Després d'Octavi August...

Per fi he arribat, ja sóc aquí!

No sabeu la de problemes i obstacles que ens em trobat pel camí fins arribar a Barcino on som ara. Hauré de parlar amb qui ha fet construir aquestes vies perquè els passi una mica la llisa perquè els carros circulin amb més facilitat.

Ego sum Tiberius Claudius Nero, conegut com a Tiberi. Vaig governar des del 18 de setembre de l’any 14 dC fins la meva mort, el 16 de marc de l'any 30. 

Sóc fill adoptiu del gran Octavi August conegut per molts de vosaltres. Després que m'adoptés em van concedir els poders tribunicis per deu anys, i les morts progressives dels meus possibles rivals em van facilitar més encara la successió.

Com a tribú, vaig decidir fer canvis com a bon emperador, començant per la reorganització de l'exèrcit, reformant la llei militar i creant noves legions. 

Quan vaig rebre l’impacte de la noticia de la mort del meu pare adoptiu, el 19 d’agost del 14 aC, encara no havia acceptat aquest fet tan rellevant, que tots el poders van ser transferits a la meva possessió sense cap limitació de termini.

Tot en part em venia de nou, però encara quedaven temes pendents de solucionar en el poder. Així que mans a l’obra! 

Una de les decisions va ser el nomenament dels magistrat del Comicis al Senat. És a dir, els Comicis van perdre atribució i va causar la desaparició al sistema electoral de la República. Hi faltava personal així que jo assignava candidats per a algunes de les magistratures i els llocs que quedaven vacants els designava al Senat i formava part de una llista única. 

Fins al segle III es van seguir celebrant l’Assemblea Popular o Comicis que era limitada per aclamar la llista única. Les lleis van ser promulgades sense intervenció de les Assemblees. Pel que fa el poble em comparació a mi l’emperador només podien conservar el poder en un aspecte: el seu favor o hostilitat per a l'emperador era expressada en les gran celebracions dels circs.

El meu Senat es va veure obligat a promulgar diverses lleis, entre elles una sobre l’estatus social de les dones que tinguessin relacions sexuals amb esclaus, una sobre tutela, una sobre penes per deterioraments en edificis públics, normes d'enjudiciament criminal, càstig d’esclaus que estiguessin presents en una casa quan l’amo fos assassinat i una llei d’herència de les dones (ells fills de la qual eren preferents als seus germans o parents). 

Ves, que us he d'explicar! Ja podeu comprovar que el meu dia a dia juntament amb els meus senadors era una tasca complicada.

Més tard el Senat va adquirir una funció important respecte a les províncies: l’actuació dels senats com a jurats en els casos de concussio Repetundae, és a dir ells feien adquisicions il·legals per part dels governadors i funcionaris provincials. De vegades els arribaven casos de delictes de traïció o de lesa majestat que també jutjaven.

Malgrat les circumstàncies em vaig veure entre l’espasa i la paret, i per això mateix vaig fer ús de la llei Lex Maiestate, que ja havia esta promulgat anys enrere, que regulava les condemnes per ofenses als màxims dignataris de l’Imperi.

Ah! Me n’oblidava! Pel que respecta el càrrec de senador no creieu que podia accedir tothom, només tenien accès aquells que posseïen terres per valor mínim d’un milió de sestercis, i majoritàriament eren cavallers. La categoria de senador estava constituïda per una casta hereditària, a la qual només podia accedir-se sota la meva designació. 

Potser no vaig ser l'emperador més aclamat i estimat pel poble, però de veritat creieu que no vaig actuar com a bon emperador romà?

Valete!