Píram i Tisbe

DES DE DUES PERSPECTIVES

RECORDS DE PÍRAM

Vaig créixer tota la vida amb ella.

De petits, recordo que jugàvem cada dia i els nostres pares eren molt amics. Fins que ens vam mudar a una casa en la qual estàvem les dues famílies paret amb paret. Els nostres pares van tenir una discussió molt forta; no recordo ben bé perquè es va originar, perquè era petit. Des d'aleshores no ens han deixat parlar més ni veure’ns.

Vam descobrir fa uns mesos una esquerda a la paret de la nostra habitació, per on ens podíem comunicar sense que ningú se n'adonés.

Un dia, farts de que només ens poguéssim parlar pel buit de la paret, vaig proposar a Tisbe de quedar aquella mateixa nit sota la morera de fruits blancs al costat del sepulcre de Ninos.

Dit i fet, va arribar la nit. Vaig sortir a les 20h15 perquè havia d’estar abans de les 9 allà, i havia de caminar durant molta estona. Però els meus pares estaven a la cuina i no podia sortir per por que em descobrissin. Vaig sortir més de trenta minuts tard i vaig córrer el màxim que podia per arribar el més d’hora que les meves cames em permetien. Quan vaig arribar, el meu cor es va parar de sobte. Vaig veure unes petjades d’animal, possiblement d’un ós o un lleó a prop de l’arbre, i, una mica més enllà, vaig reconèixer el vel de la meva estimada Tisbe.

No, això no era possible, el vaig agafar, era seu, indubtablement. De seguida em van començar a caure mil llàgrimes dels ulls.

Per què el destí no havia volgut que estiguéssim junts en vida? Perquè no tan sols se l’havia emportat, sinó que no ens havíem pogut ni veure.

Jo no podia viure amb aquesta angoixa, així que em vaig clavar l’espasa que portava a la cintura. L’únic que recordo és que vaig obrir els ulls i vaig veure el seu rostre tan bell com l’imaginava.

RECORDS DE TISBE

Des de que tinc memòria el recordo. Havíem viscut anys rere anys paret amb paret, fins que un dia els nostres pares ens van prohibir veure’ns. Va ser un cop molt dur, m'havia de resignar a parlar sola, a jugar sola i a fer-ho tot així. Fins que Píram i jo vam descobrir una esquerda justament a la paret que unia les nostres habitacions. No podíem fer més que parlar, perquè l’esquerda era petita.

Cada nit li donava un petó a la paret i m’imaginava que era ell.

Un matí vaig sentir soroll i em vaig acostar a la paret. Era Píram, que em desitjava un bon dia, com sempre, i a més, tenia una proposta per acabar amb aquest patiment de no veure’ns ni tocar-nos. Em va dir que si volia quedar amb ell als afores de la ciutat a la nit, i jo, ben decidida, vaig acceptar. Em feia molta il•lusió només la idea d’abraçar-lo i de poder veure’l.

Vaig sortir d’hora i sigil•losament sense que els meus pares em veiessin. A mesura que anava arribant, vaig pensar en que era molt tard i que no m’agradava gaire estar allà sola. Em vaig asseure sota l’arbre i vaig veure una lleona apropant-se. Vaig arrencar a córrer perquè venia cap a mi, em vaig refugiar a una cova.

Vaig estar allà molta estona, segurament més de mitja hora, fins que vaig decidir sortir i el primer que vaig veure va ser una ombra. Em vaig apropar i vaig veure el meu estimat Píram amb la seva espasa clavada, amb un munt de sang al voltant amb el meu vel a la mà. Ara ho entenia tot, ell s’havia pensat que jo era morta, perquè havia perdut el vel en la fugida i la lleona el devia haver tacat de sang.

Vaig empàl•lidir. No em podia imaginar un món sense el meu estimat Píram, sense les seves tendres paraules cada dia i sense el seu alè a prop meu.

Vaig observar que les móres s’havien tornat negres al ser ruixades per la sang del meu estimat. Com no podia aguantar més veient-lo estès al terra, immòbil, vaig agafar la mateixa espasa, i me la vaig clavar al ventre.

Sandra Florido

1r BTX