Hodie est

dimecres, 30 de novembre del 2011

El mar d'Hel·le

Avete!

Com que aquest trimestre hem estudiat la geografia de Grècia, he pensat d’explicar-vos l’origen del nom de l’estret dels Dardanels, abans anomenat Hel·lespont, és a dir, el mar d’Hel·le, d’ ´Ἑλλη i πντος (mar).
Frixo i Hel·le eren dos germans fills d’Atamant, rei de Coronea, i de Nèfele, (núvol en grec). Atamant va començar a desitjar Ino, filla de Cadme de Tebas. Es va separar de Nèfele i es va casar amb ella.
Amb Ino havia tingut dos fills, per als quals Ino va ser una cruel madrastra, ja que volia desfer-se d’ells.
Per fer-ho va persuadir les dones del país perquè torressin els grans del blat de moro que havien de sembrar. Quan els homes els van sembrar, no va sortir res de la terra.

Amenaçat el país per la gana, Atamant va enviar emissaris que consultessin l’oracle d’Apol·lo en Delfos. Els emissaris, subornats per Ino, van explicar al rei que els déus exigien el sacrifici de Frixo i Hel·le per fer créixer el blat de moro. El poble volia fer els sacrificis i Atamant s’hi va veure obligat. Els dos germans van ser conduïts a un altar on havien de ser sacrificats.
Però la seva mare des de l’Olimp vetllava per ells i no permetria que els seus fills morissin. Així que els va enviar un carner amb velló d’or, que li havia regalat el déu Hermes. Els nois hi van pujar ràpidament que va marxar volant.

El carner els portava a Cólquide, on estarien segurs, però en un moment donat Hel·le va mirar cap avall per veure el mar i en adonar-se de la gran alçada es va marejar i va caure a l’aigua, en una regió que a partir d’aquell moment es va anomenar Mar d’Hel·le o Hel·lespont.
Frixo, però, va arribar bé a Cólquide on va demanar asil al rei Eetes, que el va acollir i li va donar la mà de la seva filla Calcíope.
Frixo va sacrificar al carner com ofrena al déu Zeus i va entregar la pell a Eetes en agraïment. Eetes el va penjar en un roure del bosc sagrat del déu Ares i fou custodiada per un drac. Aquest va ser el velló d’or que buscaria Jason. Tal i com va explicar la nostre companya Isabel en la seva entrada: Jason i els Argonautes.

Aquesta imatge representa l’estret de l’Hel·lespont, ara conegut com Dardanels.


I aquesta és la història que avui us proposo. Espero que us hagi agradat.
Raquel Molina
1 BTX A

dimarts, 29 de novembre del 2011

La cesària


L’altre dia a classe la Laura va comentar la paraula “cesària”. El primer que pensem tots quan sentim aquesta paraula és que ha de tenir alguna relació amb “César”. Però vosaltres creieu que pot haver-hi una relació? Què penseu, que César ve de cesària o cesària ve de César? Continueu llegint i ho esbrinareu.

Primer us explicaré que és la cesària. És un tipus de part que consisteix en treure el fetus per l’abdomen i l’úter de la mare tot fent un tall. Se sol utilitzar quan el part vaginal podria comportar dificultats mèdiques o complicacions tant en la mare com en el fill, ja sigui per una malaltia infecciosa que pateix la mare o una mala col·locació del fetus.

Vegem ara l’etimologia d’aquest terme. 
Es creu que pot derivar del verb llatí caedere que vol dir tallar efectuant una cissura. En canvi, no derivaria del nom del cònsol Gaius Iulius Caesar. Per tant, deduïm que ve del verb caedere ja que per descriure aquesta operació, a Roma, tenien la frase “a matre caesus”, que vol dir “tallat de la seva mare”
Ara bé, aquesta operació només la podien fer quan la mare havia mort abans del part.
L'etimologia de Cèsar tampoc no està relacionada ja que el nom és molt més antic que l'operació de la cesària. I se sap que la mare de Cèsar va veure créixer el seu fill i va viure molts anys amb ell. 
De totes maneres, una veu popular s’ha inventat la història del naixement de Juli César, dient que César va néixer per cesària per tal que tinguessin relació el nom i el verb.
En conclusió, ni el nom de César prové de “cesària”,  ja que va ser una invenció posterior, ni el nom de l'operació té a veure amb Cèsar. 

Com veieu el món de l’etimologia és un món infinit i pot arribar a ser molt interessant. Així que us animo perquè escolliu alguna paraula del llatí i mireu si té alguna relació amb alguna paraula catalana, castellana o de qualsevol idioma. 
Podria ser interessant i mai està de més ampliar el vocabulari.

Espero que us hagi semblat interessant.
Moltes gràcies. 
Electra o Paz Heredia
2n BTX

dilluns, 28 de novembre del 2011

Constantí el Gran

Hola sóc en Jaume de 1r de BTX B i aquesta és la meva primera entrada al blog. Faré una breu explicació de qui era Constantí el Gran.

Constantí I el Gran, va néixer el 27 de febrer de l’any 272 i va morir el 22 de maig de l’any 337.
Va ser el primer emperador romà que es va basar en el cristianisme. Va ser proclamat August gràcies a les seves tropes el dia 25 de juliol de l’any 306, i va governar l'imperi romà fins al dia de la seva mort.

Constantí va fundar la ciutat de Constantinoble (ara anomenada Istambul, a Turquia). Va ser la capital de l’imperi Bizantí durant segles, fins que al segle XV va ser conquerida pels turcs.

Constantí estava casat amb Helena, que era la filla d’un masover. A l’any 292, el pare de Constantí va abandonar la seva dona, i es va casar amb Flàvia Maximiana Teodora, que era la filla de Maximià, emperador romà d’occident, i van tenir 6 fills, germanastres de Constantí. 


Quan Constanci Clor fou nomenat comandant suprem de la Gàl·lia, britània i hispània, com un dels dos cèsars de la tetrarquia, el 293, Constantí va romandre amb Dioclecià a Nicomèdia, probablement com una mena d'hostatge que garantia la fidelitat del seu pare. Va acompanyar Dioclecià a Egipte, país que va pacificar després de conquerir Alexandria el 296.


Va participar en diversos actes:
-El van proclamar August.
-Va participar en la guerra civil.
-Va guanyar la batalla contra Maxenci, que jurava la venjança del seu pare.

A l’any 337, Constantí estava en guerra contra Sapor II de Pèrsia, que volia recuperar les províncies que li havien arrabassat Galeri i Maximià. Però es va posar malalt i va morir el dia 22 de maig del 337. La seva mort va acabar donant el poder a Constanci II.

Espero que us hagi agradat.
Adéu!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Visita a Empúries

Χαϊρετε!

La vostra companya de 2n, Paz, us ha preparat aquesta magnífica presentació sobre la visita que vam fer a Empúries el passat 24 d'octubre.

Com que als exàmens de la setmana vinent, haureu de conèixer amb detall el jaciment d'Empúries, us la penjo avui perquè estudieu millor.

Espero que us sigui útil!

dissabte, 26 de novembre del 2011

La màscara d'Agamèmnon

Avete a tothom!!

La meva primera entrada parla sobre el
protagonista del penjoll de la nostra professora. Els que tenim classes amb la nostra estimada Laura de Latín algun cop hem vist que portava com a collaret i últimament com a agulla la cara d’un home molt guapo. El recordeu? Doncs és Agamèmnon i és el protagonista de la meva entrada.

Aquesta és la suposada mascara d'Agamèmnon. Suposada perquè l’arqueòleg Heinrich Schliemann la va trobar a Micenes l’any 1876 col·locada damunt d’un cos situat a la tomba V.  Schliemann es va pensar que havia descobert el cos d’Agamèmnon. Però després uns estudis arqueològics moderns van suggerir que la famosa màscara del rei podria datar entre 1550 i 1550 aC, el que la situa uns 300 anys abans que fos rei de Micenes. Malgrat això, ha conservat el seu nom. Si la voleu veure esta exposada al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes.


Agamèmnon (γαμέμνων, en llatí Agamemnon) va ser el rei de Micenes i d'Argos i el capdill més poderós de tots els que van  participar a la guerra de Troia. La seva esposa era Clitemnestra amb la qual va tenir quatre fills: Orestes, Ifigènia, Crisòtemis i Electra, i a més era germà de Menelau, el marit ultratjat per Paris.  Hi ha moltes versions sobre la seva vida. Jo us explicaré una d’elles.

Un dels fets que el va fer tristament famós fou el sacrifici de la seva filla. Recordeu el mosaic d’Empúries? Sí, el causant de tota aquella desgràcia: va sacrificar la seva filla per poder embarcar cap a Troia.
I tot va ser perquè va ser castigat per haver matat un cérvol de la deessa Àrtemis tot dient que “ni ella mateixa ho hauria fet millor.”
La dea, com  no, enfadada li va fer pagar l’ofensa amb la vida de la seva filla Ifigènia. Si no la matava, els grecs no tindrien vent per navegar cap a Troia. A Agamèmnon li va semblar just i la va matar.
Una de les històries que es contaven d’ell és que abans de marxar cap a Troia, va decidir anar a consultar un oracle, que li va dir que per aconseguir vent per marxar hauria de sacrificar la seva filla, i a més també li va dir:
“Agamèmnon no morirà
ni dins ni fora d'un palau        
ni en aigua ni a terra
ni vestit ni despullat
ni menjat ni afamat

Va marxar cap a Troia i van anat passant els anys. I en acabar la guerra  va tornar cap a Micenes on l’esperava la seva esposa que durant tot el temps que el seu marit havia passat lluitant s’avorriria i s’havia embolicat amb un amant, Egist.
Quan Agamèmnon va arribar a casa va decidir prendre un bany al jardí. I en treure un peu per sortit de la banyera la seva dona li va donar una poma i tot seguit li va llançar una xarxa de pescador a sobre. Aleshores va venir Egist per matar-lo i la dolça esposa va rematar el cadàver tallant-li el cap.
S'havia fet realitat la profecia:  ni dins ni fora d'un palau (estava al jardí de palau) ni en aigua ni a terra (tenia un peu fora la banyera); ni vestit ni despullat (la xarxa li cobria el cos, però no era un vestit); ni menjat ni afamat (s'estava acostant una poma a la boca en el moment de la mort).

Què us ha semblat? Per què Clitemnestra el va voler matar? Per què havia de morir?
Totes aquestes respostes són material suficient per a fer una nova entrada... Qui s’anima?
Gaudete!

Greta Gómez
1r BTX

dijous, 24 de novembre del 2011

Els Déus Romans


Avete!
Em dic Sandra, sóc una alumna de 1r de batxillerat i aquest és el primer any que faig llatí. A més avui és la primera vegada que publico al blog.

Aquesta setmana he estat rumiant sobre el tema del qual podia parlar avui i al final he decidit fer un petit resum sobre els déus romans més importants.


Apol·lo
És el déu del foc solar i de la bellesa. Representa la inspiració positiva. Se'l representa com un home jove i atractiu, que porta amb freqüència un arc, fletxes i una corona de llorer. Era fill del déu Zeus i de Leto. El seu oracle més important estava a Delfos.





Bacus
En grec era Dionís. És el déu de la natura i molt especialment de la vinya i el vi. Aquest déu es transforma en cabra o serp, i el seu símbol vegetal és la vinya enroscada al voltant d'un bàcul. Generalment apareix estirat, amb una copa a la mà i amb una corona de fulles de parra. Era bo i amable amb qui l'honrava, però portava la bogeria i la destrucció a qui menyspreava a ell o als rituals orgiàstics del seu culte. D'acord amb la tradició, Dionís moria cada hivern i renaixia en la primavera.




Ceres
És la deessa de l'agricultura, de les collites i de la fecunditat. És filla dels titans Cronos i Rea. Quan la seva filla Persèfone va ser raptada per Hades, déu del món subterrani, el dolor de Ceres va ser tan gran que va descurar la terra, i no van créixer plantes i la fam va devastar l'univers.




Cupido
Era fill de Venus. Tant en l'art grec com en el romà es presenta Cupido, déu de l'amor, com un nen entremaliat, armat amb un arc i fletxes, que dispara tant contra déus com contra homes.



Diana
En grec Artemis. És la deessa de la caça i els animals salvatges, especialment els óssos. Com a deessa guerrera apareix sempre armada amb llança, casc i un escut rodó. Diana té el poder de petrificar qualsevol que la miri. Era filla del déu Zeus i de Leto, i germana bessona del déu Apol·lo. Com deessa de la lluna, se la identificava de vegades amb la deessa Selene i amb Hècate. Tradicionalment era amiga i protectora de la joventut, especialment de les noies.



Juno
En grec, Hera. És la reina dels déus, filla dels titans Cronos i Rea, germana i dona del déu Zeus. Juno era la deessa del matrimoni i la protectora de les dones casades. Era el prototip de la bona dona. El seu animal representatiu és el paó. Era coneguda per les seves advertències i bons consells.






Júpiter
En grec era Zeus. Personifica la llum i els fenòmens celests entre els pobles itàlics. Com a déu del cel, el seu atribut és l'àguila; com a déu de les tempestes, el seu atribut és el raig. A més, governa sobre homes i déus.







Mart
En grec Ares. Aquest déu, molt antic a Roma, era el déu dels combats. El seu culte era molt important. Els animals que li estaven consagrats eren el pica-soques i la lloba. Ares era un déu ancestral de Tebes i tenia un temple a Atenes, al peu de l’Areòpag o muntanya d’Ares.




Mercuri
És el patró del comerç, dels viatges i de l'eloqüència. Se'l representa com a un home que porta casc, sandàlies amb ales i espasa corba. És el missatger dels déus, fill del déu Zeus i de Maia, la filla del tità Atles. Guiava a les ànimes dels morts cap a l'inframón i es creia que posseïa poders màgics sobre la son.





Venus
En grec Afrodita. És la deessa de l'amor i la bellesa. A les nombroses còpies romanes d'estàtues gregues es posa de manifest el seu aspecte seductor. En la Ilíada d'Homer apareix com a filla de Zeus i Dione. En llegendes posteriors se la descriu brollant de l'escuma del mar i el seu nom pot traduir-se com 'nascuda de l'escuma'.



Minerva
En grec Atena. És la deessa de la guerra i de la saviesa. Se la representa amb casc, llança i cuirassa, a més d’un escut amb el cap de la Medusa gravat, que en comptes de cabells, té serps.







Neptú
En grec Poseidon. És el déu del mar. Se'l representava amb barba i un trident a la mà. Era fill del tità Cronos i la titànide Rea, i germà de Zeus i Hades. Posidó era marit d'Anfitrite, una de les nereides, amb qui va tenir un fill, Tritó.



Espero que us hagi agradat a tots.
Fins aviat!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Per què parlem de Zeus quan tenim Hefest?

Avete!

Sé que a la majoria de vosaltres us agraden els mites, però per arribar a entendre’ls fa falta tenir una bona base de mitologia i conèixer tots els déus grecoromans. Per això, jo us parlaré d'un dels més importants, Hefest!

Hefest (Vulcà, en la mitologia romana) era el déu del foc, els forjadors, artesans, i tot el  que estigués relacionat amb els metalls. Era lleig i coix; diuen que caminava amb l’ajuda d’un pal, i fins i tot en algunes ceràmiques apareix pintat amb els peus posats en sentit contrari, del revés. És fill d’Hera però es posa en dubte si el seu pare va ser Zeus, o no, ja que hi ha dues versions del mite. 

En una, Hera l’engendra sola per venjar-se de Zeus el qual havia infantat Atenea sol. I en la segona versió es diu que Zeus va participar en la seva creació.
Fos com fos, Hera, enfadada en veure el bonic ésser que havia tingut, el va llançar fora de l’Olimp i va estar caient nou dies i nou nits fins que va arribar al mar. A causa de l’impacte contra la Terra es va quedar coix. Allà el van adoptar dues deesses del mar, fins que va créixer i es va formar com mestre artesà.

Molts de vosaltres segurament haureu sentit el mite dels amors d'Ares i Afrodita, sí, quan Afrodita li feia el salt a Hefest amb el déu de la guerra, Ares. Segurament més d’un cop us heu plantejat la pregunta com un déu lleig com Hefest va acabar amb la deessa Afrodita. 

Doncs, jo ho explicaré perquè pugueu continuar vivint tranquil·lament. Temps enrere, Hefest per venjar-se d’Hera va regalar a tots els déus de l'Olimp un tron d’or,  però el d’Hera el va fer especial de manera que quan segués no pogués tornar a aixecar-se.
Quan això va passar van haver de cridar Hefest perquè desfés el malefici, i aquest va contestar que ho faria si li permetien contraure matrimoni amb Afrodita. I així va ser.


Un fet curiós d’aquest mite és que quan Hefest va tornar a l’Olimp no va tornar en un pegàs  ni en cap esser mitològic especial. Va tornar muntat en un ase. 

Hefest surt en uns quants mites més com el de Prometeu, ja que quan el castiguen, és Hefest qui fa les cadenes. I a molts altres... I segurament que als que no es parla d’Hefest és perquè és un personatge tant important que es dóna per descomptat que està ficat en el mite.

Hefest també conegut com
Juan Je Yamuza
1r BTX A

diumenge, 20 de novembre del 2011

Súnion i Carles Riba

Salvete!

Avui aporto la meva primera entrada al blog de clàssiques. 

Us parlaré d'un poema (estança) de Carles Riba, un poema que parla sobre el temple grec situat a l'extrem sud de la regió de l'Àtica. El seu nom Súnion.

Tal com ens va explicar la Noemi en una entrada anterior, a Súnion hi ha un dels més bells temples dedicats a Poseidó, que és també el temple grec més admirat per Carles Riba.
El poema fa així:

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,                     7
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Aquest poema està inclòs en el llibre Les elegies de Bierville (1943) en un volum publicat en el retorn de Carles Riba a Barcelona. Està inspirat en la visió del temple de Súnion, que, per a Carles Riba, és el símbol de la cultura clàssica grega. Penseu que Carles Riba fins i tot va ser professor de Grec a la Universitat.

El símbol que vol donar Carles Riba és un paral·lelisme amb el seu exili. Creu que pot fer front a totes les adversitats, que és un mariner i el seu far és el temple Súnion, creu que ell algun dia, gràcies a la força que li infon el record del temple, tornarà a la seva pàtria, de la qual ha hagut de fugir i a la qual vol tornar.

A la primera part del poema (fins el vers 7) descriu el temple de Súnion tal com és per a ell, i a la segona (que comença a la meitat del vers 7) ens diu que el temple exerceix la funció de far que guia els mariners. El descriu, però, com si exercís la funció de guia (és a dir ja canvia el punt de vista i inicia el paral·lelisme). 

D'altra banda, en el darrer vers, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur, cal dir que hi ha una profunda reflexió sobre el pas del temps:


El de Súnion fa moltíssims anys era un gran temple, però el temps arruïna fins i tot els temples més poderosos i aquest n'és un exemple. Així, a l'últim vers es dóna a entendre: ric del que ha donat: era un temple gran i poderós, i en sa ruïna tan pur: el que queda fa rememorar com devien ser aquells temps. Ara bé, igualment ens queda l'esquelet d'un temple, que encara, tot i el temps passat, continua sent ben bonic.

La imatge del Súnion ha estat utilitzada de fons en l'anunci del iogurt Grec de Danone i he trobat el primer anunci que es va fer, tot en grec i amb una fantàstica imatge del temple:




I aquí acaba la meva entrada. Espero que us hagi agradat i l'hàgiu disfrutat.
Que acabeu de passar un bon cap de setmana.
Valete!
Adriana Hernández
1r BTX

divendres, 18 de novembre del 2011

Calígula, un emperador d'excessos

Hola a tothom!!!

Com sé que us encanten les tafaneries del món antic, en la meva primera entrada al blog m’estrenaré parlant d’un emperador anomenat Calígula (encara que jo prefereixo dir-li Gai Juli Cèsar August Germànic).

Aquest famós emperador va néixer l’any 12 dC a la ciutat de Roma on va regnar durant 4 anys (37dC – 41dC). Va ser el tercer membre de la dinastia julio-clàudia. Calígula era el fill més petit de Germànic i d’Agripina la Gran, besnét d’August i renebot de Tiberi. El seu nom vol dir "sandàlia petita" i li ve dels soldats de les legions, els quals, quan era petit, el disfressaven de legionari i el calçaven amb petites càligues, una mena de sandàlies romanes. Anys més tard, Calígula serà uns dels emperadors associats a la depravació juntament amb el caprici i les crueltats.

DURANT LA SEVA INFÀNCIA

Una cosa que va agafar per costum des de la seva infància (com qualsevol de nosaltres) era el plaer de presenciar tortures. Podríem dir que era com un dels seus hobbies, una inclinació cap al masoquisme absolut. I no us ho perdeu, que aquest senyor era envejable actualment dins el nostre jovent, perquè ja de ben petit sortia de festa fins a altes hores de la nit, però el nostre futur emperador era molt llest: agafava un mantell i una perruca per passar desapercebut.


DINS EL REGNAT
Com ja he esmentat abans, aquest home era conegut per multitud de crueltats i com molts altres emperadors també es creia déu, el pobre home. Durant el seu mandat com emperador va arribar a decapitar milers de persones; així que podríem dir que el seu verdader hobby era decapitar al personal que corretejava per allà.


Calígula morí finalment assassinat per alguns dels seus guardaespatlles, a l’edat de 29 anys.

ANÈCDOTES

He pogut trobar alguna que altra anècdota relacionada amb els seus/seves amants i seguidament  les exposaré.
- Calígula era molt morbós i disfrutava moltíssim amb el sexe, principalment el sàdic. Un dels casos més extrems és el d'un dels seus amants (i no precisament una dona...) a qui va arribar a trencar els ronyons a causa de la força amb la qual l’apretava.
- Júlia Lívia, Drusil·la i Agripina van ser les tres amants seves més famoses, però Drusil·la destaca ja que Calígula va deixar-la embarassada i quan aquesta es trobava en el vuitè mes de gestació, Calígula prengué una decisió molt coherent per a ell; suposo que a l'esperar tants mesos i a l'estar tocat de l’ala decideix tallar el ventre d’ella aconseguint que finalment morissin la mare i el nen. Doncs sí, desagrable però cert.
- Marc Emili Lèpid va ser un altre dels seus amants a més de cunyat. Realment no tenia manies i es relacionava amb la seva pròpia família que tampoc estava malament.
- Va estar casat 4 cops.
- El seu problema amb el sexe no acaba aquí (per sort vostra), com a bon sexòpata li encantaven les orgíes i encara més si eren salvatges, i hi participava un convidat molt especial, el seu cavall Incitato.
I no acabaríem amb aquest home sembla ser! Però per avui això és tot. 


Espero que disfruteu i que us agradi.
Arianna Luján
1r BTX

dimecres, 16 de novembre del 2011

300 La meva pel·lícula favorita

Hola a tothom!

El 9 de març del 2007 es va estrenar als cinemes la pel·lícula 300, una pel·lícula adaptada de la novel·la gràfica 300 de Frank Miller. La pel·lícula fou dirigida per Zack Snyder, i tracta sobre la història del Rei espartà Leònides i els 300 guerrers espartans que van lluitar contra el rei-déu dels perses Xerxes I. El rei persa compatava amb una armada de milions de soldats, i diverses criatures fantàstiques com Efialtes de qui parlarem després.
Podem dir, doncs, que la pel·lícula 300 pertany al gènere de la fantasia històrica.


Després de veure la pel·lícula, em preguntava què tenia aquesta d'història real i què tenia de fantasia. Llavors vaig trobar les llicencies històriques, és a dir, les adaptacions lliures que va fer Frank Miller en el seu còmic, que en cap moment pretén reflectir dades històriques o arqueològiques.


A continuació, esmentaré algunes llicencies històriques:
  1. Els espartans lluiten sense armadura lluint els abdominals, cosa bastant suïcida, no creieu?
  2. Els èfors són representants com a éssers amb la pell demacrada que custodien l'oracle; en realitat els èfors eren els ministres d'Esparta, persones normals escollides anualment.
  3. En realitat no eren 300 espartans; es creu que també van lluitar amb ells 5000 hoplites(soldats d'altres ciutats-estat)i 1500 tebans (soldats de Tebas).
  4. La vida social i cultural a Esparta queda retratada de manera moderna; no es fa cap menció al fet que eren una societat esclavista i totalitària.
  5. Frank Miller es va inspirar en els samurais i en el folklore japonès per a representar els Immortals: aquest era la millor tropa de l'armada persa. A la pel.lícula porten una màscara platejada, una katana i armes similars a les japoneses.
  6. El grec Efialtes va ser qui va traicionar Leònides; en la pel.lícula ho fa perquè al ser representat com un esser deforme, Leònides no el deixa formar part de la batalla i aquest s'enfada i se'n va amb l'exèrcit persa. En realitat Efialtes era tan sols geperut.
  7. Durant tota la pel.lícula lluiten per la llibertat de Grècia, però en aquesta època Grècia no estava unificada i en tot cas lluitarien per la llibertat d'Esparta, que no era lliure i la societat era esclavista i els homes havien de ser soldats obligatòriament.
  8. Apareixen personatges totalment de ficció:
  • Un gegant berseker (guerrer víking)
  • Un home horripilant molt obès amb dos ganivets en lloc de mans.
  • Gran part dels soldats espartans.
  • Un music amb forma d'antílop humanoide que surt a l'escena en què Efialtes parla amb Xerxes.

I això és tot. Espero que us agradi i si no heu vist 300 us la recomano!
Fran Osorio
1r BTX