Kalimármaro o l'estadi Panatenaic

Avete!
Aprofitant la visita a Grècia en l'increïble viatge de fi de curs que fem al Gallecs, m’agradaria profunditzar en un dels monuments que per a tot esportista és un privilegi poder contemplar, o si més no a tots els atletes als quals apassiona el seu esport.

Com podeu suposar, parlo de l’estadi Panatenaic, o “Παναθηναϊκό στάδιο” en grec, aquest meravellós estadi construït l’any 1869 sobre les restes de l'original que data del 566 aC. Aquest estadi, com bé diu el seu nom, és l’estadi de tots els atenesos i representa l’atletisme en tot el món. És el primer estadi olímpic de l'era moderna, però no només això, ja que a l’antiguitat també ho va ser.

Entorn l'any 566 aC a Atenes es disputaven els jocs Panatenaics cada quatre anys en honor a la deessa Atenea. Era un esdeveniment esportiu però també religiós i cultural de gran importància a la ciutat. Aquests jocs Panatenaics no s’han de confondre pas amb els Jocs Olímpics que es disputaven a Olímpia. Tot i ser menys importants que aquests, els jocs Panatenaics estaven molt ben documentats.

Se sap que l'estadi tenia una graderia de fusta i que l’any 329 aC Licurg el va reconstruir amb marbre del mont Pentèlic; d’aquí ve que també se l’anomeni “Kalimármalo” o "marbre bell". Va passar el temps i l’any 140 aC Herodes Licurg el va ampliar augmentant així la seva capacitat fins als 50.000 espectadors.

Arribats al segle XIX, quan apareixen els nacionalismes i el romanticisme, i, per tant, la recuperació i exaltació de la pàtria, Evangelis Zappas, un empresari i multimilionari grec, decideix proposar al Govern de recuperar els Jocs Panatenaics. Aquest accepta amb la condició que Zappas s’encarregui plenament del finançament. I així va ser, tot i que Zappas va morir abans de veure el seu somni realitzat, que es va poder acabar gràcies a la seva herència. L’any 1869 i l’any 1875 es tornen a realitzar els jocs, que no es consideren els primers jocs de l'era moderna i passen a la història com els jocs de Zappas. Ara bé, sí que potenciaran i ajudaran a regenerar aquest esport.

Així doncs l’origen de l’olimpisme modern es marca l’any 1896, quan es van tornar a celebrar uns Jocs Olímpics i fou Atenes la ciutat encarregada gràcies, ara sí, a l'amor per aquest esport del baró Pierre de Coubertin. 

Pel que fa el finançament l’encarregat va ser George Averof, un altre milionari que es va encarregar de la remodelació profunda de l’estadi “Panathinaikó” i el va deixar pràcticament com es pot contemplar avui dia. La capacitat es va ampliar als 80.000 espectadors i es va tornar a utilitzar marbre del Pentèlic: l’obra gairebé va costar un milió de dracmes. Per commemorar aquest fet una estàtua d'Averof se situa a l’entrada de l’estadi.

Al 2004 durant els jocs olímpics que es van celebrar a Atenas, l’estadi Panathinaikó va formar part de la inauguració d’aquests jocs a més de ser la seu de la competició de tir amb arc i la meta de la cursa de la marató. També en va fer ús la selecció grega de futbol en guanyar l’eurocopa de 2004.

I per acabar, una curiositat: els arquitectes de Hitler es van inspirar en l’estadi Panathinaikó per idear el “Deutsches Stadion de Nuremberg”, projecte que volia convertir-se en el major recinte esportiu de tots els temps de capacitat per a uns 400.000 espectadors.

Espero que us hagi agradat la meva aportació.

Valete!

Dani Pérez

2n BTX

Naixement d' Atenea

Avete omnes!

Avui, en la meva primera entrada al blog, us parlaré de la meva deessa preferida, Atenea.

Atenea sortint del cap de Zeus

Atenea va ser engendrada per la unió de Zeus amb l'oceànida Metis, la seva primera esposa. Urà i Gea van advertir Zeus que si Metis tenia una filla, després aquesta tindria un fill que el destronaria. Així, quan Zeus es va adonar que la seva dona estava embarassada, se la va empassar sencera. Llavors, arribat el moment del part, Zeus va patir un terrible mal de cap, tan fort que va ordenar a Hefest que li obrís el cap d'un cop de destral. El déu obedient ho va fer i així va néixer la deessa Atenea, ja adulta i vestida i armada.

Atenea amb el casc
i la llança

Se la representa amb l'armadura hoplítica, és a dir, amb la llança, el casc i l'ègida (una mena de cuirassa feta de pell de cabra). En l'ègida hi ha representat el cap de la gorgona Medusa, cap que li havia donat Perseu després de tallar-lo. 
Sovint a la mà du el seu animal preferit, l'òliba. La seva planta és l'olivera.

I explica el mite com la deessa va arribar a ser la protectora de la ciutat d'Atenes. En els temps antics, cada ciutat es trobava sota la protecció d'un déu, però la ciutat en la qual governava Cècrops encara no tenia cap. Posidó i Atenea van disputar-se el patronatge de la ciutat i van discutir agrement, ja que tots dos volien ser el déu  de la ciutat i estaven disposats fins i tot a lluitar entre ells. Finalment, Zeus va haver d'intervenir i va proposar que fos el poble qui decidís en una votació. En aquell moment es va fer necessari que tots dos déus candidats oferissin alguna cosa a la ciutat.

Atenea amb l'olivera

Posidó va fer brollar amb el seu trident una font d’aigua salada i Atenea, al seu torn, va plantar una olivera. Encara que semblava més lògic votar Atenea perquè l’olivera els havia de ser bastant més útil que una font d’aigua salada al mig de l'acròpolis, el motiu pel qual la deessa finalment va vèncer en la votació va ser un altre: els homes en ple van votar Posidó, però les dones ho van fer a favor d’Atenea. El fet de que hi hagués una major població femenina va inclinar la balança a favor de la deessa.

Posidó, enfadat, va castigar amb una inundació la ciutat, i diuen que des d'aquell moment, els homes van negar el dret de votar a les dones, en fer-les responsables de la desgràcia.

Atenea, però, va seguir defensant la ciutat d'Atenes, i sovint se la representa amb una victòria a la mà.

I això és tot per avui. S'han acabat els mites relacioants amb Atenea? No, per descomptat que no. Potser en la propera entrada.
Valete!
Cristina Campañà
1r BTX

Pecats capitals i mitologia grega

Avete! 

Segur que heu sentit alguna vegada parlar sobre els set pecats capitals o sabeu de què es tracta. Doncs bé, avui us parlaré d’aquests però els relacionaré amb déus o personatges de la mitologia grega. És a dir, en cada pecat us diré amb quina divinitat podem identificar-lo i per què.

Luxúria: Afrodita (Ἀφροδίτη), la deessa per excel·lència de l’amor, la luxúria, l’atracció física i el sexe. Ningú millor que ella per representar-la.

Mandra: Ergia, una divinitat, filla d’Èter i la Terra, que personificava la mandra i la indolència i habitava al costat de la quietud i el silenci, a la cova on dormisquejava Hipnos (la son). Se la representava amb rostre somnolent, una capa de teranyines i al costat de filoses trencades, símbol de la seva aversió pel treball.

Gola: Dionís (Διόνυσος), déu del vi, les festes i els grans banquets. Les primeres manifestacions de gola es van presenciar en la cultura clàssica, on les festes celebrades eren en honor a aquest déu i l’ingredient principal era el vi, encara que tant el menjar com la beguda eren considerants molt importants.

Ira: Hera (Ἥρα), com a esposa del rei dels déus, era representada com una dona gelosa, venjativa i violenta, ja que Zeus que li era infidel constantment i provocava la seva ira, de la qual feia víctimes no només les amants sinó també els fills producte dels amors prohibits.

Enveja: Ptonos (Φθονος), fill d’Èreb i Nix. Era la personificació de la gelosia i l’enveja. Va tenir moltes esposes però va acabar matant-les totes, en sospitar els seus adulteris.

Avarícia: Posidó (Ποσειδῶν), déu del mar i les tempestes, personificava l’avarícia, ja que contínuament buscava més riquesa per al seu regne sota el mar. També era avar de poder i competia per tenir una ciutat grega anomenada com ell, igual que la deessa Atenea.

Supèrbia: Lucifer (Έωσφόρος), era portador de l’Aurora. En la mitologia judeo-cristiana Lucifer era un àngel molt bell que, per supèrbia, es va rebel·lar contra Déu, i va voler ser com ell. Per això, va ser denigrat com a càstig, passant a ser anomenat “Satanàs”.

Bé, com veieu he relacionat els pecats capitals cristians, amb amb la mitologia grega, però s'han fet amb moltes altres relacions, com va fer Peter Binsfeld, que va associar cada pecat amb un dimoni que temptava la gent. La seva classificació dels dimonis va ser la següent:

Luxúria: AsmodeuGula: Belcebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Superbia: Llucifer

I això és tot. Espero que us hagin agradat les relacions que he fet entre ells.

Ah, si pot ser, eviteu tots aquests pecats... encara que tots hem “caigut” alguna vegada, oi que sí? 
Valete! 

Paula Carpintero 
1r BTX

Mites i música

Hola a tothom!

Avui en aquesta entrada vull mostrar exemples de cançons modernes en les quals la cultura clàssica ha influenciat clarament en la lletra.

En aquest primer vídeo es pot escoltar la cançó "Caballo de Troya" del grup Tierra Santa en la qual explica el mite del cavall de Troia i  l'últim moment de la història, quan els grecs creuen que tot s'ha acabat i tenen la idea de fer el cavall com a regal per als déus. També explica el moment final quan els troians es creuen vencedors i, quan, de nit, surten els grecs per matar tots els habitants de Troia.

En aquest altre vídeo es pot escoltar la cançó "La ira del cielo" del grup Tierra Santa en la qual s'explica el que va fer el Tità Prometeu per ajudar els mortals per poder viure i explica el càstig que va rebre a causa de haver robat el foc dels déus.

 

En el següent vídeo es pot escoltar la cançó "El laberinto del Minotauro" també del grup Tierra Santa on s'explica com era el Minotaure, l'ésser viu que vivia dins d'un laberint que va néixer a causa d'un càstig dels déus. També narra qui va ser el que va endinsar-se en el laberint per a matar el Minotaure.

Finalment, us deixo aquest vídeo on es pot escoltar la cançó "Neron", també de Tierra Santa, que explica el que va fer l'emperador Neró durant el temps en què governava Roma i parla sobre l'incendi que, segons diuen, va "provocar", així com de les raons per les quals ho va fer.

No sé si les coneixíeu, les cançons. Si no, espero que us agradin. 

Carlos Blanco
1r BTX

L’estètica a l’antiga Grècia

• Que feien el grecs per estar guapos?

L’estètica ha estat un tema de gran interès i preocupació des de l’antiguitat. De l’Antiga Grècia hi han representacions en ceràmica on apareix gent rentant-se en fonts públiques, termes (on hi havia sales d’aigua calenta, d’aigua freda i fins i tot banys de vapor). Però, com que les dones ateneses nobles no hi podien anar, s'havien de banyar a casa en banyeres fetes de fang, pedra o maó.

Termes

• Com es pentinaven?

Els grecs tenien diferent tipus de pentinat segons l’edat i la categoria social. Per exemple, a Atenes, els esclaus s’afaitaven el cap, mentre que els homes lliures, el portaven curt des de l’edat adulta. En Esparta els nens portaven el cap rapat mentre que els adults portaven el cabell llarg. Les dones lliures portaven el cabell llarg recollit amb un monyo. El decoraven amb cintes o diademes. També utilitzaven cabell postís i es tenyien. Les esclaves sempre duien el cabell curt.

Pel que fa al maquillatge, només es maquillaven les dones lliures per diferenciar-se de les esclaves. Les dones intentaven tenir la cara molt blanca, utilitzaven coloret i es maquillaven els ulls amb kohl portat de l’Egipte i ombra d’ulls blau i negre.

• I com es depilaven?

Si bé, durant molt de temps els homes anaven amb barba, al segle VI aC es popularitza a Grècia portar el cabell molt curt i la cara ben afaitada . Alexandre el Gran estava obsessionat amb les cares ben afaitades. Les fulles d'afaitar eren de ferro i s'esmolaven amb aigua i una pedra de marès .

Els grecs consideraven que un cos depilat era l'ideal de bellesa, joventut i innocència. Les escultures d'aquesta època mostren cossos femenins depilats completament. Als homes grecs els agradaven les dames depilades.

Utilitzaven diferents mètodes: per cremar usaven espelmes, socarraven el pèl amb la flama d'un llum, elements abrasius com la pedra tosca, i ceres fetes amb sang d'animal, resines, cendra i les més fines arrencaven els pèls amb pinces.

Les cortesanes utilitzaven una mena de crema depilatòria anomenada " dropax ": una pasta composta de vinagre i terra de Xipre .

Espero que us hagi agradat saber com s’arreglaven en l’antiguitat!

Melanie Lara

1r BTX

Un altre Sant Jordi

Avete omnes!

Avui és Sant Jordi, dia de roses i llibres, i com que anem una mica justos de temps, recuperaré l'entrada del curs passat feta per la Clara Granado, que ens relacionava el mite de Sant Jordi amb el d'Andròmeda i Perseu.

L'heroi Perseu, fill de Zeus i Dànae, tornava de la seva aventura de matar Medusa quan va veure una noia lligada a una roca.  Era la princesa Andròmeda a punt de ser menjada per un monstre marí, per expiar les culpes d'una mare, Cassiopea, un xic massa presumida. 

Andròmeda, Perseu i el monstre marí

Perseu s'enamorà d'ella i va demanar als seus pares de lliberar-la a canvi de la seva mà. Ells, encantats, van accedir-hi. I així, quan el monstre marí va aparèixer, Perseu tan sols va haver d'alçar la seva arma secreta: el cap tallat de Medusa, que tot i morta encara conservava la seva capacitat de convertir qui la mirava en pedra. 
Així el monstre va ser derrotat, i de retruc, les algues marines que hi havia per allà van quedar petrificades i va aparèixer el primer corall de la mitologia.
I la princesa i l'heroi van marxar junts a viure una vida feliç.

Així doncs, com podeu comprovar, en el mite d'Andròmeda i Perseu hi ha algunes semblances que fan pensar que Sant Jordi és una versió inspirada en aquest mite grec: un jove s'enamora d'una princesa, mata el monstre marí/drac que se la vol menjar, i després la rescata. A més, tant el cavaller Sant Jordi com Perseu obtenen recompensa: l'amor d'aquesta, tot i que el nostre cavaller no l'aprofita gaire. 

I on s'explica aquesta història? Doncs, com moltes altres que acaben en transformacions d'humans en altres éssers (plantes, arbres, flors, roques...) aquesta metamorfosi la podeu llegir amb molts més detalls en el llibre d'Ovidi, Les metamorfosis, que és la meva recomanació per al Sant Jordi d'enguany.

I un altre llibre que us recomano és, del premi Nobel de literatura William Golding, conegut per “El senyor de les Mosques”, l'obra publicada pòstumament anomenada La llengua doble Ed 62.

La llengua doble és una novel•la inacabada, ja que el seu autor morí abans de poder concloure-la, i això es nota sobretot en les darreres parts. Tanmateix, em sembla un document molt interessant per entendre com funcionava i què significava en el món antic l’oracle de Delfos. A més a més, és amena, té un punt de tendresa encisadora, alhora que una profunda reflexió sobre la complexitat de l'ésser humà.

L'argument és: una vella profetessa de Delfos repassa la seva vida com a Pítia. Seixanta anys enrere, jove, verge i amb torbadors poders psíquics, Arieka va ser lliurada al servei de l’oracle pels seus pares. Arieka ha contemplat la decadència de les riqueses de Delfos i de la seva influència en el món, davant l’avanç implacable dels nous senyors del món, els romans.

Per saber-ne més us deixo un enllaç amb la crítica.

Espero que aquest estiu trobeu un moment per llegir-los.

Gaudete!

Primavera a la romana

Salvete omnes!

Tal com us vaig anunciar a classe aquesta primavera arriba carregada d'activitats... romanes.
Vam acomiadar el segon trimestre amb una excursió a Tarraco, on després de fer uns Terrae Inquisitio (de la qual aviat veure-ho fotos), vam anar al Camp de Mart a veure les Coèfores d'Èsquil, a dinar al local més antic del món i de nou a teatre a riure a cor que vols, amb el Miles Gloriosus de Plaute del grup de teatre In Albis de l'institut Fuente Nueva de Morón de la Frontera.

Aprofito l'espai del bloc per felicitar-los per l'excel·lent feina que realitzen. Tal com va dir el seu director, Pepe Luque, els de lletres poden fer feines tan dignes i serioses com els que més, i ells en són la prova vivent. Esperem tenir la sort de tornar-los a veure l'any vinent!

D'altra banda, ja us vaig avisar que diumenge 13 hi havia la fira romana a Llagostera. Si algú hi ha anat, que ens ho expliqui.
I ara totes les possibilitats que encara tenim per endavant per passar una estona entre romans, una mica més vius que Cèsar o Ciceró.

El cap de setmana del 25 al 27 d'abril a Badalona, l'antiga Baetulo, tenen lloc les jornades de recreació històrica romana la Magna Celebratio.

Hi ha un munt de representacions relacionades amb el món romà, així com tastets dels menjars més preuats entre els nostres avantpassats llatins.
Feu una ullada a la programació i trieu el que més us agradi.

I a partir del 5 de maig i fins al 25 tenen lloc les XVI Jornades de Recreació històrica de Tarraco Viva, aquest any dedicades a Octavi August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort.

Perquè pugueu triar i remenar uns enllaço el programa. I us avanço que possiblement serem allà el dia 21 de maig per fer la visita de l'exposició AUGUST AL TEU GUST.

Podreu veure com vivien els romans, com estudiaven, com jugaven, conèixer la vida dels gladiadors o la sort d'un esclau enriquit, què era el cos de vigiles de Roma i un munt de coses més. Us recomano que feu una ullada a tot el programa, que està ple de coses interessants.

Finalment, teniu el cap de setmana del 10-11 de maig, en el Jaciment d'Empúries, el Triumvirat Mediterrani.
A l’Escala se celebra aquesta recreació històrica, centrada especialment en món grecoromà, origen d'aquesta localitat. Hi podreu trobar un mercat grecoromà, una trobada d’armats, tallers didàctics infantils, olimpíades emporitanes, lluites de gladiadors, etc.

Espero que puguem trobar un moment per anar-hi, ja que us agradarà molt. N'estic segura!
Gaudete!

Grans atletes de la Grècia clàssica

Avete!
Si ets estudiant de Grec o Llatí t'hauràs adonat de la gran varietat de temes que es tracten d'interès comú , des d'anàlisi oracionals o morfologia fins a història de fundacions d'imperis o ferotges batalles. 

Segurament a hores d'ara ja hauràs estudiat els tipus d'espectacles que es donaven en un amfiteatre Romà com apoteòsics combats de gladiadors o violentes lluites de guerrers contra feres (venacions) on només un podia quedar viu, o la importància que va tenir per als grecs l'esport en les celebracions religioses i culturals en honor als déus més importants, però és bastant possible que no hàgim estudiat els il·lustres atletes d'aquell temps.

Com veiem hem estudiat grans costums i disciplines del món clàssic , però ... ens hem parat a estudiar algun atleta en concret? És per aquest motiu que he fet aquesta entrada: per donar a conèixer grans atletes que van marcar un abans i un després en la Grècia Clàssica.

MILÓ DE CROTONA

  

Va ser un dels campions més famosos de lluita de Grècia.
Va néixer a la colònia grega de Crotona (Magna Grècia) al segle VI aC. Va ser campió olímpic de lluita en 6 ocasions, en la modalitat infantil a la 60a olimpíada, el 540 aC, i en la sènior des de la 62a a la 66a olimpíades. A més fou set cops campió en en els Jocs Pítics, i va continuar competint més enllà de l'edat normal de retirada d'un atleta en la seva època. Diversos autors clàssics com, Aristòtil, Pausanias, Ciceró, Heròdot, Vitruvi parlen d'aquest esportista d'elit. Amb els seus relats no fan més que augmentar la llegenda entorn d'aquest personatge.

Diverses són les històries que narren les gestes de Miló:
- De Miló de Crotona es diu que podria haver inventat l'entrenament de força progressiu ja que s'explica que per guanyar força va carregar un vedell nounat a coll i va caminar amb ell un estadi. Aquest exercici el feia cada dia, i a mesura que el vedell es convertia en un bou adult, ell anava adquirint més força a causa del progressiu augment de pes de l'animal. El final del bou no és que sigui plat de bon gust encara que pot ser que per a Miló si ho va ser (i mai millor dit en aquest cas), ja que quan va créixer el va matar per menjar-se'l.
      

- Era capaç de separar el tronc d'un arbre.
- Doblava una moneda de bronze entre els seus dits.
-Demostrava la seva força estenent el seu braç amb el palmell i els dits estirats, ningú era capaç de doblegar. Quan es va convertir en un campió olímpic, li van fer una estàtua a Olímpia que va aconseguir aixecar.
-El seu final va ser tràgic. S'explica que un dia passejant per un bosc, va trobar un arbre badat pels llenyataires que havien posat una falca en una esquerda. Volent partir l'arbre amb les mans, va treure la falca, però llavors les dues parts del tronc es van unir deixant atrapada la mà amb tant mala sort que no va poder escapar d'una fera que el va devorar.

TEAGENI DE TASOS

Va ser un atleta grec nadiu de Tasos, que va destacar per ser un gran pugil (boxejador) i corredor de cursa. 
Una anècdota de quan tenia 9 anys demostra la seva gran força de ben petit, ja que als nou anys, anant des de l'escola a casa, a Teageni li va agradar la imatge de bronze d'un déu que estava ofrenada a l'àgora, va tirar d'ella, se la va carregar a l'esquena i es va endur la pesada estàtua cap a casa. Va destacar en tota mena d'esports atlètics i va obtenir diverses victòries en els Jocs: en els Olímpics, en els Pítics tres victòries en el pugilat, nou en els Nemeus i deu en els Ístmics. En Ftia (Tessàlia) es va proposar distingir-se en altres disciplines diferents al pugilat i al pancraci i  va vèncer en la cursa llarga.

COREBI D'ÉLIDE

Es tractava d'un humil forner d'Èlide, però no només es dedicava al forn ​​sinó que va participar com a atleta i obtingué la victòria en la carrera de velocitat, anomenada stadion que es va disputar durant els primers Jocs Olímpics de l'Antiguitat registrats, celebrats l'any 776 aC. 
Com que era ciutadà d'Élide, els sacerdots van començar a registrar els guanyadors de les curses a partir d'aquest any, de manera que quan les festes olímpiques es van arribar a convertir en les més importants celebracions gregues, va ser acceptada per tots la cronologia olímpica a partir de la victòria de Corebi, encara que ja havien existit altres jocs anteriors.
Per la seva victòria en l'única cursa programada de 192,27 m, va rebre com a premi una branca d'olivera, encara que l'honor d'obtenir la victòria era molt més prestigiós que el mateix premi material.

DIÀGORAS DE RODES  
    
Diàgoras va ser un atleta grec del segle V aC que practicava la disciplina del pugilat. Va néixer a Ialisos, a l'illa de Rodes. Era descendent del rei de la seva ciutat natal, anomenat Damagen, i es va fer famós per triomfar en diverses ocasions en els quatre grans jocs grecs: olímpics, nemeus, ístmics i pítics. 
Degut a la seva victòria, Píndar, un dels poetes lírics més famosos de la Grècia clàssica, li va dedicar un cant l'any 464 aC , i també se li va dedicar una estàtua a Olímpia, feta per l' escultor Calicles.
En la seva vellesa va poder veure com els seus dos fills, Damaget i Acusileu, guanyaven els Jocs Olímpics. S'explica que just després de ser coronats , els seus fills el van agafar a coll i el van passejar triomfalment per l'estadi. Llavors un dels espectadors va cridar Κάτθανε Διαγόρα , ουκ εις Όλυμπον αναβήση («Ja pots morir, Diàgoras, doncs no esperis pujar a l'Olimp») i Diàgoras, ple de felicitat i reconegut per tots, va deixar anar el seu últim alè.

EL  LLEGAT D'AQUESTS ATLETES

Pot ser que actualment no hi hagi persones tan fortes com Miló que siguin capaçes d'aixecar un bou i carregar-lo a les espatlles, o doblegar una moneda amb els dits, però sí que tenim proves del gran llegat esportiu, de disciplina, constància i dedicació que van deixar els atletes grecs. I com a mostra un botó: Pyrros Dimas (Πύρρος Δήμας), l'home de la fotografia, és un haltera grec ara ja retirat que va aconseguir tres medalles d'or Olímpiques, i no només això, sinó que és considerat un dels helteres més grans de tots els temps. 

De tots els atletes antics citats, hi ha un que no m'ha deixat indiferent: Miró de Crotona. Diversos motius són els que han fet que capti la meva atenció, un dels principals és que m'encanten els esports de força i el fet que possiblement sigui el pare de les progressions de força. A més, les seves gestes m'han deixat bocabadat, siguin veraces o algunes no tan certes. Sense importar fins que grau siguin veritables, m'han sorprès molt, especialment el fet de carregar amb un bou d'una tona a l'esquena, o de separar un tronc de terra. Aquestes  són gestes que només un atleta curtit i aguerrit com Miró podria realitzar. 

Ara et toca a tu, dels atletes esmentats, quin és el que ha despertat més teu interès?

Valete!

Astèrix i els llatinismes

Avete, companys!

Avui us faré una entrada que crec que pot ser divertida. Tracta sobre els llatinismes que René Goscinny va utilitzar (juntament amb Albert Uderzo) en el seu famós còmic Astèrix. Concretament en dos dels llibres: “Astèrix el Gal” i “Astèrix legionari”.

Començaré per “Astèrix el Gal”, ja que aquesta va ser la seva opera prima. Només començant a llegir les vinyetes de la primera pàgina ja en trobem tres llatinismes (com podreu comprovar a la primera imatge). Ipso facto, que, com tots sabeu, vol dir Immediatament, en el acte; Sic, que vol dir Així, tal com és; i per últim tenim el Vae victis, que en català es pot traduir com ¡Ay, dels vençuts!

A partir de la meitat del còmic es poden veure com hi apareixen expressions ja més complicades d’entendre o expressions dites per personatges famosos de la història de l’Antiga Roma. 

Així, podem trobar l’expressió Aut Caesar aut nihil. Aquesta frase, lema d’en Cèsar Borgia, va sorgir en el moment en què Juli Cèsar creuà el riu Rubicó per envair Roma, i va dir als seus soldats que només l'acompanyessin els que volguessin. Com a resposta d’aquests soldats sorgí doncs, la famosa frase. 

Una altra expressió que per mi em sembla una mica difícil d’endevinar és Illico presto, i vol dir Ara mateix. Aquesta expressió, a més, és molt semblant o gairebé el mateix que Ipso facto.

Dues pàgines més endavant observem un parell d’expressions més, com són Quid novi?, que vol dir Què hi ha de nou? i que era d’ús quotidià en l’Antiga Roma quan dos individus es trobaven. 

L’altre Sursum corda, vol dir Amunt els cors, i era dita pels sacerdots durant la celebració de la Santa Missa per a la unió amb Déu. 

Més endavant veiem el De facto (clarament De fet), Quomodo vales?, salutació comú en les cartes i que vol dir, com ja sabem, Com estàs?, i finalment trobem una frase que a mi, personalment, m’agrada molt: Vanitas vanitatum et omnia vanitas. 

Aquesta última expressió vol dir literalment Vanitat de vanitats i tot és vanitat. És un extracte d’un passatge de la Bíblia, concretament l’Eclesiastés 1:2, que ens recorda que som mortals i que fem el que fem acabarem en mans de la mort. Aquesta expressió s'assembla doncs, al Memento mori.

En "Astèrix legionari” també apareixen força llatinismes que analitzaré més breument, així com les frases més importants. 

Apart de les frases que a continuació comentaré, apareixen expressions ja conegudes o menys importants, com Quomodo vales?, Quo vadis?, o Vis comica, que fins ara no havia sortit i que vol dir Força còmica, o la capacitat d’algú de fer riure, com Plaute.

No fa res hem estudiat Virgili i m’ha fet gràcia veure una frase seva tan famosa per a tots nosaltres com és Timeo danaos et dona ferentes, Temo els grecs encara que portin regals. 

I no podia faltar, i en paraules de Cèsar mateix, l’Alea iacta est. 

Finalment i per acabar, per a tots els amants de la filosofia, no podia sortir una altra frase llatina que el Cogito, ergo sum de Descartes.

En conclusió, tinguis l’edat que tinguis llegir historietes d’Astèrix és com veure els Simpson: mai passaran de moda i són un bon model per aprendre petites coses de la llengua i la cultura del 50 aC., i depenent on viatgin els nostres gals, alhora que riem i desconnectem del dur estudi que suposa en la realitat el llatí i el grec (per als qui en facin).

I a vosaltres què? Us agrada Astèrix? Creieu també que és una bona base per aprendre  i entendre?

Espero que la meva entrada hagi despertat el vostre interès de trobar en els vostres còmics escenes d’aquest tipus. 

Gràcies per la vostra atenció.

Valete!