Hodie est

dissabte, 11 de setembre de 2010

Cadme i Harmonia




A l’Olimp les coses no són com semblen. Els déus tracten de conservar una imatge i un prestigi, tot perquè els homes no els perdin el respecte, però en realitat tot canvia quan et trobes a dins. No t’esperes que actuïn i pensin com ho fan, sempre imagines que es mouen i prenen decisions de forma responsable, i no és que no ho facin, el que passa és que allà dalt tot funciona una mica diferent. Mai has jugat al parxís? Doncs aquesta imatge és perfecte perquè et puguis fer una idea: es reuneixen i observen què fa el món. Mouen peces, fan canvis i intenten mantenir un cert equilibri. Ara que ja pots imaginar-te la situació, t’explicaré com va evolucionar la partida quan es trobaven Cadme i Harmonia al taulell de joc.


Feia temps que els déus i deesses mantenien en discussió aquest tema. Uns pensaven que ja n’hi havia prou, que s’havia de posar remei a tanta desgràcia que queia sobre el pobre fill d’Àgenor i la seva esposa. Però d’altres, en especial Mart, pensaven que havia de pagar pel que havia fet, per matar la seva serp de cresta d’or. Ficats en aquest tira i arronsa interminable, no se’ls va ocòrrer altra cosa que, com als nens petits que volen triar qui para i qui s’amaga, decidir la solució a cara o creu: si sortia creu, Cadme, i per conseqüència Harmonia, viuríen sempre i arreu castigats per la mala sort; si el resultat era cara, tots dos serien lliurats de tal pena. Llavors Hera va tirar la moneda enlaire.

En aquell mateix moment, a la mundana terra, Cadme i Harmonia arribaven a Il•líria intentant despistar els seus mals. Però Cadme sabia que fugir no era la solució, calia plantar cara al problema, i en veu alta, implorant al cel, va demanar què havia fet, va demanar que es convertís en serp si aquella a la què va matar era una de sagrada i els déus no volien més que venjar-se. I com si hagués estat escoltat, les cames se li van ajuntar, la llengua va dividir-se i va perdre la veu mentre el seu cos s’estirava i es tornava llefiscós i ple d’escates. Però al protagonista no l’havien obeït els poderosos, va ser, potser per casualitat, que els déus van decidir un destí idèntic per a Cadme que el que ell mateix demanava, quan la moneda va lluir deixant veure una cara. Cadme havia de ser alliberat. Però no tot va ser tan fàcil: abans de la transformació, mig panteó s’havia aixecat a reivindicar que el llançament no havia estat correcte. Júpiter, que volia posar fi a aquell aldarull i no desitjava fer enfadar ningú, va pensar ràpidament que per complaure a tothom el més correcte era convertir al germà d’Europa en serp, i deixar-lo perquè visqués la seva nova vida en tranquil•litat. Hauria pagat pel que havia fet i alhora s’hauria lliurat d’aquella mena de maledicció. I encara que no estava als seus plans, Júpiter també va transformar Harmonia perquè no s’haguessin de separar marit i muller.

Com et deia, sovint ni tan sols els déus es pensen la jugada i prenen decisions precipitades. A vegades els surt bé, a vegades malament, però sempre es pot rectificar quan tot el poder recau en les teves pròpies mans.
Anabel Morales Sánchez
1r BTX B

1 comentari:

Sergius φυλαξ ha dit...

Has aconseguit fer una història molt interessant anabel, i això que el mite no donava per gaire hahahah
M'ha agradat molt :D