Pecats capitals i mitologia grega

Avete! 

Segur que heu sentit alguna vegada parlar sobre els set pecats capitals o sabeu de què es tracta. Doncs bé, avui us parlaré d’aquests però els relacionaré amb déus o personatges de la mitologia grega. És a dir, en cada pecat us diré amb quina divinitat podem identificar-lo i per què.

Luxúria: Afrodita (Ἀφροδίτη), la deessa per excel·lència de l’amor, la luxúria, l’atracció física i el sexe. Ningú millor que ella per representar-la.

Mandra: Ergia, una divinitat, filla d’Èter i la Terra, que personificava la mandra i la indolència i habitava al costat de la quietud i el silenci, a la cova on dormisquejava Hipnos (la son). Se la representava amb rostre somnolent, una capa de teranyines i al costat de filoses trencades, símbol de la seva aversió pel treball.

Gola: Dionís (Διόνυσος), déu del vi, les festes i els grans banquets. Les primeres manifestacions de gola es van presenciar en la cultura clàssica, on les festes celebrades eren en honor a aquest déu i l’ingredient principal era el vi, encara que tant el menjar com la beguda eren considerants molt importants.

Ira: Hera (Ἥρα), com a esposa del rei dels déus, era representada com una dona gelosa, venjativa i violenta, ja que Zeus que li era infidel constantment i provocava la seva ira, de la qual feia víctimes no només les amants sinó també els fills producte dels amors prohibits.

Enveja: Ptonos (Φθονος), fill d’Èreb i Nix. Era la personificació de la gelosia i l’enveja. Va tenir moltes esposes però va acabar matant-les totes, en sospitar els seus adulteris.

Avarícia: Posidó (Ποσειδῶν), déu del mar i les tempestes, personificava l’avarícia, ja que contínuament buscava més riquesa per al seu regne sota el mar. També era avar de poder i competia per tenir una ciutat grega anomenada com ell, igual que la deessa Atenea.

Supèrbia: Lucifer (Έωσφόρος), era portador de l’Aurora. En la mitologia judeo-cristiana Lucifer era un àngel molt bell que, per supèrbia, es va rebel·lar contra Déu, i va voler ser com ell. Per això, va ser denigrat com a càstig, passant a ser anomenat “Satanàs”.

Bé, com veieu he relacionat els pecats capitals cristians, amb amb la mitologia grega, però s'han fet amb moltes altres relacions, com va fer Peter Binsfeld, que va associar cada pecat amb un dimoni que temptava la gent. La seva classificació dels dimonis va ser la següent:

Luxúria: AsmodeuGula: Belcebú
Avarícia: Mammon
Mandra: Belfegor
Ira: Amon
Enveja: Leviatan
Superbia: Llucifer

I això és tot. Espero que us hagin agradat les relacions que he fet entre ells.

Ah, si pot ser, eviteu tots aquests pecats... encara que tots hem “caigut” alguna vegada, oi que sí? 
Valete! 

Paula Carpintero 
1r BTX

Mites i música

Hola a tothom!

Avui en aquesta entrada vull mostrar exemples de cançons modernes en les quals la cultura clàssica ha influenciat clarament en la lletra.

En aquest primer vídeo es pot escoltar la cançó "Caballo de Troya" del grup Tierra Santa en la qual explica el mite del cavall de Troia i  l'últim moment de la història, quan els grecs creuen que tot s'ha acabat i tenen la idea de fer el cavall com a regal per als déus. També explica el moment final quan els troians es creuen vencedors i, quan, de nit, surten els grecs per matar tots els habitants de Troia.

En aquest altre vídeo es pot escoltar la cançó "La ira del cielo" del grup Tierra Santa en la qual s'explica el que va fer el Tità Prometeu per ajudar els mortals per poder viure i explica el càstig que va rebre a causa de haver robat el foc dels déus.

 

En el següent vídeo es pot escoltar la cançó "El laberinto del Minotauro" també del grup Tierra Santa on s'explica com era el Minotaure, l'ésser viu que vivia dins d'un laberint que va néixer a causa d'un càstig dels déus. També narra qui va ser el que va endinsar-se en el laberint per a matar el Minotaure.

Finalment, us deixo aquest vídeo on es pot escoltar la cançó "Neron", també de Tierra Santa, que explica el que va fer l'emperador Neró durant el temps en què governava Roma i parla sobre l'incendi que, segons diuen, va "provocar", així com de les raons per les quals ho va fer.

No sé si les coneixíeu, les cançons. Si no, espero que us agradin. 

Carlos Blanco
1r BTX

L’estètica a l’antiga Grècia

• Que feien el grecs per estar guapos?

L’estètica ha estat un tema de gran interès i preocupació des de l’antiguitat. De l’Antiga Grècia hi han representacions en ceràmica on apareix gent rentant-se en fonts públiques, termes (on hi havia sales d’aigua calenta, d’aigua freda i fins i tot banys de vapor). Però, com que les dones ateneses nobles no hi podien anar, s'havien de banyar a casa en banyeres fetes de fang, pedra o maó.

Termes

• Com es pentinaven?

Els grecs tenien diferent tipus de pentinat segons l’edat i la categoria social. Per exemple, a Atenes, els esclaus s’afaitaven el cap, mentre que els homes lliures, el portaven curt des de l’edat adulta. En Esparta els nens portaven el cap rapat mentre que els adults portaven el cabell llarg. Les dones lliures portaven el cabell llarg recollit amb un monyo. El decoraven amb cintes o diademes. També utilitzaven cabell postís i es tenyien. Les esclaves sempre duien el cabell curt.

Pel que fa al maquillatge, només es maquillaven les dones lliures per diferenciar-se de les esclaves. Les dones intentaven tenir la cara molt blanca, utilitzaven coloret i es maquillaven els ulls amb kohl portat de l’Egipte i ombra d’ulls blau i negre.

• I com es depilaven?

Si bé, durant molt de temps els homes anaven amb barba, al segle VI aC es popularitza a Grècia portar el cabell molt curt i la cara ben afaitada . Alexandre el Gran estava obsessionat amb les cares ben afaitades. Les fulles d'afaitar eren de ferro i s'esmolaven amb aigua i una pedra de marès .

Els grecs consideraven que un cos depilat era l'ideal de bellesa, joventut i innocència. Les escultures d'aquesta època mostren cossos femenins depilats completament. Als homes grecs els agradaven les dames depilades.

Utilitzaven diferents mètodes: per cremar usaven espelmes, socarraven el pèl amb la flama d'un llum, elements abrasius com la pedra tosca, i ceres fetes amb sang d'animal, resines, cendra i les més fines arrencaven els pèls amb pinces.

Les cortesanes utilitzaven una mena de crema depilatòria anomenada " dropax ": una pasta composta de vinagre i terra de Xipre .

Espero que us hagi agradat saber com s’arreglaven en l’antiguitat!

Melanie Lara

1r BTX

Un altre Sant Jordi

Avete omnes!

Avui és Sant Jordi, dia de roses i llibres, i com que anem una mica justos de temps, recuperaré l'entrada del curs passat feta per la Clara Granado, que ens relacionava el mite de Sant Jordi amb el d'Andròmeda i Perseu.

L'heroi Perseu, fill de Zeus i Dànae, tornava de la seva aventura de matar Medusa quan va veure una noia lligada a una roca.  Era la princesa Andròmeda a punt de ser menjada per un monstre marí, per expiar les culpes d'una mare, Cassiopea, un xic massa presumida. 

Andròmeda, Perseu i el monstre marí

Perseu s'enamorà d'ella i va demanar als seus pares de lliberar-la a canvi de la seva mà. Ells, encantats, van accedir-hi. I així, quan el monstre marí va aparèixer, Perseu tan sols va haver d'alçar la seva arma secreta: el cap tallat de Medusa, que tot i morta encara conservava la seva capacitat de convertir qui la mirava en pedra. 
Així el monstre va ser derrotat, i de retruc, les algues marines que hi havia per allà van quedar petrificades i va aparèixer el primer corall de la mitologia.
I la princesa i l'heroi van marxar junts a viure una vida feliç.

Així doncs, com podeu comprovar, en el mite d'Andròmeda i Perseu hi ha algunes semblances que fan pensar que Sant Jordi és una versió inspirada en aquest mite grec: un jove s'enamora d'una princesa, mata el monstre marí/drac que se la vol menjar, i després la rescata. A més, tant el cavaller Sant Jordi com Perseu obtenen recompensa: l'amor d'aquesta, tot i que el nostre cavaller no l'aprofita gaire. 

I on s'explica aquesta història? Doncs, com moltes altres que acaben en transformacions d'humans en altres éssers (plantes, arbres, flors, roques...) aquesta metamorfosi la podeu llegir amb molts més detalls en el llibre d'Ovidi, Les metamorfosis, que és la meva recomanació per al Sant Jordi d'enguany.

I un altre llibre que us recomano és, del premi Nobel de literatura William Golding, conegut per “El senyor de les Mosques”, l'obra publicada pòstumament anomenada La llengua doble Ed 62.

La llengua doble és una novel•la inacabada, ja que el seu autor morí abans de poder concloure-la, i això es nota sobretot en les darreres parts. Tanmateix, em sembla un document molt interessant per entendre com funcionava i què significava en el món antic l’oracle de Delfos. A més a més, és amena, té un punt de tendresa encisadora, alhora que una profunda reflexió sobre la complexitat de l'ésser humà.

L'argument és: una vella profetessa de Delfos repassa la seva vida com a Pítia. Seixanta anys enrere, jove, verge i amb torbadors poders psíquics, Arieka va ser lliurada al servei de l’oracle pels seus pares. Arieka ha contemplat la decadència de les riqueses de Delfos i de la seva influència en el món, davant l’avanç implacable dels nous senyors del món, els romans.

Per saber-ne més us deixo un enllaç amb la crítica.

Espero que aquest estiu trobeu un moment per llegir-los.

Gaudete!

Primavera a la romana

Salvete omnes!

Tal com us vaig anunciar a classe aquesta primavera arriba carregada d'activitats... romanes.
Vam acomiadar el segon trimestre amb una excursió a Tarraco, on després de fer uns Terrae Inquisitio (de la qual aviat veure-ho fotos), vam anar al Camp de Mart a veure les Coèfores d'Èsquil, a dinar al local més antic del món i de nou a teatre a riure a cor que vols, amb el Miles Gloriosus de Plaute del grup de teatre In Albis de l'institut Fuente Nueva de Morón de la Frontera.

Aprofito l'espai del bloc per felicitar-los per l'excel·lent feina que realitzen. Tal com va dir el seu director, Pepe Luque, els de lletres poden fer feines tan dignes i serioses com els que més, i ells en són la prova vivent. Esperem tenir la sort de tornar-los a veure l'any vinent!

D'altra banda, ja us vaig avisar que diumenge 13 hi havia la fira romana a Llagostera. Si algú hi ha anat, que ens ho expliqui.
I ara totes les possibilitats que encara tenim per endavant per passar una estona entre romans, una mica més vius que Cèsar o Ciceró.

El cap de setmana del 25 al 27 d'abril a Badalona, l'antiga Baetulo, tenen lloc les jornades de recreació històrica romana la Magna Celebratio.

Hi ha un munt de representacions relacionades amb el món romà, així com tastets dels menjars més preuats entre els nostres avantpassats llatins.
Feu una ullada a la programació i trieu el que més us agradi.

I a partir del 5 de maig i fins al 25 tenen lloc les XVI Jornades de Recreació històrica de Tarraco Viva, aquest any dedicades a Octavi August, amb motiu del bimil·lenari de la seva mort.

Perquè pugueu triar i remenar uns enllaço el programa. I us avanço que possiblement serem allà el dia 21 de maig per fer la visita de l'exposició AUGUST AL TEU GUST.

Podreu veure com vivien els romans, com estudiaven, com jugaven, conèixer la vida dels gladiadors o la sort d'un esclau enriquit, què era el cos de vigiles de Roma i un munt de coses més. Us recomano que feu una ullada a tot el programa, que està ple de coses interessants.

Finalment, teniu el cap de setmana del 10-11 de maig, en el Jaciment d'Empúries, el Triumvirat Mediterrani.
A l’Escala se celebra aquesta recreació històrica, centrada especialment en món grecoromà, origen d'aquesta localitat. Hi podreu trobar un mercat grecoromà, una trobada d’armats, tallers didàctics infantils, olimpíades emporitanes, lluites de gladiadors, etc.

Espero que puguem trobar un moment per anar-hi, ja que us agradarà molt. N'estic segura!
Gaudete!

Grans atletes de la Grècia clàssica

Avete!
Si ets estudiant de Grec o Llatí t'hauràs adonat de la gran varietat de temes que es tracten d'interès comú , des d'anàlisi oracionals o morfologia fins a història de fundacions d'imperis o ferotges batalles. 

Segurament a hores d'ara ja hauràs estudiat els tipus d'espectacles que es donaven en un amfiteatre Romà com apoteòsics combats de gladiadors o violentes lluites de guerrers contra feres (venacions) on només un podia quedar viu, o la importància que va tenir per als grecs l'esport en les celebracions religioses i culturals en honor als déus més importants, però és bastant possible que no hàgim estudiat els il·lustres atletes d'aquell temps.

Com veiem hem estudiat grans costums i disciplines del món clàssic , però ... ens hem parat a estudiar algun atleta en concret? És per aquest motiu que he fet aquesta entrada: per donar a conèixer grans atletes que van marcar un abans i un després en la Grècia Clàssica.

MILÓ DE CROTONA

  

Va ser un dels campions més famosos de lluita de Grècia.
Va néixer a la colònia grega de Crotona (Magna Grècia) al segle VI aC. Va ser campió olímpic de lluita en 6 ocasions, en la modalitat infantil a la 60a olimpíada, el 540 aC, i en la sènior des de la 62a a la 66a olimpíades. A més fou set cops campió en en els Jocs Pítics, i va continuar competint més enllà de l'edat normal de retirada d'un atleta en la seva època. Diversos autors clàssics com, Aristòtil, Pausanias, Ciceró, Heròdot, Vitruvi parlen d'aquest esportista d'elit. Amb els seus relats no fan més que augmentar la llegenda entorn d'aquest personatge.

Diverses són les històries que narren les gestes de Miló:
- De Miló de Crotona es diu que podria haver inventat l'entrenament de força progressiu ja que s'explica que per guanyar força va carregar un vedell nounat a coll i va caminar amb ell un estadi. Aquest exercici el feia cada dia, i a mesura que el vedell es convertia en un bou adult, ell anava adquirint més força a causa del progressiu augment de pes de l'animal. El final del bou no és que sigui plat de bon gust encara que pot ser que per a Miló si ho va ser (i mai millor dit en aquest cas), ja que quan va créixer el va matar per menjar-se'l.
      

- Era capaç de separar el tronc d'un arbre.
- Doblava una moneda de bronze entre els seus dits.
-Demostrava la seva força estenent el seu braç amb el palmell i els dits estirats, ningú era capaç de doblegar. Quan es va convertir en un campió olímpic, li van fer una estàtua a Olímpia que va aconseguir aixecar.
-El seu final va ser tràgic. S'explica que un dia passejant per un bosc, va trobar un arbre badat pels llenyataires que havien posat una falca en una esquerda. Volent partir l'arbre amb les mans, va treure la falca, però llavors les dues parts del tronc es van unir deixant atrapada la mà amb tant mala sort que no va poder escapar d'una fera que el va devorar.

TEAGENI DE TASOS

Va ser un atleta grec nadiu de Tasos, que va destacar per ser un gran pugil (boxejador) i corredor de cursa. 
Una anècdota de quan tenia 9 anys demostra la seva gran força de ben petit, ja que als nou anys, anant des de l'escola a casa, a Teageni li va agradar la imatge de bronze d'un déu que estava ofrenada a l'àgora, va tirar d'ella, se la va carregar a l'esquena i es va endur la pesada estàtua cap a casa. Va destacar en tota mena d'esports atlètics i va obtenir diverses victòries en els Jocs: en els Olímpics, en els Pítics tres victòries en el pugilat, nou en els Nemeus i deu en els Ístmics. En Ftia (Tessàlia) es va proposar distingir-se en altres disciplines diferents al pugilat i al pancraci i  va vèncer en la cursa llarga.

COREBI D'ÉLIDE

Es tractava d'un humil forner d'Èlide, però no només es dedicava al forn ​​sinó que va participar com a atleta i obtingué la victòria en la carrera de velocitat, anomenada stadion que es va disputar durant els primers Jocs Olímpics de l'Antiguitat registrats, celebrats l'any 776 aC. 
Com que era ciutadà d'Élide, els sacerdots van començar a registrar els guanyadors de les curses a partir d'aquest any, de manera que quan les festes olímpiques es van arribar a convertir en les més importants celebracions gregues, va ser acceptada per tots la cronologia olímpica a partir de la victòria de Corebi, encara que ja havien existit altres jocs anteriors.
Per la seva victòria en l'única cursa programada de 192,27 m, va rebre com a premi una branca d'olivera, encara que l'honor d'obtenir la victòria era molt més prestigiós que el mateix premi material.

DIÀGORAS DE RODES  
    
Diàgoras va ser un atleta grec del segle V aC que practicava la disciplina del pugilat. Va néixer a Ialisos, a l'illa de Rodes. Era descendent del rei de la seva ciutat natal, anomenat Damagen, i es va fer famós per triomfar en diverses ocasions en els quatre grans jocs grecs: olímpics, nemeus, ístmics i pítics. 
Degut a la seva victòria, Píndar, un dels poetes lírics més famosos de la Grècia clàssica, li va dedicar un cant l'any 464 aC , i també se li va dedicar una estàtua a Olímpia, feta per l' escultor Calicles.
En la seva vellesa va poder veure com els seus dos fills, Damaget i Acusileu, guanyaven els Jocs Olímpics. S'explica que just després de ser coronats , els seus fills el van agafar a coll i el van passejar triomfalment per l'estadi. Llavors un dels espectadors va cridar Κάτθανε Διαγόρα , ουκ εις Όλυμπον αναβήση («Ja pots morir, Diàgoras, doncs no esperis pujar a l'Olimp») i Diàgoras, ple de felicitat i reconegut per tots, va deixar anar el seu últim alè.

EL  LLEGAT D'AQUESTS ATLETES

Pot ser que actualment no hi hagi persones tan fortes com Miló que siguin capaçes d'aixecar un bou i carregar-lo a les espatlles, o doblegar una moneda amb els dits, però sí que tenim proves del gran llegat esportiu, de disciplina, constància i dedicació que van deixar els atletes grecs. I com a mostra un botó: Pyrros Dimas (Πύρρος Δήμας), l'home de la fotografia, és un haltera grec ara ja retirat que va aconseguir tres medalles d'or Olímpiques, i no només això, sinó que és considerat un dels helteres més grans de tots els temps. 

De tots els atletes antics citats, hi ha un que no m'ha deixat indiferent: Miró de Crotona. Diversos motius són els que han fet que capti la meva atenció, un dels principals és que m'encanten els esports de força i el fet que possiblement sigui el pare de les progressions de força. A més, les seves gestes m'han deixat bocabadat, siguin veraces o algunes no tan certes. Sense importar fins que grau siguin veritables, m'han sorprès molt, especialment el fet de carregar amb un bou d'una tona a l'esquena, o de separar un tronc de terra. Aquestes  són gestes que només un atleta curtit i aguerrit com Miró podria realitzar. 

Ara et toca a tu, dels atletes esmentats, quin és el que ha despertat més teu interès?

Valete!

Astèrix i els llatinismes

Avete, companys!

Avui us faré una entrada que crec que pot ser divertida. Tracta sobre els llatinismes que René Goscinny va utilitzar (juntament amb Albert Uderzo) en el seu famós còmic Astèrix. Concretament en dos dels llibres: “Astèrix el Gal” i “Astèrix legionari”.

Començaré per “Astèrix el Gal”, ja que aquesta va ser la seva opera prima. Només començant a llegir les vinyetes de la primera pàgina ja en trobem tres llatinismes (com podreu comprovar a la primera imatge). Ipso facto, que, com tots sabeu, vol dir Immediatament, en el acte; Sic, que vol dir Així, tal com és; i per últim tenim el Vae victis, que en català es pot traduir com ¡Ay, dels vençuts!

A partir de la meitat del còmic es poden veure com hi apareixen expressions ja més complicades d’entendre o expressions dites per personatges famosos de la història de l’Antiga Roma. 

Així, podem trobar l’expressió Aut Caesar aut nihil. Aquesta frase, lema d’en Cèsar Borgia, va sorgir en el moment en què Juli Cèsar creuà el riu Rubicó per envair Roma, i va dir als seus soldats que només l'acompanyessin els que volguessin. Com a resposta d’aquests soldats sorgí doncs, la famosa frase. 

Una altra expressió que per mi em sembla una mica difícil d’endevinar és Illico presto, i vol dir Ara mateix. Aquesta expressió, a més, és molt semblant o gairebé el mateix que Ipso facto.

Dues pàgines més endavant observem un parell d’expressions més, com són Quid novi?, que vol dir Què hi ha de nou? i que era d’ús quotidià en l’Antiga Roma quan dos individus es trobaven. 

L’altre Sursum corda, vol dir Amunt els cors, i era dita pels sacerdots durant la celebració de la Santa Missa per a la unió amb Déu. 

Més endavant veiem el De facto (clarament De fet), Quomodo vales?, salutació comú en les cartes i que vol dir, com ja sabem, Com estàs?, i finalment trobem una frase que a mi, personalment, m’agrada molt: Vanitas vanitatum et omnia vanitas. 

Aquesta última expressió vol dir literalment Vanitat de vanitats i tot és vanitat. És un extracte d’un passatge de la Bíblia, concretament l’Eclesiastés 1:2, que ens recorda que som mortals i que fem el que fem acabarem en mans de la mort. Aquesta expressió s'assembla doncs, al Memento mori.

En "Astèrix legionari” també apareixen força llatinismes que analitzaré més breument, així com les frases més importants. 

Apart de les frases que a continuació comentaré, apareixen expressions ja conegudes o menys importants, com Quomodo vales?, Quo vadis?, o Vis comica, que fins ara no havia sortit i que vol dir Força còmica, o la capacitat d’algú de fer riure, com Plaute.

No fa res hem estudiat Virgili i m’ha fet gràcia veure una frase seva tan famosa per a tots nosaltres com és Timeo danaos et dona ferentes, Temo els grecs encara que portin regals. 

I no podia faltar, i en paraules de Cèsar mateix, l’Alea iacta est. 

Finalment i per acabar, per a tots els amants de la filosofia, no podia sortir una altra frase llatina que el Cogito, ergo sum de Descartes.

En conclusió, tinguis l’edat que tinguis llegir historietes d’Astèrix és com veure els Simpson: mai passaran de moda i són un bon model per aprendre petites coses de la llengua i la cultura del 50 aC., i depenent on viatgin els nostres gals, alhora que riem i desconnectem del dur estudi que suposa en la realitat el llatí i el grec (per als qui en facin).

I a vosaltres què? Us agrada Astèrix? Creieu també que és una bona base per aprendre  i entendre?

Espero que la meva entrada hagi despertat el vostre interès de trobar en els vostres còmics escenes d’aquest tipus. 

Gràcies per la vostra atenció.

Valete!

Aquil·les, el de peus lleugers

Avete!

Segur que haveu sentit parlar del famós Aquil·les! Va ser un dels grans herois de Grècia, i avui us explicaré el seu pas per la guerra de Troia.

Aquil·les és el prototip d'heroi grec fort i cultivat, fill de Peleu i de la nimfa Tetis. El perseguia un destí tràgic; el de morir de jove encara que cobert de glòria.

L’escenari de les seves gestes i còleres va ser la guerra de Troia, on va lluitar i va morir.

El motiu pel qual Aquil·les era un guerrer molt fort, era perquè la seva mare va intentar fer-lo immortal i va banyar al nen al riu Estix, que tenia la propietat de fer immortal a qui tocava les seves aigües. Però en submergir-lo, la mare es va descuidar de treure les mans del taló per on l’aguantava i aquell va ser el seu punt feble.

Aquil·les va ser educat pel savi centaure Quiró, que ja havia instruït altres herois. Entre altres coses, Aquil·les va  rebre una formació intensiva en la carrera, cosa que li seria de gran utilitat en el camp de batalla. Un dels epítets més corrents en la Ilíada d'Homer és el de "Aquil·les de peus lleugers".

Sabent el que li reserva el destí, tria una vida breu però plena de gloria i se’n va cap a  la guerra de Troia, tot i que la seva mare havia intentat protegir-lo amagant-lo al palau del rei Esciros vestit de nena, on Ulisses el descobreix.

Durant els deu llargs anys de setge de Troià , els grecs duen a terme diverses incursions i saquegen les petites localitats que envolten la ciutat. Aquil·les juga un paper principal en aquests atacs. Durant una de les incursions rapta la bella Briseida, la qual va convertir en la seva amant. 
Agamèmnon, comandant en cap de les tropes gregues i beneficiari de gran part del botí de guerra, també tenia una amant, Criseida, que li semblava millor que la seva dona Clitemnestra. 

Ara bé, Criseida era filla d'un dels sacerdots més importants d'Apol·lo , i per evitar la ira del déu, Agamèmnon ha de tornar-la al seu pare. 
Com que Aquil·les és un dels que més van insistir en això,  Agamèmnon li reclama Briseida com amant. 

Així, Aquil·les ha de lliurar Briseida en contra de la seva voluntat, però rebutja seguir endavant amb el setge. Ferit el seu orgull, l'heroi fins i tot demana a la seva mare que implori a Zeus que la fortuna de la batalla somrigui als troians. 

El setge de Troia dura deu anys, amb els grecs cada vegada més pressionats. Els troians fins i tot van arribar a enfrontar-s'hi en el seu propi campament situat al costat del mar, moment en què Aquil·les defuig el combat amb l'enemic. 
No obstant això, quan els troians amenacen amb incendiar els vaixells dels grecs, accepta que el seu millor amic i company de fatigues, Pàtrocle, entri en combat enmig de tota la confusió. 
Patrocle es vesteix amb l'armadura d'Aquil·les i es converteix en l'heroi de la batalla. Però encara que pogués semblar el mateix Aquil·les, no ho era, i Héctor, príncep de Troia, el mata i s'apodera de l'armadura de l'heroi grec .

Aquil·les embogeix de dolor en saber la notícia. Fins i tot la seva mare era incapaç de consolar-lo. Aquil·les només volia venjar-se i quan Tetis li va dir que estava escrit que moriria poc després de la mort d'Hèctor, va contestar: 
«Moriria en aquest lloc i en aquest moment, ja que no puc salvar el meu amic. Ha caigut lluny de casa i en un moment de necessitat la meva mà no ha estat allà per ajudar-lo» ( la Ilíada , XVIII ). 
Tetis va saber llavors que no podria detenir el seu fill, de manera que va cridar a Hefest perquè li fes una nova armadura a Aquil·les.

Vestit amb la seva nova armadura, l'heroi puja a la seva quadriga i s'encamina cap al camp de batalla, on provoca un bany de sang entre els troians. Busca Héctor tres vegades als voltants del recinte emmurallat fins a matar-lo i arrossegar el seu cos nu amb la seva quadriga. 
I cada dia arrossegava el seu cos per on passava i només després d'un temps va poder Tetis convèncer-lo que tornés el cos d'Hèctor al seu pare, Príam, que va personalment a la tenda d'Aquil·les per demanar el cos del fill. El jove, commogut per la pena de l'ancià, li lliura el cos del fill , dient-li que podia enterrar Héctor en pau en un lloc adequat. 

Poc després, Aquil·les acaba morint per una fletxa llançada amb l'arma de Paris, l'arc del qual estava guiat per Apol·lo. El déu es va assegurar que la fletxa encertava en l'única part vulnerable, el taló. Tetis i les seves germanes, les nereides, les altres filles de Nereu van plorar la mort del seu fill durant 17 dies.

Sense dubte va ser un guerrer de caps a peus!
Espero que us hagi agradat! 

La sexualitat divina

Avete!

El passat mes de febrer vaig poder anar a veure a Granollers l'Exposició "El sexe a Roma", organitzat pel museu de Badalona, i després de veure el que hi havia em va venir al cap de fer aquesta entrada.

En el món grecoromà, l’àmbit sexual estava ben present i les històries mitològiques clàssiques, igual que les humanes, estaven repletes d’aventures amoroses, estratègies de seducció, passions, transgressions, enganys i desenganys en un moment en què la societat donava molta importància al matrimoni i a la pràctica sexual, cosa que es veu en la gran quantitat de textos trobats en escrits d’autors com Catul, Ovidi, Juvenal, Marcial, Valeri Màxim o Aule Gel·li i de filòsofs com Lucreci o Sèneca.

Jo , però, em centraré en la part que fa referència als déus.

En la mitologia clàssica, moltes de les divinitats venerades representaven una personalitat hedonista, lligada a la pràctica sexual i a la infidelitat matrimonial. vegem-ne algunes:

JÚPITER

Leda i el cigne. 
Herculà

En primer lloc trobem Júpiter que, tot i ser el déu sobirà i d’estar casat amb Juno, va ser partícip d’un gran nombre d’enganys amorosos i fou l’exemple de la infidelitat divina. Es compten una quarantena de relacions sexuals amb altres divinitats o mortals. Les més conegudes són les relacions en què es va transformar en pluja d’or per conquistar Dànae, en cigne per Leda, en brau blanc per Europa, en pastor per Mnemòsine o en serp virolada per Deoida.

VENUS

La representació de la bellesa, de l’amor i de la fertilitat estava personificada en Venus. Ella, juntament amb Fortuna, intervenien en el ritual que precedia al lliurame

Venus, Mart i Cupido. 
Casa de Mart i Venus, Pompeia

nt de la núvia al nuvi en la celebració del matrimoni romà.

A més, els romans també van identificar la deessa amb la passió i el plaer. De fet, la paraula venus volia dir originàriament bellesa, gràcia, desig i atractiu sexual, però després van començar a aparèixer paraules noves com fructus Veneris (“fruit de Venus”, orgasme), gaudia Veneris (“plaers de Venus”, orgasme) o Hortus Veneris (“Jardí de Venus”, parts sexuals femenines).

CUPIDO

De la relació de Venus amb Mart va nèixer Cupido, déu del desig i de l’amor. Es sol representar amb un arc i un carcaix amb fletxes que provoquen o fan fugir l’enamorament; com diu Ovidi, el que el fa néixer [l’amor] és d’or i relluu en la punta aguda; el que el fa fugir és esmussat i té plom sota la canya.

Hermafrodit. Herculà. 
Museu Arquelògic, 
Nàpols

HERMAFRODIT

En un principi era una figura masculina, però després va ser fixat com a ésser androgin, amb el cap, el cos i el pit d’una dona, i els òrgans sexuals d’un home. Aquesta barreja estranya es va produir després que aquest fos fusionat amb la nimfa Sàlmacis, quan aquesta insistí a seduir-lo.

PRÍAP

Príap. Casa dels Vetti, Pompeia

Príap és la divinitat més representada amb el fal·lus erecte del món romà. Ja en època grega representava el déu dels jardins i es vinculava amb la fecunditat i la potència generadora, identificada amb la moral antiga del fal·lus. Més tard, però, es va associar també amb la noció del plaer.

Els romans tenien la costum de col·locar una petita figura de Príap erecte amb el cos cobert de fruites i una falç a la mà suportat per una herma (pilar rectangular) pintada de vermell (d’aquí que també se l'anomenés ruber o rubicundus) amb la funció d’assegurar una collita abundant.

Un altre ús de la representació d’aquesta divinitat era la d’amulets que representaven fertilitat i que servien per allunyar els mals esperits o per protegir del mal d’ull.

BACUS

El tiomf de Bacus. Casa de M. L.
Frontone, Pompeia

Bacus és el déu del vi i del deliri místic, que també es relacionava amb la sexualitat. Perquè tal i com diu Horaci: “¿Qui, després d’unes copes de vi s’esgola parlant de la dura guerra o de la misèria? ¿Qui no ho fa més aviat parlant de tu, pare Bacus, i de tu, gentil Venus?”.

En el seu honor es celebraven processons i orgies, anomenades bacanals (Bacchanalia), i en el seu seguici i havia divinitats amb ereccions perpètues, identificades amb la potència generadora, com Príap, Pan, sàtirs i o silens (sàtirs vells, grassos i estranys), que acompanyaven les bacants o mènades (dones dedicades al culte orgiàstic de Bacus). Aquests es lliuraven frenèticament, de manera irracional, a la música, a la dansa i al vi.

I aquestes són les principals divinitats relacionades amb la vida sexual dels antics grecs i romans. Què us semblen? Molts déus per assegurar una vida ben plena, oi?

Valete!