Hodie est

dijous, 29 de novembre del 2012

Mitologia a les estrelles

Avete!

L’altre dia la Míriam va explicar-vos la relació de la mitologia amb l’espai, en concret amb el planeta Júpiter. Doncs bé, jo avui us parlaré de la relació d’aquesta amb l’Ossa Major i l’Ossa Menor.
Segur que tots coneixeu aquestes constel·lacions, però... coneixeu la seva història mitològica? Si no és així, jo mateixa us l'explicaré a continuació.

Zeus sota la forma d'Àrtemis amb Cal·listo
abans d'adoptar la seva forma real
En tot aquest temps l’Ossa Major ha rebut diferents noms. Els àrabs veien en aquesta constel·lació una caravana, els egipcis un porc senglar, els romans bous, els indis una cullera, i fins i tot  en alguns pobles d’Amèrica central hi veien un home coix.  Tot i això, és l’ossa l’animal que s’associa més amb aquesta constel·lació gràcies a la mitologia grega.

Tot va començar quan Zeus s’enamorà de Cal·listo, una nimfa d’Àrtemis que igual que la seva deessa havia de romandre verge per sempre. Com Zeus estava tant encapritxat, va idear un pla per acostar-se a ella: es transformaria en Àrtemis i així aconseguiria el seu propòsit sense dificultats. Així ho va fer, i després de seduir-la transformant-se de nou en Zeus, la va deixar embarassada. 
Quan Arcas va néixer i Hera, esposa de Zeus, se n’assabentà, estava tant gelosa que va convertir Cal·listo en una ossa.

Arcas, ja de gran, sortí de bon matí a caçar pel bosc i allà es va trobar amb una ossa. Sense saber que aquesta era la seva mare, es disposava a disparar-li una fletxa quan va aparèixer Zeus. 
El déu li va explicar tota la història i, tot i que el seu fill semblava convençut, com que Zeus no volia que allò pogués tornar a passar, perquè no volia que la seva estimada morís,  per impedir-ho va col·locar-la al cel juntament amb el seu fill Arcas. 
Hera continuava estant gelosa i volia evitar que Zeus els tornés a trobar i per això va demanar al seu germà Posidó que intervingués per evitar que Cal·listo i Arcas poguessin acostar-se al mar. 
I per aquest motiu, segons explica la mitologia, aquestes constel·lacions mai toquen l’horitzó.

Així doncs, si mireu el cel estrellat podreu contemplar en l’Ossa Major Cal·listo, i al seu costat el seu fill Arcas, en l’Ossa Menor.

I ara que ja sabeu la història..què opineu del que va fer Zeus? Penseu que va fer bé al col·locar al fill i a la mare en el cel o que no ho hauria d’haver fet? Heu vist l’Ossa Major o l’Ossa Menor al cel alguna vegada? Quin altre nom rep?

Valete!
Clara Granado
1r BTX A

dimarts, 27 de novembre del 2012

L'origen romà de Granollers

Avete!

Tot i que Granollers adquireix la seva importància històrica durant l’època medieval (Edat Mitjana), avui em dedicaré a explicar els seus orígens romans, procedents del segle I dC.

En l’època romana Granollers era identificat amb el nom de Semproniana, topònim que s’ha acabat perdent.

Esglèsia de Granollers
Es va formar en un petit turó amb vistes al riu Congost i als seus entorns. Des d'aquest emplaçament, que el temps ha demostrat privilegiat, l’antic nucli fundacional va anar creixent i desenvolupant-se en direcció a llevant, conservant sempre el referent del riu i dels eixos viaris de nord a sud, dues constants que han marcat l’evolució urbana de la ciutat al llarg de més de mil anys d'història.

Granollers té el seu origen en una antiga cruïlla de camins que en època romana marcava la intersecció entre les vies que unien Vic amb Barcelona i Mataró amb Caldes. Alhora es trobava proper al tram interior de la Via Augusta o via dels vasos apol·linars, que anava de Roma a Cadis i que tenia a Semproniana un punt d'aturada important.

El creuament d'aquestes vies va proporcionar la formació d'un mercat que serà l’element determinat en el creixement urbà i econòmic de la ciutat al llarg dels segles.

Aquesta imatge que teniu a sota és la part d'un dels quatre vasos trobats a les termes del Santuari d'Apol·lo a Vicarello, al nord de Roma, datat entre els segles I i III de la nostra era.



En aquests vasos hi ha gravat el trajecte del viatge de la Via Augusta, dividit en vint-i-sis jornades, amb el nom de les parades més importants i les distàncies en milles entre elles. Unes dades que situen la parada a Semproniana molt propera a l’actual Granollers.

Diverses excavacions realitzades a Granollers aquests últims anys han afirmat que Granollers va ser un lloc d'aturada important i on es va formar un gran nucli comercial i urbà procedent de diversos territoris romans.

Aquest cap de Medusa, va ser trobat en unes excavacions arqueològiques a la localitat de Llerona (Granollers). No està del tot comprovat el seu lloc de destí, però pot haver estat construïda als Pirineus o a les pedreres d’Almadén de la Plata (Sevilla). S’especula que es devia situar al marge de les vies romanes que unien Barcino (actual Barcelona) amb Auso (actual Vic) datat de cap a finals del segle II dC.

Durant tot el temps que ha transcorregut des d'aquests fets fins ara, el llatí ha estat present a Granollers fins ben entrat el segle XV. Ha esdevingut un centre comercial i urbà molt important, cosa que ha fet que es convertís en la capital del Vallès Oriental l’any 1370, per ordre de Pere III, i que ara la transforma en una de les ciutats més emblemàtiques de Catalunya.

Fa uns anys es van trobar restes romanes al bell mig de la ciutat: algú sap de quina mena de restes es tracta?

Valete!
Joan López
1r BTX A

divendres, 23 de novembre del 2012

Com eren les escoles a l'Antiga Grècia?

Avete!

Avui m’estreno en el bloc, i he pensat explicar-vos com eren les escoles a l’Antiga Grècia, i així podrem saber si s’assemblen a com són avui dia.

A la Grècia antiga anar a l’escola no era un acte obligatori, sinó que el pare de la família tenia la llibertat d’escollir si volia ensenyar ell mateix als seus fills o si preferia que els eduquessin a les escoles.

Als set anys es comença l’escola fins als divuit, que es quan es converteixen en ciutadans i han de servir al servei militar. Les nenes tenien prohibit anar a l’escola, ja que segons els greecs les dones havien d’aprendre únicament les tasques domèstiques.  

Les tres assignatures que s’ensenyaven a l’escola fins al segle V aC eren gramàtica, música i educació física.

Gramàtica
El nen començava aprenent a llegir i després a escriure. L’alumne practicava l’escriptura escrivint en una tauleta de fusta envernissada de cera, i sobre ella traçava les lletres amb l’ajuda d’un punxó, el qual tenia una part plana i arrodonida que servia per esborrar. No hi havia pupitres, i els alumnes s'asseien en tamborets al voltant del mestre.

Tant aviat com el nen sabia llegir, havia de memoritzar versos i després fragments de poetes. El primer era Homer, ja que els grecs consideraven que ensenyava tot el que havia de saber un home digne d’aquest nom.
Posteriorment s'aprenien de memòria altres textos d'Hesíode, o més endavant de filòsofs o oradors.

Música
Per als grecs, la música era la part essencial i el millor símbol de tota cultura. Es deia que la música educava l’ànima. Els nens aprenien cant amb el mestre de música al mateix temps que música instrumental i dansa. La música es practicava d'oïda sense cap partitura.

Educació Física
Als dotze anys els nens començaven a exercitar el seu cos. Les classes es dividien en dos grups, els nens de dotze a quinze anys i els nens de setze fins a divuit. L’educació física es practicava a la palestra, un terreny esportiu a l'aire lliure, quadrat i envoltat de murs. Al costat s'hi trobaven els vestidors i les sales de descans. Els trets distintius de l’educació física grega eren la total nuesa de l'atleta, les uncions d'oli i l'acompanyament d'oboè durant els exercicis. Els esports més practicats eren la lluita, la carrera, el salt i el llançament de disc i de javelina. A més podien practicar la boxa.   

Fixeu-vos-hi, les noies seríem a casa, i els nois no hauríeu de fer ni CMC ni caste ni llatí... Així doncs, què preferiu: estudiar com a l’antiga Grècia o com estudiem actualment?

Valete!
Andrea Francisco  
1r BTX

dimecres, 21 de novembre del 2012

El llatí a l'espai

Avete!

Moltes vegades ens preguntem qui ha donat nom a les coses i en què s'han basat per donar-los-en. El cert és que en les coses relacionades amb l'espai podem trobar una connexió entre els mites grecs i romans i els noms posats tant a planetes com a satèl·lits.
El planeta que he escollit per mostrar-vos la relació de la mitologia amb l'espai és Júpiter.
El primer que s'ha de saber és que el nom que se li ha donat al també anomenat "5è planeta del Sistema Solar" és el del déu suprem del cel, del llamp i cap del panteó, ja que és el planeta més gran del sistema solar. Els seus satèl·lits també tenen noms relacionats amb la mitologia, però, tot i que Júpiter té 63 satèl·lits, jo us parlaré només dels que va descobrir Galileu Galilei al 1610, que van rebre els seus noms segons les parelles sexuals que conten els mites que Júpiter va tenir.

El primer dels satèl·lits del qual parlaré serà Cal·listo, una nimfa associada amb la deessa de la caça Àrtemis.





El segon satèl·lit és Ganímedes, jove que va ser vist per Zeus, el qual va quedar enamorat quasi instantàniament. Així doncs, se'l va emportar cap al mont Olimp transformat en àguila. Seguidament el va convertir en el seu amant suplantant a Hebe.



El tercer satèl·lit és Europa. Zeus es va enamorar d'ella quan la va veure collint flors. Aleshores es transformà en un brau blanc i s'hi acostà per encuriosir la princesa i cridar la seva atenció. La noia, confiada, va muntar-hi a sobre i el brau va fugir amb ella per sobre del mar. Quan sortiren de l'aigua en comptes d'aparèixer a les costes fenícies aparegueren a les de Creta, on Zeus li revelà la seva identitat i feren l'amor.



El quart satèl·lit rep el nom d'Io, que segons la mitologia grega fou una nimfa. Segons Les Metamorfosis d'Ovidi, Zeus al sentir-se atret per aquesta nimfa la convertí en vaca per així poder enganyar la seva esposa Hera, però aquesta, que no es refiava, va demanar que l'hi regalés, i va posar a vigilar-la el gegant de cent ulls, Argos.

Io va intentar fugir de diverses maneres però la còlera d'Hera la perseguí fins que finalment fugí a Egipte.

I fins aquí els principals satèl·lits de Júpiter. I vosaltres, que sabeu alguna altra curiositat sobre el llatí a l'espai?

Miriam Arco
1r BTX

dimarts, 20 de novembre del 2012

Origen de la paraula 'pànic'.

Χαῖρετε!
Sabem que tenir pànic significa tenir una por extrema a alguna cosa. Però... d'on prové aquesta paraula?

Segons diuen la paraula pànic procedeix del déu grec Pan, fill de Hermes i Penèlope. Era déu dels ramats i dels pastors, i el símbol de la fertilitat i la naturalesa. També era meitat home, i tenia barba i banyes. Les seves cames no eren cames sinó robustes potes finalitzades en peülles i portava una corona d'agulles de pi. Formava part del seguici de Dionís.


Pan es passava el dia jugant als boscos i tocant la flauta de Pan, també anomenat bufacanyes, flabiol de set forats o flabiols de canons. Estava dotat d'una gran potència sexual i aguaitava contínuament les nimfes a les valls i a les muntanyes, amb intenció de posseir-les. 
Pan, a més, atacava a nois, als quals espantava cridant a ple pulmó. Quan les víctimes tornaven a les seves cases afirmaven haver sentit el «terror pànic», la por a Pan.
Per això s'utilitza la paraula pànic per designar les situacions de terror.

Una altra part de la llegenda diu que a la batalla de Marató, en la qual s'enfrontaren els grecs contra el perses, els grecs cridaven el déu Pan, perquè sembrés el terror entre les tropes perses.

I per últim, us explicaré per què a la flauta se l'anomena ''flauta de Pan''.

Diu el mite que un dia que Pan perseguia la nimfa Sirinx, aquesta va cridar en el seu socors el riu Ladón, el seu pare, qui la va convertir en jonc. Pan va sospirar i ella va emetre un so tan dolç que el déu va decidir tenir-lo sempre amb ell. Va tallar un tros de jonc i va fer la primera flauta, instrument compost de diversos canons en disminució. 

Si voleu conèixer més detalls del mite podeu llegir les Metamorfosis o bé mirar-vos l'entrada de Nausica que us enllaço.

Valete!
Silvia Díaz
1r BTX

diumenge, 18 de novembre del 2012

Els esternuts a l'antiga Grècia: tot un auguri

Avete!

Fa poc va ser dimarts 13, i això em va inspirar perquè la meva primera entrada en aquest bloc tractés sobre algun tema relacionat amb les supersticions i els seus orígens provinents del món grecoromà. De totes les que hi ha, la que més m'ha cridat l'atenció ha estat quin és l'origen del fet de d'exclamar “salut!” quan algú esternuda.

I és que per als grecs l'esternut era tot un auguri i, depenent de quin moment del dia o en quina direcció es fes, podia comportar bona sort o tot el contrari. Per a ells esternudar per la tarda era bo, mentre que fer-ho quan t'aixecaves del llit o estaves a la taula podia ser dolent i comportar mala sort. També creien que el fet que un nounat esternudés en acabar de néixer comportava que aquest tindria bona sort en tot el que fes durant la seva vida.

El sentit en el qual s'esternudés també influïa, ja que si l'esternut era cap a l'esquerra era un signe de mal auguri i en canvi era bo si es feia cap a la dreta.

Actualment, i com he mencionat al principi de l'entrada, quan algú esternuda el costum és exclamar “Salut!”. Els grecs, en canvi, exclamaven “Viviu!” (ζωήτε) o “Que Zeus et conservi!”. Per la seva part, els romans utilitzaven l'expressió “Salve!”.

Com a dada curiosa, es diu que durant l'epidèmia de pesta que va afectar Roma l'any 591 la majoria dels afectats morien esternudant. Per això ve d'aquí dir també “Que Déu et beneeixi”, que en anglès és el “Bless you” i en català la manera simplificada “Jesús!”.

I vosaltres, què dieu quan algú esternuda? 


Valete!
Marina Borràs 
1r BTX A

La música a Roma

Avete!
Avui us parlaré de música. Actualment escoltem música a totes hores i a tot arreu: a casa, a l'escola, pel carrer...
Però i els romans... que n’escoltaven? Quins instruments tenien? On els agradava escoltar musica? Quina mena de música sentien? A continuació us ho explicaré una mica.


Amb tot això tenim clar que els Romans sí que apreciaven la música!

Ara vosaltres, podríeu dir-me algun instrument més o alguna curiositats sobre la música que no hagi anomenat? I sobre el nom del segon instrument que presento?

Valete!
Sandra Doncel 
2n BTX

dijous, 15 de novembre del 2012

La homosexualitat a Roma

Avete!
Avui us parlaré sobre la sexualitat a Roma, ja que ens estem llegint el llibre d'Ovidi, L'art d'estimar, i ens explica els llocs per lligar, com has d'actuar davant d'una dona per poder seduir-la, però no parla mai de seduïr al mateix sexe, i entre homes era bastant habitual.

La paraula homosexual significa literalment "mateix sexe" i és un híbrid format pel prefix grec homo (mateix) i l'arrel llatina sex- de sexum.

A l'antic Imperi Romà les relacions homosexuals i bisexuals eren força quotidianes i molt acceptades socialment.
Grans personatges com el mateix Juli Cèsar o emperadors com Adrià, Trajà o Nero van tindre relacions amb homes, i aquest últim s’arribà a casar amb tres homes al llarg de la seva vida.
De fet, a la Roma del segle I dC el matrimoni entre homes del mateix sexe era molt habitual, tal com mostren els historiadors Suetoni i Tacit.
A Roma les relacions amb el mateix sexe van sorgir d'una manera bastant diferent de com era l'homosexualitat en l'antiga Grècia. Com els homes ostentaven, en particular el pater famílies, les relacions amb el mateix sexe sovint s'estableixen com interaccions del tipus amo / esclau.
Utilitzaven als esclaus per a la satisfacció sexual de l'amo, fins i tot en contra dels desitjos de l'esclau, era acceptable que un ciutadà romà adult tingués relacions amb el seu esclau, ja fos home o dona, però a l'inrevés no estava ben vist.

El terme catamita, jove servent sexual, era usat comunament per insultar o ridiculitzar algú.
La societat romana era molt masclista i rebutjava qualsevol activitat de la dona fora del paper d'esposa i mare, de manera que va haver d'existir en secret l’homosexualitat femenina. Ovidi arriba a negar la possibilitat que això existís, (d'això ens adonarem quan acabem de llegir el llibre l'art d'estimar).
A Roma, hi havia una calçada on es reunien els prostituts masculins, els banys públics també eren llocs per trobar companys sexuals.
Juvenal assenyala que allà els homes es grataven el cap amb un dit per identificar-se davant els altres.
El color verd va ser durant segles un codi per als homosexuals.
Als homes efeminats se'ls deia galbinati, precisament per la seva suposada afició pel color verd.

I ara una pregunta per vosaltres, què penseu sobre que els homes sí que podien tenir relacions amb homes i les dones amb el seu mateix sexe no?

Ana Mª.
2n BTX 

dimecres, 14 de novembre del 2012

Pipatio clàssica

Avete omnes καὶ χαῖρετε!

Com sabeu el futur dels estudis clàssics, del llatí i del grec a Secundària, tornarà a estar a la corda fluixa si tira endavant el que proposa l'avantprojecte de la Llei Educativa. Per això els diversos col·lectius amants i respectuosos del món clàssics han començat a fer accions de protesta o simplement de "visibilitat", com campanyes de recollides de signatures, a les quals heu tingut accès a través del Facebook, o lliurament d'escrits de protesta al Ministeri d'Educació des de diferents àmbits, com el de la Sociedad Española de Estudios Clásicos.

En aquesta mateixa línia, demà tindrà lloc una nova acció en defensa de l'estudi de les clàssiques, i esperem que sigui ben sonada.


La proposta ens ve des de Chironl'espai col·laboratiu de professors de clàssiques de tot l'estat espanyol, espai que sempre ha donat suport al mètode directe per a l’ensenyament de les llengües clàssiques. Per això ens proposa participar en la primera Pipiatio classica!
Perquè avui més que mai s'han de tractar les llengües clàssiques com el que són, una cosa viva que és per usar, per escriure, per parlar. 

Per això us animo a tots a participar en la Pipiatio Classica, a Twitter, que tindrà lloc demà dijous 15 de novembre. L'única condició és que els idiomes siguin el llatí i el grec. Afegiu als vostres tuits el hashtag #pipiatioclassica per poder seguir l’esdeveniment.


I si no sabeu què escriure... aquí teniu un enllaç amb recursos "in reti" per trobar idees! Gentilesa d'Alvaro P.Vilariño.


Ἄγε δή, τιττυβιζώμεν!

dilluns, 12 de novembre del 2012

L'origen de dia dels enamorats

Avete!

Com molt de nosaltres ja sabem tenim una gran influència de la cultura grecoromana a la nostra societat i en aquest bloc volem anar-ho investigant. Jo avui he decidit parlar sobre un  dia que qui més qui menys celebra: El dia dels enamorats (sant Valentí).

Moltes vegades he sentit a dir això que aquest dia és una invenció dels centres comercials per provocar que la gent compri més i em va picar la curiositat de saber si això era real o no. Després d’informar-me una mica sobre el tema he pogut comprovar que aquesta teoria és falsa. Aquesta tradició remunta al segle III aC durant el govern de l’emperador Claudi II.

Claudi quan tenia el poder va decidir prohibir els matrimonis entre els joves perquè creia que si els homes no tenien família entrarien a l’exèrcit i lluitarien millor sense deixar a ningú a casa esperant-los quan tornessin de la guerra. Com sempre, no tothom estava d’acord amb aquesta decisió i va haver un sacerdot que es deia Sant Valentí que anava casant a la gent d’amagat. Claudi va assabentar-se d’això i veient la traïció el va fer anar a palau. Un cop allà li va fer una proposta, si deixava de casar gent i abandonava la religió catòlica per tornar a servir als déus romans li perdonaria. Veient la negativa de Valentí el va empresonar fins que arribés el dia del seu judici.
Tot aquest enrenou va fer que la religió cristiana gràcies a Valentí agafés més força, fins i tot un guàrdia va convertir-se junt amb tota la seva família, però finalment Valentí va ser executat el dia 14 de febrer. Junt amb la seva tomba van posar un ametller  que és símbol d’amor i amistat. Per això es celebra el dia dels enamorats el 14 de febrer i es diu Sant Valentí, en honor a aquell home que va defensar l’amor per sobre de tot.


I ara us pregunto a vosaltres navegants, sabeu d’alguna festa més que celebrem i que vingui influenciada per la cultura grecoromana? 

Neus Campos
2n BTX B

dissabte, 10 de novembre del 2012

Escil·la, monstre o enamorada?

Avete!

Aquí estic jo, Hefest, fent la primera publicació d’aquest curs. I buscant fer una publicació útil i interessant, he pensant que, aprofitant que els alumnes de 2n de BTX ens estem llegint “L’Ars Amandi” d'Ovidi, explicaré un dels molts mites que apareixen citat a fi que la història sigui més entenedora.

Primer citaré el fragment del llibre on és mencionat el mite del que parlaré a continuació. Tot parlant de les conseqüències que pot tenir la passió desmesurada en les dones, Ovidi ens diu: 

  • "La filla de Nisos, per haver robat els cabells purpuris del seu pare, porta uns gossos rabiosos en el pubis i l’entrecuix". (Pàg. 61)
Bé doncs, aquí Ovidi fa una barreja de dos mites. Barreja el mite de Nisos i Escil·la, la seva filla amb el de Escil·la, el monstre marí. Però no patiu que us explicaré tots dos perquè pugueu  distingir quina part és de cadascun.

El primer mite és el de Nisos i la seva filla, Escil·la. El mite diu que Nisos, rei de Mègara, tenia un floc de cabells de color porpra dels quals depenia la seva vida. Minos, el rei de Creta, li va declarar la guerra a Mègara i Atenes, i Escil·la, enamorada bojament de Minos, perquè aquest pogués guanyar la guerra, li va tallar el floc de cabells al seu pare, que va ser derrotat al següent dia. 
Minos, després de haver guanyat, es va negar a acceptar els requeriments d’una traïdora i com a càstig la va fer arrossegar darrera de la seva nau. 
En canvi, altres versions diuen que estava tan enamorada que va nedar darrera de la nau de Minos. Escil·la, igual que el seu pare va ser transformada en una au marina.

L’altre mite  parla d'Escil·la, filla de Equidna i Tifó, o de Forcis i Hècate en altres versions. I culpeu l'ADN, la genètica o els déus, però, com els seus pares, Escil·la era també un monstre, encara que no sempre ho havia estat. Exactament un monstre marí, amb el cap i el cos de dona, i en compte de tenir cames, el seu cos acabava en forma de peix com el de les sirenes (les actuals). 
Però això sent una criatura mitològica no és gens impressionant, ella encara tenia un petit detall més monstruós: de la part del melic i els malucs li sortien caps de gossos bastant voraços.

I ara que ja coneixem els mites, cal que us digui en quin context Ovidi l'esmenta. L’autor el cita com a exemple de la passió femenina, ja que opina que aquesta és més violenta que la masculina, té més furor i pitjors conseqüències. 

Què en penseu vosaltres? Què li va passar a Escil·la (la segona) per convertir-se ne nimfa a monstre?

Hefesto, també conegut com 
Juan Je Yamuza
2n BTX

dijous, 8 de novembre del 2012

Odissea animada!

Χαῖρετε!

Sempre que parlem de mitologia algú de vosaltres diu que coneix la història a través dels Simpsons. Doncs bé, he trobat aquesta mini-versió de l'Odissea i he pensat que seria una bona activitat comparar-la amb l'original que esteu llegint.

Watch La Odisea de Homero in Animation  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

Comenteu les principals diferències!

dimarts, 6 de novembre del 2012

Personatges de còmic

Hola! 
Avui la meva entrada tracta de quina manera les històries mitològiques han influït a l'hora de crear personatges de còmic,  com per exemple Wonder woman o Aquaman.

La dona meravella (Wonder Woman) és una de les primeres i més populars heroïnes de còmic, creada per William Moulton Marston. L'origen d'aquesta dona té influència de éssers mitològics que van inspirar la vida d'aquest personatge.

La història diu que Wonder Woman és la Princesa Diana de les Amazones, que va rebre el non de la deessa de la caça.
Va ser creada per la seva mare en una figura d'argila i tot seguit va rebre la vida per les súpliques de la seva mare Hipòlita a la deessa Afrodita. Així doncs, Diana va créixer sent la més bella amazona de l'Illa Paradís, amb la saviesa d'Atenea, molt més forta que Hèrcules i més àgil que Hermes.
Desafiant la seva mare, es va disfressar i va anar a una competició per escollir la amazona més poderosa, per poder així anar-se'n de l'Illa per ajudar als mortals en la seva lluita contra el nazisme. 

Però ella no és l'única heroïna amb orígens mitològics; també està Aquaman.

La seva llegenda explica que va ser fill del rei de l'Atlàntida, que, segons la mitologia grega, hauria estat una illa o un continent enfonsat sota les aigües en temps remots a causa d'un terratrèmol. Però aquest noi va néixer ros i amb els ull blaus i es van creure que devia ser una maledicció; per això el nen va ser abandonat per morir, però afortunadament uns dofins el van adoptar i finalment va ser trobat per un home, cuidador d'un far, que el va criar.
Així doncs aquesta història barreja una mica sobre la llegenda de Ròmul i Rem i la de l'Atlàntida.

I qui sap quantes històries que surten als còmics, a la televisió o al cinema deuen fer referència als mites grecoromans.
El que sí que sabem és que encara inspiren i inspiraran mols directors i dibuixants per crear les seves pròpies històries. 

I vosaltres, podríeu dir algun altre personatge de còmic inspirat en els herois grecoromans?

Lucila Palma
2n BTX

diumenge, 4 de novembre del 2012

Entre Ciclops

Avete!
Avui em toca a mi fer l’entrada al bloc i he decidit parlar-vos dels diferents tipus de ciclops que hi ha, ja que un d’ells surt a l’Odissea.

En la mitologia grega, els ciclops eren uns gegants molt grans, tenien molta força i eren molt hàbils, tot i que nomes tenien un ull al mig del front; d’aquí precisament ve el seu nom, que vol dir κύκλος ὄψ: ull circular. Eren fills d’Urà i de Gea.

Al principi dels temps hi havia tres Ciclops: Brontes, el del tro, Estèropes, el del llampec, i Arges, el del llamp. Urà els va fer fora del cel i els va encadenar al Tàrtar. Cronos els va alliberar, però més tard, ell mateix els va tornar a encadenar. Finalment van ser alliberats per Zeus, ja que un oracle li havia dit que només aconseguiria guanyar Cronos i els Titans si alliberava a tots els presoners del Tàrtar, entre ells els Ciclops. 
Com a senyal de gratitud, els Ciclops van donar el llamp i el tro a Zeus, el trident a Posidó i el casc que feia invisible a Hades. Com a divinitats que eren, els Ciclops eren immortal, però igualment Apol·lo els va matar en venjança perquè Zeus havia matat Asclepi.

Després estaven els que s’anomenaven Quirogàsters, que significa “els que viuen dels treballs de les seves mans” (de χεῖρ + γάστηρ). Aquests éssers considerats ciclops, vivien a Sicília i es dedicaven a forjar tota classe d’objectes com a ajudants dels déus, sobretot d’Hefest. Entre les seves obres més destacades hi figuren el vel de ferro que no deixava veure la llum del Sol als Titans ο les muralles de Tirint.

Finalment hi havia uns altres ciclops, com els que surten a l’Odissea, que representen els pobles bàrbars primitius sense cultura ni civilització: no tenien lleis, no plantaven ni llauraven res, ja que Zeus feia que els fruits nasquessin sense haver de fer res, vivien en els cims de les muntanyes en coves. Allà cadascú administrava les lleis per als seus fills i per a les esposes, i no es preocupaven els uns dels altres. Es creien més forts que els déus immortals.

Segons l’Odissea, Odisseu, en el viatge de tornada a la seva pàtria, va arribar amb els seus companys  a un illot, davant del país dels ciclops, allà van penetrar a la cova del ciclop Polifem, que tenia aparença de monstre i era fill de Posidó. Odisseu va demanar-li hospitalitat, però Polifem es va menjar dos dels seus companys. 

Quan Polifem va anar a pasturar les ovelles, Odisseu i els seus complanys van aprofitar per tallar un tros de tronc, llimar-lo i fer-li punxa, i el van amagar fins que Polifem va tornar a la cova. Llavors, després que Polifem es mengés uns quants companys més, Odisseu va oferir-li vi, i el monstre en va beure tant que va arribar a caure a terra. Aprofitant-se d’aquesta situació, van clavar-li la punxa, que estava cremant i van deixar cec el ciclop.

Odisseu astutament li va dir que es deia Ningú, i quan els ciclops del voltant, en escoltar tant d’enrenou, van anar a veure què passava, Polifem només va saber contestar: “Ningú m’ha deixat cec! Ningú m’ha atacat!”. 
Aquesta astúcia va deixar lliures Odisseu i els seus companys, que van sortir de la cova penjant-se sota les ovelles.

És evident que Odisseu va escapolir-se del Polifem perquè era molt més llest. No sabem què hauria passat si s'haguessin trobat amb algun altre tipus de ciclop.

Però deixant Odisseu i tornant als éssers monstruosos, sabríeu dir si s’ha arribat a trobar una explicació lògica sobre l'existència dels ciclops en la mitologia? Què en penseu vosaltres?

Núria Ruíz
2n BTX