgili va ser un d’aquells homes que deixa empremta dins la història. 
Pot ser no era un gran orador i fugia dels seus admiradors quan se li acostaven pel carrer perquè era molt tímid, però tenia una sensibilitat per escriure que pocs poetes tenen i l’estima que sentia cap a la nostra Roma fa que sigui per sempre més el nostre tímid poeta nacional. 

M'adreço pel nom a l’amic de Virgili, però... algú sabria dir el nom complet d’aquest amic i  el que va fer després de la mort de Virgili?

dissabte, 2 de novembre del 2013

Titus Livi i un viatger de Cadis

Avete!

Segons les indicacions, i si no m'he equivocat, sembla que aquí serà on es durà a terme el colloquim d'avui. El viatge des de Cadis fins a Roma ha estat esgotador i molt dur, però sembla que tot es veurà compensat ja que a la fi podré escoltar en directe i conèixer en persona el gran Titus Livi.

Porto seguint durant tot aquest temps la seva carrera com a historiador, des de la meva ciutat natal, i quan vaig sentir a parlar sobre aquest esdeveniment, no vaig poder estar-ne de viatjar fins a aquí. Malgrat tot, però, tant bon punt acabi aquest acte haig de tornar a la meva terra on m'esperen negocis urgents.

Que per què he vingut? Doncs, perquè en certa manera podria dir que em sento identificat amb ell, ja que també sóc un home dedicat a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, que és el que de veritat em té el cor robat. Això ho compartim i fins i tot tenim la mateixa edat: tots dos vam néixer l'any 59 aC, amb la petita diferència que ell ho va fer a Pàdua i jo a Cadis. 

La seva obra per excel·lència és la famosa Ab urbe condita, un recopilat de 142 llibres que recullen la història de Roma des del 753 aC fins a la mort de Drus Major el 9 dC. En aquests llibres porta treballant més de quaranta anys i suposo que avui en sentirem a parlar. 

M'hi he estat fixant i he vist que hi ha una sèrie de trets a les seves obres que el defineixen. En primer lloc, no ha fet carrera política, per tant a l'hora d'escriure aquesta obra es pot notar la manca de coneixement sobre el funcionament del sistema de govern romà. 

Per la mateixa raó, no ha accedit a documents oficials. Així doncs, no ha acudit a les fonts originàries sinó que reelabora els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents. 

Tampoc no dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter, com fa amb Anníbal, mostrat com a model de dolenteria.

Un altre tret important que em crida l'atenció és que de vegades escriu des del punt de vista dels vencedors, suposo que per accentuar les virtuts dels romans sobretot durant la conquesta d'Itàlia. 

A més té tendències poètiques que no distingien massa entre realitat i ficció i, malgrat ha plagiat nombrosos autors, trobo que les seves lliçons morals podrien fer avançar la nostra societat actual.

Déu meu! Si no m'enganyen els ulls el que s'acosta per allà és el gran emperador August! No m'estranyaria que vingués a sentir el colloquim: ell i Titus són grans amics. August va ser precisament qui l'ha protegit i valorat pel seu talent, alhora que l'ha encoratjat en la seva carrera. 

En fi, em deixo de rotllos i vaig cap a dins ja  que potser si m'afanyo amb una mica de fortuna podré trobar un bon lloc o, fins i tot, seure al costat mateix de l'emperador!

Ja us explicaré si és tan bo parlant com escrivint!
Valete!

dijous, 31 d’octubre del 2013

Castanyada o Halloween, és el mateix?

Avete!

A Catalunya, el dia 31 d’octubre i el dia 1 de novembre celebrem la Castanyada i el Dia dels Morts, també dit de Tots Sants. 
Segons la tradició aquestes dates són el moment de l’any en què es relacionen el món dels vius i el dels morts; per aquesta mateixa raó el dia 1 de novembre se sol anar al cementiri amb tota la família a posar flors o parlar amb els éssers estimats que ja no estan amb nosaltres. 

I també els morts són la raó que mengem panellets i castanyes, ja que els panellets són una tradició del segle XVIII, de quan la nit de difunts els sacerdots tocaven les campanes durant tota la nit perquè ningú no oblidés els morts. A mitjanit veïns del poble s’apropaven a l’església i compartien amb el campaner dolços i vi dolç. Un d’aquests dolços eren els panellets i les castanyes cuites a la brasa. Els panellets es poder fer de diferents formes, i sovint es feien en forma de ossos.

I què té a veure això amb els grecs i els romans?

Doncs que també els antics grecs pensaven que entre l’1 i el 2 de novembre Hades permetia ascendir a la superfície de la Terra als morts que havien estat bones persones en vida perquè poguessin manifestar-se als seus descendents i parlar amb ells mitjançant sorolls. De la mateixa manera els romans celebraven altres festes de difunts per honorar els seus morts en diferents dates: al gener, al febrer, al maig i al desembre.
I també tenien una gastronomia particular per a aquests dies.

I Halloween, què?

Ara està de moda celebrar Halloween, i sovint reneguem d'aquesta festa estrangera, sense saber que les seves arrels no ens són tan estranyes, ja que aquesta tradició també ens ha arribat a través dels romans.
Quan aquests van conquerir Irlanda i Anglaterra, van conèixer també les tradicions funeràries d’aquests pobles celtes. La festa principal era el Samain, “l’acabament de l’estiu” i tenia lloc la nit del 31 d’octubre. La festa consistia en una assemblea i un àpat abundós amb força vi. 
Aquest dia les ànimes dels morts, les bruixes i els fantasmes vagaregaven pel món dels vius.
La gent es disfressava i sortia al carrer tot fent soroll per espantar els esperits. És aquest l’origen de la tradició de les carabasses buides, amb cares de por i amb una espelma a dins, que posaven a les finestres per espantar i fer fora els mals esperits.
Posteriorment l’Església cristianitza la festa i la converteix en la festa d'All Hallows Eve, forma en antic anglès de Tots Sants. 
Però malgrat tot, encara avui perviu el costum pagà relacionat amb el foc i les ànimes i amb els antics àpats funeraris (castanyes i panellets).

I per què es celebra a tants pobles aquesta festa en aquestes dates? 

L’explicació es troba en el cicle natural de la vida: s’acaba la verema, cauen les fulles de molts arbres, la natura perd esplendor… sembla que la natura mori. De fet, segons el mite grec de les Estacions, Demèter s'entristeix perquè Persèfone torna a l'Hades, l'interior de la terra). 


Però també és el moment de la sembra i de confiar que a la primavera tot tornarà a la vida. 
També és el cicle de la foscor: canviem l’hora, les nits són llargues i fredes, els dies més curts. La mort és ben patent!
Així doncs, ja veieu que totes les tradicions són molt semblants i totes són per honorar els difunts i la renovació del cicle de la vida.

Creieu que hem canviat gaire? Penseu, doncs, per què encara es porten flors als cementiris? Per què es parla als morts vora la tomba? Per què se celebra la Castanyada de forma festiva? Per què és costum menjar panellets i castanyes? Per què es demanen dolços per Halloween: trick or treat “broma o tracte”? Que potser encara creiem que els avantpassats ens visiten?

Bona Castanyada a tothom!

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Augusti amoris epistula

Estimada Lívia Drusil·la, 

En vista del nostre casament, he decidit que mereixes saber els detalls de la meva vida, ja que segurament hi ha coses que encara no has descobert. 

   
         Caius Octauius Thurinus
Començaré dient-te el més important, el nom que em van posar al néixer, Caius Octauius Thurinus, el dia 23 de setembre de l'any 63 aC. Potser et preguntes llavors qui són els meus pares biològics. Bé, doncs, el meu pare és Gai Octavi i la meva mare Acia, neboda de Gaius Iulius Caesar, més conegut durant la meva infantesa com el tiet Juli.  

La família del meu pare era de  la classe dels equites, els cavallers romans. Com pots comprovar teníem una alta posició, propera a la aristocràcia, però ens mancava el poder polític. El major càrrec que va arribar a assolir meus pater va ser el de pretor. 

Certament durant la meva joventut vaig viure en diferents cases, tot arran la prematura mort del meu pare, l'any 59 aC., en què vaig marxar a viure amb la meva àvia, Iulia, la germana del tiet Juli. Després d'una temporada vaig marxar amb el meu padrastre, Luci Marci Felip. I l'any 49 aC. vaig obtenir la toga uirilis que marcava la meva masculinitat.


Iulius Caesar
Tan parlar de Iulius Caesar deus voler saber ja com vaig arribar a obtenir totes les seves possessions. Doncs el primer moviment important en el qual vam col·laborar va ser quan em va convidar a participar en el Triomf en honor a la seva victòria a la Guerra Civil. 
L'any següent el vaig acompanyar en una marxa cap a Hispania contra els fills de Pompeu. Després vaig ser destinat juntament amb Marc Vipsani Agripa i Quint Silvidie Rufus a Apol·lonia (Albània) on em va arribar la terrible notícia que el tiet Juli havia mort assassinat. 
La major sorpresa me la vaig emportar durant el viatge de tornada, quan em van fer saber que el tiet m'havia adoptat a través del testament i m'havia fet hereu principal de totes les seves possessions privades.

Només arribar a Roma vaig acceptar tots els títols i en el seu honor em vaig canviar el nom perquè tots dos tinguéssim el mateix nom que ell havia tingut en vida, Gai Iulius Caesar. Vaig conservar, però, en record a la meva família l'Octavianus que coneixes.
Marc Antoni com a subordinat que havia sigut del tiet Juli va reclamar el lideratge del seu partit i es va negar que jo obtingués el poder de dictador. Jo, que vaig ser molt llest, vaig pagar als llegats que tenia el meu tiet i als ciutadans de Roma i també vaig vendre alguns béns privats per obtenir seguidors i aconseguir que m'estimessin políticament. 
En mig de tot aquest moviment vaig trobar un ex-cònsol que pretenia aprofitar-se de mi i utilitzar-me com a contrari de Marc Antoni; el vaig haver de matar. Tot i això vaig fer bé de recolzar-me després en l'erudit i en Mecenes per continuar amb els meus plans.

No vull que et pensis, amor meus, que tinc secrets amb tu, per tant t'explicaré sincerament que el meu matrimoni amb Clodia no va ser plaent: el casament amb la fillastra d'Antoni només va ser per segellar el Secundus Triumviratus. 

Tant poca estima li tenia que, al començament de la guerra de Perusa, la vaig retornar a la seva mare. Igual em va passar amb Scribonia Libo amb qui em vaig casar i un any després em vaig divorciar, just quan em donava una filla Iulia, l'única descendent biològica que he tingut, ja que ara que ens casarem tu i jo, amor meu, els teus fills, Nero Claudi Drus, de qui tinc esperances que em succeeixi i Tiberius Claudius Nero seran també meus.

I a partir d'aquí el nostre futur comença plegats. Veurem què ens tenen reservats els déus!

Vale, carissima mea!

diumenge, 27 d’octubre del 2013

Avete discipuli, Cleopatra vobis salutat

Avete!

Em presento: sóc l’última reina d’Egipte, de la dinastia hel·lènica dels Ptolemeu o, més ben dit (i així segur que sabreu qui sóc), Cleòpatra. Però no és precisament de mi de qui parlaré avui, sinó d'un dels meus grans amors, l’increïble Caius Iulius Caesar.

Juli, com solia anomenar-lo jo en la intimitat, va néixer  el 12 de juliol de l’any 100 aC. Fou un general i polític romà que creà els fonaments del futur sistema imperial romà al final de la República. També va ser pontifex maximus i va autoproclamar-se imperator.

El 60 aC Pompeu va tornar d’Hispània i, juntament amb Cras, amic de Juli Cèsar, tots tres van formar el Primer Triumvirat. La filla de Juli, Júlia, va casar-se amb Pompeu. El 59 aC Juli Cèsar fou elegit cònsol i amb el suport dels altres triumvirs va ser procònsol de la Gàl·lia Cisalpina i Dalmàcia durant cinc anys. L’any 59 aC, però, va ser un any prou mogudet per al meu Juli. A part de tot l’esmentat anteriorment, també va divorciar-se de Cornèlia, que va ser acusada de violar secrets sacerdotals.

El 56aC va ser prorrogat durant cinc anys el seu càrrec de procònsol de la Gàl·lia i Cras i Pompeu van passar a ser-ne cònsols. Va ser llavors quan Cèsar va dir la gran frase “Veni, vidi, vici.”

Tres anys després, el 53 aC, Cras va morir en la guerra contra les parts i partir d’aquí Juli ja no va tenir bona relació amb Pompeu. Aquest últim el 52 aC fou nomenat únic cònsol i va voler destituir Cèsar. El Senat va amenaçar el meu Juli dient-li que o renunciava o seria acusat de traïdor. Després de tres anys de pensar-ho, Cèsar decidí passar a l’atac i creuà el Rubicó sota l’amenaça de Pompeu (com tothom sap, alea iacta erat!).

El 49 aC Cèsar va ser nomenat dictador durant un any. El 48 aC, però, va tornar a ser-ho, aquest cop de manera indefinida. I va ser en aquell any, el 48, quan ens vam conèixer. Llavors jo tenia divuit anys i estava casada amb el meu germà Ptolomeu. 
Tot i que el regne em pertanyia a mi i ell era sis anys més petit, va capficar-se amb la idea de regnar, i  segurament així hagués estat si Juli no hagués aparegut. Ell va ajudar-me a destituir-lo, tot i que no va ser fàcil. I així va ser com una relació que havia de ser estrictament estratègica va convertir-se en una història d’amor vertader. 
I va ser fruit d’aquesta relació el nostre fill Cesarió, que, un cop va néixer, jo mateixa vaig portar a Roma perquè Juli el reconegués com a fill. 
Lamentablement això mai va succeir, i en veure el menyspreu de Juli, quan aquest va morir, vaig marxar de Roma. 
Tot i això, jo no li guardo cap tipus de rancúnia i l’estimo com el primer dia.
Però bé, centrem-nos en la seva vida, que encara em queden unes quantes cosetes per explicar...

El 44 aC va esdevenir finalment dictador vitalici. Segons la constitució tradicional republicana, aquest càrrec només es podia exercir durant sis mesos en una situació límit. El meu Juli això ho va incomplir, però en la seva defensa diré que abans d’ell ja van haver-hi uns quants que no havien fet cas a aquesta llei.

Durant els anys posteriors Cèsar va anar rebent diferents títols. El de cònsol, imperator perpetu i àugur són els més importants. Més tard va ser escollit per diversos senatus Consulti per dur a terme les accions més transcendentals de Roma com, per exemple, decidir la pau i la guerra i la lliure disposició dels exèrcits. El meu Juli va arribat a tenir tan poder que l’any 44 aC el seu cap va començar a aparèixer fins i tot a les monedes.
I sí, va ser aquest mateix any quan va ser cruelment assassinat. Un grup de conspiradors van planejar matar-lo i així ho van fer sense dubtar. Els idus de març Juli va entrar al Senat i va ser apunyalat, caient mort als peus de l’estàtua del seu enemic Pompeu. L’última frase que va dir ja la coneixeu tots, oi?

Ah! Se m’oblidava! El meu Juli no va ser només un militar i dictador, sinó que també va dedicar-se a l’escriptura i té diversos treballs coneguts. Un exemple en són De bello gallico i De bello civili.

Ara sí, ha arribat l’hora d’acomiadar-me, així que us deixo amb aquesta explicació d’una de les persones més importants de la història de Roma que espero que us serveixi per entendre millor la seva vida.

Valete!

Cleopatra Filopator Nea Thea, més coneguda com Cleopatra VII d’Egipte

divendres, 25 d’octubre del 2013

Marc Antoni parlant de Ciceró?

Avete!

“Hola, el meu nom és Marc Antoni. Sí, ara us preguntareu: ‘Però aquesta entrada no parlava sobre Ciceró?’ En efecte, aquesta entrada tracta sobre Ciceró un dels polítics més importants del segle I aC (jo ho sóc molt més, no us penseu ara...). 
Deixant de banda aquest fet us explicaré una mica per sobre la seva vida...”

Per començar, el seu nom complet és Marc Tul·li Ciceró (a sobre em copia el praenomen!) i va néixer a Arpí, al Laci, el 106 aC dins d’una família eqüestre. 
Va rebre l’ensenyament superior a Roma on estudià les disciplines a les quals es dedicaria: retòrica i filosofia. I com ell havia de ser perfecte i el més intel·ligent, va viatjar a Atenes, Àsia Menor i Rodes per ampliar el seus coneixements (quin fàstic!). Als 30 anys va tornar a Roma per actuar com a "advocat" i començà la seva carrera política, exercint com a qüestor a Siracusa. D’aquesta qüestura sorgí el primer gran èxit en els tribunals: el procés contra Verres, Les Verrines.

Després d’això el meu amic va seguir amb èxit la seva carrera política, ja que des del principi anava ocupant la seva carrera política suo anno, és a dir, quan tocava per edat. D’aquesta manera va esdevenir pretor i més tard un dels dos cònsols pel partit dels optimates. 
Oh! I ara apareix un personatge que m’agrada perquè li va fer molt la punyeta, Catilina, que va enfrontar-se amb ell per derrocar el poder constituït. Però Ciceró va descobrir la conjuració, va derrotar Catilina i, paradoxalment gràcies a ell, Ciceró va arribar al cim de la seva glòria.

Una frase que Ciceró va pronunciar davant del senat dirigida a Catilina va ser: Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència?)
(I he de reconèixer que, tot i que és de Ciceró, la frase és bona, oi?)

“Ara enteneu per què no m’agrada gens Ciceró? Em compreneu, veritat? Què hi farem? Continuo...”

Aquest moment sí que el gaudeixo: pels capricis del destí tres anys més tard tenia a tothom en contra tant els populars com els optimats. L’any 60 aC es forma el primer triumvirat format per Pompeu, Cèsar i Cras, i el tribú dels plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves propietats, “Per fi” vaig pensar jo, però tornà gràcies a les gestions de Sesti i Miló. Més tard es retirà de la vida pública i va escriure obres d’oratòria com De oratore.

L’any 52 aC s’encarregà de la defensa de Miló, un antic amic meu. Al 51 aC Ciceró va ser enviat a governar Cilícia on va obtenir algunes victòries militars davant els parts. Al tornar a Roma va esclatar la guerra civil entre Pompeu i Cèsar i es va posar de costat de Pompeu. Quan aquest va ser vençut (48 aC) Cèsar va perdonar Ciceró. Llavors els anys següents de la dictadura de Cèsar va viure retirat escrivint tractats retòrics. Al 45 aC va morir la seva filla Túl·lia cosa que el va fer dedicar-se a la filosofia. Al 44 aC, després que Cèsar fou assassinat, Ciceró tornà a la política amb la intenció de restaurar la república. 

“Falta poc perquè surti jo a escena. Que sonin els tambors!”

D'aquella època són els Discursos contra Marc Antoni (jo mateix), coneguts també amb el nom de Filípiques. No sé que li va agafar amb mi, però em va deixar com un drap brut.Ciceró era tan sols un senador però organitzà una resistència contra mi, jo que pretenia continuar el poder personal del dictador, el vaig fer declarar enemic de l’Estat. 
També vaig fer que donés a Brutus i Cassi, els assassins de Cèsar, poders militars excepcionals, vaig obrir camí a Octavi, jove hereu de Cèsar. 
I ara arriba el meu any preferit, l’any 43 aC, any en què vaig enviar un sicaris perquè matessin Ciceró, el cap i la mà dreta del qual van ser exhibides al fòrum a la tribuna dels oradors.

“Sí, jo vaig acabar amb ell, per haver parlat tan malament contra mi.  Així que vigileu amb mi. Puc arribar a ser molt malèvol..”

Potser Ciceró no va tenir sort en la política, però en canvi, en el domini de la prosa llatina i l'oratòria va ser un dels millors. Alguna cosa bona havia de tenir, no? 

Bé, jo me'n vaig que ja he malgastat temps parlant d'aquest home.
Valete, discipuli!

_________________________________________________

Ara que Marc Antoni ha marxat m'agradaria acomiadar-vos amb una cita que va escriure Ciceró:
Ut cum dignitate potius cadamus quam cum ignominia serviamus 
(Millor morir amb dignitat que servir amb ignonímia)

Només espero que us hagi agradat.

Moltes gràcies!