Hodie est

dilluns, 13 de setembre de 2010

Un altre Perseu


El vent bufava amb força, Perseu avançava arrastrant els seus bruts peus plens de terra. La cuirassa li pesava i el feia encorbar-se, el casc li asfixiava la cara i s’ofegava, l’escut el destorbava i només pensava en llençar-lo. Finalment arribà davant del seu adversari. Tenia tota la cara suada, estava mot fatigat del llarg viatge recorregut. A pocs metres tenia la maleïda Medusa, gran com un arbre i pudent com el morts. 
Perseu no la mirà directament als ulls, tenia consciència del poder tan terrorífic que infligia mirar-la, uns ulls injectats en sang. Perseu desenfundà l’espasa, tenia por, creia que estava davant de la mateixa mort en persona reencarnada en un monstre fastigós. Els ocellots ja feien estona que havien fugit, ja que l’instint animal és el que té. Tremolant i amb les fulles dels arbres caient a terra per la pudor que deixava allà on passava la Medusa, decidí fugir el més lluny possible. L’espasa fins i tot li relliscà de la forta mà dreta mentre que la Medusa començava a perseguir-lo. Una imatge molt lamentable, com tot un heroi grec corria ple de por d’una bèstia gegantina.
Baixà per camins escarpats i pedregosos mentre que els petits animals s’amagaven als seus amagatalls. Perseu fins i tot s’orinà de la por i l’angoixa que sentia, però en aquells moments això no li importava gaire. Continuaren corrent totes dues criatures un amb el més pur estil supervivència, com he citat abans, dels ocellots, i l’altra empipada i amb ganes de devorar un heroi grec jove i musculós. Va caure la nit quan Perseu s’amagà dins una cova; era tota fosca i la humitat era present. Per fi descansà a l’interior de l’obscura cova, es tombà a terra i reflexionà sobre el comportament que havia tingut, mes no li importava ja res.

Aquella nit no menjà res: no s’atrevia a sortir, tot i que la cova tampoc era un lloc segur. Sense res amb què entretenir-se i amb l’escut sobre l’esquena per protegir-se del fred, es quedà adormit. Els primers rajos de sol el despertaren, havia sobreviscut una nit amb una maleïda bèstia voltant en busca d’ell. Sí, tampoc havia estat tan covard o això creia ell. Però vet aquí que a l’hora d’aixecar-se un dolor profund i vertical li va recórrer tota la panxa fent-lo saltar tres passes d’on era.
I allà, sota els rajos de magnífic sol, estava la Medusa amb els seus braços en l’aire i la boca oberta deixant veure unes dents punxegudes i preparades per atacar la seva víctima mentre dormia plàcidament.
Perseu arribà finalment a casa seva on va ser tractat com a un autèntic heroi per tothom; fins i tot inventava historietes de com havia assassinat la Medusa en una lluita ferotge.
Cal dir que mai ningú va saber la veritat: com la Medusa just en el moment d’atacar Perseu va quedar, per atzar, petrificada i és que Perseu s’havia quedat adormit amb l’escut a l’esquena, però no com un acte de protecció, sinó de debilitat, i ves per on! per causa del fred.


Borja Àlvarez
1r BTX