Hodie est

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Tot, de nou, flueix

Γεια σας!

Tal com us he promès avui aquí teniu la reedició d'una entrada de l'abril passat, Tot flueix. 
I és que malgrat les paraules d'Heràclit, tot flueix, però alguna cosa sí roman. Flueixen els alumnes, que, cada any, a aquestes alçades del segon curs de Batxillerat a filosofia estudien els presocràtics, i Heràlit entre ells. 

I també flueixen els primers problemes per trobar l'enunciat de πάντες, fins que a algú se li acudeix allò de Paz, pasa el pan, i finalment aprenem que πάντες és de πᾶς, πᾶσα, πᾶν. I Aquest adjectiu inevitablement ens fa pensar en el πάντα ῥεῖ d'Heràclit. 

Ja fa més de 2500 anys, el filòsof presocràtic Heràclit d'Èfes, conegut com l'obscur, afirmava que la guerra era el pare de totes les coses, rei de totes les coses.
Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστι, πάντων δὲ βασιλεύς. (frag. 53)
        També era el filòsof del canvi: 

“Diu Heràclit en algun lloc que tot avança i res no roman, i, tot comparant allò existent amb el corrent d’un riu, diu que no podries endinsar-te dues vegades en el mateix riu”
λέγει που ῾Ηράκλειτος ὅτι πάντα χωρεῖ καὶ οὐδὲν μένει καὶ ποταμοῦ ῥοῆι ἀπεικάζων τὰ ὄντα λέγει ὡς δὶς ἐς τὸν αὐτὸν ποταμὸν οὐκ ἂν ἐμβαίης (A 6 DK)
“En els mateixos rius ens hi endinsem i no ens hi endinsem, som i no som” 
ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμεν τε καὶ οὐκ εἶμεν (B 49a DK)
Aquesta permanent mobilitat la fonamentava en una estructura de contraris. I deia que l'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…

Nosaltres ho podem fer extensible a alegria-tristesa, plaer-dolor, felicitat-desgràcia...

De tota manera, tot aquest flux continu, deia, estava governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).

Així, si seguim el pensament d'Heràclit, hem d'estar preparats per al canvi continu i per a l'alegria, la felicitat i el plaer, amb tots els seus contraposats; per a l'esforç i el descans, per a l'èxit i el fracàs. 

Recordeu les paraules críptiques del mestre aquests dies en què el segon curs comença a ensenyar les dents. I sobretot, no us desanimeu. 

Tot flueix!

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Diari d'un rei nascut un dia de desembre (Segona part)

Avete de nou!

No us espanteu, vaig néixer amb
nas però un esclau babau, va
trencar-lo "accidentalment"
(ara ja és mort)
Ahir vaig deixar una sèrie de missatges encriptats sobre la vida del meu mestre i sobre la meva. Ho vaig fer perquè actualment uns usurpadors volen conspirar contra mi i no vull que esbrinin la meva identitat. 

Avui, però, com que he aconseguit amagar-me en un bon lloc, us puc donar més informació.

Perquè entengueu una mica millor la història, us diré que està escrita des del meu punt de vista. I ara us preguntareu qui sóc, oi? Bé, només us diré que un dels meus il·lustres parents rep el nom de “Cal.lígula” i que vaig ser adoptat. I que el meu nom té 4 lletres.

Però aquest relat no és per parlar de mi, sinó per parlar del meu mestre des del meu punt de vista (és a dir de com era en realitat).

Estàtua del meu mestre al seu lloc de naixement
(els déus van voler que jo morís igual que ell T.T ) 
El meu mestre era un home de renom, que em redactava els discursos (no és que jo no sapigués escriure, sinó que ell dominava l’art de l’oratòria i la manipulació, no com jo, que sempre he sigut un bon home i mai m’ha agradat manipular els meus conciutadans).

Ell va néixer al sud del que actualment s’anomena Espanya, la bella Hispània, i va formar part del quinquennium N****** (una colla de manipuladors, però per sort vaig deixar de veure’m influenciat per la seva xerrameca i vaig poder escollir per mi mateix). També va passar una temporada a Egipte, per raons de salut (la seva semblava la d'un sènex).
Segons allò que anomeneu "Internet" diuen que va ser un gran polític, filòsof i orador. Va estar casat amb una dona que s'anomenava com una famosa ciutat que va quedar sepultada per una erupció volcànica, i que el seu segon nom era Paulina.
                                                                             
Les seves obres més  famoses foren: els diàlegs i les tragèdies (fins i tot li atribueixen la famosa "Medea", però dubto molt de la veracitat d'aquesta informació).

Bé, lamentablement, m’he d’acomiadar de vosaltres, ja que sembla que s’acosten les centúries que em persegueixen des de fa uns dies. Però no em penso deixar agafar viu. El cèsar **** ha viscut amb honor i morirà amb honor!

Espero que amb aquestes pistes esbrineu el misteri!

El vostre cèsar que us estima.
****

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Diari d'un rei nascut un dia de desembre

Avete!

Em disculpo per haver trigat tant, però ha sigut un dia complicat de reunions amb els patricis del senat. Així, després d’un esgotador dia torno a ser aquí, al meu tablinum, com cada nit. Al contrari del que molts puguin pensar, continuo sent un bon home que, de tant en tant, escriu alguns versos. No només penso en plaers com afirmen els meus detractors.

Avui parlaré sobre el meu mestre per tal que, a través de les meves paraules, comproveu que no tot el que sembla és or.

   Bust de mon mestre
(tot i que no era tan bell com el van esculpir)
El meu mestre era un nen malaltís i dèbil que va estudiar a Roma. Va estudiar retòrica i filosofia (ja que era un home que no tenia el suficient poder per dirigir a les masses). Després de tornar d’Egipte, es va establir com a advocat i va estar a punt de morir a mans del meu honorable oncle, però aquest es va apiadar de la seva vida.

Per sort, l’esposa del meu pare en aquells temps va convèncer al seu marit per desterrar-lo a Còrsega (on hauria d’haver-se quedat, per adúlter). Però la meva mare va fer que el cridessin per educar-me, ja que el meu pare havia passat a millor vida. (Tinc la certesa que mon pare es trobarà al lloc que li pertoca, els camps Elisis)

Quan vaig aconseguir el tron, el meu mestre va esdevenir també el meu conseller, però només volia usurpar el meu regnat per aconseguir la corona. (Quina avarícia!) Però per sort sóc un home observador, i al confirmar les meves sospites vaig actuar ràpidament. Vaig ordenar-li la seva pròpia execució, i per contra, a la seva esposa li vaig donar el dret a la vida, ja que desitjava el contrari.

Si voleu llegir les obres del “traïdor” podeu llegir per exemple, Les consolacions, tot i que potser hauria de cremar-les, en lloc de recomanar-vos-les.

Ai, sembla que el déu Apol·lo comença a il·luminar el sol amb la seva presencia; serà millor que vagi cap al fòrum a reunir-me de nou amb els patricis. No val a badar!

Sabeu ja qui sóc? I qui va ser el meu “mestre”?
Us donaré una pista: hi ha un músic modern actual, d’aquests que anomenen DJs que utilitza el meu gloriós nom.  Si esbrineu el meu nom, podreu deduir la resta.

Valete!

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Memòries i confessions del setè rei de Roma

Avete omnes!

Tots tenim alguna mala acció per confessar, una taca en el nostre expedient, o uns draps bruts que mai han estat trets a la llum. Avui és el dia de treure’ls a la llum... 

Per on començar? Moltes vivències que explicar.

Sóc Luci Tarquini, fill de Tarquini Prisc, que va ser el cinquè rei de Roma i va regnar entre el 616 i el 578.  Jo, Tarquini, anomenat el Superb, el millor rei de Roma i el més humil, hauria hagut d'heretar el tron, però això no va ser així, sinó que, injustament el successor del meu pare va ser Servi Tul·li, un aprofitat que arribà al poder amb l'aprovació del senat però no del poble.
A més era el pare ni més ni menys que de la meva amant Túl·lia, i no em queia gaire bé. Ja veieu que el fet de tenir repulsió cap al sogre és un fet que sempre s'ha repetit al llarg de la història.

Males llengües donen moltes versions de la meva vida, però jo us ofereixo la veritable. 

Després de quedar-me sense corona, vaig rumiar la manera d'enderrocar el poder de Servi: així doncs, corria el 534 que vaig reunir uns quants homes i vaig decidir presentar-me al fòrum per convidar Servi a tornar-me la meva corona. Cal dir que la meva dona insistia i insistia, que el que tenia fusta de rei era jo i no el seu pare, ni tan sols el seu anterior marit, el meu germà. I tal com explica Tit Livi, jo no vaig reunir ni els comicis (que havien de votar) ni vaig tenir en compte el sufragi del poble, però, què esperava? Jo no confio en la democràcia, i molt menys en assumptes d'honor que només un mateix pot remeiar. 

Què pensaria el poble del fet que el futur rei, bel·licós com jo sóc, es rebaixés fins a tal punt de quedar en evidència davant de tots els ciutadans? De cap de les maneres!
Però segueixo. Arribat allà, trobo Servi en un inevitable atac de còlera i no puc evitar empènyer-lo i fer que caigui per les escales rodolant com si de un sac de blat es tractés. Jo no podia aguantar tantes mentides i infàmies per part d'un fals monarca i la ràbia em va jugar una mala passada. Els meus homes van acabar de rematar la feina i la meva dona estimada, sí, dona, perquè d'amant va passar a muller oficial, va passar per sobre del seu cadàver amb el seu carro. D'acord, és una mica macabre, però havia de triar o ell o jo.

En la meva defensa diré que tots els monarques hem tingut un passat fosc o alguna acció que amagar. Així que en part no em penedeixo del que he fet. I possiblement ho tornaria a fer.

El meu regnat va ser bastant atrafegat, encara que gratificant: vaig conquerir Pomecia i Túscul, vaig fer-me amb la ciutat de Gabios i vaig establir colònies en Signia i Cireios. Per desgràcia tota gran història té un final, i en aquesta no és menys.
Com vaig perdre la meva corona? Doncs, per culpa del meu fill, aquell bala perduda. Jo no sé a qui devia semblar-se.... Sí, al 509 al meu fill, Sixt Tarquini, no se li acudí altra cosa que enamorar-se i  violar Lucrècia, una jove patrícia que, arran d'aquest fet, es va suïcidar. 

Per culpa d'aquesta mala acció del meu fill, van decidir venjar-se tots els familiars de Lucrècia, el meu nebot Luci Juni Brut, el marit de Lucrècia, Luci Tarquini Col·latí i el pare de la jove, Espuri Lucreci, juntament amb el seu poderós amic Publi Valeri. Jo em trobava combatent a Àrdea i vaig tornar ràpidament a Roma, però en la meva absència vaig perdre el suport de l'exèrcit i vaig haver-me d'exiliar a Etrúria. 

I com tot bon rei ha de saber perdre, ara és hora d'acceptar les conseqüències de les accions i acotar el cap i reconèixer la derrota. Per sort vaig aconseguir l'asil del tirà Aristòdemos de Cumes. 

Aquestes són les meves memòries, des del 534 fins l’actual 495, en què intueixo els meus últims dies de vida.

Ja em sabreu perdonar, però el poder és ...

S.M.T.L.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Homer a Historia Menor de Grecia de Pedro Olalla

Χαῖρετε!

Ahir el David va començar la nova sèrie de participacions en el blog. El seu cas va ser atípic, ja que ell ens ha parlat d'una vil·la visitada aquest estiu. La resta de vosaltres ja sabeu que fareu una feina una mica diferent.
Aquest any ens toca conèixer els literats romans i grecs, i per això, us he proposat que en el blog ens parleu d'ells. Però no com ho fa la wikipèdia, sinó des d'un punt de vista més original: intentant posar-nos en la pell de l'autor.

Perquè us serveixi de model i inspiració us publico amb permís del seu autor, Pedro Olalla, el primer capítol del seu meravellós llibre publicat l'any 2012 per Acantilado, 

Gaudiu de la lectura!


COSTAS DE JONIA ORIENTAL, MAR EGEO 
c. 750 ANTES DE CRISTO 

Apoyado en su báculo, un aedo de mediana edad y cuerpo robusto avanza a zancadas sobre las rocas bajo las que se es­conden los cangrejos y los pulpos. El agua que entra y sale de las oquedades acompaña el flujo de sus pensamientos.
El aedo ha repetido ante muchas audiencias las genealo­gías de los antepasados, las proezas de los que fueron a Tro­ya y a la Cólquide, las leyendas de aquel puñado de hombres que en los tiempos antiguos vivieron contiguos a los dioses y que incluso llegaron a disputar con ellos su desti­no. Rasgando la lira o la cítara e improvisando con maestría sonoros hexámetros, ha evocado una y otra vez la aurora de los dedos de rosa, las carnes humeantes sobre los trípo­des de bronce, la mirada distante de los dioses y la ruidosa caída de los guerreros muertos.
Últimamente, el aedo se siente arrastrado por una tenta­ción desconocida. Quiere llevar los mitos y los versos de la larga tradición en la que se ha criado hacia un poema nue­vo: un poema donde lo colosal, lo oculto y lo eterno aparez­can al lado de lo humano, donde la muerte de un enemigo sea narrada con el mismo dolor que la de un aliado, donde se muestre verdaderamente que no hay sobre la tierra nada más miserable y más grandioso que el hombre.
Para lo que se propone, no necesitará-como es cos­tumbre-narrar una campaña de principio a fin. Le bas­tará con unos pocos días anteriores a la toma de Troya, y no será siquiera necesario describir la caída. Él prestará su voz para cantar la cólera de Aquiles, que arrastró al Hades
Las almas de tantos aqueos y troyanos. Si la Musa consiente, hará entender que la fragilidad y la grandeza del hombre van unidas inseparablemente; se esforzará en trazar una imagen del héroe sin perfilar netamente sus rasgos ni señalado nunca de manera inequívoca; dejará percibir sus brillos de excelencia confundidos a menudo con bajeza o con contradicción; y hará sentir que el éxito y el fracaso son en el fondo circunstancias ajenas a su verdadera condición. Aquiles llevará este mensaje, pero también Héctor, y los dioses que los miran luchar, y el caballo que predice la muerte del Pelida.
Ahora, resguardado del sol en una gruta donde huele a salitre y a algas, presiente que el poema que se propo­ne componer está llamado a sustentarse en la escritura en vez de en la memoria, a cambiar la voz de los aedos por la de esos extraños dones con voz y pensamiento que Cad­mo trajo un día a estas tierras. Su creación exige una osa­día, tal vez un sacrilegio: dejar la palabra expuesta al silen­cio de la mirada.
Prudente y reflexivo, el aedo reconsidera nuevamente su propósito. La brisa racheada aventa duras gotas de mar. En los tiempos que vengan, aunque callen la cítara y la lira, aunque desaparezcan las naves y las guerras, su creación no dejará de ser eterna, y los hombres alcanzarán la altura de esos nuevos versos tan sólo el día en que tomen conciencia de la humildad de su naturaleza, en que se sientan seduci­dos por sí mismos hacia el bien, en que se sepan jueces so­litarios de sus actos, en que compadezcan de veras la des­gracia y el sufrimiento ajenos, y en que consigan asumir su destino en vez de soportado. Es dudoso, no obstante, que esto suceda pronto. 
continuarà...

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Vil·la Fortunatus

Avete!
Amb el nou curs comencen també les noves publicacions al bloc i ara és el meu torn. Aprofitant que l'he visitada aquest estiu, vull parlar-vos de Saragossa, una de les ciutats romanes més importants de l’antiga Hispània malgrat que no és tant coneguda com Mèrida o Tarragona. A més de la ciutat, us parlaré també d’una vil·la romana situada a Fraga (Osca), la vil·la Fortunatus.

Començaré per Caesaraugusta, el nom amb què els romans van batejar Saragossa. 
La seva fundació es produí l’any 14 aC, sota el domini d’August, d'on li ve el nom. El seu moment d'esplendor va arribar als segles I i II, quan es van remodelar teatre i termes i es va construir el port fluvial al riu Ebre. Les termes i el teatre, juntament amb part de la muralla, és la part que encara resta visible.


El teatre, començat per Tiberi i acabat en l’època de Claudi, està inspirat en el teatre de Marcel de Roma. 

Una de les característiques d'aquest teatre, compartida amb el de Turín o Minturno, és que tenia un accés independent des de l’entrada principal fins a l’orquestra; així les autoritats podien ocupar directament les seves localitats reservades en el semicercle orquestral.     

Ara, però, us explicaré el que a mi em sembla més interessant de l’entrada: la vil·la Fortunatus. 

És una gran vil·la rustica romana (villa) Situada al costat del riu Cinca. Està formada per diverses parts construïdes en diferents èpoques, i possiblement per això, malgrat ser romana, no és molt fidel als costums típics dels romans: la família que la habitava es va convertir al cristianisme, i aquest fet és el que origina la principal atracció de la vil·la: una basílica. És a dir, en aquesta vil·la trobem una basílica paleocristiana.

Juntament amb la basílica, les altres restes que la fan valuosa són el gran peristil de 20x17 m i la gran quantitat de mosaics que s'hi van trobar. Gran part d’ells són ara conservats al museu romà de Saragossa. 

El peristil és dels més grans que es conserven en vil·les o domus romanes de tota Europa. Es conserven les bases de les columnes. L’interior, de 350 m2, conté un aquari decoratiu i un pou d’aigua. En la foto de la vista aèria es pot observar el gran rectangle que és el peristil i el petit aquari que hi ha a la esquerra.










Els mosaics, l'altra gran atracció de la vil·la, són quasi tots a la ciutat de Saragossa, però n’hi ha alguns  encara a la vil·la. 

Entre els més importants (tots ells al museu), està el calendari agrícola, del qual us deixo dues fotos (novembre, amb un ós i maig, amb el toro).

També destaca el mosaic amb el nom de la vil·la. Aquest no queda exempt de polèmiques, ja que alguns atribueixen el nom a un culte a la deessa Fortuna, mentre que alguns altres creuen que el nom el rep perquè el seu amo es deia Fortunatus.


Finalment, us mostraré la basílica. 
Hi ha evidències que la família romana que hi vivia va adoptar la religió cristiana i va construir una basílica; consta de tres naus, amb un baptisteri a la nau posterior.
baptisteri
Més tard, la vil·la, va ser ocupada per visigots i, per això, s’han trobat també restes de sarcòfags , ja que hi havia enterrats familiars dins de la basílica.

sarcòfags
Bé, i fins aquí arriba la meva entrada. Espero que us hagi agradat i us animo a visitar la vil·la si teniu temps.
Valete!

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Reminiscència

Χαῖρετε!

Bé, no sé si recordeu (sobre tot els alumnes més veterans) que per aquesta mateixa època l'any passat nosaltres amb el nostre bloc vam ser finalistes per segon any consecutiu en els Premis Blocs Catalunya 2012, en la categoria corporativa en la temàtica d'educació.

Recordo aquells dies d’una manera molt intensa i desconcertant, sobre tot perquè la nostra κυβερνήτης (Laura Lucas) no veia un possible triomf degut a la gran competència que hi havia. 
Així va ser que la nostra magistra (dubitativa) va acudir finalment a la ciutat tarragonina de Reus, quasi bé involuntàriament, sense cap intenció de rebre bones notícies. Però tot i així, ja se sap Fortuna ridentes iuvat!!! 

I tot i que ens acompanyaven quatre blocs més en la mateixa categoria, el nostre bloc va sortir-ne victoriós!

Tot just avui fa un any d’aquest premi, d’aquest reconeixement a la nostra perseverança i dedicació, juntament amb el nostre treball dia rere dia en el bloc. 
Per això mateix vull animar i exhortar els alumnes actuals autors d’aquest bloc, perquè continuïn amb ell, buscant noves idees, creant nous textos, pensant nous temes, realitzant nous somnis, per aportar-los al nostre bloc L'ombra d'un somni.

Avui fa un any que vam rebre aquell premi i cal tenir-hi un record. Perquè ens recorda que aquesta feina feta entre tots ja ens ha aportat moltes alegries i reconeixements, alhora que ha fet i fa que tothom s'enorgulleixi del seu treball.


Per aquest motiu hem de fer que aquest reconeixement tingui sentit. Seguim fent que el món clàssic a través del nostre bloc sigui ben viu!

Nulla dies sine linea!

diumenge, 29 de setembre del 2013

Odissea i pervivència

Χαῖρετε!

Seguim amb l'Odissea. Avui publico algunes mostres de com Odisseu i les seves aventures encara perviuen entre nosaltres.

En la publicitat, en forma d'anunci d'automòbil amb nom llatí:



O de cançons:

De Joan Manuel Serrat, que il·lustra un anime de Makoto Shinkai:



Del grup mexicà Manà:



O d'una trista cançó de la gallega Luz Casal:



Fins i tot en anglès de Suzanne Vega:



Què us semblen? Sabríeu dir amb quin moment de tota l'Odissea es relaciona cada cançó? Segur que sí.

Γεια σας!

divendres, 27 de setembre del 2013

Viatge a Ítaca

Γεία σας!

Tal com us anunciava, diverses seran les entrades relatives a l'Odissea. Avui us presento la segona. 

L'Odissea d'Homer és un poema cabdal en la literatura universal, i, com a tal, ha perdurat al llarg dels anys. Però, per quin motiu? Doncs, perquè ens parla de qüestions universal que estan molt arrelades en l'ànima humana, que, ben mirat, no ha canviat gaire des de que l'home és home. 

Ens parla del viatge, de fer camí, d'avançar i retrocedir sense que la segona acció sigui traumàtica. Ens parla de guanys, però també de pèrdues; ens parla d'amistat i d'amor, correspost i no; de coneixences, de descobertes, i d'allò desconegut i les pors que genera; de superació i d'abandonament; d'errors, d'encerts. De la vida en definitiva.

Per això, tants i tants autors posteriors han admirat aquesta obra i han estan influïts per ella. I si parlem d'autors i obres posteriors, no poden deixar de citar el poema Ιθάκη, de l'escriptor grec Constantinos Cavafis. El títol és prou eloqüent: Itaca. 

El llegirem a classe, però us vull oferir aquí la sonoritat incomprensiblement bella de la fonètica grega, els mots profunds de la traducció catalana, i el so preciós en anglès de la veu de sir Sean Connery, amb música de Vangelis. 










I és que el poema Itaca, el Viatge a Itaca, és tan clar i misteriós com la vida i el viatge del qual ens parla. Sabem quan sortim, intuïm on anem, però el camí ens és nou. I és el camí allò que importa i allò que cal aprofitar  amb tots els moments de gaudi que ens ofereixi. 

Escoltem, reflexionem i sobretot gaudim.

Χαῖρετε!

dimecres, 25 de setembre del 2013

Retorn a l'Odissea

Χαῖρετε!

Reprenem el curs i amb ell la lectura de l'Odissea. A finals de primer van deixar Odisseu a punt de marxar acompanyat dels feacis fins a la seva tan enyorada pàtria Ítaca. Per fer-vos memòria del viatge us penjo l'episodi corresponent a l'Odissea de la sèrie de RTVE Mitos y leyendas, que fou emesa fa aproximadament un any. 


Si voleu informació adicional del mite podeu mirar els enllaços:         
Una altra manera de recordar-la és a través dels Simpsons, que ja sabeu que parlen de tot. Cal, però, comparar-la amb l'original que heu llegit per descobrir semblances i diferències i escriure-les en els comentaris.
Per acabar us vull recomanar que feu una ullada a l'entrada Odysseys' locations que va publicar el Marco el curs passat, en la qual ens condueix a través de google maps fins a tots els indrets que Odisseu va trepitjar en el seu viatge. I fins aquí el primer lliurament relacionat amb l'Odissea.  
Καλή ἀπόλαυσις!

diumenge, 22 de setembre del 2013

Aprenem l'alfabet

Χαῖρετε!

Ja ha començat el curs 2013-2014 i poc a poc ens anem traient la mandra de les orelles, aparquem les llargues vetllades d'estiu i escalfem motors per a un curs que promet ser intens.

De moment, pinta bé. Classes plenes d'alumnes entusiastes m'esperen per aprendre els secrets del llatí i del grec. A més, en dues setmanes farem la primera sortida per recórrer els carrers de Barcino, la Barcelona romana, i, ja que hi som, anar a veure la segona pel·lícula de la saga de Percy Jackson, Percy Jackson i el mar dels monstres.

Però després dels dies de presentacions a primer i quart i repàs a segon, la cosa es posa seriosa i ens trobem amb la matèria.

Així, els alumnes de grec de primer ja us heu començat a familiaritzar amb les lletres de l'alfabet grec i per això us dedico aquesta entrada en la qual podeu trobar un enllaç molt interessant per revisar els sons de l'alfabet i com s'escriuen les lletres i un altre per llegir els diftongs i els dígrafs.

D'altra banda, també us recomano que feu una ullada a aquesta presentació on s'explica l'origen de l'escriptura i la relació i evolució dels alfabets.

20 el alfabeto griego y latino from Juanluisneoptolemo


Per acabar, com no podia ser d'una altra manera, us animo un cop més a escoltar el 

alumne de l'Institut Cristòfor Ferrer, que trobareu al blog El fil de les clàssiques. 
I si us agrada i en voleu sentir més, aneu a Aracne Fila i Fila a l'apartat Rap i Balades. N'hi ha de molt bons! 

I per practicar, ja sabeu que al moodle trobareu més exercicis!!!
Espero que us siguin útils. 

dijous, 5 de setembre del 2013

Alter novus cursus

Avete omnes!

Com veieu el missatger dels déus s'ha deixat caure pel nostre blog per portar-nos la notícia (agra i dolça alhora) que d'aquí pocs dies comença un nou curs, el 2013-2014.


Ens recomana que comencem a mentalitzar-nos que aviat estarem de nou asseguts a classe amb llibres i llibretes per estrenar i segur que amb molta il·lusió per iniciar la nova aventura: per a alguns serà el darrer curs abans del gran salt al món adult; per a d'altres l'inici d'uns nous estudis, el batxillerat.
A tots us desitjos que els vostres somnis es vegin acomplerts!!!!

Aquest any, un cop més, jo seré, com Quiró dels grans herois, el vostre mestre i mentor, 
Gifs Animados - Imagenes Animadas
Us parlaré de poetes i poesia, d'aventures i guerres, d'història i de mites, mentre poc a poc ens endinsem en el coneixement d'aquestes de vegades massa complicades llengües clàssiques.

De vegades seré eloqüent com Ciceró

D'altres callaran les paraules i caldrà tractar-vos amb manu militari


i fins i tot potser algun dia us he de mirar amb mirada de 

Vosaltres possiblement hi haurà dies que dubtareu entre fer la testudo per no sentir-me,

pregar als déus com si fóssiu a l'amfiteatre a punt de ser devorats per lleons,

o altres solucions més dràstiques.

Però segur que amb ajut de la nostra deessa preferida,

una mica d'esforç i feina dura per part de tots,

arribareu a bon port i a final de curs rebeu els llorers que coronin els vostres èxits.

Així doncs, no us adormiu, festina lente i que comenci el cursum!!!