Hodie est

dijous, 9 de setembre de 2010

Dafne


Jo, Dafne, filla del riu Peneu, vaig tenir molts pretendents, però no acceptava cap com a marit, no suportava la idea de casar-me. El pare sempre em deia que havia de tenir un fill, que li havia de donar néts. Jo li vaig demanar que em permetés ser verge, li vaig dir que no volia casar-me i ho va acceptar. Però jo sabia que la meva bellesa no em permetria ser feliç.

Tos els dies sortia al bosc, era el lloc on més m’agradava estar, on sentia el soroll que fan les fulles al ser mogudes pel vent, on els cants dels ocells em fan sentir bé... però, aquest dia no em sentia tranquil•la, notava que algú m’observava, però no veia ningú enlloc.


Jo seguia caminant com sempre per aquells camins tan familiars per a mi. De sobte, vaig sentir unes passes darrere meu. Era un noi, alt, fort i prim, amb uns cabells rossos i arrissats. Portava un arc amb fletxes a l’espatlla. Es va quedar observant-me detingudament. Em va dir que era el déu Apol•lo, després va pronunciar les paraules que més por em feia sentir d’un home. Em va dir que m’estimava, aleshores vaig sentir com em recorria un calfred pel tot el cos. Ara només pensava en posar-me a córrer, escapar-me d’ell. Però no va ser tan fàcil com m’esperava, ell era un bon corredor i no es quedava molt endarrerit.

Moltes vegades va estar apunt d’agafar els meus vestits amb la mà, però jo seguia corrent tot el que podia. Després d’un llarga estona corrent, sentia que els peus em feien mal, em costava respirar i estava cansada, vaig entendre que no podia seguir corrent més, però no volia que m’agafés. Aleshores l’única cosa que se’m va ocórrer fou demanar al meu pare Peneu que m’ajudés. Li vaig demanar que transformés el meu cos tan desitjat.

En el moment en què Apol•lo estava apunt d’agafar-me el meu cos va aturar-se, vaig sentir com si milions de formigues pugessin pel meu cos i, poc a poc, vaig veure que les meves fines cames es tornaven un tronc, i anava pujant cada vegada més, els meus llargs cabells es tornaven fulles, i els braços i els dits fines branques. Vaig comprendre que m’estava transformant en arbre, en un llorer.

Apol•lo, va acariciar suaument el tronc de l’arbre en què m’he transformat, el seu rostre mostrava una tristor molt profunda. Fins i tot vaig sentir pena per ell.

Apol•lo va posar la ma on abans hi havia el meu cor i va dir-me aquestes paraules: "com que no pots ser la meva esposa, seràs el meu arbre. Sempre et tindran, llorer, la meva cabellera, la meva cítara, el meu buirac."
Anna Maslova
1r BTX B

1 comentari:

Sergius φυλαξ ha dit...

Dafne és una de les meves històries preferides! Bonic punt de vista Anna! :D