La desgraciada Io

LA DESGRACIADA IO

-Com et dius, bella?

-Jo sóc Io, filla d’Inaco.

-Sóc Zeus qui et tindrà en els seus braços i t’estimarà tant i tant...

Tenia por, jo era sacerdotessa de la seva esposa, i si s’adonava em castigaria. Zeus i jo vam tenir més d’un apropament, però com em temia, això va arribar a les orelles d’Hera. Així que Zeus per salvar-se el seu cul o com diu ell per salvar-me del perill, em va convertir en vaca, sí, sí, en una vaca blanca i per sinó fos poc em va regalar a la seva malvada esposa. Estava horrible, tenia pèls per tot el cos, amb banyes, amb uns ulls enormes, no tenia espatlles ni mans, la meva boca era enorme, però el pitjor de tot era la meva veu, volia parlar però no podia; em feia vergonya a mi mateixa la meva veu perquè només mugia. Però encara convertida en vaca a Zeus li agradava mantenir relacions sexuals amb mi, això sí, ell convertit en toro.

Farta de tot això me’n vaig anar ben lluny d’allà. Un dia vaig trobar al meu pare:

-Filla ets tu?

No volia parlar o mugir en aquell moment, em donava vergonya.

-Calles i no dius res filla meva, només deixes anar sospirs des del teu cor.

Però de cop i volta un monstre enorme de cent ulls em va agafar i se’m va emportar. Em va lligar amb una corda i no em deixava anar, em donava herba per menjar i de vegades ni això. El meu pare va demanar a Zeus que m’alliberés d’aquella horrible bestia. Ell, molt “cavallerós”, (no sé si és el millor adjectiu), amb la flauta de Siringa va adormir els cents ulls i amb una pedra esmolada el va matar. Hera, la seva esposa, se sentia tan tan cruel que va posar els ulls del monstre a la cua del seu animal preferit. Sincerament jo crec que ho va fer perquè així se sentia més “glamurosa”.

La veritat és que sento una mica odi cap a Hera; serà perquè després de tot això em va posar a les banyes un tàvec. Mai no oblidaré la picor que em feia, vaig començar a córrer i no vaig parar fins que vaig arribar a Egipte on vaig tornar a la meva forma humana.

De les meves relacions sexuals amb Zeus va néixer Epaf...

Tot començava a anar bé de nou, fins que Hera, una altra vegada, es va ficar en la meva vida. Ara se li havia acudit amagar el meu fill, que ja no era tan nen... Com una boja vaig estar a buscant-lo. La meva recerca va durar dos anys fins que vaig anar a casa de Zeus a demanar-li ajuda.

La meva sorpresa no va ser que Zeus no era allà, sinó que el meu fill estimat estava en el llit de la meva pitjor enemiga...

El meu fill estava en el llit d’Hera; sí, quan Hera havia amagat Épaf, ell s’havia enamorat d’ella, no sé què li havia vist, però això no és el cas; en aquell moment jo era reina d’Egipte i Hera em va dir que si no deixava la meva corona condemnaria Epaf a la mort. Immediatament vaig anar a parlar amb Zeus; ell sabia l’aventura d’Hera, però com era el seu fill, no podia fer res per castigar-lo per la seva traïció, ni tampoc ajudar-lo, perquè estava embolicat amb la seva esposa.

Així que vaig agafar el meu fill i li vaig explicar tot. Al principi no entrava en raó però al final em va creure i va fugir a Síria. Allà es va casar amb Menfis, però una vegada allà va tornar la fúria d’Hera, ella volia la mort d’Épaf.

Va planejar un pla: els Titans anirien per Zeus, però els Titans van anar al gra i van anar per Épaf al qual van devorar totalment, no va quedar res de ell... bueno, sí, Épaf sempre duia unes cordes molt primes perquè des de sempre al meu fill li havien agradat. En aquell moment no sabia per què era, però ara sí que ho sé: gràcies a aquelles cordes sortia música, una música dolça... ara en l’actualitat li diuen instrument...

Però aquesta història l’explicaré en una altra ocasió.

Io

Raquel Rodríguez

1r BTX B