De dones raptades

Avete omnes!

Aquesta és la meva primera entrada en blog, i vull començar parlant d'un dels mites que més m'agraden. Però no us explicaré el mite tal qual, sinó que us oferiré una versió escrita per mi mateixa. Suposo que podreu endevinar de quin mite es tracta!

"Vaig decidir sortir de casa, anar a fer una passejada amb les meves donzelles. Feia un d'aquells dies que no t'agrada estar a casa: el sol il·luminava plenament tota la ciutat, la gent estava feliç, arribava el bon temps. 

Vam anar a la platja, on havien crescut unes flors precioses a un costat de la platja on hi havia uns quants arbres. Vaig començar agafar-les amb molt de compte, pensant fer-li un detall a la meva mare, regalant-li aquestes flors.

De sobte una de les meves donzelles va fer un crit, em vaig girar i vaig veure que al meu costat hi havia un brau blanc preciós. 

Al principi em feia por tocar-lo, però poc a poc m'hi vaig decidir. L'animal va reaccionar molt bé i posava cara de estar content. Va fer un gest, que el vaig interpretar com que pugés al seu llom i ho vaig fer, encara en aquell moment tenia una mica de por. 

El brau va començar allunyar-se de la platja, de la costa, la ciutat casi no es veia, va arribar un punt que només veia l'aigua del mar i solament l'aigua. Estava espantada, tenia molta por, vaig agafar el brau amb molta força amb por de poder caure. Vam arribar a l'illa de Creta, i quan el brau va trepitjar la platja, es va convertir en el déu Zeus.

Jo no sabia què fer havia sigut raptada pel déu Zeus. Estava a l'illa de Creta sola sense ningú que jo conegués i sense saber com tornar a casa meva. Però vaig decidir al cap d'un temps que el millor seria fer bona cara a aquella nova vida, amb noves persones i noves il·lusions."

Sonia Pulido Granell
1er Batxillerat B