Una mirada a la Pompeia turística

Salvete, amics!

Quant de temps sense escriure per aquí... Els bons costums no s'haurien de deixar mai. He tornat per parlar-vos vosaltres de la magnífica ciutat que espero i desitjo poder visitar algun dia. 

Com ja sabreu l'antiga ciutat de Pompeia està situada, juntament amb el poble d'Herculà, a la regió de la Campània, a la badia de Nàpols, prop de la nova ciutat amb mateix nom (Nàpols).

Actualment gaudim de la capacitat d'obtenir grans quantitats d'informació gràcies a Internet i les TIC, i el cas del desastre de Pompeia no és una excepció. 
Sobre el desastre d'aquesta ciutat hi ha milers d'articles i documentals. 
Personalment us recomano un documental realitzat pel National Geographic anomenat Pompeia: el dia del judici final.

En aquest documental se'ns explica com van morir els habitants de la ciutat ja que el magma del Vesubi no va arribar a la ciutat fins a 7 dies passada la gran explosió. El documental ens explica que els habitants, innocents, no varen marxar de la ciutat, tot i que el dia anterior a l'explosió hi va haver un terratrèmol, cosa que  ells van interpretar com que el deu Vulcà estava enfurismat i simplement li varen fer ofrenes. Així doncs, al dia següent el volcà va explotar i amb l'explosió grans quantitats de gasos piroclàstics, -una mescla calenta (de 300ºC a 800°C) de gasos, cendres i fragments de roques que es desplacen per les vessants d'un volcà durant una erupció-, i pedres i roques van colpejar la ciutat de Pompeia. Tot aquest cúmul de brossa va deixar sota terra la ciutat que anys més tard va ser descoberta. 

El fet que quedés enterrada sota les cendres i la brossa va permetre la perfecta conservació d'alguns cossos de persones que no van poder fugir, un d'ells un esclau que en el moment de l'erupció es va trobar lligat de peus i mans. 

Les estructures de les cases també varen quedar força ben conservades i avui en dia encara es poden visitar. Entre aquestes cases es troba la que anomenen Casa del Poeta tràgic, on es troba el mosaic del CAVE CANEM. També es poden veure les pintades que feien els romans a les parets, els primers graffitti de la història. Cliqueu a l'enllaç si voleu saber més del tema.

Com he dit aquestes restes encara es poden visitar la qual cosa deu ser un plaer i, potser, un luxe, ja que a causa dels, aproximadament, sis mil turistes que hi van diàriament i que per una raó o altra decideixen endur-se una pedra o el simple fet que una quantitat tan gran de gent trepitgi la ciutat cada dia de l'any, exceptuant tres dies en els quals el recinte roman tancat, la ciutat s'està degradant. Per a més INRI alguns rumors diuen que els fons que s'obtenen per al manteniment de l'antiga ciutat romana són desviats fraudulosament. Però siguin certs o no, el que sí que és cert és que algunes de les cases estan en tan mal estat que acaben caient a terra i això és un fet. A més a més, alguns frescos estan guixats i esquerdats. 

Dit això, no vull que sembli que no estic a favor que la gent pugui ser coneixedora del que va ser la civilització romana, i possiblement no hi ha lloc millor per fer-ho que visitant Pompeia. El que vull dir és que aquests inicis de la civilització europea són tan importants que cal preservar-los, sigui com sigui. I si cal reduir el nombre de visites...

I vosaltres què n'opineu?

Isabel Segura

1r del grau de Turisme

L'educació a l'antiga Grècia

Χαίρετε!

Avui em toca estrenar el bloc i començarem fent vista enrere per parlar de l’educació a l’Antiga Grècia. Ens situem al segle V aC.

A Grècia com a la majoria del món antic, l’educació estava reservada únicament per als nens, i no per a les nenes, i només per a aquells que la seva riquesa els ho permetés. 

Els primers mestres no corresponen a la imatge actual degut al fet que els professors grecs eren anomenats pedagogs, del mot "παιδαγώγος", que està compost per παιδίον (pais - nen) i ἄγω (ago – conduir). Per tant, el concepte feia referència a l’esclau domèstic que acompanyava el nen durant el dia.

Així doncs, un nen d'una família adinerada que assistia a una escola privada era cuidat per un pedagog. 

Les classes que rebien els nens grecs incloïen aritmètica, lectura, escriptura, cant i execució d'instruments musicals com la lira i la flauta. 

Aquesta educació començava els set anys i les classes s'impartien en les cases privades dels mestres. Allà s'asseien en tamborets i escrivien en tauletes de fusta amb una mena de llapis amb un extrem acabat en punta i un altre aixafat, per poder esborrar l'escrit.

Quan el jove complia els dotze anys d'edat, l’educació física tenia prioritat sobre totes les altres. Les classes passaven a impartir-se en la palestra (un camp d'esports a l'aire lliure envoltada d'una columnata). Els exercicis es realitzaven totalment nus, amb el cos ungit amb oli i sorra fina (per protegir-se de la intempèrie). Els esports es realitzaven amb música de flauta, i entre ells destacaven els llançaments de disc i javelina, les carreres, el salt de longitud i la lluita (tots ells també es realitzaven en les Olimpíades). En acabar, es donaven un bany, i amb un rascador es treien les restes d'oli i sorra.

A Atenes, alguns joves majors assistien a una acadèmia per a les disciplines més fines com la literatura, les ciències, la música i les arts.

Un noi acabava els seus estudis en complir 18 anys. Després començava el seu entrenament militar a l'exèrcit per un o dos anys.

Les nenes de bona família rebien, en canvi, una educació molt diferent; tot just passaven d'aprendre a llegir i escriure i una mica de música. La seva educació es centrava en les tasques que després exerciria quan estigués casada: el treball domèstic, la cura dels nens, la manufactura dels teixits... Les noies pobres, per la seva part, igual que els nens pobres, no tenien accés a cap tipus d'educació.

Què us sembla? Sort que han canviat molt les coses, oi?

Raquel Vives

1r BTX

De dones raptades II

Avete!

Possiblment coneixeu Persèfone, la filla de Zeus i Demèter, deessa de l’agricultura i de la terra. Sabeu que també va ser raptada?

Doncs, un dia Persèfone, Proserpina per als romans, estava recollint flors amb les seves amigues, les nimfes, quan de sobte va aparèixer el seu oncle Hades que la va raptar i se la va emportar a l'inframón. 

Demèter es va disgustar tant que va començar a descuidar la terra i totes les plantes es van pansir. Zeus, el rei del déus i germà de Demèter i Hades, el va obligar que retornés Persèfone, perquè Demèter tornés a cuidar les terres.

Hades hi va acceptar amb la condició que Persèfone mengés un gra de magrana, l’aliment dels morts. Això faria que la noia estigués obligada a tornar cada any al món dels morts, al costat del seu marit.

I així va ser com van aparèixer les estacions de l’any: quan Persèfone tornava amb la seva mare, la terra floria i s’omplia de vitalitat, és a dir, arribava la primavera i l'estiu. Però quan Persèfone tornava amb Hades, la terra es marcia de nou, i moria la vegetació: arribava l’hivern.

Ara us mostaré com han representat aquest mite del rapte de Persèfone les distintes arts:

Escultura

-El rapto de Proserpina de Bernini (1621)

Pintura
-El rapto de Proserpina de dell'Abbate (1509-1512)

-Rapto de Proserpina de Durero (1516)

-Rapto de Proserpina de Rembrandt (1632)

-El rapto de Proserpina de Rubens (1636)

-Proserpina de Lucca Giordano (1683)

El rapto de Proserpina d'Ulpiano Checa (1888)

-Proserpina y las ninfas marinas de Parrish (1910)

Literatura

-Proserpina de Goethe (1777)
-Proserpina de Percy Bysshe y Mary Shelley (1820)

-Himno a Proserpina de Swinburne (1866)

Les coneixíeu aquestes obres? Espero que us hagi agradat.
Laura Sánchez
1r BTX

De dones raptades

Avete omnes!

Aquesta és la meva primera entrada en blog, i vull començar parlant d'un dels mites que més m'agraden. Però no us explicaré el mite tal qual, sinó que us oferiré una versió escrita per mi mateixa. Suposo que podreu endevinar de quin mite es tracta!

"Vaig decidir sortir de casa, anar a fer una passejada amb les meves donzelles. Feia un d'aquells dies que no t'agrada estar a casa: el sol il·luminava plenament tota la ciutat, la gent estava feliç, arribava el bon temps. 

Vam anar a la platja, on havien crescut unes flors precioses a un costat de la platja on hi havia uns quants arbres. Vaig començar agafar-les amb molt de compte, pensant fer-li un detall a la meva mare, regalant-li aquestes flors.

De sobte una de les meves donzelles va fer un crit, em vaig girar i vaig veure que al meu costat hi havia un brau blanc preciós. 

Al principi em feia por tocar-lo, però poc a poc m'hi vaig decidir. L'animal va reaccionar molt bé i posava cara de estar content. Va fer un gest, que el vaig interpretar com que pugés al seu llom i ho vaig fer, encara en aquell moment tenia una mica de por. 

El brau va començar allunyar-se de la platja, de la costa, la ciutat casi no es veia, va arribar un punt que només veia l'aigua del mar i solament l'aigua. Estava espantada, tenia molta por, vaig agafar el brau amb molta força amb por de poder caure. Vam arribar a l'illa de Creta, i quan el brau va trepitjar la platja, es va convertir en el déu Zeus.

Jo no sabia què fer havia sigut raptada pel déu Zeus. Estava a l'illa de Creta sola sense ningú que jo conegués i sense saber com tornar a casa meva. Però vaig decidir al cap d'un temps que el millor seria fer bona cara a aquella nova vida, amb noves persones i noves il·lusions."

Sonia Pulido Granell
1er Batxillerat B

Psique i la lletra Psi

Avete!

El dissabte passat, dia 17 de maig, vaig anar a Barcelona per visitar en el CaixaForum l'exposició anomenada "Mediterrani. Del mite a la raó".

Vaig anar veient la ceràmica, les escultures i alguns dels quadres que s'hi exposaven fins que vaig arribar a una escultura que em va cridar l'atenció i vaig llegir un breu relat que em va agradar molt. Aquí teniu la fotografia.

Era al costat d'aquesta l'escultura, on apareix Afrodita amb dos nens petits davant que són Psique i el seu fill Eros. Si voleu llegir més sobre la seva història, llegiu aquesta entrada.

Una mica més endavant hi havia aquesta altra on vaig veure que sortien els dos enamorats.

El mite en qüestió em va agradar molt i em va recordar que ja abans havia pensat fer una entrada sobre la simbologia de Psique i la lletra Ψ. 

El nom de Psique té relació amb la lletra grega Psi (Ψ) i representa una papallona en comptes d'un trident, com poden pensar moltes persones.

A Psique (Ψυχή) se la representava amb ales de papallona perquè els grecs creien que quan moria una persona i exhalava el seu últim alè, l'ànima abandonava el cos volant en forma de papallona. Posteriorment la paraula Psique va arribar a significar "buf", "alè", ànim" (ànima). Per als grecs era el principi de vida. 

D'aquesta mateixa paraula prové la paraula psicologia (estudi de l'ànima o la ment) o psiquiatre (metge de la ment).

I per acabar, us deixo una imatge de la papallona i la lletra Psi.

Espero que us hagi agradat la meva entrada i que hàgiu aprés alguna cosa més sobre Psique. Adéu!

Sandra Ruíz

1r BTX

El gos de l'Hades

Avete!

Cèrber era fill d'Equidna i Tifó, i germà de Ortro En l'antiga mitologia era un gos amb tres caps i una serp per cua que la seva labor era guardar les portes de l'Hades, perquè cap humà entrés sense permís i al mateix temps, perquè cap espectre aconseguís sortir dels inferns. A la vora del riu Aqueront, frontera entre els vius i els morts, i amb l'única companyia del barquer Caront, el Can Cèrber sempre alerta, va ser el malson per a tots aquells valents herois que es van atrevir a creuar les portes sense el permís d'Hades.

El seu origen es relaciona amb la constel·lació de Cetus, en la qual es pot intuir les formes de les portes de l'inframón tancades i una bèstia de tres caps al centre guardant.

Tot i la ferocitat, van ser diversos els que van aconseguir burlar tan temible bèstia.

L'últim dels dotze treballs d'Hèracles (Hèrcules) va ser capturar Cèrber, i encara que existeixen diverses versions, en totes elles ho aconsegueixen. 
Personalment, la que més m'agrada és la que Hèracles tracta Cèrber amb total amabilitat, i Cèrber, com a mostra d'agraïment, ja que és el primer que no el tracta amb por, surt dòcilment l'Hades. 
Una altra vegada Orfeu, amb la seva dolça música, va aconseguir adormir-lo.

Hermes també ho va fer, però aquesta vegada amb les aigües del riu Lete.

En la mitologia Romana, Enees també el va drogar amb donant-li de menjar coques de mel, igual que Psique, que va usar el mateix mètode.

Potser la referència més famosa de Cèrber sigui la de Dante en la seva Divina Comèdia, en el cant VI de l'infern.

En qualsevol cas, el mite del Ca Cèrber, Can Cerbero en castellà, ha arribat fins als nostres dies amb tal força que s'usa la paraula per denominar els porters de futbol.

Espero que us hagi agradat.
Bouchra Essobahi

1r BTX

Νενικήκασιν: Premis Hèracles 2014

Χαίρετε!

Avui estem, de nou, d’enhorabona. Ahir a la Capella de l’edifici històric de la universitat de Barcelona va tenir lloc l’acte de lliurament dels premis Hèracles als millors treballs de recerca de batxillerat, certamen que organitza cada any la SEEC.CAT, secció catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics.

A més, en el mateix acte es lliuraven els premis i diplomes corresponents a altres dos certàmens organitzats per la mateixa societat: el Certamen Ciceronianum i la “prueba anual de Griego”.

I per tot plegat, ahir va ser un dia perfecte. Perquè, tot i que també ens havíem plantejat fer el certamen Ciceronianum, per problemes d’agenda vam haver de deixar-ho córrer, però no la Prueba de Griego. Així, enguany per primera vegada cinc alumnes de l’institut Gallecs, l’Anna Núñez, l’Anna López, la Grace Chávez, la Maria Martínez i el Joan López, s’hi van presentar.

Traient temps d’on van poder van anar preparant al llarg del curs la traducció del text de Llucià, Històries verdaderes. Al principi, era una tasca difícil però amb el pas dels mesos cada cop més divertida i entenedora.

I el 4 d’abril van anar a Barcelona a la universitat central a fer la prova. Van sortir contents i satisfets, encantats amb l’experiència i enamorats per sempre més de Llucià i el seu grec entenedor. A la prova s’hi van presentar tres alumnes més, el Pau Nualart, el Martí Esquirol i la Núria Preixens. I el vencedor va ser el Pau Nualart amb una excel·lent puntuació. El felicitem un cop més.

Així, ahir la SEEC els va agrair l’esforç i dedicació en una acte entranyable en què van lliurar-los els diplomes que acrediten la seva participació més un llibre d’obsequi acompanyat d’un bonic punt de llibre.

Estic segura que aquest serà un dels llibres de l’etapa acadèmica que tot just acaben que els alumnes conservaran amb més afecte.

Finalment, un cop lliurats els diplomes de la “prueba”, es va fer públic el resultat del darrer certamen, resultat que tots esperàvem en candeletes, perquè era l’únic que no s’havia fet públic prèviament: els premis Hèracles als millors treballs de recerca.

Dues alumnes del centre, l’Anna Núñez i la Grace Chávez havien presentat els seus treballs i van tenir l’alegria d’aconseguir veure recompensat el treball dur i les moltes hores invertides en la seva feina. Van aconseguir el primer i segon premi respectivament amb els seus treballs sobre La colònia de Rhode i El món clàssic de Howgarts.

Un cop més les vull felicitar per haver treballat tan a consciència i haver posat tantes ganes i passió en l’elaboració del treball. El seu triomf és la prova que l’esforç té sempre recompensa.

Moltíssimes felicitats Anna, moltíssimes felicitats Grace. M’heu fet molt feliç.

Σοφίαν ζήλου!

Perseu i la Medusa

Avete!
Avui us explicaré un mite que potser reconeixeu en alguna pel·lícula.

Perseu era fill de Zeus i de la mortal Dànae. El pare de Dànae, el rei Acrisi, havia sabut per un oracle que algun dia el seu nét el mataria i, aterrit, va tancar la seva filla en una torre. Però Zeus es va enamorar de Dànae, i va entrar a la presó on era disfressat de pluja d'or: el resultat de la seva unió va ser Perseu. 
Acrisi, en descobrir que tenia un nét, va ficar Dànae i el seu fill en un bagul de fusta i el va llançar al mar.

Però Zeus va enviar vents suaus perquè empenyessin mare i fill a través del mar fins a una riba. El bagul va arribar a terra en una illa on el va trobar un pescador.

El rei que governava a l'illa va rebre Dànae i Perseu i els va oferir refugi. Així Perseu va créixer allà fort i valent, i quan la seva mare es va sentir incòmoda per les insinuacions que no desitjava del rei, el jove va acceptar el desafiament que va llançar aquest molest pretendent. El desafiament consistia a portar-li el cap de la Medusa Gorgona.

Medusa era una dona molt bella. Tanta era la seva bellesa que Posidó quedà enamorat d'ella i no descansà fins a aconseguir satisfer el seu desig, contra voluntat de la noia, al temple d'Atenea. 

Atenea, deessa de la puresa, va sentir-se ofesa i castigà Medusa perquè simbolitzava tot el contrari a ella: desig, carnalitat, etc. 

En el càstig, els cabells de la jove es tornaren serps i els seus ulls d'una intensitat tal que si els miraves, et tornaves de pedra.

Per acomplir aquesta missió, Perseu necessitava l'ajuda dels déus: Zeus, el seu pare, es va assegurar que li oferissin aquesta assistència. Hades, el rei de l'inframón, li va prestar un casc que feia invisible al portador; Hermes, el missatger diví, el va proveir de sandàlies alades, i Atenea li va donar l'espasa i un escut especial polit amb tant brillantor que servia com a mirall. Amb aquest escut, Perseu va poder veure el reflex de Medusa, i d'aquesta manera li va tallar el cap sense mirar directament el seu horrible rostre.

Perseu de Benvenuto Cellini,
Piazza della Signoria, Firenze.

Un cop va aconseguir el cap, va emprendre el camí de tornada cap a casa, però en el trajecte va viure noves aventures. En sabríeu dir alguna? I el títol de la pel·lícula de la qual us parlava al principi?

Espero que us hagi agradat!

Sara Pérez

1r BTX

Simbologia clàssica en el futbol

Avete, omnes!

Avui és la meva primera entrada, i per no variar, us parlaré de futbol.

I ho faré per mostrar-vos com el futbol del Calcio, o el que és el mateix el futbol de la lliga italiana, està ple de símbols procedents de la cultura de l'antiga Roma. 

Per començar parlaré de l'equip que dóna nom a la capital de l'antic Imperi Romà, actualment també capital del país. Estic parlant de Roma, i de l'equip AS Roma, que en l'escut té com a insígnia la imatge de la Lloba Luperca, amb Ròmul i Rem. Aquesta imatge fa referència al mite de la fundació de Roma en el qual es diu que una lloba, anomenada Luperca, va alletar Ròmul i Rem, els que serien els futurs fundadors de Roma. En l'actualitat la lloba és un dels símbols de la ciutat i, com no podia ser d'una altra manera, també de l'equip.  

L'altre equip de la ciutat de Roma és la Società Sportiva Lazio, coneguda popularment com a SS Lazio, o simplement com a Lazio. Aquest nom és agafat de la província del Laci, on vivien els primers "llatins". Aquest era un poble proper a Romà, que finalment es va acabar unint. 
Altres coses que podem destacar de la Lazio és el seu escut, principalment per l'àguila que té, que va ser utilitzat com a reconeixement i honor a l'antic imperi romà i al seu exèrcit. 
També els colors de l'escut tenen simbologia, ja que són el blanc i el blau, que fan referència als colors de Grècia, pel fet que tradició esportiva a Europa és deguda al fet que es van celebrar allà els antics jocs olímpics.

Un altre àmbit en què també s'utilitza molta simbologia clàssica és el dels ultres dels equips italians. Vegem.ne alguns exemples:

En primer lloc cal destacar que la majoria de grups ultres utilitzen el llorer, símbol del triomf. Aquesta simbologia ve per el mite d'Apol·lo i Dafne, ja que, com podeu llegir en l'entrada anterior, quan Apol·lo corria bojament enamorat perseguint-la, aquesta, per salvar-se es va convertir en un arbre de llorer, i des de llavors Apol·lo es va posar una corona de llorer en honor a ella i va utilitzar aquest fet per simbolitzar el triomf.

Un exemple són els ultres de la Lazio anomenats "Irriducibili" o "Curva Nord", que en diversos "tifos" (nom que denomina als banderons i mosaics que fan les aficions dels equips a l'hora de la sortida de jugadors, per tal d'acolorir l'estadi i animar els seus), han emulat déus, soldats romans, escultures clàssiques o la simbologia del SPQR (Senatus Populusque Romanus). Dita simbologia també ha estat utilitzada en samarretes del grup amb la seva habitual àguila.

Altres que utilitzen simbologia clàssica són els de la Roma, un dels grups més nombrosos del país, anomenats "Curva Sud" (per la seva ubicació). Porten com a un dels logotips la mencionada lloba Luperca, però amb una imatge violenta i agressiva. Els ultres de la Roma  en diversos "tifos" també han utilitzat simbologia de l'antiga Roma, i fins i tot en un derbi van arribar a vestir a un emperador romà amb els colors del seu equip amb el polze cap avall (com es solia fer en els amfiteatres romans) cap al seu rival, la Lazio.

I per últim destacar també els ultres del Inter de Milà, també anomenats Curva Nord, que també han dedicat "Tifos" a fets de la cultura clàssica llatina.

Així doncs, "Panem, circenses et pedifolium".

Jose López Font

1r Batxillerat B

Apol·lo i Dafne

Avete!

Apol·lo i Dafne és un relat que pertany a la mitologia grega i que a través del temps ha estat narrat per autors hel·lenístics i romans en forma de vinyeta literària. Ovidi relata el mite en el poema Les metamorfosis.

Aquest vídeo que ara veureu tracta sobre el mite d'Apol·lo i Dafne, dos joves que senten un amor oposat, ja que Eros maleeix Apol·lo, ja que aquest havia rigut d'ell perquè jugava amb un arc i fletxes. Eros, enfadat, va prendre dues fletxes, una d'or i una altra de ferro. La d'or incitava l'amor, la de ferro incitava l'odi. Amb la fletxa de ferro va disparar a la nimfa Dafne i amb la d'or va disparar a Apol·lo al cor. Apol·lo es va inflamar de passió per Dafne i en canvi ella el va avorrir.

Una de les representacions més famoses del mite és la que Gian Lorenzo Bernini va esculpir entre 1622 i 1625, en marbre, la famosa obra Apol·lo i Dafne.  S'hi pot advertir a Apol·lo aconseguint Dafne mentre ella intenta escapar. Apolo és coronat amb una corona de llorer que presagia la metamorfosi de Dafne en arbre de llorer. Dafne és retratada durant el procés de transformació, de fet els seus braços estan prenent la forma de branques mentre fuig i implora al seu pare que la rescat de Apolo.

Espero que us hagi agradat aquesta entrada sobre Apol·lo i Dafne.

Maite Guart

1Batx

Kalimármaro o l'estadi Panatenaic

Avete!
Aprofitant la visita a Grècia en l'increïble viatge de fi de curs que fem al Gallecs, m’agradaria profunditzar en un dels monuments que per a tot esportista és un privilegi poder contemplar, o si més no a tots els atletes als quals apassiona el seu esport.

Com podeu suposar, parlo de l’estadi Panatenaic, o “Παναθηναϊκό στάδιο” en grec, aquest meravellós estadi construït l’any 1869 sobre les restes de l'original que data del 566 aC. Aquest estadi, com bé diu el seu nom, és l’estadi de tots els atenesos i representa l’atletisme en tot el món. És el primer estadi olímpic de l'era moderna, però no només això, ja que a l’antiguitat també ho va ser.

Entorn l'any 566 aC a Atenes es disputaven els jocs Panatenaics cada quatre anys en honor a la deessa Atenea. Era un esdeveniment esportiu però també religiós i cultural de gran importància a la ciutat. Aquests jocs Panatenaics no s’han de confondre pas amb els Jocs Olímpics que es disputaven a Olímpia. Tot i ser menys importants que aquests, els jocs Panatenaics estaven molt ben documentats.

Se sap que l'estadi tenia una graderia de fusta i que l’any 329 aC Licurg el va reconstruir amb marbre del mont Pentèlic; d’aquí ve que també se l’anomeni “Kalimármalo” o "marbre bell". Va passar el temps i l’any 140 aC Herodes Licurg el va ampliar augmentant així la seva capacitat fins als 50.000 espectadors.

Arribats al segle XIX, quan apareixen els nacionalismes i el romanticisme, i, per tant, la recuperació i exaltació de la pàtria, Evangelis Zappas, un empresari i multimilionari grec, decideix proposar al Govern de recuperar els Jocs Panatenaics. Aquest accepta amb la condició que Zappas s’encarregui plenament del finançament. I així va ser, tot i que Zappas va morir abans de veure el seu somni realitzat, que es va poder acabar gràcies a la seva herència. L’any 1869 i l’any 1875 es tornen a realitzar els jocs, que no es consideren els primers jocs de l'era moderna i passen a la història com els jocs de Zappas. Ara bé, sí que potenciaran i ajudaran a regenerar aquest esport.

Així doncs l’origen de l’olimpisme modern es marca l’any 1896, quan es van tornar a celebrar uns Jocs Olímpics i fou Atenes la ciutat encarregada gràcies, ara sí, a l'amor per aquest esport del baró Pierre de Coubertin. 

Pel que fa el finançament l’encarregat va ser George Averof, un altre milionari que es va encarregar de la remodelació profunda de l’estadi “Panathinaikó” i el va deixar pràcticament com es pot contemplar avui dia. La capacitat es va ampliar als 80.000 espectadors i es va tornar a utilitzar marbre del Pentèlic: l’obra gairebé va costar un milió de dracmes. Per commemorar aquest fet una estàtua d'Averof se situa a l’entrada de l’estadi.

Al 2004 durant els jocs olímpics que es van celebrar a Atenas, l’estadi Panathinaikó va formar part de la inauguració d’aquests jocs a més de ser la seu de la competició de tir amb arc i la meta de la cursa de la marató. També en va fer ús la selecció grega de futbol en guanyar l’eurocopa de 2004.

I per acabar, una curiositat: els arquitectes de Hitler es van inspirar en l’estadi Panathinaikó per idear el “Deutsches Stadion de Nuremberg”, projecte que volia convertir-se en el major recinte esportiu de tots els temps de capacitat per a uns 400.000 espectadors.

Espero que us hagi agradat la meva aportació.

Valete!

Dani Pérez

2n BTX

Naixement d' Atenea

Avete omnes!

Avui, en la meva primera entrada al blog, us parlaré de la meva deessa preferida, Atenea.

Atenea sortint del cap de Zeus

Atenea va ser engendrada per la unió de Zeus amb l'oceànida Metis, la seva primera esposa. Urà i Gea van advertir Zeus que si Metis tenia una filla, després aquesta tindria un fill que el destronaria. Així, quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada, se la va empassar sencera. Llavors, arribat el moment del part, Zeus va patir un terrible mal de cap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap d'un cop de destral. El déu obedient ho va fer i així va néixer la deessa Atenea, ja adulta i vestida i armada.

Atenea amb el casc
i la llança

Se la representa amb l'armadura hoplítica, és a dir, amb la llança, el casc i l'ègida (una mena de cuirassa feta de pell de cabra). En l'ègida hi ha representat el cap de la gorgona Medusa, cap que li havia donat Perseu després de tallar-lo. 
Sovint a la mà du el seu animal preferit, l'òliba. La seva planta és l'olivera.

I explica el mite com la deessa va arribar a ser la protectora de la ciutat d'Atenes. En els temps antics, cada ciutat es trobava sota la protecció d'un déu, però la ciutat en la qual governava Cècrops encara no tenia cap. Posidó i Atenea van disputar-se el patronatge de la ciutat i van discutir agrement, ja que tots dos volien ser el déu  de la ciutat i estaven disposats fins i tot a lluitar entre ells. Finalment, Zeus va haver d'intervenir i va proposar que fos el poble qui decidís en una votació. En aquell moment es va fer necessari que tots dos déus candidats oferissin alguna cosa a la ciutat.

Atenea amb l'olivera

Posidó va fer brollar amb el seu trident una font d’aigua salada i Atenea, al seu torn, va plantar una olivera. Encara que semblava més lògic votar Atenea perquè l’olivera els havia de ser bastant més útil que una font d’aigua salada al mig de l'acròpolis, el motiu pel qual la deessa finalment va vèncer en la votació va ser un altre: els homes en ple van votar Posidó, però les dones ho van fer a favor d’Atenea. El fet de que hi hagués una major població femenina va inclinar la balança a favor de la deessa.

Posidó, enfadat, va castigar amb una inundació la ciutat, i diuen que des d'aquell moment, els homes van negar el dret de votar a les dones, en fer-les responsables de la desgràcia.

Atenea, però, va seguir defensant la ciutat d'Atenes, i sovint se la representa amb una victòria a la mà.

I això és tot per avui. S'han acabat els mites relacioants amb Atenea? No, per descomptat que no. Potser en la propera entrada.
Valete!
Cristina Campañà
1r BTX