Avete! Tot i que la imatge és bastant deficient, us recomano que mireu, i sobretot escolteu, aquest vídeo de la pel·lícula La vida de Brian dels Monty Python en què un soldat romà fa una mini-classe de llatí.
L'antecedent de la
batalla de Salamina és la batalla de Marató (durant la Primera Guerra Mèdica),
en la qual els grecs havien vençut els perses per primer cop en un enfrontament
directe.
Deu anys després de
la victòria grega sobre l'Imperi Persa, Xerxes I, fill de Darius I, el rei
Persa que va atacar Grècia a la Primera Guerra Mèdica, va decidir crear
l'exèrcit més gran vist fins aleshores, format per més de 2'6MM d'efectius.
Temístocles, un important militar atenès, va augurar que la primera victòria
sobre els perses no era sinó el senyal que els seus enemics tornarien, però
aquest cop molt més poderosos que la vegada anterior. Per tant va avisar que
era imperiós que construïssin una gran flota de vaixells amb la qual
defensar-se del nombrós exèrcit persa.
Així doncs, l'any 481 aC. va arribar el moment que Temístocles havia predit.
Xerxes I amb un exèrcit de 2'6 milions de guerrers provinents d'arreu del seu
extens imperi i una vasta flota de 1.200 vaixells de guerra va iniciar la
conquesta de Grècia.
Després de vèncer les
tropes espartanes de Leonidas a les Termòpiles, Xerxes tenia obert el pas cap a
l’Àtica, on els perses van arrasar amb tot i tots els que trobaven al seu pas.
Els atenesos van evacuar la ciutat i els seus ciutadans embarcant-los cap a Salamina
i altres poblacions illenques per protegir-se de la fúria enemiga.
La batalla de la que
pren nom aquest post ve donada per la batalla naval que a continuació
explicaré.
Les tropes marítimes
perses eren infinitament superiors en nombre enfront de les gregues. Aproximadament
1.200 naus militars més 3000 naus dels aliats dels perses, i a la banda grega 180
vaixells atenesos i 360 de la coalició grega. Per tant, com ja sabia
Temístocles, la batalla en mar obert no era una opció i va decidir per mitjà d'una
estratagema dividir el contingent persa. Va enviar un emissari a Xerxes
dient-li que els grecs tenien intencions de fugir cap a Corint.
Xerxes, havent-lo
sentit així, va enviar un considerable nombre de vaixells per tallar la
retirada a l'estret de Salamina.
El que va passar a l'estret pas que hi ha entre Salamina i el continent fou la desfeta de la flota persa. Però, perquè tot sigui més
gràfic us poso un enllaç de youtube on es veu clarament com es van esdevenir els fets de Salamina (τὰ περὶ Σαλαμίνα πράγματα).
Sóc la Sílvia i avui us parlaré sobre un poema que em vaig topar al llibre “Jo, Claudi” de l’autor Robert Graves. Aquest poema parla en les seves 6 estrofes dels emperadors de la dinastia julio-clàudia que van governar a Roma durant els primers anys de l’imperi. La novel·la està estructurada en 34 capítols, escrita en primera persona com si fossin les memòries que l'emperador Claudi escriu en els seus últims dies.
A l'inici apareix un poema recitat per la sibil·la com a profecia del que vindrà. La primera estrofa del poema diu així:
A cien años de la púnica maldición
Roma será esclava de un hombre velludo,
un hombre velludo de muy poco pelo.
Todos los hombres serán mujeres, y cada mujer un hombre.
El corcel que monte tendrá dedos por cascos.
Morirá a manos de su hijo, que no es su hijo,
y no en el campo de batalla.
En aquesta estrofa parla del primer dels “velluts” l’emperador Juli Cèsar, el qual era un home calb i força conegut per les seves orgies. Va ser assassinat al senat pel seu fill Brutus, que no era tampoc el seu fill biològic.
El poema continua dient:
El otro velludo que esclavice al Estado será hijo, no hijo, del último velludo. Tendrá de cabellos abundante pelambre. Dará mármol a Roma en lugar de la arcilla y la ceñirá con cadenas invisibles. Morirá a manos de su esposa, que no es su esposa, para bien de su hijo que no es su hijo.
L’altre “vellut” del que parla el poema és August, fill adoptiu de Cèsar, el qual es va dedicar a construir grans edificis per tal d’embellir la ciutat de Roma. August va governar amb tots els poders, però desprès d’un període de guerres civils la societat romana no es revoltà per aquesta situació. D’aquí el vers del poema “y la ceñirá con cadenas invisibles”.
La tercera estrofa del poema és:
El tercer velludo que esclavice al Estado
será hijo no hijo de este último velludo. Será barro mezclado con sangre, un hombre velludo de muy poco pelo. Dará a Roma victorias y derrotas y morirá para bien de su hijo no hijo… un cojín será su espada
Com que August morí sense descendència es va designar com a successor seu al seu fillastre Tiberi. Tiberi va reorganitzar l’exercit amb el qual va obtenir varies victòries.
La següent estrofa del poema diu:
El cuarto velludo que esclavice al Estado
será hijo no hijo de este último velludo, un hombre velludo de muy poco pelo. Dará a Roma venenos y blasfemias
y morirá de una coz de su viejo caballo que lo paseó de niño.
Tiberi morí també sense descendència, per tant el seu poder va passar al seu besnebot, Calígula. Calígula va ser un emperador cruel i excèntric que va ser assassinat per la seva guàrdia personal.
El poema segueix així:
El quinto velludo que esclavice al Estado que esclavice al Estado en contra de su voluntad será el idiota a quien todos desprecian. Tendrá de cabellos abundante pelambre, dará a Roma agua y pan de invierno y morirá a manos de su esposa que no es su esposa para bien de su hijo que no es su hijo
Quan Calígula va ser assassinat el Senat va voler fer-se càrrec del govern, però la guàrdia pretoriana va imposar Claudi com a successor d’aquest. Tothom menyspreava Claudi per culpa dels seus defectes físics, però el govern de Claudi va ser molt eficaç donant així una època tranquil·la a la població romana. Va ser enverinat per la seva esposa Agripina per tal que governés el seu fill Neró.
La penúltima estrofa del poema és així:
El sexto velludo que esclavice al Estado Será hijo y no hijo de este último velludo. Dará a Roma violines y miedo y fuego. Sus manos estarán tintas en sangre paterna.
El sisè i últim emperador de la dinastia julioclàudia fou Neró. Durant el regnat de Neró va haver una època daurada de les arts, ja que n’era un gran amant, però també va ser una època terrorífica a causa d’un gran incendi que cremà gran part de Roma.
El poema es clou amb dos versos:
No habrá un séptimo velludo que lo suceda y de su tumba brotará la sangre. Espero que aquest poema us hagi agradat tant com em va agradar a mi fa temps i us hagi semblat interessant o curiós. Una bona manera d'aprendre's els emperadors romans, oi?
Jo vull parlar sobre les creences romanes després de la mort. Els romans no col·locaven les tombes en un lloc tranquil i solitari, si no a la sortida de les ciutats on tothom podia contemplar-les. Un costum que tenien era que les decoraven amb flors (cosa que encara fem nosaltres) i posaven vi i menjar al seu davant.
Tombes romanes de Bàrcino
Els antics romans pensaven que si els morts no eren ben enterrats i cuidats, els seus esperits se'ls podrien aparèixer o causar danys, i perquè estiguessin bé, necessitaven les seves coses amb ells. Per exemple, un caçador necessitava la seva llança o un nen les seves joguines preferides. També creien que els morts volien estar al costat dels vius. I per això, els vius feien banquets després del funeral i en l'aniversari de la seva mort. Quasi tots els romans estaven convençuts d'això i intentaven mantenir feliços els seus morts.
També creien en càstigs després de la mort per als dolents, com era el dels voltors que t’esgarraven el fetge. Deien que les ànimes eren jutjades i després les conduïen a la regió de l'Infern que corresponia a cadascuna segons les seves obres en vida:
La primera era per nens, que no podien ser jutjats.
En la segona estaven els innocents ajusticiats injustament.
Els suïcides estaven en la tercera.
En el camp de llàgrimes estaven els amants infidels.
La cinquena estava destinada als herois que havien estat cruels en vida.
La sexta era el Tàrtar, lloc de càstig per als malvats.
L’última eren els camps Elisis de primavera eterna regada per les aigües temperades del riu Letó, domicili d’eterna felicitat de les ànimes bondadoses que oblidaven la seva vida anterior.
El món dels morts
Existia segons els romans, una deessa romana encarregada de vetllar per les obligacions amb els morts: era Libitina (el seu nom era sinònim de la mort). Posteriorment, Libitina fou assimilada a Proserpina, deessa del inframon.
Si voleu veure com va imaginar-se l'infern una companya d'anys anteriors, cliqueu aquí.
I vosaltres què opineu sobre els funerals i les creences dels romans? Us semblen bé o una falta de respecte?
Tal com anunciàvem ahir, el dia 20 de febrer de les 16:30 fins a les 19:30 es va disputar al nostre institut, alhora que en un altre de Montblanc, a Galícia i a València, el desempat del concurs Odissea 2013.
I aquest és el resultat:
CLASSIFICACIÓ FINAL
Classificació dels grups que han participat en el desempat
Ordre
Nom del grup
Nom del centre
Població
Temps utilitzat en el desempat
Puntuació total
1º
3R. TRIUMVIRAT
INSTITUT MARTÍ L'HUMÀ
MONTBLANC
2 hores, 56 minuts i 21 segons
103
2º
GERIÓN
INSTITUT GALLECS
MOLLET DEL VALLÈS
2 hores, 58 minuts i 0 segons
103
3º
LES NIMFES D'ÀRTEMIS
IES CAN PLANAS
BARBERÀ DEL VALLÈS
2 hores, 58 minuts i 50 segons
97
4º
HESPERIA II
INSTITUT RAMON DE LA TORRE
TORREDEMBARRA
2 hores, 57 minuts i 34 segons
93
Estem molt contents dels resultats, tot i que, per diversos motius, ens ha quedat un regust agredolç.
Primer, pel resultat final ja que un cop més el nostre grup GERIÓN ha empatat en primera posició amb el grup 3r TRIUMVIRAT de l'institut Martí l'Humà de Montblanc amb 103 punts. Però com que el criteri de desempat és el menor temps emprat, ha baixat a la segona posició, ja que ha necessitat exactament 1 minut i 39 segons més que el grup de Montblanc. Els felicitem des d'aquí, igual que als nostres GERIÓN, JuanJe, Marco i Jaume. D'altra banda, avui fent repàs de les nostres respostes, hem vist que ens vam equivocar en escriure el nom de la cinquena resposta, i això també ens ha fet perdre dos punts. I ja ho dèiem que havíem d'estar atents a les grafies!!!!! (suposo que més d'un dels que heu participat, sabeu de què parlem).
I finalment, perquè la visita de les NIMFES D'ÀRTEMIS no va ser tan cordial com hauríem volgut i aquest fet ens sap greu, ja que un concurs d'aquestes característiques té com a finalitat última que els alumnes gaudeixin endinsant-se en el món de la cultura clàssica, tot sentint-se part d'un col·lectiu que estima el mateix passat, el mateix llegat.
Els de clàssiques sovint ens sentim sols (i menystinguts) en les nostres matèries: compartir-les amb altres centres, de Catalunya, d'Espanya, ens dóna força i ens ajuda a estimar-les una mica més.
Ha sigut una experiència realment fantàstica. Tingueu per segur que el curs vinent hi tornarem a participar!
Plurimas Gratias Omnibus!
Laura Lucas PD: Enhorabona a GERIÓN i les noies de RIDENTES, Ari, Raquel i Isabel, que tot i no haver pogut participar en el desempat, han estat allà donant suport moral, i això les ha fet sentir també una mica partícips de la final.
L'antiga ciutat de Roma podia ser de tot menys una ciutat tranquil·la. El milió d'habitants que va arribar a tenir la gran urbs inundaven els carrers de soroll. No només eren els ciutadans del carrer que realitzaven les coses quotidianes o passejaven mentre xerraven, sinó també els nombrosos vehicles de diferents tipus que circulaven per les seves calçades creant els primers problemes de trànsit de la història.
Pels carrers de Roma podia veure's tota mena de mitjans de transport:
- "Lecticae ": Era el mitjà preferit de les classes altes. Les adornaven (més com més acabalat fos l'amo) i anaven acompanyats per un festeig d'esclaus que obrien pas a la veu de “Pas al meu senyor”.
- "Sella ": Un cadira normal transportada per diversos esclaus. Era molt freqüent.
- "Essedum": Era un carro lleuger i unipersonal. Va ser un vehicle bastant corrent i si hi havia diners solia adornar-se o construir-se amb materials preciosos.
- "La basterna": Era un vehicle sense rodes en el qual el passatger viatjava assegut. Podia ser transportat per esclaus o per dues mules.
- "El cissium": Carro molt lleuger tirat per dos cavalls on viatjaven dues o tres persones. Podien alquilar-se i era un dels mitjans mes ràpids.
Es diu que Marc Antoni va recórrer 56 milles en una sola nit (10 hores) amb un d'aquests carros.
- "El carpentum": Era un carro de dues rodes amb una lona que el cobria.
- "La carruca": Carro gran de quatre rodes i cobert on es viatjava acompanyat de la família.
I per últim, "el plaustra" que era un gran carro per al transport de mercaderies.
A pesar que els carros tirats d'animals tenien prohibit circular pels carrers principals als matins, sovint ho feien. Però el moviment dels grans carros era a les nits i també comportava un gran problema de “contaminació acústica”. Les grans rodes de fusta amb les seves llandes de metall feien molt de sorroll contra la calçada de pedra causant un gran xivarri.
Us imagineu les nostres ciutats amb transports com aquests? Què preferiu els vehicles d'ara o els de l'antiga Roma ?
Avui 20 de febrer té lloc la
jornada de desempat a Catalunya que han de disputar quatre, un per centre, dels vuit grups que van quedar
empatats en primera posició, amb 79 punts, després d’haver respost correctament
totes les preguntes corresponents al Concurs Odissea 2013.
Així avui els grups hauran de
respondre en el mínim de temps una superpregunta
amb les seves pistes corresponents. El concurs comença a les 16:30 i acaba a
les 19:30. I el guanyador d'avui competirà amb els guanyadors de la resta d'Espanya.
S'acosta el dia de triar les assignatures de les quals us heu d'examinar en les PAU, i heu de fer complicats càlculs per saber què pondera a cada carrera... Tot un embolic, oi? I molts de vosaltres sense saber encara què és el que voleu estudiar en el futur, o tement que no us arribi la nota per fer allò que voldríeu... Quins mals de caps! Realment no ajuden a concentrar-se en el que realment importa: els exàmens i el dia a dia.
Per això, en veure avui el títol de l'entrada que publica avui el bloc amic de Luís InclánDOCEO ET DISCOno he pogut evitar de llegir-lo. I he pensat que tenia tota la raó, que hi estava plenament d'acord.
Tu mente está más abierta: cuando estudias algo que te gusta estás dispuesto a recibir conceptos nuevos e información distinta sin poner trabas. Quieres descubrir, saberlo todo.
Eres (más) creativo: te gusta probar, experimentar. Estás inspirado. “¿Qué pasa si cambio esto?, ¿qué hubiese pasado si en lugar de en el año 1850 hubiese pasado en 1400?, ¿y si le añadimos a la mezcla más cantidad de este otro material?”, …
Estás constantemente motivado: la motivación forma parte de tu estado natural, no la tienes que buscar en el exterior.
Tienes muchos momentos de “!Ajá, ya lo entiendo!”. Todo (o casi todo) te resulta fácil. No necesitas esforzarte por aprender. Sí por comprender conceptos complicados, pero aún así, mucho menos de lo que será si lo que estudias no te gusta.
Disfrutas todo el rato de lo que haces, te encanta, te divierte.
Es tu pasión, no te cuesta nada levantarte por la mañana temprano para ponerte manos a la obra. Estás deseando que llegue el momento de volver a ello.
Tu autoestima se beneficia de todo ello, estás seguro de ti mismo, haces lo que te gusta.
Con el tiempo, eres muy bueno en ello, destacas, te vuelves un experto. Puedes empezar siendo un perfecto ignorante (aunque si de verdad se trata de algo que te gusta, es porque ya has tenido contacto con ello y vas a tener al menos una idea inicial). Puede que no tengas la experiencia y el conocimiento de un experto. Pero los vas a adquirir. Tarde o temprano eso ocurre. Porque no te vas a conformar con quedarte en la superficie, vas a querer saber más y más. Así se forman los expertos.
Rindes mucho más: Si disfrutas con ello y estás motivado (cosas que ya hemos visto van a ocurrir), tu rendimiento va a ser muy alto. Una vez que llegas al nivel de experto, tu nivel es tremendamente alto. Y eso ocurre mucho antes de lo que imaginas.
De una forma u otra lo haces funcionar económicamente. Esto es algo a tener en cuenta, ya que es uno de los principales argumentos con el que te presiona el entorno para que no estudies determinada cosa que te gusta. “Es que eso no tiene salida laboral”, “no estudies eso porque no hay trabajo para ello”. No importa si, por ejemplo, quieres estudiar una carrera universitaria para la que apenas hay ofertas de trabajo en este momento. Si de verdad es tu pasión, disfrutas con ella, eres feliz aprendiendo lo que te enseñan, es cuestión de tiempo y una cierta dosis de creatividad que aprendas a sacarle el partido económico.
Per llegir l'article sencer a DOCEO I DISCOcliqueu aquí.
Jo, per la meva part, us he de dir que vaig triar una carrera amb molt poques sortides professionals, que ja en aquell moment semblava condemnada a l'extinció, i ho vaig fer en contra del criteri d'adults ben intencionats que em deien que era una pena que una alumna tan bona fes uns estudis tan poc útils.
Tanmateix, no m'he penedit ni un sol dia de la meva vida d'aquella tria, perquè allò que vaig estudiar m'agrada i perquè cada cop que puc transmetre allò que m'agrada als meus alumnes -vosaltres- sóc feliç, i això és molt sovint.
Tingueu aquests aspectes en compte alhora de triar bé sigui carrera universitària, bé les assignatures de 2n, i sobretot el batxillerat que fareu els que ara esteu a 4t.
I vosaltres, què en penseu? Hi esteu d'acord? O creieu que hi ha criteris més "seriosos" que el gust alhora de triar estudis?
Morfeu o Morpheus és un nom que ve del grec Μορφεύς, paraula que prové de μορφή que significa "forma". I era considerat el déu del son en la mitologia grega.
Era fill d'Hipnos, que personificava el somni, i de Nix, que era la Nit, i germà de Tànatos, la mort. A aquest déu se li va encomanar com a missió crear somnis per a aquells que dormien i que en els somnis els que apareguessin tinguessin forma humana. De fet, Morfeu tenia la increïble habilitat de recórrer el món una i altra vegada amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Si algú presentava problemes per deixar-se bressolar en els seus braços, ell sabia seduir-lo i portar-lo al món oníric. Fins i tot si calia, podia adquirir l'aparença d'algun familiar de l'insomne. D’aquí surt la cèlebre frase "estar en braços de Morfeu" que significa que algú esta dormint.
Mentre Morfeu captivava els humans, els seus germans Fobàtor i Fantasi, encarregat l'un de l'aparició d'animals, i l'altre d'objectes, l'ajudaven.
S'explica també que Morfeu va ser fill d'Hipnos, com també ho eren els "mil oniroi", amb la particularitat que aquests controlaven el somiar dels éssers corrents mentre que Morfeu i els seus germans Fobètor, Iquel (l'esperit de fosques ales que portava també els malsons), i Fantasi., tots dos nascuts de la unió d'Hipnos amb Pasitea, o Aglaia, que era la més jove de les Tres Gràcies.
Finalment va ser fulminat per un llamp de Zeus per haver revelat secrets als mortals a través dels seus somnis.
La importància de Morfeu en els somnis
Explica la mitologia que quan Ceice, rei de Traquis, casat amb Alcíone, filla d'Èol (déu dels vents), es va ofegar, la seva dona, desesperada per la seva tardança, es va assabentar del tràgic final per mitjà d'un somni transmès per Morfeu. Llavors Alcíone, boja de dolor, es va llançar al mar buscant morir amb el seu estimat.
Així podem veure la gran importància de Morfeu en els somnis dels humans i el poder que exercia sobre ells.
La mitologia grega també és present en diferents àmbits actuals; en aquest cas, Morfeu ens ha transportat cap al món de la medicina, fent-nos pensar en la morfina.
Relacionant els dos conceptes, podem destacar el fet que tant Morfeu com la morfina estan relacionats, ja que Morfeu és el déu dels somnis, i la morfina és una potent droga opiàcia usada freqüentment en medicina com analgèsic, és a dir, les seves propietats indueixen al son.
Així doncs quan la propera nit, us n'aneu a dormir, us desitjo que Morfeu arribi a vosaltres i us ompli la nit de somnis agradables i gratificants que us facin despertar feliços i contents.
Avete! Mentre esperem que els alumnes de primer es connectin de nou amb el món acadèmic us reedito una entrada de fa dos anys, elaborada per l'Anna, que encara ens llegeix des de la universitat. L'entrada, com no?, està relacionada amb el dia 14 de febrer, que com ja sabreu és el dia de Sant Valentí, el Dia dels enamorats.
Normalment, quan busquem un signe per representar l’amor, a la ment ens ve un nen amb un arc i fletxes. Aquesta imatge correspon a Cupido (Eros en grec), el déu de l’amor a la mitologia romana. Les seves fletxes representen el desig i les emocions amoroses. Quan Cupido fereix algú amb una de les seves fletxes, està condemnat a enamorar-se profundament. Cupido és fill de Venus (Afrodita), deessa de la bellesa i la fertilitat, i segons algunes versions d'Ares.
Conta el mite que Venus, al veure que passava el temps i el seu fill no creixia, va anar a consultar l'oracle de Temis i li va explicar el problema; aquest li va contestar: “L’Amor no pot créixer sense Passió”.
La qüestió és que Venus no acabava d’entendre bé aquella resposta fins que va néixer el seu fill Anteres (d'ἀντί + Ἔρως), el deu de la passió. Quan els dos germans estaven junts Cupido creixia fins a convertir-se en un noi jove i fort, però quan se separaven, el déu de l’amor tornava a la seva forma infantil.
Cupido no tan sols feia néixer l’amor en els altres, sinó que ell mateix ho va experimentar en les seves pròpies carns, tal com explica la commovedora història d'Eros i Psique. Psique era una princesa envejada per Venus a causa de la seva gran bellesa, i per això la deessa va decidir acabar amb ella i va ordenar al seu fill, Cupido, que s’encarregués de matar-la. Però hi va haver un contratemps, que quan Cupido va veure-la es va clavar una de les seves fletxes sense voler i va quedar molt enamorat de Psique, fet pel qual no va complir amb la promesa que li havia fet a la seva mare. Més bé al contrari, es va casar amb ella.
Però, ai las, Psique era mortal, i tenia prohibit mirar Cupido. Va respectar aquesta norma fins que un dia, incitada per les seves germanes, no ho va poder resistir i va mirar el seu marit als ulls. Com a càstig, va ser abandonada. Des d'aquest moment, Psique va recórrer tot el món en busca del seu marit, superant tots els obstacles que li posaven els déus. Finalment, tots els déus de l’Olimp es van compadir d’ella i la van fer immortal perquè pogués viure tota l'eternitat amb el seu estimat Cupido, el déu de l’amor.
L'art ens ha deixat meravelloses representacions d'aquest mite com podeu veure aquí. Com veieu Cupido i Psique van fer tot el possible per seguir una vida junts.
Ara us toca a vosaltres trobar el vostre amor i lluitar per aconseguir ser feliços. Espero que sigui un gran dia per a tots i que us hagi agradat l’entrada.
Avete! Com molts sabreu, el culturisme és unaactivitat basadageneralmenten exercicis anaeròbics intensos, que té com a finalitatobtenir unamusculaturafortaidefinida, senseoblidarmantenirla majordefinicióisimetriapossible delmúscul. Però, sabríeu dir-ne el seu origen? El culte al cos és un fet ja antic i així us ho mostraré: s'han trobat molts gots grecs en els quals es poden observar figures en què s'identifiquen atletes que utilitzaven pesos de mà com a llastperrealitzarsaltsoexercicis,ambla finalitatd'augmentarla forçai la longitud delsalt. Per tant, podem dir que la Grècia clàssica va ser la mare del culturisme ja que elcoshumàva tenir unarellevànciaculturalques'haressuscitaten els nostresdies. En els temps clàssics podem observar que en moltes representacions escultòriques l'ésser representat és un home amb un físic muscular hipertrofiat, definit i molt harmònic visualment. Una prova d'aquest fet són els físics que mostren les escultures d'Hèrcules o de Laocoont. A molts de vosaltres al llegit la paraula culturista se us haurà passat pel cap la imatge d'un home gegantí i desproporcionat, que fins i tot pot arribar a ser desagradable visualment, però com heu observat no sempre ha sigut així.
Jo personalment crec que el culturisme ha "degenerat": bans es valorava la simetria, l'harmonia, l'estètica i es buscava l'ideal grec. En canvi, ara només es valora la mida, deixant de banda l'estètica, i centrant-se només en la grandària muscular. Personalment he de dir que em quedo amb l'ideal grec, molt més estètic i equilibrat. Aquí en teniu diverses proves perquè compareu els ideals. Ideal Grec Ideal actual
I vosaltres sabíeu l'origen del culturisme? I si haguéssiu de triar, amb quin ideal us quedaríeu?
Els ναυταί de L'ombra d'un somni de nou estem d’enhorabona. Divendres es va acabar la primera fase del concurs Odissea en el qual han participat des de Catalunya 912 alumnes, repartits en 343 equips de 63 instituts, 17 dels quals eren del Gallecs. Des de València participaven 252 equips de 42 centres, de Galícia 174 equips de 34 centres, d'Aragó 79 equips de 13 centres i finalment des de Valladolid 20 equips de 7 centres.
Tots aquests estudiants han hagut de respondre 25 preguntes, repartides de tres en tres els tres primers dies, i tretze el darrer dia. Totes les preguntes han estat sobre l’educació en el món grecoromà, algunes prou fàcils i d'altres d'allò més complicades.
I estem d’enhorabona perquè els alumnes de l’Institut Gallecs, la majoria autors de L’ombra d’un somni, han aconseguir arribar a la primera posició, tot i les adversitats contra les que lluitaven aquest any, ja que els dos primers dies de concurs els alumnes de primer eren a Londres i els de segon a Grècia.
Però potser per això mateix, connectats a través del WIFI a la porta del museu de Delfos, Atenea, Apol·lo i Hermes van inspirar els sis alumnes que han respost totes les preguntes correctament.
Marco, Raquel, Ari i Isa davant de l'òmfalos de Delfos
I heus ací els resultats:
7è i 8è classificats els grups GERION i RIDENTES de 2n de BTX, que són el Marco, el JuanJe i el Jaume, i l’Ari, la Raquel i la Isa. I amb un sol error el primer dia en una pregunta de dubtosa formulació en posició 13ena el grup OPTIMATES del Joan i el David de 1r. També tenim altres grups en bones posicions (49, 60, 77, 100, 109...). Alguns que no han pogut participar perquè eren fora i a Londres la qüestió WIFI era més complicada, i uns quants que, tot i no estar de viatge, han fet vaga en el sentit més ample del terme.
De totes maneres, a l’espera de la classificació definitiva del dia 11 de febrer, ja sabem que un dels nostres grups haurà de respondre la pregunta del desempat el proper dia 20 de febrer i seguir lluitant per arribar a la primera posició i a la fase estatal.
De nou, us felicito per la feina ben feta i desitjo que els déus ens segueixen acompanyant. per si de cas, hem tornat carregats d'òlibes d'Atenea, oi?