Hodie est

diumenge, 31 de maig del 2015

Ovidi, la dona i el sexe

Avete!
Avui us vull parlar de Publi Ovidi Nasó, el poeta romà que els alumnes de 1r de Batxillerat hem treballat aquest curs a partir de la seva obra més famosa: Les metamorfosis. Aquest poema abasta quinze llibres i narra des de la creació del món fins a la mort i divinització de Juli Cèsar. Com a poeta, ens pot agradar més o menys, però és innegable la seva importància a nivell literari, artístic i històric. 

Les metamorfosis, és, sens dubte, una de les fonts més importants de coneixement de l’antiguitat, font consultada per tots els estudiosos del món clàssic i que ha servit d’inspiració a nombrosos escriptors posteriors com Dante, Petrarca, Shakespeare o Cervantes; a escultors de la dimensió de Bernini i pintors com Rubens, Botticelli, Velázquez o Goya. 

Tot i que aquesta recopilació de mitologia grecollatina va ser escrita fa més de dos mil anys, avui dia encara perviu i seguirà fent-ho sempre que hi hagi qui sàpiga valorar-la. Penseu-hi, creieu que el món seria tal com el coneixem si Ovidi mai hagués escrit aquesta obra?

No obstant això, l’entrada d’avui no vol parlar sobre mitologia sinó sobre l’amor: aquest sentiment universal que el nostre poeta dominava a la perfecció i sobre el qual va escriure diversos poemes. El més destacat és l'Ars AmatoriaL'art d'estimar»), el manual d’amor per excel·lència. En aquest mateix blog podeu podeu llegir dues entrades anteriors aquí i aquí sobre el llibre.

I ara sí! Ja arribo al tema central de l’entrada. Què va representar Ovidi per a la societat romana? En primer lloc, cal entendre l’Ars Amatoria com un poema modern –una modernitat que, dos mil·lennis després, encara es pot entendre com a tal– i sobretot, una obra revolucionària com mai s’havia vist. Ovidi, enmig d’explicacions sobre com i on aconseguir la dona desitjada i com mantenir l’amor ja aconseguit, defensa l’amor lliure entre homes i dones. En aquest cas, entenem l’amor lliure com l’amor sense lligadures: el matrimoni no ha de ser un impediment per tenir aventures, ni per als homes... ni per a les dones. 

“Tant com és agradable a l'home l'amor furtiu, ho és també a la dona; però l'home no sap dissimular, la dona amaga millor els desigs.”


Un dels trets més destacats de l’obra és el tracte que Ovidi atorga a la dona, tot i que potser seria excessiu qualificar-lo de feminista. Cal tenir en compte que Roma era una societat patriarcal i masclista on les nenes, durant la infància, no rebien la mateixa educació que els nens, ja que elles eren educades per a ser esposes, mares i mestresses de casa. La dona romana estava sotmesa o bé al marit o bé al pare i no tenia drets polítics. Tot i així, és cert que tenien més llibertat que en altres cultures, com la grega, i podien sortir al carrer, comprar, assistir a espectacles i a banquets però mai de la mateixa manera en què ho podia fer un ciutadà romà. A l’Ars Amatoria el poeta reivindica una cosa tan natural i simple –però impensable per a molts homes d’aquells temps– com és l’orgasme femení. 

“El plaer només és complet quan home i dona cauen vençuts alhora.”

Ovidi sentia i vivia l’amor i el sexe com una sola cosa: es tracta de l’amor sensual i eròtic. I és aquest amor del qual ens parla en el seus textos. Tot i haver-se casat tres vegades i sentir un gran amor cap a la seva tercera esposa, Fàbia, és vox populi que Ovidi seduïa el públic femení amb els seus versos, fins al punt de convertir-se en el seu amant i confident. El seu èxit residia en el coneixement de la psicologia femenina i en les seves promeses... No és estrany que les dones es veiessin temptades a practicar el seu mètode d’estimar, ja que suposà una verdadera revolució del sexe a Roma i implicava un benefici per a elles. 

Per entendre la modernitat de l’obra, cal saber que en la societat romana no es distingia entre heterosexualitat i homosexualitat però sí entre actius i passius. Es considerava que només els homes (concretament, els ciutadans romans, ja que els esclaus i bàrbars no entraven en aquesta categoria) tenien dret a ser la part activa de la relació. Així doncs, estaven ben vistes les relacions homosexuals entre homes sempre i quan estiguessin formades per un ciutadà romà (actiu) i un esclau (passiu). 

El fet que un home romà adoptés el paper de passiu es considerava un acte denigrant i aquest perdia tot el seu honor i virilitat a ulls dels seus veïns. Fins i tot, la Lex Scantinia va promulgar la pena de mort per aquells ciutadans que exercissin aquest rol. El paper de l’home com a part dominant en el sexe s’estén a les relacions heterosexuals: la finalitat d’aquestes és el plaer d’ell i es considera indigne que l’home se sotmeti a la dona i busqui el seu gaudi. Saber que un home havia estimulat oralment a una dona es considerava encara més humiliant que si hagués estat penetrat i això el degradava al mateix estatus que les prostitutes, esclaus i actors, i per tant, perdia el dret a votar. 

Ovidi s’atreveix a rebutjar totes aquestes convencions, a establir-ne les seves pròpies, posar-les en pràctica i escriure-les per a divulgar-les de manera que més gent en pogués gaudir. La publicació de l’Ars Amatoria no va deixar indiferent ningú i de ben segur que hi va haver qui la saber aprofitar (va tenir gran èxit entre les dones de classe alta). 

Per desgràcia, les idees d’Ovidi eren contràries a la moral d’August, l'emperador coetani al poeta, qui sentia un profund disgust per tanta desinhibició: el seu propòsit era una societat amb una moral on imperessin els matrimonis que asseguressin una bona descendència a qui confiar l’imperi i no li convenia que l’aristocràcia romana jugués al joc d’Ovidi i s’abandonés als plaers carnals d’una manera tan controvertida. Per mantenir l’ordre, August va dictar lleis que obligaven tots els homes de la classe benestant entre vint-i-cint i seixanta anys i totes les dones entre vint i cinquanta anys a casar-se. En cas contrari, eren penalitzats. També hi havia càstig per aquells que no complien amb la moral. El cas més famós és el de Júlia, la filla d’August, a qui el propi emperador va exiliar per haver comès adulteri. 

Finalment, Ovidi va ser exiliat a Tomis, on morí sense obtenir el perdó d’August ni del seu successor Tiberi. Hi ha diferents teories sobre els motius de l’exili, les quals inclouen Júlia i el seu adulteri. No obstant, el seu carmen sobre l’art d’estimar podria haver estat una de les altres raons. Per sort, un cop s’ha produït un canvi de mentalitat, és difícil tornar enrere: les idees i versos d’Ovidi no van morir amb ell, acomplint-se allò que havia escrit Horaci en els seus versos: non omnis moriar. 

Si el tema us interessa i no us atreviu amb L’art d’estimar, us recomano el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, un viatge a la Roma del segle I dC amb uns personatges tan interessants com ho són August, Lívia, Júlia, Tiberi, Juli Antoni i com no, Ovidi. 
El protagonista, Urgídar, viatja Roma per formar-se com a poeta i el seu camí es creua amb el d’Ovidi, qui serà el seu mestre, i amb el de la família imperial. El jove no només acompanya el poeta en la redacció i publicació de l’Ars Amatoria, sinó que el viurà de prop i coneixerà els secrets més profunds de Roma: adulteris, conspiracions, orgies, ambicions... 


I aquí acaba la meva entrada! Espero que us hagi agradat. 
Valete!

Marta Esteve Ortega
1r BTX B

dimarts, 19 de maig del 2015

Gastronomia romana

Avete!

Com que sóc golafre de mena, he optat per la gastronomia romana com a tema per a la meva primera entrada al blog. Llaminers, espero que us agradi!

Els productes que consumien els romans no eren gaire diferents als nostres, ja que igualment eren mediterranis. El tret que diferencia els seus àpats dels nostres és que ells solien amanir els plats amb moltes salses, tant dolces com salades. Fins i tot de vegades combinaven en un mateix plat salses de diferents gustos. Una d'elles és el conegut garum, una barreja de vísceres de peix que nosaltres (per bé o per desgràcia, no ho sé, ja que mai l'he tastat) avui en dia no conservem, però ells la feien servir molt sovint.


En els seus menús diaris abundaven llegums i hortalisses que conreaven en els seus horts particulars, bolets, fruita -amb la qual feien melmelades, conserves i fruita seca-, porc i pollastre. Pel que fa al peix, els romans el consideraven un menjar exquisit que apreciaven molt, i es reservava per als grans àpats.


En la societat romana aquells que s'ho podien permetre feien grans banquets a les cenae (per sopar) per tal d'impressionar els seus hostes (clients, mercaders, amics, etc.). Intentaven demostrar el seu poder i el seu alt rang per mitjà dels plats: allò que venia de lluny i era desconegut resultava d'una exquisidesa extraordinària. 
Aquest era el cas de moltes aus: se servien llengües de flamenc, cigonya, lloro, paó o estruç, peus d'oca rostits, crestes de galls... 
Altres plats singulars per a sibarites eren peus de camell i vísceres d'ocells diversos.


Els cuiners eren majoritàriament esclaus, i en un principi estaven mal considerats, però, poc a poc, els millors van anar adquirint certa categoria i renom, tot i que altres rebien càstigs, si no agradava el menjar elaborat. Sort que avui ningú fueteja cap cuiner principiant per cremar la truita...

Valete!
Ada Vilà
1r Batxillerat B

PS: Si voleu saber més sobre cuina romana, Apici va deixar un llibre de receptes d'allò més complet, De re coquinaria. O bé en aquests dos blogs: De Re Coquinaria i KuanUm

dimarts, 12 de maig del 2015

La deessa de l'amor en l'art

Avete omnes!

Ja ha arribat la primavera i no cal dir que, amb aquesta, igual que fan les flors, l'amor floreix arreu. Per aquesta raó, he decidit escriure aquesta entrada al blog sobre una de les deesses més representades en l'art. Com ja haureu imaginat, és la deessa de l'amor i la bellesa: l'Afrodita grega, la Venus romana. 

És cert que hauríem d'anomenar-la Venus a partir dels romans, a l'Afrodita dels grecs, però heu de saber que actualment la cultura occidental també anomena així les representacions dels ideals de bellesa de l'antic paleolític i neolític.

Venus de Willendorf
XXVIII aC
En la mitologia grega trobem dos mites que ens expliquen el naixement d'Afrodita. En una d'elles, aquesta està relacionada amb un amor entre Zeus i Dione, mentre que en l'altra es diu que el semen del déu del cel, Urà, després de ser castrat i destronat per Cronos, va caure sobre el mar i va sorgir d'aquest una deessa ja adulta.
La segona versió és la més famosa i queda bastant clara a partir de l'etimologia del seu nom: Ἀφρο (aphro): espuma i διτή (dité): nascuda.

Però deixant de banda el seu origen, jo us vull mostrar un petit recull de com s'ha representat  aquesta deessa al llarg de la història.



Afrodita en l'Art arcaic i clàssic grecoromà

Les representacions més antigues que es conserven d'Afrodita es remunten al segle Vll aC., en què apareix vestida com a protectora del matrimoni.
Fídias, al segle V aC, la fa aparèixer mig estirada en un dels extrems del frontó est del Partenó, amb una gran bellesa i un gran realisme.

Afrodita de Fídias

Poc després Praxíteles és el primer en esculpir-la nua en la seva famosíssima Venus de Cnido, la qual serà molt copiada pels romans. I seguint amb el nu, també trobem la Venus de Milo (conservada sense braços), que podem observar al Louvre i que s'ha convertit en un símbol de bellesa mundial.

Venus de Cnido
Venus de Milo



















Pel que fa a Roma, Venus es convertirà en patrona dels emperadors julioclaudians i serà representada tant en escultures com en mosaics i pintures, tal com podem veure als murals de Pompeia i Herculà, dels quals destaca la famosa ''Venus Anadiomena'', còpia d'un famós pintor grec anomenat Apel·les.

Venus Anadiomeda
Venus en el Renaixement

A partir de l'aparició del cristianisme com a religió oficial, la figura de Venus va ser relacionada amb el pecat de la luxúria i la seva figura femenina va quedar substituïda per la Verge Maria, símbol de puresa.

Tanmateix, després d'aquest parèntesi que significa l'Edat Mitjana, durant el Renaixement, impulsat per corrents filosòfiques com el neoplatonisme, es produeix el rescat de l'art clàssic i del nu i es tornen a representar déus i herois grecoromans.

Els temes mitològics seran, de vegades, una excusa per tal de representar l'ideal de bellesa de l'època i, a la vegada, un suport per tal de representar diverses idees i símbols.

De les obres i autors del Renaixent destaca Botticelli, amb un dels quadres més famosos sobre aquesta deessa: ''El Naixement de Venus''. A la pintura, es representa el naixement de Venus en una gran petxina, moguda pels vents i acompanyada per Flora, que l'acull per tal d'amagar la seva nuesa.

Naixement de Venus de Botticelli

Més tard, en la seva obra de consagració Botticelli pintarà una Venus vestida presidint el centre del quadre.

La Primavera de Botticelli
Finalmente, destaquem el quadre de Venus i Mart, on apareix al costat d'un Mart Adormit i amb petits sàtirs jugant darrere seu.

Venus i Mart de Botticelli
Altres artistes que podem destacar, ja del segle XVl, són Tiziano, autor de la famosa "Venus de Urbino", font d'inspiració per altres obres que van des de la "Venus del espejo" de Velázquez fins a "Paulina Borghese" de Cánova.

Venus de Urbino de Tiziano
I per acabar, us deixo una presentació on les podreu veure totes seguides.


Espero que aquesta entrada us hagi agradat i que Venus es porti bé amb tothom!
Sergio Vidal
1r BTX B


diumenge, 10 de maig del 2015

Les matrones romanes

Avete!

Després d'haver estat pensant un tema del qual parlar en la meva primera entrada al blog, aprofitant que fa poc ha estat el dia de la mare, he decidit parlar-vos de les matrones romanes.

Les matrones romanes representaven l'ideal de la dona perfecta, que significava ser un model de dona el comportament de la qual, en tots els aspectes, era irreprotxable. 
Aquestes dones participaven activament a l'educació dels seus fills, dirigien la casa juntament amb el marit i tenien una relativa llibertat, ja que, encara que podien sortir força de casa,  sempre havien d'anar acompanyades per una altra persona. Tanmateix gaudien del mateix estatus social que el marit, a qui acompanyaven a celebracions i espectacles públics.
Jurídicament, però, depenien sempre d'un home. Amb l'arribada de l'Imperi, la seva situació va millorar, ja que si moria el marit i per tant la matrona quedava vídua podia recuperar el dot del matrimoni i fer-lo servir pel que volgués.

Pel que fa a l'educació, les filles dels aristòcrates acudien a l'escola fins als 12 anys i aquelles que volien seguir aprenent podien fer-ho mitjançant la figura dels preceptors, però només amb l'aprovació del pare o marit.

Al llarg de la història de Roma hi va haver una llista de dones que compliren tots els requisits per ser considerades ideals perfectes, com:


Cornèlia: Dona culta i de caràcter fort, filla de Publi Corneli Escipió l'Africà i d'Emília Tèrcia, i esposa de Tiberi Semproni Grac. Es diu que després de quedar-se viuda va rebutjar casar-se amb el rei d'Egipte per dedicar-se completament a l'educació dels seus fills, Tiberi Grac i gai Grac. Tota la seva vida va ocupar-se dels assumptes militars del seu marit i va ser alabada per la gran dedicació als seus fills.




Lívia Drusila: Va ser la tercera dona d'August i una de les dones més populars de Roma, fins al punt que molts l'anomenaven "Diva Augusta". Les cròniques diuen que era una de les dones més boniques de l'època i que per això August es va enamorar d'ella només veure-la. El seu matrimoni amb August va durar 52 anys i es va convertir en la consellera de confiança d'aquest. Fins i tot es diu que va arribar a enverinar alguns enemics del seu marit.



Pompeia Plotina: Va ser la dona de Trajà molt abans que ell fos l'emperador. Va rebre els títols i els honors d'Augusta per part del senat i era una dona culta i de bon caràcter. 
Tot i que no va tenir fills va influir molt en què Adrià succeís el seu marit com a emperador. Pompeia va ser qui va transportar les cendres de Trajà en una urna d'or que va dipositar en la Columna Trajana.


Faustina La Menor: Va ser esposa de l'emperador Marc Aureli, i mare de dos bessons, Còmode i Antoní, i de Galèria Lucil·la. 
Faustina va acompanyar el seu marit en la campanya del nord durant els anys 170-174, i després en la de l'est, on va morir. 
La devoció d'Aureli per la seva esposa va fer que fundés un establiment de caritat en honor de l'esposa morta: la segona Puellae Faustinianae.


Aquestes són les quatre dones que he triat per explicar-vos, però cal tenir present que, a part d'aquestes quatre dones romanes, n'hi va haver moltes més que també van tenir el seu paper i van ajudar a construir de mica en mica la història de Roma.

Fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat i hàgiu aprés una mica més sobre les dones de Roma. 
Valete! 
Mireia Pagès 
1r BTX B