Hodie est

dimarts, 23 de febrer del 2010

Mite de Dafne

Avete!
Sóc ‘ΥππαΘία, la filòsofa, astrònoma, matemàtica i mestra neoplatònica que va viure a l’Alexandria d’Egipte al segle IV d.C. Avui no vinc a parlar-vos sobre el con d’Apoloni, sinó a explicar-vos el mite de Dafne:

 

dilluns, 22 de febrer del 2010

Barcinonem imus!

Avete, carissimi discipuli qui die Iovis in Archeologicum Museum Barcinone ibunt!

És a dir, hola nois!
Ja estem mentalitzats per a la sortida de dijous? Ja hem consultat per intenet què veurem en el Museu Arqueològic? I en el Parc del laberint?
Bé de moment us puc avançar que tant en el museu com en el parc farem activitats diverses i estarem rodejats de mitologia.

De moment per a fer boca us penjo una versió del mite del Minotaure en imatges i el text en llatí. A més hi ha la continuació de la història. Segur que ho enteneu tot!
Valete!

diumenge, 21 de febrer del 2010

Percy Jackson i el lladre del llamp

A la nostra pàgina companya El vaixell d'Odisseu ja anuncien l'arribada de Percy Jackson i comencen a pensar fer-hi una expedició de reconeixement. Nosaltres, per sort, ja tenim mitja feina feta.
Així, si els déus ens són propicis, dijous 25 anirem a Barcelona a visitar el Museu Arqueològic de Catalunya, després farem una volteta pel Parc del Laberint d'Horta, i finalment, TARDA DE CINEMA.

De moment per fer boca, us penjo la síntesi de la pel·lícula:
Percy Jackson i el lladre del llamp és l’adaptació al cinema de la novel•la homònima del nord-americà Rick Riordan, Com diu el títol el protagonista és el jove Percy Jackson, un adolescent aparentment normal que un bon dia descobreix que és fill del déu Posidó en persona i que els seus dos millors amics també són criatures fantàstiques, un sàtir i una filla d´Atena respectivament.
A partir d’aquest moment, els tres amics inicien una autèntica odissea pels Estats Units enfrontant-se a tota mena de monstres mitològics per reequilibrar el cosmos abans no es pongui el sol el dia més llarg de l’any. Percy buscarà a contrarellotge recuperar la pau, rescatar la seva mare i conèixer el seu pare per entendre qui és ell mateix. 
Fixeu-vos que l’argument és farcit de referents mitològics. Per tant, com que ens agrada la mitologia, tenim la diversió assegurada. Mireu-vos el trailer. 


Penjaré més detalls de la sortida en les properes entrades.
ἡ κυβερνήτης

dijous, 18 de febrer del 2010

El mite de les estacions de l'any

Persèfone, en grec Περσεφόνη, "la reina de l’Inframón" és filla de Zeus i Demèter. El seu oncle Hades es va enamorar d'ella i un dia la va raptar.
La jove recollia flors en companyia de les seves amigues, les nimfes, i en el moment que anava a agafar un lliri, la terra s'obrí i per l'esquerda Hades la va agafar i se la va endur.
D'aquesta manera, Persèfone es va convertir en la deessa dels Inferns. Aparentment, el rapte es va realitzar amb l’ajuda de Zeus, però en absència de Demèter. Per això aquesta va iniciar uns llargs i tristos viatges a la recerca de la seva adorada filla, durant els quals la terra es va tornar estèril.
Al cap d’un temps, Zeus es va penedir i va ordenar a Hades que retornés Persèfone, però això ja no era possible perquè la noia havia menjat un gra de magrana mentre estava en l'Infern, no se sap si per voluntat pròpia o temptada per Hades. El problema era que un mos de qualsevol producte del Tàrtar implicava quedar encadenat a ell per sempre.
Per a suavitzar la situació, Zeus va disposar que Persèfone passés part de l'any en els confins de la Terra, al costat de Hades, i l'altra part sobre la terra amb la seva mare, amb la condició que Demèter tornés a l'Olimp i prometés complir la seva funció germinadora.
Perséfone és coneguda amb el nom de Kore (donzella) i Proserpina per als llatins.
Aquest mite, doncs, explica l'origen de les estacions, ja que mentre Persèfone viu a l’Infern, la seva mare s’entristeix i negligeix les seves funcions com a cuidadora de la Natura, però quan torna, en la terra tot reneix per l'alegria que causa la tornada de la jove. Com la presència de Persèfone en la terra es torna cíclica, així el naixement de les flors també ho fa.
D’altra banda, Persèfone com a esposa d’Hades es converteix en la temuda reina dels morts, i pronunciar el seu nom en veu alta esdevé una temeritat, per això sovint es referien a ella com «Kore».

PS: Ara, algú em podria dir en què es converteixen les amigues de Persèfone a fi de poder buscar-la millor?

(minipunt en joc, Nota de la Laura)

dimecres, 17 de febrer del 2010

Carnestoltes, Saturnàlia i Grans Dionisíaques III

Finalment ha arribat el torn a Grècia, en concret a les festes que es celebraven a la ciutat d’Atenes al segle V aC. Les dues festes principals d’aquesta època eren les Antestèries i les Grans Dionisíaques.

Les Antestèries se celebraven al mes de l’Antesterió, febrer actual, i eren festes en honor de Dionís, per celebrar el vi nou. S’obrien els càntirs de vi nou i se celebrava un concurs de bevedors: s’havia de beure tan ràpid com es pogués, i el guanyador rebia una corona de fulles de vinya i un odre de vi. El segon dia es feia una processó on els participants anaven emmascarats, com a les nostres Carnestoltes. El tercer dia era dedicat als morts, als quals s’oferien olles de sopa, i es feia una ofrena a Hermes Psicopomp (‘conductor d’ànimes’)
Les Grans Dionisíaques eren celebrades el dia 9 del mes d'Elafebolió, que corresponia al nostre mes de març-abril, per tant ja a la primavera. Se sap que la imatge de Dionisos era conduïda processionalment fins a un temple veí a l'Acadèmia, i després tornada al teatre. En aquesta desfilada participaven homes i dones, fins i tot jovenetes. Al front anaven els sacerdots del déu i els coregs, així com els magistrats de la ciutat. Darrere d'ells formaven un grup de joves atenesos armats (els efebs) Tots els adeptes anaven coronats de pàmpols i alguns d'ells portaven craters de vi. Darrere dels iniciats i de la imatge del déu anaven les canèfones, donzelles que conduïen canastrells amb fruites i colobres lligades. A les canèfores seguien homes disfressats de sàtirs, silens i pans. Més tard, es van sumar als citats uns sacerdots anomenats fal·lòfors, que conduïen un gran fal•lus i entonaven les estrofes anomenades fàl•liques; i els italòfors, que vestits de dona, de blanc, imitaven el caminar dels borratxos. La processó es tancava amb el licnó o ventador. La gentada tornava a la nit, a la llum de les teies.

En aquestes festes tenien lloc els més importants certàmens dramàtics: el primer dia es feia el concurs de ditirambes (poemes satírics dedicats al déu), el segon es celebrava el concurs còmic, on els autors de comèdia s’hi jugaven el seu prestigi; però el dia gran era el darrer, quan es representaven les tragèdies.

Herodot va anomenar Bacus o Dionís “el déu de les màscares”, la qual cosa vindria a confirmar, d'una banda, la tradició grega que sosté que el teatre és va originar en les festes bàquiques; i d’altra banda, d’antiquíssim origen bàquic del Carnestoltes.

Totes dues festes eren orgíastiques en honor de Dionís. Hi tenien lloc les fal•lofòries i la hierogàmia de la ciutat amb la divinitat, a més dels concursos ditiràmbics i representacions teatrals; l'embriaguesa, l'èxtasi, les danses violentes i l'omofàgia possibilitaven una unió particular del creient amb la divinitat. Hom les troba posteriorment a Roma en forma de bacanals.
Si fem una reflexió més profunda del sentit de la festa, ens adonarem que la primavera deixa sortir tot allò que s’ha reprimit durant els mesos anteriors. A ciutat els carrers comencen a recobrar la vida perduda i al camp els ramats surten a pastar i veuen l’aigua que brota dels rius plens a vesar.
Aquesta sensació d’alliberament i el fet de veure el ressorgiment de la natura deu haver fet que els pobles primitius celebressin festes d’agraïment al déu Sol, pels fruits atorgats. En aquestes celebracions s’alliberen i s’obliden de qualsevol cosa que els hagi pogut amoïnar. I d’aquesta necessitat d’oblit i alliberament, juntament amb l’agraïment i la por, sorgeixen les festes d’aquesta època de l’any.
A nosaltres el que ens ha quedat és el sentiment d’alliberació i disbauxa, que va molt relacionat amb el renaixement i el ressorgiment de la natura i que, per tant, es pot veure com un paral•lelisme entre el clima i la nostra actitud vital.

Així doncs, ja ho veieu: NIHIL NOVUM SUB SOLE, som la suma dels nostres passats.

Espero que hàgiu passat un bon Carnestoltes! Ara cal tornar a la feina!

dimarts, 16 de febrer del 2010

Carnestoltes i Saturnalia II

Les Saturnalia
Les Saturnals van ser establertes cap a l’any 497 aC, a l’hora de dedicar un temple al déu Saturn. Coincideix amb la data del solstici d’hivern, que queia el dia 17 de desembre (XVI ante Kalendas).
En un principi només eren celebrades durant aquest dia i d’una manera religiosa amb la pujada al mont Adventí, però més endavant Domicià les va prolongar set dies (del 17 al 23) i, tot i que l’emperador August les va reduir a tres dies, més endavant van augmentar a cinc dies de durada, cinc dies de gresca i diversió.
La celebració era consagrada al déu Saturn (Saeturnus). Els romans situaven el seu regnat al Laci a l’Edat d’or en la qual sembla ser que els animals parlaven amb els homes i també ho feien els arbres i les plantes; els homes eren iguals entre ells i els havien ensenyat a viure sense treballar gaire. Es creu que Saturn va ser el primer déu de l’agricultura i li atribueixen les primeres lleis dels aborígens del Laci. Va ser expulsat per Zeus de l’Olimp i es va instal•lar al mont Capitoli i pel camí va fundar Satúrnia.
El ritual començava el dia 17 amb un sacrifici en el temple seguit d’un banquet (lectisternium) públic. La plebs de Roma que portava vestits molt senzills (synthesis) i barrets de pell (pilei) repetia el següent crit “ lo Saturnalia”. Els dies 18 i 19 es començava la festa amb un bany que era seguit pel sacrifici familiar d’un porquet. Després li tocava el torn als regals, que es feien mútuament i que eren figures de massapà.
En aquesta festa hi havia dos ritus; el primer les feriae servorum i el segon el rei saturnalici. Com a record de l’antiga Edat d’or, on tots els homes eren iguals, no existien distincions entre els lliures i els esclaus i d’aquesta manera l’esclau podia fer d’amo i aquest últim d’esclau, durant el regnat de l’esclau l’amo no es podia queixar de res i havia de fer tot el que l’esclau li digués.
D’altra banda, el ritus de l’elecció del rei saturnalici té el seu origen a l’època de l'Imperi. Durant el temps de les Saturnals entre els grups de joves s’escollia per sorteig un personatge còmic que feia les funcions de rei per un dia, per tant podia manar i donar ordres burlesques i d’aquesta manera capgirar l’ordre de la societat. Aquest rei presidia els actes i un cop acabat el seu manament era assassinat o es suïcidava directament.
Durant les Saturnals els tribunals no actuaven, el senat no es reunia, se suspenien les accions militars i no s’iniciava res important; també es concedia la llibertat als presoners.
L’harmonia primigènia d’aquells anys només es podia aconseguir mitjançant la inversió; el poder, el sexe, el dia i la nit s’inverteixen i d’aquesta manera destrueixen l’ordre establert de les coses. La gent s’oblida de les feines que ha de fer i deixa de banda els seus problemes per a donar pas a la gresca, a les orgies, a les borratxeres, etc. Les dones gaudien d’una llibertat només pensable en festes, i que fora d'elles els faria perdre la tan estimada reputació. Els focs saturnals i el vi negre afectava a la gent i la ciutat s’acaba convertint en un república burlesca, en la qual els plebeus, els més humils de la societat romana, exerceixen els càrrecs públics, abolien lleis, en creaven d’altres, etc.

I demà, com que és dimecres de  cendra, tancarem el cicle de Carnestoltes amb la referència a les Grans Dionisíaques gregues.

De tota manera, voldria que fessiu una reflexió (i en deixessiu constància en forma de comentari) sobre aquestes festes romanes, ja que si mireu bé veureu que també tenen punts de coincidència amb altres celebracions modernes. Amb quines? En quins aspectes?

PS: Com que segueixo sense tenir fotos d'enguany, us poso una de l'any passat. Que joves que se us veu!

dilluns, 15 de febrer del 2010

La festa de Carnestoltes I

Quan arriba Carnestoltes,
tots sortim a passejar,
ens posem una disfressa
per saltar, cantar i ballar!

Això diu la cançó que serveix de pregó a una de les festes més divertides de l'any, la festa de Carnestoltes. Se celebra de Dijous Gras a Dimecres de Cendra, en una setmana mòbil que pot caure entre el 29 de gener i el 4 de març. És variable perquè la seva ubicació depèn de la Setmana Santa que té les arrels en el calendari jueu, basat en el cicle lunar.
El Carnestoltes constitueix un període de gresca i disbauxa abans d’arribar l'abstinència que caracteritza la Pasqua.
El mot de Carnestoltes prové del llatí “carnes tolendas”, és a dir carns que s’han de suprimir, o de l’italià “carnelevare”, carn que s’ha de treure, tot fent referència a la privació de certs aliments per prevenir el cos de la vitalitat que comporta la primavera. Però, en el Carnestoltes hi ha una clara contradicció, ja que és un període de privacions i, en canvi, dóna lloc a un moment de l’any ple de llibertats i disbauxa.
Una altra possible etimologia és “carrus navilis”, és a dir, carro naval, ja que a Grècia es celebraven unes festes de caràcter agrícola, en les quals es muntava una nau dalt d’un carro i es passejava per tota la ciutat seguit d’una sèrie de cerimònies.

L’actual celebració del Carnaval té tres característiques destacades.
  • El personatge del rei Carnestoltes: personifica el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. La crema, la mort i l’enterrament del Carnestoltes posen fi a aquest cicle festiu. Significa, en primer lloc, l’expulsió del geni o esperit malèfic que durant el seu regnat ho canvià i trasbalsà tot, i en segon, la fi d’un cicle vegetal i la substitució del rei, vell i caduc per un de més jove i vigorós, qui comunicarà la seva vitalitat al poble.
  • Les disfresses: es creu que és la pervivència d’antics ritus en què els creients es disfressaven amb vestimentes extravagants i grolleres volent personificar els seus déus.
  • “Per Carnaval tot s’hi val”: hi ha una inversió dels valors dins de l’ordre de la societat; els principis morals i bàsics que sempre han estat d’una determinada manera es capgiren per donar pas al desordre i a la disbauxa. Durant el període del carnaval tot el poble es converteix en el regidor de la societat donant pas a un moment on els principis d’autoritat i de propietat desapareixen. És un període de bogeria col•lectiva.
En l’origen del nostre Carnestoltes, a més de les Saturnalia, hi ha la reminiscència d’altres festes romanes com són les Lupercalia les Quirinalia, les Fornacalia i les Mamuralia, festes que celebraven l’any que s’acaba i el començament de la primavera. Totes aquestes festes celebren la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions.
D'altra banda, també hi trobem paral·lelismes en les Dionisíaques ateneses, festes que es celebraven en arribar la primavera i eren dedicades al déu Dionís. En aquestes festes el teatre tenia un paper destacat.
Durant aquesta setmana, abans que s'acabi la festa, parlarem dels orígens grecs i romans del nostre Carnestoltes. Demà seran les Saturnalia.

Informació extreta del TR Paral·lelisme entre les festes antigues i actuals de Hind el Atiki, 2n BTX curs 2005-06

dissabte, 13 de febrer del 2010

El Teatre

ΘΕΑΤΡΟΝ

Amb el nom de teatre en l'actualitat designem tant el gènere literari dramàtic com l'espai físic on es duen a terme les representacions de les obres teatrals. Cada paraula té la seva història diuen els filòlegs, i theatron no n'és l'excepció. En els seus orígens, θέατρον venia a significar "lloc on es mira" o bé "allò que es mira", ja que es tracta d'un substantiu creat a partir del verb θεάομαι (veure, mirar, contemplar, observar).  Al final també va acabar significant "el conjunt d'espectadors" i, encara més, va passar a anomenar un gènere literari basat en la representació on els espectadors contemplen alguna cosa (el θέατρον) que és el contemplat en un lloc per contemplar: el teatre.
Si hi ha una figura clau en el naixement del teatre a Grècia és sens dubte la del déu Dionís.
Fill d'una mortal i d'un déu, és la divinitat de la fecunditat, de la vegetació i de la verema, característiques que li permetran ser figura principal en la societat agrícola i ramadera de la Grècia primitiva.
La història del teatre diu que, entre els segles VI i V aC, els atenesos celebraven els ritus en honor a Dionís; aquestes primitives cerimònies rituals anirien després evolucionant cap al teatre, constituint un dels grans èxits culturals dels grecs.
Així doncs, el teatre va tenir el seu origen en aquests ritus. Ho testimonien els mateixos mots, "tragèdia" i "comèdia". La paraula tragèdia, del grec tragos (cabra) i ode (cançó). La significació històrica i social del cor és una clau per comprendre la funció del teatre en l'antiga Atenes.
Les tres parts principals del teatre eren: la sala, auditori o cavea dels llatins, l'orquestra i les edificacions de l'escena (literalment en grec, σκηνή, en llatí scena).
Hi ha restes de teatres grecs a Cirene, Delfos, Dion, Dodona, Epidaure, Kourion, Laodicea, Locri, Milet, Pompeia, Priene, Segesta, Siracusa, Taormina, Thermessos...
Els tres autors principals de tragèdia grega foren Èsquil, Sòfocles i Eurípides, del quals conservem set, set i divuit obres respectivament. El principal autor de comèdia fou Aristòfanes.

Però durant segles, la major part del que sabem del teatre atenès ens ha arribat per mitjà de la Poètica d’Aristòtil, que és la crònica més antiga i més completa sobre el teatre grec.

dijous, 11 de febrer del 2010

Les Moires

Aveteee!
M’ha arribat el torn d’actualitzar.
Sóc Cloto, i juntament amb les meves germanes formem les moires.
Primer vull dir que la paraula grega moira, significa ‘part’ o ‘porció’.
Sóc filla de Zeus i Temis (la 'institutriu'), i germana de Les Hores. Segons una altra tradició sóc filla de Nix (la Nit), ja que indico la foscor del destí humà.
Juntament amb les meves germanes controlo el fil de la vida de cada mortal des del seu naixement fins a la seva mort.
Diuen que quan vaig néixer, vaig donar als mortals el coneixement del bé i del mal i que van començar a perseguir els delictes dels homes..

Les moiras som tres:
Cloto (jo) ('filatera'): filo el fil de la vida des de la meva filosa fins al meu fus.
Làquesis ('la que llança a sorts'): mesura el fil de la vida de cada persona amb la seva vara de mesurar.

Àtropos ('inexorable' o 'inevitable', literalment 'que no gira' de vegades anomenada Aisa): talla el fil de la vida. Tria la forma de morir de cada persona, i quan arriba el moment talla el fil amb les tisores.
Jo, o qualsevol de les meves germanes, podem impedir que un déu intervingui en una batalla, d’aquesta manera evitem la mort d'un mortal, quan aquesta ja està decidida .

A Roma, ens diuen les Parques, amb una variació, que una presideix el naixement, una altra el matrimoni i l'altra la mort. També som conegudes com les Tres Fades.
Se’ns representa habitualment vestides de blanc, velles i solemnes, acompanyades pels nostres estimats instruments: el fus, que és el meu, la vara de mesurar que és el de la meva germana Làquesis i les tisores que és el de la meva altra germana Àtropos.
A més d'establir el destí de cada persona, ens encarreguem que es compleixi. I en això som molt bones, sobretot jo.
Quan un assassinat no previst se’ns presentava i ens fastidiava la tarda i sobretot la vida d’aquella persona, enviàvem a les temibles Erínies a castigar l'agressor, i en algunes ocasions podíem arribar a restituir la vida del difunt, ja que com dic som les millors en la nostra feina.

També sóc famosa perquè vaig sortir en una pel·lícula de Disney, juntament amb les meves germanes, però el que no em va agradar va ser que em van dibuixar massa vella i sense ulls, a més teníem un sol ull que havíem de compartir les meves germanes i jo. Què desagradable!

Ah! m’oblidava, vaig sortir en un videojoc que es diu God of War, i em representen com un cuc de seda monstruosament inflat i amb múltiples braços i pits.

Així doncs, tingueu cura,  ja que el vostre destí depèn de les meves germanes i de mi.
σύμβουλος οὐδείς ἐστι βελτίων χρόνος!

Cloto

PS: He aconseguit penjar el vídeo i a més us he canviat la imatge. Qui em diu de qui és i què representa el nou quadre?

dimarts, 9 de febrer del 2010

Gladiator in arena consilium capit

Avete !
Soc Eirene, la pau. Ja coneixeu les meves germanes Eunomia i Diké, així que no parlaré de mi ni de la meva família, avui toca parlar dels Gladiadors.
Es diu que gladiador ve de la paraula gladius: espasa, i així un gladiator és el que porta una espasa.
L’origen dels gladiadors rau en un costum etrusc segons el qual per honrar a un difunt influent en la societat, es feia una lluita en homes i sobrevivia el més fort. Les lluites de gladiadors primer eren actes religiosos, però més tard es van convertir en un entreteniment per als ciutadans, arribant a ser l’espectacle preferit dels romans.
El gladiador que perdia estava destinat a la mort, però el públic podia demanar que se'l perdonés, cridant mitte, o assenyalant amb el polze cap avall, pollice verso, cosa que significava la mort. Era més habitual que el matessin, ja que el poble romà era molt sanguinari.
L'edifici que acollia l'espectacle era l'amfiteatre: tenia forma el•líptica i al centre hi havia l’arena, on lluitaven els gladiadors, al voltant la càvea, lloc on es seia el públic, i sota l’arena estava el soterrani, on estaven les gàbies de les feres i el material necessari per als espectacles.
Els gladiador podien ser militars, criminals condemnats a mort, esclaus, presos i joves que escollien aquesta professió.
L’home que s’encarregava del ensenyament dels gladiadors era el lanista, o un gladiador vell. Realitzaven exercicis físics molt durs, l’alimentació es controlava molt i tenien revisions mèdiques, per garantir-los una bona salut.
Una cosa curiosa és que no només hi havia homes gladiadors, sinó que també podia haver-hi dones, encara que eren molt poques.
A continuació us penjo un video perquè veieu les diferents categories de gladiadors que hi havia.


Ἐιρηνη

dilluns, 8 de febrer del 2010

La lluita de contraris, mare de tot

Γεια σας!
Avui hem estat parlant de la diferència entre ὁ πόλεμος,  és a dir, la guerra, i ὁ πολεμίος, l'enemic. I m'ha vingut a la ment una frase famosa d'Heràclit, que a més enllaça amb les reflexions de l'Àlex sobre els contraposats.
Per això he pensat que era el moment de parlar-vos-en.
Ja fa més de 2500 anys, el filòsof presocràtic Heràclit d'Èfes, conegut com l'obscur, afirmava que la guerra era el pare de totes les coses, rei de totes les coses.
Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστι, πάντων δὲ βασιλεύς. (frag. 53)
També, com sabeu, era el filòsof del canvi, del πάντα ῥεῖ, del πάντα χωρεῖ καὶ οὐδὲν μένει. "Tot es mou i res no roman" (frag. 6, 1)
Aquesta permanent mobilitat la fonamentava en una estructura de contraris. I deia que l'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…
Nosaltres ho podem fer estensible a alegria-tristesa, plaer-dolor, felicitat-desgràcia...
De tota manera, tot aquest flux continu, deia, estava governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).
Així, si seguim el pensament d'Heràclit, hem d'estar preparats per al canvi continu i per a l'alegria, la felicitat i el plaer, amb tots els seus contraposats.
Pensem-hi!

ὁ ῥαψῳδός

diumenge, 7 de febrer del 2010

Tot començà així


Jasó és la figura al voltant de la qual gira tot el mite del viatge dels Argonautes a la recerca del velló d'or.
Quan Pèlias, sobirà de Iolco, es va assabentar per part d'un oracle que un dels descendents d'Èol el mataria els va assassinar tots menys al seu germanastre al qual va tancar. Però la seva astuta dona va aconseguir amagar un dels seus fills: Jasó. Aquest va ser donat al centaure Quiró, el qual el va criar i educar. Un segon oracle va aconsellar Pèlias que desconfiés d'aquell que es presentés amb una sola sandàlia.
Mentre Jasó es dirigia a una reunió amb altres prínceps per oferir un sacrifici a Posidó, es va trobar amb una dona vella (en realitat era Hera) i aquesta li va demanar que l'ajudés a creuar el riu. Mentre ho feia, Jasó va perdre una sandàlia i així es va presentar a la reunió. En veure'l, Pèlias va recordar l'oracle que, anys enrere, l'havia alertat. Llavors Pèlias el va interrogar sobre el seu origen i ascendència. Quan Pèlias va saber que era el fill d'Eson, es va donar a conèixer davant Jasó. Aquest, de seguida, va reclamar el tron a Pèlias, que l'havia usurpar al seu pare. Jasó comptava amb el suport d'altres reis i prínceps i Pèlias no podia negar-li el tron. Però, Pèlias li va exigir abans que alliberés el seu país d'una maledicció. Pèlias va explicar a Jasó que l'ànima de Frixos l'assetjava dient-li que el seu país no aconseguiria la desitjada prosperitat fins que la seva ànima fos conduïda a la seva pàtria en una nau al costat del velló d'or. Després de donar-li aquestes explicacions, Pèlias li va assegurar que si acceptava aquest repte i tornava amb el velló d'or, renunciaria de bona gana al tron i l'hi cediria...

CURIOSITATS
- El xai amb velló d'or es deia Crisomallo, de les paraules gregues χρυσός (or) i  μαλλίον (cabell).
- L'estret de l'Hel·lespont és anomenat així perquè mentre Frixos i Hel·le fugien de l'esperit de Nèfele a lloms de Crisomallo, Hel·le va caure-hi i va morir ofegada.
- Crisomallo es va convertir en la constel·lació Aries.
- Jasó es va salvar perquè, quan Pèlias matava tots els seus parents, l'esposa d'Eson va cridar tothom perquè ploressin pel nadó com si hagués nascut mort i així van aconseguir treure'l de la ciutat.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Studere necesse est

Avete,
tal com us havia dit, als alumnes de primer us deixo els dos enllaços per treballar tots els verbs:
1) De la web EVPHORVIA, que ja coneixeu, en l’apartat de llatí/ llengua. Podeu triar morfologia nominal (declinacions) o verbals. Que cadascú faci el que li calgui.
2) De la web Hesperia llatina. Aneu a Llatí en línia/Exercicis/Morfologia verbal/Veu activa o passiva o perfet. Hi ha diverses opcions. Investigueu-les.
En aquestes mateixes pàgines també es poden repassar les declinacions.

I per als de segon, dos enllaços més, per treballar l'Eneida:

Bona feina.
Valete,

ἡ κυβερνήτης

divendres, 5 de febrer del 2010

Vida

Hola!
Després d'una setmana tan dura emocionalment parlant, em revolto contra la tristesa que acompanya la mort, em rebel·lo contra el buit que deixa la partida i reclamo la VIDA.
I tot això m'ha fet pensar en una cançó de Lluís Llach, que no té res a veure amb la tradicció clàssica, si no és per la idea de la barca que ens du al més enllà.
                VIDA
Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba,
que a la força ha d'arribar-me,
potser tingui temps encara de robar-li a la vida
i així omplir el meu bagatge.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Encara veig a vegades,
de vegades veig encara
els meus ulls d'infant que busquen,
més enllà del glaç del vidre,
un color a la tramuntana.
M'han dit les veus assenyades
que era inútil cansar-me;
però a mi un somni mai no em cansa,
i malgrat la meva barba
sóc infant en la mirada.
A vegades veig encara... vida, vida!

Si em faig vell en les paraules,
si em faig vell en les paraules
per favor tanqueu la porta
i fugiu de l'enyorança
d'una veu que ja s'apaga.
Que a mi no m'ha de fer pena,
que a mi no em farà cap pena
i aniré de branca en branca
per sentir allò que canten
nous ocells al meu paisatge.
Que a mi no em farà cap pena... és vida, vida!

Si la mort ve a buscar-me,
si la mort ve a buscar-me
té permís per entrar a casa,
però que sàpiga des d'ara
que mai no podré estimar-la.
I si amb ella he d'anar-me'n,
i si amb ella he d'anar-me'n,
tot allò que de mi quedi,
siguin cucs o sigui cendra
o un acord del meu paisatge,
vull que cantin aquest signe... vida, vida!

Potser em deixin les paraules
o potser em deixeu vosaltres
o només els anys em posin
a mercè d'alguna onada,
a mercè d'alguna onada.
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!
Mentre tot això m'arriba... vida, vida!

Si voleu sentir la cançó cliqueu al reproductor de la barra lateral.

dijous, 4 de febrer del 2010

La màgia de les muses gregues

Per fi és el meu torn!
Jo sóc Cal•líope (Καλλιόπη) filla de Zeus i Mnemosine. Sóc una de les muses de la mitologia grega, represento l'èpica i l’eloqüència i per això estic considerada com la més important de totes. Volia presentar-vos a les meves germanes, són 8 i us explicaré amb què eren representades i en què s'inspiraven:
CLIO (Κλειώ): és la musa de la història. Sovint se la representa duent a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat.
ERATO (Ἐρατώ): inspirava la poesia lírica, i era representada amb una corona de roses i una lira.
EUTERPE (Ευτέρπη) és la musa de la música, especialment protectora de l'art de tocar la flauta. Se la representa coronada de flors i portant entre les seves mans el doble-aulos.
MELPÒMENE (Μελπομένη): és una de les dues Muses del teatres. Inspira la tragèdia, tothom la representa ricament vestida, amb rostre seriós i severa la mirada. Generalment duu en la mà una màscara tràgica com a principal atribut. En altres ocasions empunya un ceptre o unes corones, o bé un punyal ensangonat.
POLÍMNIA (Πολυμνία): inspirava especialment els himnes i els ditirambes, i era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.
TALIA (θάλλεια): és la musa que floreix, la festívola.
TERPSÍCORE (Τερψιχόρη): Tenia al seu càrrec la dansa i la cançó coral, i era representada marcant el compàs.
URÀNIA (Ουρανία): Urània és la germana més petita. Inspira l'astrologia i les poesies basades en el cel, per això sempre vesteix de blau. També se la considera inspiradora de les matemàtiques i altres ciències, i per això al seu voltant es veuen instruments de mesura com el compàs. Algunes tradicions sostenen que no és filla de Zeus, sinó d'Urà, fet que explicaria que no patrocinés un art sinó el coneixement. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
Nosaltres vam ser engendrades, segons el mite, en nou nits consecutives. Ara bé, altra versió segons l'historiador grec del s.II Pausanias, diu que al principi les muses van ser tres: Aedea (el cant, la veu), Meletea (la meditació) i Mnemea (la memòria).
Juntes representaven les precondicions de l'art poètic en la pràctica del culte religiós. La tradició els atribuïa dues residències: la una sobre el Parnàs i l'altra sobre l´Helicó. És Plató en l'any 401 aC. aprox. i, posteriorment, els autors neoplatònics, qui fa de les nou Muses les mediadores entre el déu i el poeta o qualsevol creador intel•lectual.

...i fins aquí la meva entrada, espero que us agradi molt(:
Valete!

Judith.

Des d’aquí m’agradaria enviar-li una forta abraçada i molts ànims a la Natalia!

dimarts, 2 de febrer del 2010

Llatinismes

Avete discipuli et discipulae!

Avui havia d'actualitzar la Natàlia. Desgraciades circumstàncies no li ho han permés. Natàlia, des d'aquí volem dir-te que, tot i que no hi siguem a prop, sentim molt el que ha passat, esperem que passi aviat i t'enviem ànims. Estarem amb tu en tot moment. T'estimem.

D'altra banda, la vostra companya de segon Macarena fa dies que vol compartir amb vosaltres una pàgina amb moltes frases en llatí. És força interessant i de consulta ràpida. http://latin.dechile.net/

També hi ha etimologies del castellà, però algunes no em semblen molt encertades.
De totes maneres, com a recurs de consulta és força útil.

Ara ja no teniu excusa per no resoldre l'enigma de la setmana.
Salvete!
ἡ κυβερνήτης

Londinum i la reina Boudicca

Avete!
Recordeu l'entrada sobre els orígens romans de Londres.
Doncs bé, dilluns 1 de febrer al programa de recreació històrica Cronos, van emetre el capítol dedicat a la reina Boudicca i l'atac sobre Londinum. Us passo l'enllaç per si us animeu a veure'l.


Només estarà penjat uns cinc o sis dies. Si el voleu veure, afanyeu-vos.


Valete!