Hodie est

diumenge, 30 de gener del 2011

Rebétika

Γεια σας!
Com molt bé sabeu, d’aquí a 3 setmanes marxem cap a Atenes. Per submergir-nos una mica més encara en la cultura grega, us parlaré de la música grega. Com que aniria bé que ho acabés avui i la música abarca molts estils, ens limitarem a parlar d’un dels estils més populars, la música rebétika.

La Rebétika és la música de les classes baixes gregues. S’inicia al segle XX influenciada per elements orientals importats pels 2 milions de refugiats grecs provinents de l’Àsia Menor.

Les cançons, que sovint han estat comparades amb gèneres com el blues, estan plenes de dolor, passió, romanticisme i amargor. Habitualment són cançons melancòliques que ens parlen de les desgràcies de la gent normal i corrent. Sovint les seves lletres reflexen la dura realitat de la vida de les subcultures marginades.

Els instruments bàsics són el buzuki i la guitarra. Hi pot haver altres instruments addicionals com el baglamàs, l’acordió, la pandereta, el violí i els címbals de dit. En els enregistraments més antics també se sent sovint un dringar de vidre. Hi ha cert debat per saber a què respon; alguns consideren que era produït per un komboloi picant contra un got per veure.

Per acabar, us deixo una cançó perquèexperimenteu per vosaltres mateixos com sona aquest estil de música tan popular a Grècia. Espero que us agradi. 

dissabte, 29 de gener del 2011

Mikrá Asía

Καλησπέρα σας!

Aquests dies parlàvem de les Guerres Mèdiques i de les ciutats d'Àsia Menor, i hem acabat explicant η Μαγάλη Καταστροφή, que és el nom amb el qual els grecs anomenen els fets esdevinguts al 1922 a la costa de Turquia, que van suposar l'incendi de les principals ciutats gregues a Turquia i l'expulsió definitiva dels habitants d'origen grec que hi quedaven.


I seguint amb la idea de la música, m'ha vingut al cap una preciosa cançó, cantada per Pantelis Thalassinós, que es diu "Τα σμυρναίκα τραγούδια" (les cançons d'Esmirna), i parla justament del record dels fets a Esmirna (actual Izmir), que fou completament cremada per les tropes d'Ataturk.
Sobre un ritme de syrtos de les illes llisquen les paraules suaus que parlen de tristesa, de dolor i de melanconia, de foc i de pèrdua.
A més, he trobat un video que il·lustra molt bé aquell moment històric amb la cançó com a banda sonora, i un altre en grec, i subtitulat en anglès, que us explica els fets de la ciutat d'Esmirna.



http://www.youtube.com/watch?v=1eR712sef5I&feature=related

Gaudiu de la música!

dijous, 27 de gener del 2011

Άκρον Σούνιον: el cap Súnion

Avete companys!
Avui parla Eunòmia, i vinc a parlar-vos d'un lloc molt apassionant.

Es tracta del cap de Súnion, on es pot veure une de les més maravelloses postes de sol de tot el món. Allà està situat el temple de Posidó "agitador de la Terra", ja què el cap està situat a l'extrem de la Península de l'Àtica a només 68 km de la què serà la nostra casa per uns dies, Atenes.

Aquest emplaçament tant emblemàtic, antigament va ser un punt molt important perquè des del mateix lloc on es venerava al déu Posidó també es divisaven els vaixells que venien o s'aporopaven a Atenes. Però, a més a més, existeix una llegenda què diu que el rei Egeu va llençar-se des d'aquest cap perquè pensava que el seu fill Teseu havia mort en intentar matar el Minotaure. Egeu, pensant que el seu fill havia mort perquè quan el seu vaixell arribava a Atenes duia veles negres en comptes de blanques, es va suïcidar.

En realitat no estava mort, sinó que, com el nostre estimadíssim amic Ulisses, s'havia adormit i no havia canviat les veles tal com havia dit al seu pare, que les canviaria si no moria en la missió.
Ara sabríeu dir-me perquè el mar Egeu es diu d'aquesta manera? Una pregunta molt fàcil, veritat?

Una altra cosa molt interessant és  que el primer temple, de període arcaic constuït en pedra calcària, és a dir, el de Posidó, probablement va ser destruït el 438 aC per les tropes de Xerxes I durant la invasió de Grècia (2n Guerra Mèdica). Després de derrotar Xerxes a la batalla naval de Salamina, els atenesos van col·locar un vaixell trirrem (vaixell de guerra amb tres fileres de rems) a Súnion com trofeu dedicat a Posidó.
Després de la reconstrucció ordenada per Pèricles, al 413 aC va ser fortificat per protegir les importacions de gra a Atenes durant la Guerra del Peloponnès.

Per aquest magnífic temple han passat milions i milions de persones, cercant la posta de sol, tot i que els nostres excompanys no van tenir gaire sort el dia que van anar a Súnion, ja que plovia.

Esperem que a les properes generacions, com nosaltres, no ens passi el mateix i puguem gaudir d'aquesta esplèndida vista de sol i posta inclosa.

Aquí us deixo un avanç del que veurem el mes vinent.



Carles Riba va escriure un bonic poema que hem de llegir quan siguem allà:

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes,
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
va a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Carles Riba, Elegies de Berville II
Espero que us hagi agradat!

dimarts, 25 de gener del 2011

Més música: Το δύκτι

Καλήμερα σας!

Avui en la segona entrega musical una cançó molt melancòlica i reflexiva, το δύκτι (la xarxa), del compositor grec Stavos Xarchakos, per a la pel·lícula Rembétiko.

El títol LA XARXA al·ludeix a les xarxes de la vida, aquelles en les quals podem caure un dia i de les quals tant costa sortir. I no estic parlant d'addiccions, ni res semblant; més aviat parlo del desànim i de la tristesa, de la sensació de no poder més i de voler deixar-se anar i deixar de lluitar.

Però també ens diu que dins nostre hem de trobar la fortalesa per seguir endavant, i  que sigui com sigui, ha de sortir de nosaltres mateixos.


Κάθε φορά που ανοίγεις δρόμο στη ζωή
μην περιμένεις να σε βρει το μεσονύχτι
έχε τα μάτια σου ανοιχτά βράδυ πρωί
γιατί μπροστά σου πάντα απλώνεται ένα δίχτυ
έχε τα μάτια σου ανοιχτά βράδυ πρωί
γιατί μπροστά σου πάντα απλώνεται ένα δίχτυ

Αν κάποτε στα βρόχια του πιαστείς
κανείς δεν θα μπορέσει να σε βγάλει
μονάχος βρες την άκρη της κλωστής
κι αν είσαι τυχερός ξεκινά πάλι

Αυτό το δίχτυ έχει ονόματα βαριά
που είναι γραμμένα σ' επτασφράγιστο κιτάπι
άλλοι το λεν του κάτω κόσμου πονηριά
κι άλλοι το λεν της πρώτης άνοιξης αγάπη

Αν κάποτε στα βρόχια του πιαστείς 
κανείς δεν θα μπορέσει να σε βγάλει
μονάχος βρες την άκρη της κλωστής
κι αν είσαι τυχερός ξεκινά πάλι
Que traduït seria:
Cada vegada que inicies un camí a la vida
no esperis que et trobi la mitjanit,
tingues els ulls oberts nit i dia
perquè davant teu s'esten una xarxa

Si mai caus en les seves cordes
ningú no te'n podrà treure
sol busca el cap de la corda
i si tens sort alça't de nou

Aquesta xarxa té nom pesant
que està escrit en un quadern tancat
alguns l'anomenen la maldat dels baixos móns
altres l'amor de la primera primavera.

Si mai caus en les seves cordes
ningú no te'n podrà treure
sol busca el de la corda
i si tens sort, alça't de nou
Χαίρετε!

dilluns, 24 de gener del 2011

Mapa i imatges d'Atenes

Γεια σας παιδιά!
Mentre esperem que els vostres companys resolguin problemes de falta de previsió, aquí us deixo un video per començar a orientar-nos amb un mapa molt més detallat que el que us vaig dibuixar a la pissarra, i amb les imatges de gairebé tot el que veurem!



Espero que us agradi
Ελπίζω να σας αρέσει!

dissabte, 22 de gener del 2011

Una mica de música grega

Γεια σας!
Com que tots tenim molta feina, i estem atabalats, he pensat que per relaxar-nos una miqueta, podem començar una sèrie d'audicions de música grega actual. I la primera de la llista serà aquesta cançó Αχ Ελλάδα del cantautor grec Nikos Papazoglou, dedicada a Grècia i molt descriptiva de la relació amor-odi entre els grecs i la seva terra.
Sota del video us escric la lletra en grec, a veure què enteneu. I així, a més, fem la primera aproximació al grec modern.



Χαρά στον Έλληνα που ελληνοξεχνά
και στο Σικάγο μέσα ζει στη λευτεριά
εκείνος που δεν ξέρει και δεν αγαπά
σάμπως φταις κι εσύ καημένη
και στην Αθήνα μέσα ζει στη ξενιτιά
Αχ Ελλάδα σ' αγαπώ
και βαθιά σ' ευχαριστώ
γιατί μ' έμαθες και ξέρω
ν' ανασαίνω όπου βρεθώ
να πεθαίνω όπου πατώ
και να μην σε υποφέρω
Αχ Ελλάδα θα στο πω
πριν λαλήσεις πετεινό
δεκατρείς φορές μ' αρνιέσαι
μ' εκβιάζεις μου κολλάς
σαν το νόθο με πετάς
μα κι απάνω μου κρεμιέσαι
Η πιο γλυκιά πατρίδα
είναι η καρδιά
Οδυσσέα γύρνα κοντά μου
που τ' άγια χώματα της
πόνος και χαρά
Κάθε ένας είναι ένας
που σύνορο πονά
κι εγώ είμαι ένας κανένας
που σας σεργιανά
Αχ Ελλάδα σ' αγαπώ
και βαθιά σ' ευχαριστώ
γιατί μ' έμαθες και ξέρω
ν' ανασαίνω όπου βρεθώ
να πεθαίνω όπου πατώ
και να μην σε υποφέρω
Αχ Ελλάδα θα στο πω
πριν λαλήσεις πετεινό
δεκατρείς φορές μ' αρνιέσαι
μ' εκβιάζεις μου κολλάς
σαν το νόθο με πετάς
μα κι απάνω μου κρεμιέσαι
Dilluns la comentarem a classe.
Χαίρετε!

dijous, 20 de gener del 2011

Teatre d'Epidaure

Hola a tots i totes!
Avui em toca a mi parlar-vos d'unes restes gregues que encara avui dia es conserven en molt bon estat: el teatre d'Epidaure. Els alumnes de 2n de batxillerat ja en sabreu molt d'aquesta obra gràcies al magnífic comentari que vam fer a història de l'art, però per als que no se'n recordin gaire o no coneguin l'obra aquí teniu aquesta entrada.

El teatre d'Epidaure rep aquest nom pel lloc on es troba ubicat: Epidaure, al Peloponès, una de les regions de Grècia. L'obra va ser acabada de construir l'any 350 aC. per Policlet el Jove, autor de la vida del qual no es té gaire informació, però que sembla ser que va nèixer a Argos, probablement al segle V aC. El teatre està completament fet de pedra.

L'orquestra, espai totalment circular, té el terra de sorra i un altar de pedra, ja desaparegut, al centre. La càvea del teatre té uns 120 metres de diàmetre, que puja pel vessant d'una muntanya fins a una alçada de 24 metres. La càvea està separada en dues parts per un passadís perimetral anomenat diazoma. La part inferior està dividida en 12 sectors delimitats per 13 escales radials que permeten el desplaçament per les 34 grades. La part superior està dividida en 22 sectors de 20 grades delimitats per 24 escales. L'aforament del teatre era de 15000 espectadors, que ocupaven dos tipus de seients: els del poble, consistents en grades llises de pedra, i els de les personalitats polítiques, reforçats amb respatller i braços. Finalment hi ha les construccions escèniques disposades en posició tangent darrera l'orquestra. En aquest espai hi havia l'escena, un edifici de dos pisos i un balcó avui destruït que podia representar un palau, una cabana o una botiga, segons els decorats devanters pintats, i que també servia de magatzem i vestidor als actors.

Tant per la ubicació com per les característiques, la integració a l'entorn paisatgístic és excel·lent i demostra l'estreta relació que hi havia entre art i natura en el món grec. El teatre va nèixer com a conseqüència de les jornades festives que, a la primavera i a l'hivern, els grecs dedicaven al déu del vi, Dionís (sí, aquest déu que tant agrada a molts de vosaltres). Això explica la construcció d'un altar destinat als actes rituals en honor del déu.

Només queda dir que el teatre d'Epidaure va ser un dels més famosos de l'època i s'hi van poder veure representades, entre d'altres obres, les millors tragèdies de Sòfocles, Eurípides i Èsquil i les comèdies d'Aristòfanes.

Espero que us hagi agradat la meva entrada i que us hagi servit per aprendre sobre aquestes magnífiques restes gregues.


dimarts, 18 de gener del 2011

Plaka i Monastiraki

Salvete tripulació!
Seguim amb el viatge a Grècia, aquest viatge que estem tots desitjant fer per veure amb els nostres propis ulls tot el que estem explicant.
La meva entrada consisteix en parlar de Plaka i Monastiraki.
Als peus de l'Acròpolis, en ple cor d'Atenes, es troba el pintoresc barri de Plaka, centre de la vella Atenes bizantina i otomana. L'antiga ciutat era un poble de poc més de 10.000 habitants envoltat de ruïnes, tot abans de convertir-se a la capital de la moderna Grècia.

El barri de Plaka, construït en el vessant de l'acròpolis, és el més vell d'Atenes (encara habitat, evidentment existeixen ruïnes clàssiques moltíssim més antigues). De fet, ‘Plaka’ significa ‘vell’ en el dialecte arvanita, un llenguatge emparentat amb l'albanès, i avui dia pràcticament extingit.
Monastiraki és la principal entrada a Plaka. Es tracta d'una plaça per als vianants connectada al carrer Ermou, una artèria també per als vianants que és a més el major carrer comercial d'Atenes i que neix a la plaça de Syntagma, enfront del Parlament.

Els voltants de Monastiraki són la zona més concorreguda pels turistes. Hi trobem desenes de botigues de souvenirs, roba o art, amb els amos asseguts en butaques en ple carrer prenent-se el seu cafè ‘frappé’ o fumant un cigarret. Esment especial mereix el carrer Ifestou, amb botigues d'allò més varit, incloent-hi molts establiments d'antiguitats o llibreries de segona mà. És precisament en aquest carrer i els seus voltants (arribant fins a Thisio) on cada diumenge s'instal·la un mercat en el qual es pot comprar pràcticament de tot. Fins i tot alguns munten el saló de la seva casa en ple carrer i el venen sencer, televisor de plasma inclòs.

Per la seva banda, la Platia Mitropoleos és el lloc perfecte per prendre una mica de menjar ràpid a l'estil grec: pita gyros, souvlaki, kebap i altres especialitats, acompanyades d'una cervesa Mythos i per descomptat amb el corresponent ‘frappé’ de sobretaula.
El carrer paral·lel Pandrosou és el lloc que concentra les botigues d'artesania, de sandàlies i de records.
Monastiraki és perfectament accessible amb la seva estació de metro. De fet, és un dels llocs de trobada favorits dels atenesos. En el seu exterior hi ha gent durant les 24 hores del dia. Des de venedors ambulants de fruita fins a hordes de turistes passant pels omnipresents gossos de carrer.

En Plaka es poden trobar a més abundants ruïnes clàssiques. El carrer Adrianou és el més antic de la ciutat, ja que conserva el seu traçat des dels temps clàssics. Molt destacada també és l'Àgora Romana.
Plaka es troba a més en l'encreuament de camins entre l'acròpolis, el Temple de Zeus Olímpic i la vella àgora.

Plaka destaca per la seva autenticitat. És un dels pocs llocs no profanats d'Atenes, i actualment la seva arquitectura està estrictament protegida. Per això, i també per ser un oasi de tranquil·litat enmig de la caòtica capital grega, sol ser el lloc favorit dels turistes.

Perquè us feu una mica la idea de com és, us deixo aquest vídeo:

I vist que totes les persones que han anat a Grècia ens diuen que Plaka és un lloc obligatori de visitar, nosaltres hi farem cas i hi anirem encantats, oi?

Fins aquí un altre trosset del nostre viatge...Quines ganes de fer el viatge de veritat!

Que sigui dolça l'espera!

diumenge, 16 de gener del 2011

Què sabeu de Micenes?

Γεία σας nois i noies!

Us heu adonat que ja no queda tant com sembla per marxar a Grècia ? Aviat serem allà i veurem amb els nostres propis ulls el que tants cops ens han explicat a classe! Però sabeu què és el millor de tot ? Que podrem dir qualsevol cosa en grec i finalment algú ens entendrà! O, si més no, sabrà que estem intentant parlar grec!
Bé, la meva entrada consisteix en explicar-vos una mica com és Micenes per col•laborar en la presentació de Grècia abans de visitar-la.

Αἱ Μυκῆναἱ (en grec clàssic, o també ἡ Μυκήνη) era una ciutat de l’Argòlida, al Peloponès grec. Aquesta polis va ser molt important, sobretot entre els anys 1500 i 1100 aC, etapa que porta per nom Època Micènica, degut a la seva influència juntament amb les ciutats de Pilos i Tirint.
L’any passat vam estudiar les característiques del poble micènic: de caràcter guerrer, van fortificar els palaus, es basaven en la genos com a organització social, tenien un rei com a cap d’estat i practicaven l’agricultura i la ramaderia. A més, en aquesta època l’escriptura és la lineal B, però només es conserven les tauletes d’argila (que veurem al Museu Arqueològic d'Atenes) que no contenen informació massa important. Per conèixer una mica més sobre aquesta ciutat, els historiadors s’han de basar en les restes arqueològiques i en els poemes èpics de la Guerra de Troia, la Ilíada i l’Odissea.

Què podem trobar a Micenes?

El més destacat de la ciutat és la seva ciutadella. L’acròpolis de Micenes ocupa aproximadament 900m quadrats i és on es troben les restes arqueològiques més importants. Està envoltada d’una muralla de pedres tan grans (la muralla fa 13m d’alt i 7m d’amplada), que la mitologia explica que va ser construida per Perseu, fundador de la ciutat, amb l’ajuda dels cíclops. A partir d’aquest mite s’ha adoptat el nom de pedres o muralla cíclopedes.

L’entrada és la particular Porta dels Lleons, anomenada així perquè al seu timpà triangular apareix l’escultura de dues lleones separades per una columna. La porta fa tres metres d’alçada i va ser construida el 1250 aC.
Probablement aquesta porta és el lloc més fotografiat de Micenes, on tothom es posa sota els lleons, així que no ens hem d’oblidar la nostra foto turística!

Si passem l’espectacular porta i entrem a dins de la ciutadella, trobem el Palau del guerrer Agamèmnon, que consta de megaron (sala gran), pronaos (vestíbul), i cella (sala principal). El megaron era la part més important: hi havia una llar al mig i quatre columnes que aguantaven el sostre, on també hi havia una obertura a l’exterior que il•luminava l’espai. No se sap segur, però és possible que aquesta sala s’utilitzés per a fins religiosos.

També dins de la ciutadella, a la dreta de l’entrada, hi ha una sèrie de tombes disposades en forma circular que daten del segle XVI aC. Aquestes tombes deixaren de construir-se, ja que començaren a utilitzar el model dels thólos, tombes subterrànies de planta circular que tenen bòveda. En aquesta necròpolis van trobar-se la majoria de riqueses i joies micèniques, entre elles la màscara d’Agamèmnon (que finalment sembla que no pot ser d'ell com s’havia pensat), descoberta per l’arqueòleg Schliemann.

Per últim també hem de destacar la tomba d’Agamèmnon, que és precisament un thólos, també anomenada El tresor d’Atreu. El thólos consta d’un passadís ben llarg anomenat dromos, d’una enorme porta i finalment de la sala principal. El més fascinant d’aquesta construcció és que, tot i estar enterrada i fer 14,5m de diàmetre, no té cap suport al mig de la bòveda. Tota l’estructura s’aguanta per la pressió de la terra que té a sobre. A més, la porta d’entrada fa 5,4m d’alçada. Us en podeu fer una idea?

Bé, espero que com a mínim recordeu alguna cosa quan siguem allà en directe!
Que passeu bona tarda!

Μήτις

divendres, 14 de gener del 2011

Fem un tomb per l'Acròpolis!

Hola capitana! Hola companys de la tripulació!
Com a ῞Ηκτωρ, Sergius o Sergio, torno a pujar al timó. Com alguns dels meus companys, també faré una petita explicació sobre què veurem en (l'esperat) viatge a Atenes; probablement m’ha tocat una de les zones més interessants: l’acròpolis d’Atenes.

L’acròpolis d’Atenes és l’acropolis grega de més impòrtancia.
Els seus monuments van ser erigida fa 2500 anys per l’arcont Pèricles (un home amb voluntat d’embellir la devastada ciutat després de les Guerres Mèdiques). No és díficil pensar perquè va ser declarada com a Meravella del món.
Acròpolis vol dir literalment “ciutat alta” i és la part més alta de la ciutat d’Atenes (ei, ben trobat, Sherlock!).
Les acròpolis tenien una funció defensiva ja que situades normalment en un turó (en el cas d’Atenes un que té uns 165 metres) es feia més difícil l’accés als enemics. Allà es construïen edificis emblemàtics (temples i places on reunir-se) en els quals es feien actes importants.

Pel que fa a les construccions presents a l’acròpolis d’Atenes, els dos edificis principals són el Partenó i l’Erècteon.

El Partenó: Construït amb la finalitat d’albergar a l’interior una estàtua de 12 metres d’Atena Partenos (o Atena verge). L’obra va realitzar-se en tan sols 15 anys. El Partenó necessitava una entrada digna de la seva grandiositat, així que s’hi van construir els Propileus. Ara el Partenó és símbol de Grècia.

L’Erècteon: La mitologia explica que es va edificar allà on Posidó va colpejar amb el trident i va fer brollar una font d’aigua salada. Va ser construït en honor del rei Erecteu (qui va iniciar el culte d’Atenea a Atenes, va fundar les Panatenees (festivals a l’Àtica en honor a Pal•las Atenea) i a més qui va introduir el cultiu del blat. Hi destaca el pòrtic de les Cariàtides (columnes amb forma de dona).

Allà també podem veure edificacions com:

El temple de Niké Àptera: dedicat a Atena Niké (victoriosa) construït per commemorar la victòria de les Guerres Mèdiques. I dedicat també a Niké Àptera (victòria sense ales) simbolitzant així que Atena sense ales mai abandonaria la ciutat.

L’Eleusínion: un temple dedicat a la deessa de l’agricultura, Demèter.

El Teatre de Dionís: és el teatre de pedra més antic de l’antiga Grècia. Estava dedicat al déu del vi i el teatre, Dionís. S’hi van representar obres d’autors molt destacats a l’època com són Sòfocles, Eurípides entre altres.
A prop del teatre hi ha l’Òdeon d'Heròdes Àtic on es feien representacions musicals.

El Pandròsion: un temple dedicat a Pàndrosos, (Quin nom li posem a la nena? Pensa'n un de ben bonic eh?) filla de Cècrops. Allà va ser on Atena va fer sorgir una olivera en la prova pel domini de la ciutat.

Santuari d’Àrtemis Braurònia: La mitologia explica que els habitants de Brauró van matar una óssa (animal consagrat a Àrtemis) i la deessa va exigir un santuari a canvi. Nenes d’entre 7 i 11 anys havien de viure allà pel seu servei.

Per acabar l’entrada us deixo un vídeo d’ArteHistoria on es veu molt bé com és l’acròpolis i l’explicació que es fa també és força interessant (mireu-lo encara que el nom en tregui les ganes… art i història junts…HORROR!)


Bé doncs, ja està tot dit : )
Salvete omnes!

dimecres, 12 de gener del 2011

Grècia: recordem-la

Edu3.catCom que aquesta setmana sembla que és una mica complicada per a alguns de vosaltres, he pensat que calia animar els esperits, pensant que la feina dura també s'acaba i que després, gairebé un mes després (sniff) arribarà la recompensa en forma de viatge a Grècia. 

I encara que ja sabeu què pot significar un viatge amb l'escola, no us imagineu què és ser a Grècia, davant del Partenó, o contemplant la porta per on algun dia va passar Agamèmnon.

Per anar fent salivera, i escalfant motors, us penjo el reportatge que van fer a TV3, ja fa uns anys, dins d'una sèrie anomenada L'oblit del passat. Aquest és el capítol dedicat a Grècia, i val molt la pena veure'l, cosa que farem a classe.



I recordeu,  μή φροντίζετε καὶ ἡσυχάζετε!

dilluns, 10 de gener del 2011

"Quiero mi Sa-ganaki"

Bon nit a tothom!

Bé, se acabó lo que se daba!
Tornem a l'institut i crec o espero que amb més força encara.
Després d’haver llegit l’entrada de la mister, com espero que hagueu fet vosaltres, crec que la meva quedarà una mica a l’altura del betum, tot i que no tinguin res a veure. Per això, us exigeixo, nois (demà trobareu el pernil ibèric a les vostres cases), que quan la llegiu, ja que la llegireu (és una mica llarga, però, val la pena, de debò) em feliciteu molt molt, tant com l’entrada d’aquí la amiga, ja que és la meva penúltima entrada i necessito forces per a la propera que faci.

Ailas! No m’he presentat, perdoneu la meva distracció: bé, sóc l’Erato, aparentment amable i adorable, però que després cadascú tregui les seves pròpies opinions, ai! Altre cop, que qui és l’Erato? Doncs l’Anaïs Rubio, de segon de batxillerat de llengües, per servir-vos (durant una estona).

Bé, però aquest no és el tema. Avui us vinc a parlar sobre la gastronomia a Grècia, país pel qual molts de nosaltres tenim un estima considerable, i que properament visitarem. La seva magnífica història i els seus àpats el converteixen en un lloc fascinant.
La nostra ex companya, però, Judith Colmenar, ens va fer el curs passat una breu comparació entre els àpats dels antics grecs amb els actuals, però jo només parlaré de la Grècia moderna i el seu estil de cuina, perquè aneu veient què menjarem, tot i que sempre quedi algun Mc Donals o Burguer King per allí.

Els grecs reflecteixen el seu estil de vida en el seu menjar (quasi bé com nosaltres), i per això tenen uns menjars gens pretensiosos i plens de sabor. Tenen una influència totalment oriental (influència turca, ja sabeu, que els grecs van ser sotmesos durant molts anys pels turcs i això va influir en tots els àmbits culturals, ho sabíeu oi?) i no dubtem que aquesta gastronomia “influent” ha sigut i és una de les grans cuines del món.

Però, no penseu que és totalment turca aquesta cuina, només tenen alguns plats als quals afegeixen condiments d’aquesta cultura. Els grecs gaudeixen d’una dieta mediterrània, i la seva cuina té molta anomenada pels seus aliments frescos i lleugers. De fet, és molt semblant a la d’aquí (veieu? No anem a la Xina ni a la Índia, on mengen insectes)
Fan servir molt, gairebé en tots els seus plats, l’oli d’oliva, un ingredient bàsic en la nostra alimentació, i com veieu en la seva també.

Tot i que a Grècia sencera es cuina d’una manera similar, ja sabeu que la gent del Nord quasi bé sempre és una mica diferent a la del centre i a la del Sud. Doncs bé, a Macedònia (San, on és Macedònia?), una regió del Nord de Grècia, (pertanyent a la Grècia continental) cuinen d’una manera diferent a la de les illes i de Grècia central, ja que aquesta zona no presenta una cuina d’un origen concret, sinó que té influències dels italians, dels alemanys i d’Europa de l’Est (Hongria sobretot).

Ara us donaré a conèixer el tipus de plats que ens trobarem a la meva estimada Grècia:

- Pastitsio: un plat que és molt semblant a la lasanya italiana, però, en comptes de plaques de pasta, li afegeixen macarrons compactats,normalment se serveix com a primer plat.
(Bona pinta, oi?)

- Saganaki: els grecs tenen una àmplia varietat de formatges, i de maneres de cuinar-los. Una d’elles és aquesta; es fa amb kefalotyri (un tipus de formatge) arrebossat i fregit amb oli d’oliva. Per a que us feu una lleugera idea, és com un nugget però, en comptes de ser carn és formatge arrebossat. Normalment s’acostuma a servir amb gambes i pot ser un petit àpat acompanyat d’una amanida, molt saludable.

- Gyros: M’imagino que ja teniu consciència del que és un durum, oi? Bé, doncs, un gyros és el mateix que això; és, per excel•lència, un dels àpats que més es menja al carrer a Grècia, ja que és el fast food del món grec. Habitualment s’hi afegeix la salsa que vam tastar l’any passat, us recordeu? el tzatziki, fet de iogurt, barrejat amb all, cogombre, oli i julivert.

- Fakés: Efectivament nois, els grecs també cuinen amb llenties! Les fakés són una varietat de brou al qual se li afegeix llenties en comptes de pasta, que és el que usualment nosaltres li posem.
- Gemistà: Poden ser o bé tomàquets o bé pebrots farcits d’arròs, tomàquet i de vegades carn.

A més, podem trobar infinitats de plats que se serveixen com a entrants en els àpats, anomenats mezes, (en plural mezédes) com:
- Boureki: que són empanades farcides de llegums, formatges o carns
- Taramosalata: és una salsa feta amb oves de peix, molla de pa, llimona i oli. És boníssima.
- Melitzanosalata: aquesta salsa es fa amb albergínia, ceba, all, julivert, oli i vinagre. Per als més valents.
- Dolmadákia: per als més agosarats tenim aquests farcellets inventats pel mateix Dionís: un farcit d'arròs especiat embolicat en una fulla de parra.
- Amanides: guarnides amb tot tipus d’aliments: formatges, olives, tomàquets. Són en definitiva com les nostres.

Bé, això, només és una petita introducció del que és la gastronomia grega, ja que podria explicar-vos moltes més coses, i més plats, perquè té una cuina molt variada.
Deixo per a un altre l’apartat dedicat a les postres o les carns.

Com heu pogut comprovar, no és una cuina molt laboriosa ni complicada, és fàcil de tastar i a més sana. Penso que no tindrem cap problema a l’hora de menjar, nois.


Dit això, només em queda dir-vos que ha sigut tot un plaer “cuinar” per a vosaltres i què si em permeteu guisar el pròxim i últim cop, dono la meva paraula, nois, que us deixarà encara amb millor sabor de boca que aquest.
 
Us deixo fins a la pròxima amb, espero, una entrada amb altre cop ganxo lingüístic amanit.
Gràcies per penúltim cop i felicitats per aquest any ple de somriures fora i dins del blog. Espero de tot cor que, tot i que no hi siguem presents, la Lucas continuï llaurant aquest blog, amb persones igual de fantàstiques que tots els ‘’Einsteins lingüístics” d’ara.

Gaudete!

dimecres, 5 de gener del 2011

1r Aniversari de L'ombra d'un somni

Avete omnes!
Avui el nostre blog tanca el seu primer any d'existència. I per això, després de 175 entrades, prop de 50 participants i 16820 visites, volem seguir creixent i donant forma al nostre somni, que, sota la seva pròpia ombra, ens ha acompanyat ja 365 dies.

Tots nosaltres -els que hi som ara, i els que ja han marxat- hi hem participat amb il·lusió i sovint molt bones idees. Hem llegit i comentat i ara encetem una nova roda amb un nou tema "La Grècia que visitarem" que ens il·lustrarà i ens anirà preparant per al viatge que farem a final de febrer.

Uf, molts projectes i poc temps, però amb moltes ganes i il·lusió estic segura que els tirarem endavant, i com sempre, seran tot un èxit.

Per això, us vull donar l'enhorabona a tots els que ho heu fet possible!

Gràcies i endavant!


Que el somni d'una ombra de Píndar
sigui efímer al nostre costat!