Hodie est

dilluns, 20 de setembre de 2010

Salmacis i Hermafrodit



Sàlmacis, una dona, que vivia a Làcia una província grega i que servia a casa d’una dona molt important anomenada Àrtemis, una de les millors i més reconegudes caçadores del lloc, solia passejar-se pels boscos dels voltants quan tenia temps. Allà hi havia un preciós llac.

Un dia la noia de cabells daurats, passejant-se pel bosc, va trobar una magnífica i daurada llàntia plena de fang. No sabia què era, però va agafar l’objecte lluent mirant-lo amb estranyesa. La noia mentre admirava la meravella anava caminant, fins que sense adonar-se’n va topar amb un arbre i del cop va quedar inconscient.

Quan va despertar, s’adonà que es trobava al costat del llac on sempre solia estar-s’hi, pentinant-se i admirant el blau cel i la fauna. A l’aixecar-se de terra va veure un noi de figura esvelta i robusta que s’estava banyant al llac tranquil•lament. Va quedar bocanadada en veure’l nu a l’aigua. Així, Sàlmacis es va apropar i li preguntà educadament:
- I d’on sortiu vos, preciós home? – digué la serventa d’Àrtemis
- Qui sou vos, senyora? La conec? – digué el noi
- No, no, perdoni la meva mala educació, sóc una serventa de la caçadora

- Oh... ja... entenc.

- I vos, qui sou? Com us dieu? – deia impacient la noia

- Jo sóc Hermafrodit, fill d’Hermes, el conseller major del rei i d’Afrodita. Fruit d'un adulteri vaig sortir jo, i com la meva mare s'hi sentí culpable, m’abandonà al bosc fins que unes dides em van “rescatar”. Jo això no hauria de saber-ho, però aquestes que em van criar, que per casualitat són serventes de la teva mestressa, m’ho van comentar. Però... m’és indiferent...


Sàlmacis li va somriure amb una mirada insinuant, el noi va vacil•lar i va continuar banyant-se. La noia veient que no li feia cas va seure a terra mentre seguia mirant la llàntia. En veure la brutícia, va netejar-la i de sobte li aparegué un geni, que li digué:
- Digues-me madame, què vol que li ofeguexi?
- Uh! – va dir sorpresa – I vos qui sou?
- Je suis el seu segvent madame, vinc peg consedig-li els trois desitjos que més vulgui.
- Un geni? I ara! De petita només pensava que era cosa de contes, això!
- Doncs... ja veu que no senyoga. Puc segvig-li en quelcom?
- Mmm... – Pensava la serventa – Sí! Geni, m’he enamorat d’aquest noi, sí, el que veu a l’aigua nedant amb una classe admirable... – deia embadalida – però, no em fa cas... és més, ni m’ha mirat quan li he dit qui era... què pots fer per a que es fixi en mi?
- Voilà! En un moment el tindgà ici!

I així va ser. Al moment el noi va sortir de l’aigua conduït cap a la noia amb cara poc convençuda. Sàlmacis s’hi dirigí altre cop a ell i li digué:

- Com és la vostra tornada? Voleu alguna cosa?

- I ara! No ho sé, no sé si vull res, de fet no sé per què he sortit de l’aigua, vos voleu alguna cosa?

- No, jo no, jo només vull que estigueu amb mi, que sigueu meu.

- Ja... miri, serventa, ha de saber que jo, només estic amb dones boniques, esveltes com jo, i com podeu comprovar, vos sou... simpàtica, però no del meu estil... ho sento...


Amb decepció per la seva resposta, va fregar altre cop la llàntia:
- Geni! Li vaig dir que es fixés en mi, no que es dirigís a mi...
- Bé, madame, doncs, digueu-me el veguitable desig
- Vull ser tan bonica i tan encantadora com ell requereix
- Està bé, concedit, “bella” senyoga... – va dir el geni amb to cansat.

I el geni convertí Sàlmacis en una dona bella. Ella tornà a dirigir-se cap el noi, i li va tornar a dir:
- Esteu massa sol, que potser busqueu companyia, bell home?
- El noi es fixà en la preciositat de la dona i afirmà amb el cap la seva resposta.

- I digueu-me, per què sou tan bell, sou nat dels déus, sou nat de la bellesa extrema i qui pugui ser amb vos, serà la dona més afortunada de tota Grècia...

- No serà tant afortunat com el vostre estimat, blanca dona...

Sàlmacis estava emocionadíssima per les paraules del xicot, i de sobte li digué:
- Doncs, sigueu meu, abraceu-me, beseu-me tan fort que el nostre amor no s’esgoti mai.

Hermafrodit, espantat per la contestació de la dona, es resistia a les moxaines de la jove, intentant apartar-la, però ella cada cop era més insistent.

Sàlmacis, enfurismada perquè el noi l’evitava, sortí de l’aigua un moment, fregà la llàntia i...

- Geni, m’heu de concedir l’últim desig que demani...

- Digueu-me senyoga

- Heu de fer que l’amor d’Hermafrodit i el meu sigui tan poderós que no se separi per res del món, que la nostra abraçada sigui tan forta que no es pugui separar de mi, geni... fes-ho.

- Els vostres desitjos són ogdges peg a mí, au revoir madame! Un plaeg haver-la segvit...


Efectivament, un cop que el geni va desaparèixer, Sàlmacis tornà corrents a l’aigua, per abraçar el seu estimat, i ho va fer amb tant d’amor que, tal i com havia demanat la jove, no van poder separar-se mai més... ambdós cossos van esdevenir un sol, un cos mig home mig dona, un androgin.
Com Hermafrodit era un fill d’un home que era força conegut va demanar al seu pare que demanés al geni que es passés la seva vida vigilant aquells homes que s’acostessin a aquell llac, i que si passava això, els convertís en mig-home i debilités les respectives fortaleses, i així va ser des d’aquell moment.
La promesa del pare encara continua vigent.



Anaïs Rubio
1r BTX

3 comentaris:

Sergius φυλαξ ha dit...

Això de Salmancis és en tota regla UNA OBSESSIÓ MALSANA!
hahaha molt divertida la història anaïs!

PS: Laura no et queixaràs que estic comentant força eeeeh, demà més!

PS2: La frase de la setmana vol dir: la primera no es dóna, la última es perdona! Frase que diem els alumnes perquè ens perdoneu la primera i la última classe!

Àlex ha dit...

Interesant, divertida, i en general m'ha fet somriure... (Encara que això no es massa complicat, jeje)
Si es que no hi ha res com saber escriure bé!!
Per cert la Salmancis aquesta és en bona mesura la contraposició d'algunes, es a dir, no hi ha res com ser un miracle!! (No em féu ni cas, que la filo em puja al cap)

Que passeu un bon dia, una bona nit o el que sigui!!

agridulce ha dit...

En efecte aquest mite necessita una mica de somriures com aquest uns quants més, i sí Àlex, tot i que diguis que no, per fer-te riure a tu, penso eh, que necessitem mooooolta estona (de bones).

I sí Sergio, és ''lo'' pitjor, és la obsesió personificada hahaha.

Gràcies pels comentaris :)