Gladiadors

Salvete omnes!

Ara que estem parlant de gladiadors, us refresco la informació que ex-companys van compartir amb nosaltres.

La paraula gladiador ve de gladius, i; (espasa), i així un gladiator és el que porta una espasa.

Sembla ser que l’origen dels combats de gladiadors rau en un costum etrusc segons el qual per honorar a un difunt influent es feia una lluita d'homes a la qual sobrevivia només el més fort. Així doncs, les lluites de gladiadors primer eren actes religiosos, però més tard es van convertir en un entreteniment per als ciutadans, arribant a ser l’espectacle preferit dels romans.

Com sabeu, el gladiador que perdia el combat estava destinat a la mort, però el públic podia demanar que se'l perdonés, cridant mitte, o bé podia demanar-ne la mort assenyalant amb el polze cap avall, pollice verso. 

L'edifici que acollia l'espectacle era l'amfiteatre: tenia forma el·líptica i al centre hi havia l’arena, on lluitaven els gladiadors, al voltant la càvea, lloc on es seia el públic, i sota l’arena estava el soterrani, on estaven les gàbies de les feres i el material necessari per als espectacles.

Els gladiador podien ser militars, criminals condemnats a mort, esclaus, presos i joves que escollien aquesta professió. Aquestes persones desitjaven ser gladiadors per divertir-se o aconseguir fama, ja que solien tenir molt èxit i eren lloats pels poetes; la seva imatge sovint apareixia en joies, gerros, etc.

Una cosa curiosa és que no només hi havia homes gladiadors, sinó que també podia haver-hi dones, encara que eren molt poques.

El seu entrenador s'anomenava lanista, i solia ser un gladiador vell. Realitzaven exercicis físics molt durs; l’alimentació es controlava molt i tenien revisions mèdiques per garantir-los una bona salut.

Hi havia moltes classes de gladiadors que es diferenciaven per la roba i el seu armament. 

• Eques: anaven a cavall o amb carro (essedarii), portaven un casc i d'arma tenien el spiculum (una llança). Solien lluitar entre ells .
• Hoplomacus: portaven tires de cuir en diverses zones del seu cos (genolls, canells...) i un escut molt gran i un casc amb visera, la seva arma era una espasa.
• Mirmillo: provenien de les Gàl·lies (actualment França), en el seu casc portaven el dibuix d'un peix, portaven una túnica curta, una armadura en la cama i al braç i un escut corbat, la seva arma era una espasa curta i recta .
• Reciarius: portaven una túnica, un trident, un punyal i una xarxa, no portaven protecció en el cos.
• Secutor: portaven una espasa, un escut, un casc amb visera i una espasa.
• Samnita: va ser el primer gladiador en aparéixer. Portaven grans escuts ornamentats, cascos amb crestes i aletes, un braç recobert amb metall o cuir i duien espasa curta i recta i a més d'un petit escut.
• Andabata: se'ls conexia pel seu casc sense obertures per als ulls. 
• Tracius: duien un trident o espasa curta, un escut quadrat, un casc amb una ploma lateral i les cames protegides.

A continuació us penjo un video perquè veieu les diferents categories de gladiadors que hi havia.



Una cançoneta perquè conegueu l'origen dels gladiadors i a més practiqueu anglès.

Bon estudi!

Les termes d'Ilturo

Avete omnes!

Ja sabeu que des de fa dies fan a TV3 un interessantíssim programa que intenta descobrir els orígens de la nostra terra: SOTA TERRA. També sabeu que us el recomano especialment.

I ara, aprofitant que estem estudiant els edificis de lleure romans, us penjo l'enllaç relatiu a l'excavació de les termes romanes d'Ilturo (Cabrera de Mar).

I encara més útil per a repassar, us enllaço amb la recreació virtual que ha preparat la secció d'Arqueologia i Patrimoni de Cabrera de Mar. Podeu anar passejant-vos per les termes com si fóssiu banyistes romans, però sense suar! Cliqueu al damunt i ja hi sereu!

Finalment, us adreço a una pàgina de Múrcia, CARTHAGO NOVA, en la qual podreu trobar vídeos de 4-5 minuts amb recreacions virtuals sobre els diferents edificis que estem estudiant.

Bon estudi!

La dolça Hel·lada

Avete!!

Aquesta entrada serà dolça, ja que parlaré sobre gastronomia grega, sobretot de postres i dolços típics de Grècia, perquè apart del iogurt “Griego de Danone” n’existeixen d’altres. Espero que us agradi i us faci venir la gana.

Per conèixer més o menys els ingredients dels plats grecs hem de saber que la gastronomia d’aquest país comparteix característiques amb la cuina mediterrània, especialment la turca i la italiana.

L’element més característic és l’oli d’oliva. També són elements bàsics el blat, el iogurt i els formatges. En el cas de les postres domina sobretot la mel i els fruits secs.

DOLÇOS/POSTRES

Fanourópita (φανουρόπιτα) 

Relacionat amb les celebracions religioses, es menja el 27 d’agost que és el dia de Sant Fanuri. Aquest dia se celebra que s’han trobat els objectes perduts oferint aquest pastís, que està fet amb farina, sucre, oli d’oliva, suc de taronja i espècies, com ara canyella i clau (espècia molt aromàtica composta pels botons florals o poncelles assecades del claveller).

Sovint es menja mullant-lo al cafè.

Halvà (dolç)

Aquest dolç que és menjat en festes i ocasions especials va entrar en la nostra cultura a través de l’Imperi bizantí i està preparat  en una base de pasta dolça que conté mel, sucre i fruits secs sencers. Però va segons gustos perquè també hi podem posar xocolata, coco ratllat, suc de taronja. El halvà en el nostre país seria com una mena de torró.

Melomakarona (μελομακάρονα)

Aquest dolç que té forma de croqueta és preparat a les festes de Nadal i porta oli d’oliva, suc de taronja, conyac, nous, canyella.

Baklavà (μπακλαβάς)

És una pasta molt dolça que no es fa únicament en la cuina grega ja que forma part de la gastronomia de tots els països que formen part de l’antic Imperi Otomà. Està elaborada amb capes de pasta de full. Està farcida amb nous o festucs i endolçida amb almívar o mel.

I per acabar us parlaré d’un plat salat que podeu menjar en qualsevol moment, ja que sempre està bo i és ben típic i barat.

Pita giros (πίτα γύρος)

Aquest plat està elaborat amb carn rostida amb tomàquet i ceba acompanyat de salses, que va dins d’una pita. Si demanes una pita giros de carn de porc la salsa que et posaran serà el tzatziki (es fa amb iogurt, cogombre ratllat, all trinxat, oli d'oliva, sal i opcionalment amb vinagre i alguna herba aromàtica). I si el vols de pollastre te’l serviran amb mostassa.

Que vagi de gust!
Greta Gómez

1r  BTX 

La biblioteca d'Alexandria

Avete!

Abans de tot, m’agradaria felicitar tots els participants del concurs Odissea per la bona feina feta fa uns dies.

Durant el concurs, vaig veure una pregunta que em va cridar força l’atenció; tractava sobre l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, i he decidit cercar informació sobre aquest tema.

La biblioteca d’Alexandria, a Egipte, va ser construïda entre els anys 332-331 aC. i va ser una de les biblioteques més importants de l’antiguitat. Va ser creada per Ptolomeu I Sóter (367aC- 282aC) que  va ser un important governador sota les ordres d'Alexandre el Gran i després rei d’Egipte.

La Biblioteca estava formada per dos grans edificis anomenats Bruchium (la biblioteca on es guardaven totes les obres) i Serapeum (monumental santuari per al culte de Serapis, patró d’Alexandria i déu d’Egipte i Grècia, anomenat per Ptolomeu I amb el propòsit d’agermanar a nivell cultural tots dos pobles).

Diverses fonts ens expliquen que posseïa una gran quantitat de llibres, aproximadament uns 700.000 volums. Alguna d’aquestes fonts ens explica que va aconseguir recopilar als seus prestatges fins a un milió de volums en rotlles de papir. També és sabut que tots els vaixells que atracaven a l'important port d'Alexandria eren requerits de deixar els llibres que hi portessin perquè els copistes de la biblioteca en fessin, a corre-cuita, una còpia. D'aquesta manera, va arribar a tenir un dels corpus bibliogràfics més grans de l'antiguitat.

Una altra demanda que feia Ptolomeu era que li enviessin tots els llibres possibles, que ell feia traduir al grec. Això provocà que el moviment d'intel·lectuals provinents d'arreu fos molt actiu, i és precisament en aquest context que es traduirà l'Antic Testament al grec, per part del grup dels Setanta.

La biblioteca, però, va ser atacada i incendiada diverses vegades.

El primer atac que va patir la biblioteca va ser a l’any 47 aC, per l’exèrcit de Juli César, com a represàlia per l’assassinat del seu enemic Pompeu. Anys més tard, va ser reconstruïda.

Al 292, l’emperador romà Dioclecià va manar que destruïssin tots els llibres relacionats amb l’alquímia, estudis sobre com transformar una matèria en una altra, existents molt abans que es formulessin els principis de la física i la química.

Però, per què va ser atacada tants cops? No ho sé amb exactitud, però suposo que Juli Cèsar i Dioclecià deurien pensar que si mantenien el poble en la ignorància, millor.

La biblioteca va ser reconstruïda anys més tard, i actualment, damunt de les ruïnes de l'edifici primer s'ha construït amb fons de la UNESCO la moderna biblioteca d'Alexandria, que posseeix gairebé 5.000.000 volums.

 

Espero que us hagi agradat.

Jaume Delgado

1r BTX

Faetont

Avete!

En aquesta entrada us parlaré del mite de Faetont, ja que a classe estem llegint el llibre de Les Metamorfosis d’Ovidi i m’ha semblat interessant.

Faetont era fill d’Hèlios, el déu Sol i de Clímene. Faetont presumia davant dels seus amics que era fill del Sol però ells no el creien i fins i tot se'n burlaven.

Faetont va acudir al seu pare Hèlios, perquè volia demostrar als seus amics que era fill seu. I Hèlios li va dir que li demanés el que volgués que ell li concediria.

Faetont va demanar conduir el carro del Sol. Hèlios va intentar fer-lo canviar d’idea perquè no el conduís, ja que era molt perillós, i ni Júpiter, ni Vulcà, el seu creador, podien dominar-lo. Faetont no va canviar d’idea i va voler conduir-lo.

Al pujar al carro es va adonar de la bestiesa que havia fet. Els cavalls gràcies a la seva indecisió i el seu temor, s’adonaren que no era el mateix conductor i els cavalls van sortir desbocats i ho van arrasar tot, creant deserts i glaceres. 

Diuen que hi va haver gent que es va exposar tant al carro que la pell se’ls hi va tornar negra. El desert i la gent amb el to de pell negre és l’origen d’Àfrica.

Júpiter va haver d’intervenir perquè el carro no causés més mal. I va tirar un llamp per aturar-lo. Faetont amb el llamp va caure al riu Erídan i es va ofegar.

Clímene desconsolada va buscar la tomba del seu fill on les nimfes el van enterrar i plora juntament amb les altres filles.

Les filles estan tants dies allà que quan volen aixecar-se no poden ja que les seves cames es converteixen en arrels i les seves mans en branques. S’han convertit en arbres que ploren, en desmais.

Espero que us hagi agradat aquesta història!

Sandra Doncel

1r BTX

Els gossos a Grècia i Roma

Avete!
A la majoria de nosaltres ens agraden els gossos i aquesta afició és una altra de les que compartim amb els grecs i els romans.

A Atenes, per exemple, alguns gossos arribaven a costar 7000 dracmes (equivalent a 2500 dòlars) i sabem que a Roma els nens es divertien jugant amb els seus cadellets de gos que anomenaven catulus.

Els gossos, com ara, eren utilitzats com a guardians de les cases, com bé testimonia el mosaic trobat a Pompeia, en el qual es pot llegir el famós: CAVE CANEM (compte amb el gos).

Els gossos no només protegien i ajudaven a caçar als seus amos sinó que també inspiraven mites i històries, com la d'Argos, el gos de Ulisses. El gos va esperar 20 anys (són molts anys, ja que un gos viu 14-15) que arribés el seu amo i, després de veure'l, va morir d'alegria. Argos també era en nom d'un dels gossos de caça que va devorar a Acteó quan va ser transformat en cérvol.

I si parlem de gossos grecs tots tenim present el temible ca Cèrber que custodiava les portes de l'Hades. Tenia tres caps i serp en comptes de cua i es dedicava a guardar la porta del Hades i no deixar entrar els vius ni escapar els morts. Cerber tenia un germà amb només dos caps que es deia Ortro.

D'altra banda, és sabut que els gossos dits molossos, caracteritzats per tenir una constitució musculosa, fortes mandíbules, el cap gran i musell curt, s'utilitzaven a les guerres i al circ Romà, a la guerra complien funcions de atac, defensa i enllaç. Uns altres feien d'enllaç:  eren missatgers però tenien un final tràgic perquè havien d'empassar-se un tub de coure amb un missatge i més tard eren esventrats quan arribaven al seu destí per recuperar el tub amb el missatge. 

I per acabar, dues cosetes:

- a Grècia els gossos s'anomenaven κύων (κύων, κυνός) i al segle IV aC hi va viure un filòsof anomenat Diògenes el gos, que va fer famosa la doctrina dels cínics (els gossos). Hi ha diverses anècdotes conegudes sobre ell, com la seva trobada amb Alexandre o el fet que dormia en una bóta amb un fanalet sempre encès. 

- la paraula cinegètica ve del grec κύνος + ἄγω:  conduir gossos, fent referència a l'ús d'aquests animals en l'art de la cacera.

I això és tot.

Espero que us hagi agradat.

Fran Osorio

1r BTX

Hero i Leandre

Avete!

En la meva primera entrada al blog us vaig explicar el mite del pont Hel·lespont. En aquesta entrada us explicaré un altre mite que també te relació amb aquest pont però que relata una història d'amor entre Hero i Leandre, dos nois enamorats que va ser impossible que estiguesin junts.

Hero era una sacerdotessa d’Afrodita que vivia en una torre en Sestos, en un extrem de l’Hel·lespont. Leandre era un jove d’Abidos, ciutat a l’altre costat de l’estret.
En Sestos es van convocar unes festes en honor a Adonis i Afrodita, a les quals va acudir molta gent. Hero feia la seva tasca de sacerdotessa quan Leandro va veure-la i va quedar captivat per la seva bellesa. Hero també es va deixar enamorar per ell, però el va advertir que els seus pares no la deixarien mai casar-se amb un estranger.

Va ser llavors que Leandre vençut pel seu amor li va dir: “Pel teu amor creuaria, fins i tot, les onades salvatges.”

Aquest profund amor estava destinat a la desgràcia, ja que ella, una sacerdotessa, només podia dedicar la seva vida i el seu amor a les divinitats. Però ells no hi volien renunciar. Així, cada nit, Leandre creuava nedant l’Hel·lespont per estar amb Hero. Ella havia d’encendre una flama en la part més alta de la torre per guiar-lo en la foscor de la nit. Això només va funcionar durant l’estiu, ja que a l’hivern el mar va canviar.

I una nit el cel no va tenir pietat i va convocar una gran tempestat que va apagar el llum d’Hero. Leandre ja no podia arribar fins a ella i, perdut entre les onades, es va ofegar. Al matí següent Hero va trobar el cos mort d’en Leandre en la riba, el va agafar desconsoladament en els seus braços i una onada enorme se'ls va endur tots dos, que es van perdre en l’horitzó infinit.

Una altra versió del mite explica un altre final: quan Hero va trobar a la riba el cos mort de Leandre, va pujar a la part més alta de la torre i es va llençar al mar per reunir-se amb ell.

I així va acabar la història d'amor entre Hero i Leandre.

Espero que us hagi agradat.

Raquel Molina

1 BTX A

Pèrdua de dos amors

Hola a tots!

En la meva segona entrada al bloc, se m’ha ocorregut parlar d’uns dels mites més dramàtics que apareixen en l'estimat llibre de les Metamorfosis.

Segurament molts coneixeu el mite que relaciona Píram i la seva estimada Tisbe, a causa de la tragèdia que pateixen els protagonistes, que és la mateixa que la de la famosa història de Romeu i Julieta.

Aquesta història és d’inspiració oriental i es troba entre el mite i la literatura, ja que aquest relat és mencionat per primera vegada per Cai Juli Higini (64 aC – 17), el qual va ser un cèlebre escriptor hispano-llatí. 

Higini només va parlar del suïcidi de Píram i Tisbe, però Ovidi és qui realment narra la seva llegenda.

I després d’aquesta breu introducció començo a relatar aquesta petita història.

Píram s’enamora de Tisbe, veïna seva. Els dos joves, degut al seu amor, volen casar-se, però els pares d’ambdós s’oposen al compromís. 

Un dia, decideixen prendre un acord en comú i així escapar-se per trobar-se en un lloc als afores, justament al costat d’una morera. 

Tisbe hi arriba primer, i allà es troba amb un lleó. Ella fuig espantada i tracta d’amagar-se del lleó. Per descuit, Tisbe perd el seu vel. El lleó estripa el vel i el taca de la sang de la seva darrera víctima. 

A continuació Píram arriba i troba allà el vel abandonat que pertany a la seva estimada. El noi, tement el pitjor, treu el seu punyal i se suïcida. Tisbe, en tornar al lloc i trobar-se’l mort, intenta trobar explicacions, però davant d’aquest terrible succés Tisbe decideix matar-se també amb el punyal del seu estimat. 

Ja morts en el terra, la sang dels amants rega la morera i fa que els seus fruits, que fins aleshores havien estat blancs, es convertissin en fruits vermells.

I fins aquí arriba la meva entrada. 

Espero que gaudiu d’aquest mite, ja que sé que les històries amoroses sempre ens semblen d’allò més interesants!

Fins aviat!

Ari Luján

1r BTX

Les edats de l'home

Hola a tothom! 

Després de rumiar-ho una miqueta he decidit que faré l’entrada sobre les Edats de l’home. Les edats de l’home es diu que són etapes per les quals ha passat la humanitat des de la seva creació, segons la mitologia clàssica. Com a fonts prendré dos escriptors, i dues versions diferents: 

Una d’elles és la versió grega poetitzada per Hesíode en el seu llibre “Treballs i dies”. No parla de quatre edats, sinó de cinc.

I l'altra la que explica Ovidi a “Les Metamorfosis” (llibre que ara precisament estem llegint a 1r, i del qual és el segon mite) on parla de “les quatre edats”. 

Aquesta, per suposat és la versió romana de l’historia.

En totes dues versions les edats estan diferenciades per metalls i cada vegada que canvien d’edat és per un metall de menys valor (forma simbòlica, mots connotatius). Cada vegada tenen menys valor, ja que les coses van empitjorant i és la degradació de la “qualitat” de la humanitat

Totes dues, però, narren les etapes des d'un temps llunyà on tot era harmonia i vivien de manera semblant als déus fins a l'època en què vivien els poetes. Van de l'edat d’Or a l'edat de Ferro

Hesíode i les “cinc edats”

Com ja he esmentat abans, aquesta versió apareix a un llibre d’Hesíode anomenat: Treballs i dies.

A la primera edat (OR), tot va anar de la mà de Cronos. Els homes sense cap problema vivien com si fossin déus; tots vivien ben tranquils i feliços.

Els homes ni tan sols treballaven; la Terra els proveïa tot el que volien. Vivien durant molts anys i un bon dia, de cop, morien sense sofriment.

L’edat d’OR

A la segona edat (PLATA), el restablidor de l’ordre serà Zeus, fill de Cronos.

A aquesta època els homes vivien durant uns cent anys com autèntics nens, I el temps que vivien com adults era realment poc, i a més el malbarataven discutint amb altres adults.

De cop i volta els humans es van negar a seguir rendint culte als déus, i llavors Zeus va destruir la raça per impietat… 

Ja, a la tercera edat (BRONZE), només vivien per la guerra. Van descobrir el metall que fa referencia a aquesta edat: el bronze. Amb aquest el que van fer van ser armes i estris. Aquesta raça es va destruir sola degut a la seva violència. 

La quarta edat (“l’Edat dels Herois”) no fa referència a cap metall, i és degut a què implica una millora respecte de l’anterior. En aquesta edat van viure herois i semidéus. Els herois que van lluitar a Troia i Tebes, per exemple, són d’aquesta edat. Aquesta vegada, al morir la raça, tots van anar a l’Eliseu.

L’edat del poeta és la que ve a continuació, la cinquena i última (FERRO).  Aquí els homes que van viure van ser infeliços i desgraciats. Família o no, tothom lluita entre sí, i ningú no es refia de cap altre que no sigui ell mateix. No hi ha vergonya i les persones dolentes es feien les bones.

Les quatre edats d’Ovidi.

Ovidi era un poeta romà, que a “Les Metamorfosis” narra un mite similar, però amb una diferència: només amb quatre edats. Omet l’edat del Herois.

A l’edat d’Or recalca la justícia i la pau, així com la lleialtat i la rectitud, molt pròpies de la primera edat de la humanitat. Diu que els homes encara no coneixien la navegació, i que per això no podien explorar el món.

El càstig i la por no són presents i la vida és tranquil·la. Tota la natura funcionava correctament.

 L'edat d'OR (2)

A l’edat de Plata, Júpiter va retallar l’antiga primavera i amb això va dividir el temps en quatre períodes, les quals són les estacions, i les seves característiques. I amb això els homes van aprendre l’agricultura i l’arquitectura.

A la tercera edat, Bronze, els homes viuen per la guerra i les armes; és una època cruel. Ja no hi ha veritat ni lleialtat, sinó que tot de coses dolentes. Fins i tot hi ha agressivitat a la natura, ja que aquesta “es desperta”. 

I ja a l’última edat, la de Ferro, hi haurà crims i molta impietat. Hi haurà robatoris, i molta inseguretat els uns en els altres. Molta sang, maldat, de l’harmonia ja no en queda ni el rastre. No hi ha ni tan sols justícia. I aquesta és la decadència del món.

 L'edat de ferro

I abans d’acabar m’agradaria compartir una informació que he trobat sobre els anys en els quals es creu que van succeir les edats:

EDAT D’OR: 1710-1674 aC.

EDAT DE PLATA: 1674-1628 aC.

EDAT DE BRONZE: 1628-1472 aC.

(EDAT DELS HEROIS: 1460-1103 aC)

EDAT DE FERRO: 1103 fins a l’actualitat. 

Després d’haver explicat les dues versions, crec que la diferència més important es troba a l’edat dels Herois de Hesíode, ja que a “Les Metamorfosis” d’Ovidi no és present.

Amb això dono per acabada la meva entrada. 

Espero que us hagi agradat, i que us vingui bé per a l’examen de demà. 

A reveure companys!

Adriana Hernández

1r BTX

Titanomàquia i Gigantomàquia

Avete!

Avui us parlaré de la titanomàquia i a continuació de la gigantomàquia, que com ja sabem són dos fets que van passar un darrere l’altre.

La Titanomàquia (en grec antic τίτας + μαχή (lluita) 'Guerra dels Titans') va ser una sèrie de batalles que van durant deu anys entre les dues races de deïtats molt anteriors a l'existència de la humanitat: els Titans, que lluiten des de la muntanya Otris, i els Olímpics, que arribarien a regnar a la muntanya d’Olímpia.

Aquesta gran batalla va començar quan Cronos es va apoderar del tro i va alliberar als seus germans titans, que estaven tancats al Tàrtar sota el regnat tirànic. No obstant això, Urà va profetitzar que els fills de Cronos es rebel·larien contra ell. Cronos es va convertir en el terrible rei ja que s’empassava sencers els fills a mesura que anaven neixen del ventre de Rea, que va aconseguir amagar el seu sisè fill. Rea li va donar una pedra embolicada i a Zeus el va portar a l’illa de Creta, on va ser criat per les ninfes. Un  cop es va fer gran, Metis va donar a Cronos una poció especial, que va provocar que vomités tots els fills que s’havia empassat, que es van posar a lluitar al costat de Zeus. 

Els Titans, els germans de Cronos, en canvi, van donar suport al déu devorador. Així, els titans, liderats per Cronos, eren: Ceo, Crios, Hiperió, Jàpet, Atles i Meneci.

Els titans eren per això més nombrosos i importants que els seguidors de Zeus que només contava amb els seus germans, i potser l’oceànide Estígia i amb els seus nombrosos fills.

Zeus en veure que no tenia suficient ajuda va decidir que aniria a buscar els habitants del Tàrtar que eren els Ciclops i els Hecatonquirs. Agraïts, els Ciclops van donar armes als tres germans de l’Olimp: el llamp el van entregar a Zeus, a Hades li van donar una mena de llanterna que s’enfocava al voltant del seu cos i el feia invisible, i a Posidó un trident.

Els tres germans van planejar un pla per acabar ràpidament amb la guerra. I així Hades li va robar les armes a Cronos mentre que Posidó l’entretenia i l’amenaçava amb el trident. Mentrestant els Hecatonquirs, a la part alta, llençaven roques sobre els titans amb tanta fúria que pensaven que les muntanyes queien sobre ells.

Molts van morir sota les pedres però d’altres van aconseguir fugir i el vell Cronos i els altres titans van caure al Tàrtar, menys Atles que va ser castigat a portar sobre les espatlles la bola del món.

Finalment quedaren els tres germans guanyadors, Zeus, Posidó i Hades que es van repartir el poder de l’univers. Zeus el cel i la terra, Posido el mar i Hades els inferns; l’Olimp es va considerar territori de tots tres.

La Gigantomàquia, en canvi, (γιγας + μαχή) és la guerra dels gegants. En la mitologia grega els gegants són éssers invencibles nascuts de la Terra, de gran força i alçada. Els gegants més antics són els nascuts de la Terra i Urà.

Tot va començar quan Zeus havia tancat els Titans al Tàrtar. Llavors, Gea, la mare dels titans, es va enfadar i va engendrar amb Urà el gegants, per lluitar contra els déus de l’Olimp i alliberar els titans.

Els déus de l’Olimp coneixien un oracle que deia que els Gegants no podien morir en mans dels déus, i van buscar un mortal perquè lluités amb ells: Hèracles.

La batalla es va lliurar on habitaven els Gegants, a Flegra (terra calenta). Els déus reunits van patir un primer assalt. Els Gegants van avançar amb torxes fetes de troncs de roure i llançant roques.

Tots els Gegants van ser derrotats i alguns per personatges que ens són força coneguts: 

-Hèracles va atacar primer a Alcioneu.

-Quan Encèlad abandonava el camp de batalla, Atenea el va aixafar amb l'illa de Sicília, on va quedar empresonat, sota l’Etna. 

-Pal·las va ser vençut per Atenea, que el va escorxar per fer servir la seva pell (l'ègida) com armadura.

-Mimas va ser sepultat per Hefest sota una massa de metall fos, en la qual segueix pres (el Vesuvi).

Finalment Hèracles va omplir las fletxes amb verí de l’Hidra de Lerna, perquè així els gegants acabessin de morir, excepte els que van quedar presos sota les illes.

I així va acabar aquesta segona gran gruerra entre els déus, que de nou, fou vencuda pels Olímpics.

Espero que us hagi agradat.

Judit Pujadas

1r BTX

Licaó

Avete!

Abans de començar amb la meva publicació, m’agradaria donar l’enhorabona a tots els participants del concurs Odisea, ja que hem tret uns resultats força bons.

Quants de vosaltres heu sentit parlar algun cop de l’home llop? Suposo que tots o gairebé tots. Doncs jo en un acte de curiositat he cercat informació per veure si els romans i els grecs també coneixien aquest tipus de bèsties.

I sí, sí que els coneixien. D'entrada he descobert que el nom licàntrop ve del grec de λύκος (llop) i ἄνθρωπος (home) i que  Ovidi va escriure un mite sobre ells i el seu origen a Les Metamorfosis.

Tot va començar amb Licaó (no se sap ben bé de qui era fill),  que va ser un rei molt religiós d’Arcàdia. Va fundar la ciutat de Licosura i en ella va fer construir un altar per al déu Zeus. Però la seva passió per la religió li va fer realitzar barbaritats, va començar a fer sacrificis humans.

Zeus assabentat d'aquests fets, va decidir anar a visitar Licaó. Allà es va allotjar al palau del rei. El rei, pensant que era un simple estranger, el volia assassinar per fer un altre sacrifici, però hi havia rumors que era un déu i per comprovar-ho va decidir donar-li de menjar carn humana (segurament d’un esclau o d’un estranger). Zeus es va adonar i el va transformar en llop (en totes les representacions d’aquest fet que he trobat era un llop amb forma humana), i també va calar foc al seu palau.

Amb els temps la gran majoria de fills que va tenir Licaó van patir el mateix destí que el seu pare.

Resolt el misteri de l’origen dels homes llops.

Espero que hàgiu gaudit dels viatges de Londres i Grècia!

Juan Je Yamuza

també conegut com Hefesto!

1r BTX