Hodie est

dijous, 19 de desembre del 2013

La llegenda del vesc

Avete!
Amb motiu de l’arribada del Nadal us parlaré del vesc, la planta que fa que una dona hagi de rebre un petó si hi està a sota la nit de Nadal.

Els celtes i romans el van considerar un símbol de pau i un amulet protector, i per això seguien un ritual a l’hora de recol·lectar-ho: era fonamental que no toqués el terra i sempre el collien en el solstici d’estiu o d’hivern i utilitzaven eines especials per aquella ocasió com una falç d’or. 

Li van atribuir poders màgics basant-se en el fet que va ser creada com un element que no provenia ni del cel ni de la terra, ja que les seves arrels no toquen mai el terra, però tampoc se sosté per si mateix en l’aire. D’aquí sorgeix el costum de recollir-lo sense que caigui a terra i de penjar-lo al sostre.

Un cop recollit l’utilitzaven per ajudar a les dones a parir, per protegir-se dels llamps i d'algunes malalties, i per curar ferides. 

El van començar a col·locar a la porta perquè els protegís dels esperits dolents i els evités visites no desitjades. Fins avui en dia, que es conserva el costum de posar el vesc a la porta de les nostres llars.

A la mitologia romana, el mateix Enees per poder entrar als inferns va haver de dur una branca de vesc d’or.

Lucila Palma

dimarts, 17 de desembre del 2013

Comenecen les Saturnals

Avete, 
Avui comença una de les festes més populars a l'antiga Roma: les Saturnals.

Aquestes festes van ser establertes cap a l’any 497 aC, a l’hora de dedicar un temple al déu Saturn. Coincideix amb la data del solstici d’hivern, que queia el dia 17 de desembre (XVI dies ante Kalendas).
Tot i que al principi només es celebrava durant aquest dia fent una pujada al mont Aventí, més endavant Domicià les va allargar set dies (del 17 al 23) i, tot i que l’emperador August les va reduir a tres dies, més endavant van quedar en cinc dies de durada, cinc dies de gresca i diversió. Aquests dies es tancaven les escoles, se suspenien les activitats comercials i els processos judicials, i fins i tot el Senat deixava de reunir-se. Com a cosa extraordinària, es permetien els jocs d'atzar i les apostes.

La celebració era consagrada al déu Saturn (Saeturnus), el déu que assimilaren amb Cronos. Els romans situaven el seu regnat al Laci, després que fos expulsat per Júpiter de l'Olimp, i anomenaren aquest temps l’Edat d’or, perquè els animals parlaven amb els homes i també ho feien els arbres i les plantes; els homes eren iguals entre ells i els havien ensenyat a viure sense treballar gaire. 
Saturn, possiblement, fou el primer déu de l’agricultura i li atribueixen les primeres lleis dels aborígens del Laci. 

El ritual començava el dia 17 amb un sacrifici en el temple de Saturn al Capitoli i anava seguit d’un banquet (lectisternium) públic. La plebs vestida amb  senzills vestits (synthesis) i barrets de pell (pilei) repetia el crit “lo Saturnalia
Els dies 18 i 19 es començava la festa amb un bany que era seguit pel sacrifici familiar d’un porquet. Després tocava el torn als regals, que es feien mútuament i que eren, sobretot, figures de massapà.

En aquesta festa hi havia dos ritus principals:
  • les feriae servorum 
  • el rei saturnalici 
FERIAE SERVORUM
Com a record de l’antiga Edat d’or, on tots els homes eren iguals, aquests dies no existien distincions entre homes lliures i esclaus; l’esclau podia fer d’amo i aquest últim d’esclau. I molt patricis eren els encarregats de servir la taula als seus esclaus. A més, durant el regnat de l’esclau l’amo no es podia queixar de res i havia de fer tot el que l’esclau li ordenés.

REX SATURNALIUM
D’altra banda, el ritus de l’elecció del rei saturnalici té el seu origen a l’època de l'Imperi. Durant el temps de les Saturnals entre els grups de joves s’escollia per sorteig un personatge còmic que feia les funcions de rei per un dia, per tant podia manar i donar ordres burlesques i d’aquesta manera capgirar l’ordre de la societat. Aquest rei presidia els actes i un cop acabat el seu manament era assassinat o es suïcidava directament.

I per què tot aquest capgirament? Doncs perquè era la preparció per al nou començament, per al nou anys. I l’harmonia premera d’aquells anys només es podia aconseguir mitjançant la inversió; el poder, el sexe, el dia i la nit s’invertien i d’aquesta manera destruien l’ordre establert de les coses. La gent s’oblidava de les feines que havia de fer i deixava de banda els seus problemes per a donar pas a la gresca, a les orgies, a les borratxeres, etc. Les dones gaudien d’una llibertat només pensable en festes, i per tant, era un bon moment per posar en pràctica els consells del mestre Nasó.

I per si voleu provar com devien ser, mireu què celebren aquest dissabte i aquest diumenge a la Cella Vinària de Teià. 

Si algú s'anima i pot anar-hi, ja ens ho explicarà en un comentari (o una entrada).

Gaudete!
Io Saturnalia! Io Saturnalia!

dissabte, 7 de desembre del 2013

Lucà

Avete!

Sóc Marc Anneu Lucà, però em podeu dir simplement Lucà. 
Vaig néixer a Còrdova l’any 39 com el meu oncle Sèneca, el filòsof. No obstant això, vaig estar poc temps vivint a Còrdova ja que al cap de pocs mesos la meva família i jo vam marxar cap a Roma. 
Al principi estava una mica nerviós però un cop vam estar allà i vaig veure aquella ciutat preciosa, aquell nerviosisme va transformar-se en alegria i entusiasme. Oh, se m’havia oblidat, a Roma el meu oncle era una persona molt coneguda per tothom! Vaig estudiar filosofia amb l’estoic Cornut i per completar els meus estudis vaig anar a aprendre més a la ciutat d’Atenes. 


Com he dit anteriorment, vaig estudiar filosofia però el que realment m’agradava era escriure poesia. Molta gent em considera el representant en el camp de l’èpica d’un estil nou, anticlàssic, vinculat al moviment estoic que es va imposar a Roma durant el regnat de Neró. Vaig tenir la gran sort de que des de ben jove em vaig guanyar el respecte de l’emperador. 
No obstant això, Neró cada cop estava més gelós dels meus dots poètics i aquest va ser el motiu de la meva desgràcia. Em van prohibir moltes coses però la pitjor de totes va ser que em van prohibir escriure poesia. Finalment, em van acusar de participar en la conspiració de Pisó i em van condemnar al suïcidi, com al meu oncle Sèneca, l’any 65 dC amb 26 anys. 

I ara que us he explicat la meva vida, us explicaré les meves obres. 
Durant la meva curta vida vaig escriure un total de catorze obres entre les quals trobem obres dramàtiques, discursos, sàtires i poemes diversos. Només se’n conserva una obra meva sencera, el poema èpic-històric Farsàlia. 

Farsàlia és un poema que narra el transcurs de la lluita entre Juli Cèsar i Gneu Pompeu. L’obra està composta per deu llibres, tot i que havien de ser dotze però no em va donar temps a acabar-lo. Al principi l’obra s’anomenava Belli civilis libri però no m’acabava d’agradar i desprès de pensar-ho durant uns quants dies vaig anomenar-la Farsàlia. 

I bé, aquí acaba la meva autobiografia. Espero que us hagi semblat interessant i que us hagi agradat. 

Ens tornarem a veure! 

dimecres, 4 de desembre del 2013

Sèneca, el filòsof

Avete!

Ego frater Senecis sum, Lucius Junius Gallio. Encara que no tingui masses ganes... us haig de parlar del meu germà petit, el filòsof Luci Anneu Sèneca
Tot i que jo vaig arribar a ser procònsol a l'Acaia, el meu germà és el que es va fer famós per ser filòsof, polític, dramaturg, i fins i tot en una obra li va donar per ser humorista. La seva única "pega" és que era un nen malaltís, el pobre.

Bust que es troba al Museu del Prado
Nosaltres pertanyem a una família important d’ordre eqüestre, som fills de Sèneca el Vell, un orador destacat de qui el meu germà va heretar els seu dots, i d’Hèlvia, una culta matrona romana. Sèneca va nèixer l’any 1 a Corduba (Còrdova) i de ben petit va marxar amb la nostra tieta a Roma per rebre una bona educació. Va estudiar amb diversos filòsofs. Àtal i Sotió van ser els filòsofs que més  van influir ja que el van iniciar en la filosofia estoica (consisteix en mostrar indiferència envers el plaer i el dolor) i a part aprengué retòrica.

A causa de la seva malaltia va haver de marxar a Egipte l'any 25 per ser curat i l'any 31 va tornar per iniciar la seva carrera política, on va demostrar el seu talent com a orador, fet que va provocar l'enveja de l'emperador Calígula.
Aquells anys el vaig trobar a faltar, ho haig de reconèixer... 
Quan portava sis anys ja en aquesta professió gairebé mor pels seus problemes amb l'emperador. Per sort, Calígula va perdonar-li la vida perquè pensava que la seva salut acabaria amb ell, però la seva predicció no es va complir.
Uns anys més tard, l'any 41, va ser desterrat a Còrsega per ordre de Claudi, acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Com el meu germà mai perdia el temps, durant l'exili va aprofundir els seus estudis de la natura i la filosofia i va escriure les Consolacions.

Va tenir sort i l'any 49 Agripina va manar que tornés a Roma per educar el seu fill, l'emperador Neró. Durant els seus cinc primers anys de regnat Neró va governar sàviament sota la influència de Sèneca. Però sembla ser que es va cansar del meu germà i els seus consells. Llavors el seu regnat esdevingué tirànic.
L'any 62 Sèneca es va retirar del cercle de Neró per poder dedicar-se a estudiar i a escriure tranquil·lament, que era el que realment li agradava.

Va desenvolupar la filosofia estoica en forma de diàlegs, en un d'ells, De Vita Beata, em va mencionar; si és que en el fons ens estimàvem!
Altres exemples d'aquests diàlegs són: De ira, De providentia, De brevitae vitae, De tranquillitate animi, De otio. També va escriure Epístoles morals, algunes obres satíriques, tractats científics, entre els quals destaca Naturales quaestiones, i nou tragèdies, les més conegudes són Medea, Fedra, Agamemnon, Tiestes i Hèrcules furiós.

L'any 65 vam ser acusats d'implicar-nos a la Conspiració de Pisó, un complot per matar l'emperador. Neró, sense cap judici, va ordenar el meu germà que se suicidés. La seva dona, Pompeia Paulina, que l'estimava molt també ho va intentar, però Neró li ordenà no fer-ho.
Mai podré perdonar-li-ho.

Així és com ho va explicar Tàcit:
Vbi haec uerba Seneca disseruit, complectitur uxorem et eam rogat ut temperaret dolorem et desiderium mariti toleraret. Illa tamen quoque manum percussoris exposcit. Tum eodem ferro brachia exsoluunt. Seneca, quoniam senile corpus lenta effugia sanguini praebebat, crurum uenas quoque abrumpit. 

I fins aquí la vida del meu estimat germà. Intensa, no creieu?

Valete!

diumenge, 1 de desembre del 2013

La ciutat romana d'Empúries

Avete!

M'agradaria explicar-vos la experiencia que vaig tenir quan vaig viatjar a la ciutat romana d'Empúries.

Quan vaig arribar allà, informant-me i amb ajuda dels guies, el primer que vaig saber va ser que hi havia una ciutat grega i una de romana. 

La ciutat grega tenia dues parts: la Paleàpolis i la Neàpolis. La Paleàpolis era a l'antic illot on els grecs havien fundat el seu primer establiment i la Neàpolis és la part de la ciutat on ara trobem restes. 
Potser el que més impressiona és al sud-oest el santuari, on es va trobar una estàtua del déu de la medicina, Asclepi.
Pel que fa a la ciutat romana, quan vaig ser-hi vaig veure que era una ciutat que s'assemblava a les altres colònies romanes: està envoltada per una muralla i estava travessada pel cardo maximus i el decumanus maximus. 

El cardo maximus s'uneix amb el decumanus en el fòrum, una plaça tota envoltada de porxos, considerada el centre de la vida política i comercial de la ciutat.
La muralla estava conservada sobre tot a la banda sud i estava feta de formigó i pedra.

El fòrum, que com bé sabeu era el centre de la ciutat, s'articula en dues parts dividides pel decumanus. La banda meridional estava limitada per les tabernae i el cantó septrentrional estava presidit pel temple del qual gairebé només es veu el podium i que devia estar dedicat a la Tríada Capitolina (Júpiter, Juno i Minerva). El fòrum quedava tancat per un pòrtic de doble nau en forma de U amb criptopòrtic (corredor semisubterrani). Les dues parts tenien funcions diferents: la meridional servia per a les activitats comercials i polítiques i la septentrional per a les religioses.

A la part nord del fòrum es troben un mercat i les termes públiques.

Les cases que s'han pogut trobar són de planta baixa, amb dues o tres habitacions i estan construïdes amb parets sobre un fonament de pedra.

Hi ha cases més riques que tenen mosaics al terra de les cambres principals i algunes cases, com la del costat del fòrum, disposava de peristil. També podem trobar una sèrie de domus sobre el cardo més oriental de la ciutat.

I això és el que vaig poder trobar a les restes d'aquesta meravellosa ciutat. 

Que us ha semblat l'estructura i les diferents parts que hi havia en aquesta ciutat?

Us agradaria visitar-la per poder fer-vos una idea de com era?

Jo de ben segur que hi tornaré!
Valete!

dimarts, 26 de novembre del 2013

Gai Suetoni Tranquil

Salvete! 
El meu nom és Ares Barca. Sí, sóc descendent llunyà d’Amílcar Barca, i com que sóc un enamorat dels historiadors, us explicaré la vida i obra de Gaius Suetonius Tranquillus, més conegut per Suetoni.
Per començar, les dates de naixement i mort de Suetoni mai han estat clares. Possibles dates del seu naixement són el 69, 71, 75 o el 77 dC, i de la seva mort no anem millor, ja que es diu que va ser entre el 126 i el 150. 
Nascut a Roma, encara que hi ha fonts que esmenten que va néixer a Cisaplina, estudià retòrica i jurisprudència, i arribà a ser professor i advocat el 97.

Fou amic de Plini el Jove, qui el recomanà a l’emperador Trajà. D’aquesta manera va poder exercir el càrrec de superintendent de les biblioteques públiques i responsable dels arxius entre els anys 98 i 117. 
Després de la mort de Plini el Jove, Suetoni va tenir com a protector un prefecte del pretori Adrià, Gai Septici Clar. Adrià el nombrà encarregat de la correspondència oficial, cosa que li va permetre arribar fins als arxius imperials, com la correspondència i testaments de Cèsar i August. L’any 122 va ser retirat d’aquests càrrecs i es va recloure en la vida privada, tot dedicant-se a la literatura.
Aquest temps va permetre a Suetoni escriure molt acuradament les biografies de personatges importants i destacats. Cal dir que va escriure tant en llatí com en grec, i que tenia una extensa quantitat d’obres. 
Per desgràcia, només estan conservades complertes o fragments les dues següents obres:
Vitae Caesarum o De duodecim Caesarum vita: “La vida dels dotze Cèsars”. És una obra molt completa i que ha servit com a font per saber els comportaments i conquestes dels grans emperadors romans: Cèsar, August, Tiberi, Calígula, Claudi, Neró, Galba, Otó, Vitel·li, Vespasià, Titus i Domicià. Aquesta obra va ser publicada entre el 119 i el 122, i és una de les obres més importants i destacades per conèixer la vida dels personatges.

Cal destacar que aquesta obra va influenciar molt en altres posteriors, com en la tragèdia Juli Cèsar de Shakespeare, i Jo, Claudi de Robert Graves.
De viris illustribus: “Els homes famosos”. En aquesta obra Suetoni analitza les personalitats il·lustres. Només se’n conserven la secció dedicada als gramàtics i retòrics, que ha servit d’ajuda per estudiar la gramàtica de la nostra Roma. També se’n conserven algunes vides, on cal remarcar la de Terenci.
A més, es conserven fragments d’altres obres com De grammaticis et rethoribus, De Poetis i Pratum de rebus variïs.

Quina pena que no siguin totes les seves obres. Suetoni va ser un gran escriptor i gràcies a ell podem conèixer les vides de molts personatges i la cultura i viatges. Tothom que hagi estudiat llatí té una part de Suetoni a dins d'ell, si més no en algunes paraules, ja que segur que alguna vegada hem usat la seva expressió “Ad kalendas graecas”, expressió molt utilitzada en la traducció no literal avui dia, com quan diem “Cuando las vacas vuelen”.

Ego valeo si vales bene est. Bene tibi eveniat.

diumenge, 24 de novembre del 2013

Apuleu

Avete!
El meu nom és Luci Apuleu, però per als amics sóc Apuleu i prou. Els meus inicis es troben a Madaura al voltant de l’any 125. Durant la meva infantessa vaig arribar a tenir una gran quantitat de diners, malauradament a causa de la mort del meu pare Theseus.

Com que era un noi inquiet, vaig acabar la meva educació a Cartago, i com volia aprendre més i més, vaig decidir anar cap a Atenes, aquell lloc que està ple de filòsofs. Per aquest motiu, em vaig dedicar després als estudis filosòfics. 

Degut a la meva curiositat, quan ja era gran, vaig fer extractes de les principals obres dels naturalistas peripatètics.

Vaig arribar a fer escrits de filosofia com De Deo Socrates (Sobre el déu Sòcrates), De Platone et Eius Dogmate (sobre Plató i la seva doctrina) i De Mundo (Sobre el món)
No obstant també vaig fer escrits de divulgació filosòfica com: De Platone et Rius dogmote libri II, que era un resum dels cursos seguits a Atenes.

Durant tot el temps que vaig estar a Atenes, no vaig fer res més que instruir-me en la majoria de cultes d’origen oriental, encara que em trobava en plena expansió del món grecoromà.

Però després d’un temps en voler fer un viatge per aprendre encara més, vaig mirar cap a Roma, una bellíssima ciutat. 

A Roma em vaig establir una temporada i que per sort meva finalment vaig exercir com a advocat.
Encara que vaig tenir l’ofici d’advocat, vaig poder escriure un peça satírica, que vaig anomenar Les Metamorfosis, més coneguda com L'Ase d'or,  que tracta sobre les aventures d’un jove que, transformat en ase per equivocació, després de moltes peripècies recobra la seva forma humana inspirat per la divinitat, i, a través del culte d’Isis i Osiris, ateny la perfecció.

Després de deixar Roma, vaig emprendre un altre viatge cap a Ea, on em van inspirar totes les muses, i vaig a escriure uns quants discursos, com per exemple lApologiaEl meu discurs va ser tan bo, que el vaig pronunciar davant del precònsol Claudi Màxim.

Per acabar amb la meva apassionant història, després d’aprendre tot el que la meva curiositat volia, vaig tornar a Cartago, la meva terra natal, on vaig donar la major part de les meves conferències: tantes vaig fer que vaig arribar a ser l’orador oficial de la ciutat i fins i tot em van dedicar una estàtua (tot i que crec que no s’assembla gaire a mi).

Doncs bé, això és tot sobre mi. Espero que ara sapigeu més sobre la meva vida i les meves obres literàries.

Valete!

dijous, 21 de novembre del 2013

Corneli Tàcit, el que calla


En aquesta fosca habitació redacto els fets relatius a l'assassí del meu pare, que fou ferit i finalment mort per un senador perquè, deien, no complia les lleis romanes.

Publi Corneli Tàcit: el nom li escau a la perfecció: callar és el que ha de fer per no escampar les seves accions vils.

Però abans de començar a planejar la mort d'aquest individu que ara presumeix d'historiador, explicaré quina és la seva història perquè tothom sàpiga qui va ser l'assassí del meu estimat pare.

Aquest  home va néixer a Interamnas. Fill de patricis, va rebre una acurada educació a Roma, i va ser deixeble de Quintilià. Auster i enginyós, es va casar amb la filla de Gneu Juli Agrícola, conquistador de Britània, a més pertany a una família rica.

Va exercir diverses magistratures en els períodes de Vespasià i Titus, i va ser pretor amb Domicià, en època del qual era també membre del col·legi sacerdotal (quindecimvir sacrorum) i en aquesta qualitat va dirigir les festes seculars ordenades per l'esmentat emperador, per mi només era un adulador que s'obria pas gràcies a la seva dialèctica. Realment em fa fàstig, crec que no es mereix ni que el mirin...

Amb Nerva va ser nomenat consul suffectus (cònsol suplent), dignitat vacant després de la mort de Virgini Ruf, de qui Tàcit va fer el panegíric en el Fòrum. Al 99 va exercir diverses funcions inherents a la seva magistratura de cònsol suplent, i després va abandonar la política i es va dedicar a la compilació de les seves històries, on, segons ell, és tan bo. Jo. me'n d'ell i de tots els malalts mentals que poden llegir tanta hipocresia junta en un llibre d'aquest individu.
Però segons diuen malgrat tenir una estructura una mica diferent, continua sent tradicional, es basa en la narració de fets any rere any, amb un estil personalíssim i el seu sentit crític implacable i que segons els que "hi entenen" el fan l'historiador romà més original i més modern.

Aquest individu ha escrit diverses obres de les quals espero que ningú més llegeixi un sol fragment com són Agricola i Germania, una monografia etnogràfica i geogràfica. Anys més tard ha escrit les seves dues "millors" obres.
A la primera narra l'època dels Flavis, amb el títol genèric d'Historiae, i l'ha dividida en 14 llibres, dels quals només se'n conserven 4, ja que jo m'hee desfet de la resta...
Va dedicar els últims anys de la seva vida a escriure sobre la primera etapa de l'imperi, la de la dinastia Júlio-Clàudia, d'August a Neró, en una obra titulada Annales, en 16 llibres, dels quals es conserven els quatre primers i els sis últims (no sé perquè serà...)

Bé, desprès d'haver parlat d'aquest home indesitjable i un perill per a la societat, me'n vaig a acabar de planejar com pot patir un tràgic "accident" que acabi amb la seva vida...

En sentireu a parlar!

dimarts, 19 de novembre del 2013

Marcial

Avete!
Ego sum Marcus Valerius Martialis, però tothom em diu Marcial.
Sóc nascut d’una família d’origen romana a Bilbilis, a la Tarraconense, però l’any 64 amb vint anys, vaig decidir deixar la meva terra i marxar a Roma per poder acabar els meus estudis jurídics sota la protecció de Sèneca i Lucà, però, desgraciadament, quan l’emperador Neró els va obligar a suïcidar-se, vaig caure desgracia vivint molts temps entre pobresa al tercer pis d’una modesta insula al Quirinal esperant i buscant donatius de patrons rics.

A la meva època de major pobresa, vaig fer amistat amb els escriptors Sili Itàlic, Plini el Jove, Quintilià i Juvenal, qui va ser amic meu i lector de les meves obres. Cada cop vaig anar adquirint una posició més elevada gràcies als meus protectors, encara que mai poder fer-me ric...
No sé com m’ho vaig fer, però sense haver servit mai a l’exèrcit vaig rebre’n el nomenament oficial i el rang de cavaller, amb el qual, per suposat vaig poder lligar molt, i no només amb dones, ja m’enteneu! Vaig passar molt temps buscant el favor de funcionaris de palau i d’emperadors. Mitjançant lloances i versos dedicats vaig buscar la protecció de Domicià, que em va garantir els beneficis concedits pel meu antecessor Tit. Però, després de la seva mort vaig renegar d’ell i em vaig dedicar a elogiar a Nerva, el seu successor, qui ja era vell quan vaig accedir al tron i va ser succeït per Trajà, qui va seguir rebent les meves lloances.

En aquest mateix any, amb cinquanta-cinc anys, la situació a Roma es va tornar una mica incòmoda... i vaig decidir torna a casa meva on vaig poder viure a una petita vil·la que em va regalar una admiradora! Us ho podeu creure?

Us he dit que escrivia però no he concretat gaire, veritat? 
Bé, vaig escriure generalment epigrames, que és pel que sóc més conegut, amb to líric, bucòlic o elegíac, encara que això no ho hauria de dir jo. El meu llibre primer llibre es deia Liber spectaculorum, el XIII Xenia i el XIV Apophoreta.
La veritat és que escric un gènere poc usual, però em diverteixen les seves tonteries: en tinc prou amb delectar-me sense importunar ni ferir ningú. Cert és que els meus epigrames no són ben bé una protesta social, però és que jo era molt adulador i d’estil còmic, segons diuen...

Bée, per avui ja n'hi ha prou de parlar de mi. Ara bé, no us penseu que us lliurareu de seguir sentint el meu nom!

Valete!

diumenge, 17 de novembre del 2013

Plini el jove, l'expert en lletres

Avete!

Avui m'he llevat inspirat i m'he dit a mi mateix: "per què no escric sobre la meva vida i els meves fites?" I aquí estic. Em presento, em dic Caius Plinius Caecilius Secundus, que abreujat és Plini. A més per no confondre'm amb el meu pare-tiet em diuen Plini el jove

La meva família va ser una família coneguda per tots i molt influent. En efecte, sóc el nebot i fill adoptiu de Plini el vell, que va tenir càrrecs importants durant els regants de Neró, Vespasià i Titus. Però és més reconegut per la seva tasca com a naturalista: va escriure Historia naturalis, i a més va ser i el meu mestre.

Quina pena em va provocar la seva mort, aquell dia fatídic de l'any 79. El Vesubi va erupcionar i ell des de Stabia va córrer cap a Pompeia per intentar salvar els seus amics. Jo ho vaig veure tot i ho vaig escriure en una de les meves cartes. 

Jo vaig iniciar la meva carrera política en temps dels Flavis i la vaig culminar sota el regnat de Trajà, de qui vaig ser un gran amic. 
En aquella època vaig escriure una col·lecció de epístoles molt interessants que van proporcionar una imatge nítida de la vida pública i privada de l’època. També em va picar la curiositat per estudiar retòrica i lleis en Roma amb Quintilià.

Quan vaig complir la majoria d'edat em vaig centrar en la carrera d'advocat en la qual, per la meva capacitat, vaig ascendir molt ràpidament. Desprès de exercir com a pretor a l'any 100 vaig obtenir el consolat sota Trajà. Vaig rebre molt honors i vaig pensar que alguna forma d'agrair-li tot el que havia fet per mi era escriure una obra Panegiríc, que és una obra de lloança on faig gala de les meves qualitats d’oratòria i que conservo com si fos un tresor. També conservo diversos llibres de Cartes, cartes que escrivia a l'emperador quan estava a Àsia.

Considero la meva vida molt plena, ja que he sigut una mica de tot. recordo quan em van nombrar cònsol després de la caiguda de l'emperador Domicià. Aquesta experiència va ser molt interessant i vaig aprendre coses noves. Però com que sóc una persona que no sap estar-se quieta en un lloc, després d'aquella experiència en van enviar a Bitínia per investigar la corrupció en la administració municipal.

A tothom li agrada viure coses noves en la vida pública, però no us penseu que no vaig tenir vida privada: vaig contraure matrimoni tres vegades però no vaig tenir fills.

Recordo molt bé la meva última muller,  Calpúrnia, a qui vaig escriure un munt de cartes. Aquella dona sempre em deia que seria algú gran, que jo valia per les lletres, que podia escriure el que volgués, que no deixés mai d'escriure cartes perquè tenia uns bons valors increïbles i perquè la defensa com advocat de tota mena d'individus era el meu fort.

I sí, aquella dona tenia raó: vaig escriure obres en vers i també tragèdies en grec. Després vaig seguir amb decasíl·labs i sense ni adonar-me'n vaig fer una col·lecció de 16 llibres de discursos,  encara que només conservo el  Panegiríc que he esmentat abans.

I doncs fins aquí arriba la meva inspiració i la meva trajectòria a la vida.
Espero que vosaltres tingueu una vida plena d'emocions com he agraït tenir jo i aquí us deixo un pensament: Quan més feliços són els temps més aviat passen.

Valete !

divendres, 15 de novembre del 2013

Després d'Octavi August...

Per fi he arribat, ja sóc aquí!

No sabeu la de problemes i obstacles que ens em trobat pel camí fins arribar a Barcino on som ara. Hauré de parlar amb qui ha fet construir aquestes vies perquè els passi una mica la llisa perquè els carros circulin amb més facilitat.


Ego sum Tiberius Claudius Nero, conegut com a Tiberi. Vaig governar des del 18 de setembre de l’any 14 dC fins la meva mort, el 16 de marc de l'any 30. 

Sóc fill adoptiu del gran Octavi August conegut per molts de vosaltres. Després que m'adoptés em van concedir els poders tribunicis per deu anys, i les morts progressives dels meus possibles rivals em van facilitar més encara la successió.

Com a tribú, vaig decidir fer canvis com a bon emperador, començant per la reorganització de l'exèrcit, reformant la llei militar i creant noves legions. 
Quan vaig rebre l’impacte de la noticia de la mort del meu pare adoptiu, el 19 d’agost del 14 aC, encara no havia acceptat aquest fet tan rellevant, que tots el poders van ser transferits a la meva possessió sense cap limitació de termini.

Tot en part em venia de nou, però encara quedaven temes pendents de solucionar en el poder. Així que mans a l’obra! 
Una de les decisions va ser el nomenament dels magistrat del Comicis al Senat. És a dir, els Comicis van perdre atribució i va causar la desaparició al sistema electoral de la República. Hi faltava personal així que jo assignava candidats per a algunes de les magistratures i els llocs que quedaven vacants els designava al Senat i formava part de una llista única. 

Fins al segle III es van seguir celebrant l’Assemblea Popular o Comicis que era limitada per aclamar la llista única. Les lleis van ser promulgades sense intervenció de les Assemblees. Pel que fa el poble em comparació a mi l’emperador només podien conservar el poder en un aspecte: el seu favor o hostilitat per a l'emperador era expressada en les gran celebracions dels circs.

El meu Senat es va veure obligat a promulgar diverses lleis, entre elles una sobre l’estatus social de les dones que tinguessin relacions sexuals amb esclaus, una sobre tutela, una sobre penes per deterioraments en edificis públics, normes d'enjudiciament criminal, càstig d’esclaus que estiguessin presents en una casa quan l’amo fos assassinat i una llei d’herència de les dones (ells fills de la qual eren preferents als seus germans o parents). 
Ves, que us he d'explicar! Ja podeu comprovar que el meu dia a dia juntament amb els meus senadors era una tasca complicada.

Més tard el Senat va adquirir una funció important respecte a les províncies: l’actuació dels senats com a jurats en els casos de concussio Repetundae, és a dir ells feien adquisicions il·legals per part dels governadors i funcionaris provincials. De vegades els arribaven casos de delictes de traïció o de lesa majestat que també jutjaven.

Malgrat les circumstàncies em vaig veure entre l’espasa i la paret, i per això mateix vaig fer ús de la llei Lex Maiestate, que ja havia esta promulgat anys enrere, que regulava les condemnes per ofenses als màxims dignataris de l’Imperi.

Ah! Me n’oblidava! Pel que respecta el càrrec de senador no creieu que podia accedir tothom, només tenien accès aquells que posseïen terres per valor mínim d’un milió de sestercis, i majoritàriament eren cavallers. La categoria de senador estava constituïda per una casta hereditària, a la qual només podia accedir-se sota la meva designació. 
Potser no vaig ser l'emperador més aclamat i estimat pel poble, però de veritat creieu que no vaig actuar com a bon emperador romà?

Valete!