Hodie est

diumenge, 26 de setembre de 2010

Europa


No es pot dir que he tingut una mala vida, només que he tingut mala sort.

De petita no tenia res d’especial, era una nena normal, amb una família més o menys normal. Tenia privilegis que altres persones no tenien, ja que els meus pares eren reis.
Les meves amigues, es pot dir que me les van escollir, una nena de classe bona havia de tenir amigues de classe bona. Però, poc a poc em vaig integrar en el grup, encara que sempre he sigut una mica diferent.
Van passar els anys, i un dia una amiga em va dir d’anar a la platja, feia bon temps, un sol esplèndid, així que vaig decidir anar.
Ara penso i dic: Per què hi vaig anar? Perquè no em vaig quedar a casa?
Clar que en aquell moment no podia imaginar que passaria.

Vam estar jugant vora el mar, no podia parar de riure mentre ens mullàvem tota l’estona. De sobte, em vaig fixar que hi havia un toro blanc molt bonic vora el mar. El primer que vaig pensar va ser què feia un toro allà, normalment els toros són al camp pasturant. Vaig pensar en acostar-me, ja que sempre he tingut bona mà amb els animals, però aquest era una mica massa gran. Em vaig apropar, a poc a poc, gairebé de puntetes, per si sortia corrents a atacar-me. De sobte ja el tenia al costat, i sense por però amb respecte, el vaig començar a tocar, poc a poc, ell em mirava, amb uns ulls negres molt brillants i profunds. Vaig tocar-li la panxa, les orelles tan boniques que tenia, la cua que bellugava, i vaig pensar que estava content. Com no tenia intencions d’atacar, em vaig asseure en el seu llom.


De sobte, el toro em va mirar, vaig veure els seus ulls com em miraven de dalt a baix, amb una mirada penetrant, semblava que estava esperant aquest moment, i va arrencar a córrer. El primer que vaig fer va ser agafar-me a les banyes molt fort, per por de caure.
El toro, va començar a caminar per sobre l’aigua del mar, jo cridava, cridava com una boja, però el toro no s’aturava.

Després d’estar una bona estona volant, es va aturar en un bosc, no sé on i em va deixar caure en l’herba de mala manera.
El toro em seguia mirant, amb aquells ulls, i de sobte se'm va tirar a sobre. Em va començar a treure la roba, i... va passar, sí, aquell toro va fer el que va voler amb mi. Jo cridava fort, molt fort, esperant que algú vingués i m’ajudés, però ningú va venir, ningú.



Encara ara sento odi cap ell quan recordo el que em va fer, em bull la sang de la ràbia que em fa, sobretot quan penso que va ser Zeus, el gran Zeus disfressat de toro. Com em vaig deixar prendre el pèl d’aquella manera!
Però he de dir que també em va donar el millor de la meva vida, tres fills, Minos, Sarpèdon i Radamantis. Però a més a més, el poca vergonya em va fer tres regals per demanar-me perdó, ja que havia de tornar amb la seva dona.


Ara estic casada amb Asterió, un marit que Zeus em va buscar per criar els meus fills, perquè tinguessin un pare.
De vegades em pregunto: Sóc feliç? La resposta és sempre la mateixa: tinc uns fills i un marit, és el meu deure, el deure de totes les dones, formar una família i ajudar a casa, per això servim, no?


Escrit per Patricia Montesinos
1r BTX

3 comentaris:

Eunomia ha dit...

Patricia! quanta raó té Europa al preguntar-se perquè hi va anar... perque aquesta és una pregunta que segurament moltes persones s'han fet alguna vegada a la seva vida, però per sort, com ella mateixa ha dit algunes vegades d'una cosa dolenta surt alguna de bona i una com a mínim es l'experiència.
Bon treball!

Marina ha dit...

Vaja, tot i que se que és una història mitològica t'ha tocat parlar d'un tema molt recent i complicat d'explicar, es pot considerar que has tingut molt valor al parlar-ne, es molt facil ofendre a algu quan es comenta alguna cosa així, pero tu ho sabut fer amb tota la delicadesa necessària. Molt ben fet.

Sergius φυλαξ ha dit...

Patri.. has escrit la història de manera molt emotiva, m'ha agradat molt! :)

Al final Europa acaba per acceptar el seu destí i ser feliç segons el teu parer, en el meu cas crec que no ho hauria pogut ser-ho mai.