Marcial

Avete!
Ego sum Marcus Valerius Martialis, però tothom em diu Marcial.

Sóc nascut d’una família d’origen romana a Bilbilis, a la Tarraconense, però l’any 64 amb vint anys, vaig decidir deixar la meva terra i marxar a Roma per poder acabar els meus estudis jurídics sota la protecció de Sèneca i Lucà, però, desgraciadament, quan l’emperador Neró els va obligar a suïcidar-se, vaig caure desgracia vivint molts temps entre pobresa al tercer pis d’una modesta insula al Quirinal esperant i buscant donatius de patrons rics.

A la meva època de major pobresa, vaig fer amistat amb els escriptors Sili Itàlic, Plini el Jove, Quintilià i Juvenal, qui va ser amic meu i lector de les meves obres. Cada cop vaig anar adquirint una posició més elevada gràcies als meus protectors, encara que mai poder fer-me ric...

No sé com m’ho vaig fer, però sense haver servit mai a l’exèrcit vaig rebre’n el nomenament oficial i el rang de cavaller, amb el qual, per suposat vaig poder lligar molt, i no només amb dones, ja m’enteneu! Vaig passar molt temps buscant el favor de funcionaris de palau i d’emperadors. Mitjançant lloances i versos dedicats vaig buscar la protecció de Domicià, que em va garantir els beneficis concedits pel meu antecessor Tit. Però, després de la seva mort vaig renegar d’ell i em vaig dedicar a elogiar a Nerva, el seu successor, qui ja era vell quan vaig accedir al tron i va ser succeït per Trajà, qui va seguir rebent les meves lloances.

En aquest mateix any, amb cinquanta-cinc anys, la situació a Roma es va tornar una mica incòmoda... i vaig decidir torna a casa meva on vaig poder viure a una petita vil·la que em va regalar una admiradora! Us ho podeu creure?

Us he dit que escrivia però no he concretat gaire, veritat? 
Bé, vaig escriure generalment epigrames, que és pel que sóc més conegut, amb to líric, bucòlic o elegíac, encara que això no ho hauria de dir jo. El meu llibre primer llibre es deia Liber spectaculorum, el XIII Xenia i el XIV Apophoreta.

La veritat és que escric un gènere poc usual, però em diverteixen les seves tonteries: en tinc prou amb delectar-me sense importunar ni ferir ningú. Cert és que els meus epigrames no són ben bé una protesta social, però és que jo era molt adulador i d’estil còmic, segons diuen...

Bée, per avui ja n'hi ha prou de parlar de mi. Ara bé, no us penseu que us lliurareu de seguir sentint el meu nom!

Valete!