300 La meva pel·lícula favorita

Hola a tothom!

El 9 de març del 2007 es va estrenar als cinemes la pel·lícula 300, una pel·lícula adaptada de la novel·la gràfica 300 de Frank Miller. La pel·lícula fou dirigida per Zack Snyder, i tracta sobre la història del Rei espartà Leònides i els 300 guerrers espartans que van lluitar contra el rei-déu dels perses Xerxes I. El rei persa compatava amb una armada de milions de soldats, i diverses criatures fantàstiques com Efialtes de qui parlarem després.

Podem dir, doncs, que la pel·lícula 300 pertany al gènere de la fantasia històrica.

Després de veure la pel·lícula, em preguntava què tenia aquesta d'història real i què tenia de fantasia. Llavors vaig trobar les llicencies històriques, és a dir, les adaptacions lliures que va fer Frank Miller en el seu còmic, que en cap moment pretén reflectir dades històriques o arqueològiques.

A continuació, esmentaré algunes llicencies històriques:

1. Els espartans lluiten sense armadura lluint els abdominals, cosa bastant suïcida, no creieu?
2. Els èfors són representants com a éssers amb la pell demacrada que custodien l'oracle; en realitat els èfors eren els ministres d'Esparta, persones normals escollides anualment.
3. En realitat no eren 300 espartans; es creu que també van lluitar amb ells 5000 hoplites(soldats d'altres ciutats-estat)i 1500 tebans (soldats de Tebas).
4. La vida social i cultural a Esparta queda retratada de manera moderna; no es fa cap menció al fet que eren una societat esclavista i totalitària.
5. Frank Miller es va inspirar en els samurais i en el folklore japonès per a representar els Immortals: aquest era la millor tropa de l'armada persa. A la pel.lícula porten una màscara platejada, una katana i armes similars a les japoneses.
6. El grec Efialtes va ser qui va traicionar Leònides; en la pel.lícula ho fa perquè al ser representat com un esser deforme, Leònides no el deixa formar part de la batalla i aquest s'enfada i se'n va amb l'exèrcit persa. En realitat Efialtes era tan sols geperut.
7. Durant tota la pel.lícula lluiten per la llibertat de Grècia, però en aquesta època Grècia no estava unificada i en tot cas lluitarien per la llibertat d'Esparta, que no era lliure i la societat era esclavista i els homes havien de ser soldats obligatòriament.
8. Apareixen personatges totalment de ficció:

• Un gegant berseker (guerrer víking)
• Un home horripilant molt obès amb dos ganivets en lloc de mans.
• Gran part dels soldats espartans.
• Un music amb forma d'antílop humanoide que surt a l'escena en què Efialtes parla amb Xerxes.

I això és tot. Espero que us agradi i si no heu vist 300 us la recomano!

Fran Osorio

1r BTX

Éssers prodigiosos

Hola a tots i totes!

Avui us parlaré d’alguns éssers prodigiosos de la mitologia grega. Són aquests éssers els que apareixen a les llegendes mitològiques adoptant la forma d’animal i persona o de barreja de dos o més animals d’espècies diferents amb unes característiques poc comunes.

Esfinx

És una figura de la mitologia grega i egípcia. Tenia cara de dona, cos de lleó i ales d’àguila. Algunes versions diuen que era filla d’Orte i de Quimera; altres diuen que era filla de Tifó i d’Equidna.

Vivia en una muntanya propera a Tebes, on havia estat enviada per Hades com a càstig per una ofensa al matrimoni que havia fet. Proposava un enigma als viatgers, i devorava els qui eren incapaços de resoldre’l.

 L’enigma era:

<< Quin és l’ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però què, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar? >>

Ningú aconseguia trobar la resposta, fins que va arribar Èdip a Tebes, i va respondre, en ser preguntat per l’Èsfinx:

<< És l’home, que va de quatre grapes quan és petit, fa servir les dues cames d’adult i el bastó quan és vell >>

La resposta era correcta, i l’Esfinx es va suicidar precipitant-se des de l’alta roca on solia seure.

Gorgona

Les gorgones eren tres monstres marins: Esteno Euríale i Medusa. Eren filles de les divinitats marines, Forcis i Ceto, i germanes de les Grees, horribles divinitats preolímpiques, i de les Hespèrides, precioses nimfes que vivien a la fi del món.

Segons Hesíode, habitaven a l’Occident, l’altre costat de l’oceà. Tenien una mirada tant penetrant que tot aquell que les mirava directament als ulls es convertia en pedra.

Eren éssers amb urpes, cabellera de serps verinoses, llengua llarga i dents punxegudes. Tenien tot el cos recobert d'escates de drac, ullals de senglar en les seves boques, mans de bronze i ales d'or, que pesaven tant que amb elles no podien volar.

Medusa, diferent a les seves germanes en néixer i la més jove d'elles, va acabar convertint-se també en una criatura monstruosa, però no va adquirir la immortalitat, tal com les seves germanes ho van fer. Va ser Perseu, fill de Zeus i Dànae, qui la va matar i va lliurar el cap de Medusa a Atenea, la qual va incorporar-lo al seu escut de batalla.

De les altres germanes, Esteno era considerada la més agressiva de les tres. Posseïa una extraordinària força psíquica i física amb la qual manipulava aquells que s'hi acostaven.

Per la seva banda, Euríale, la major de les tres, tenia el do de la sanació en la seva sang, però només sanava si la sang brollava del costat dret.

Quimera

És un esser  monstruós amb tres caps diferents, un de lleó, un de cabra i un altre de serp. Treia foc per la boca i devorava gent i bestiar. La seva mare era la serp Equidna i el seu pare era Tifó.

Vivia a la regió de Líbia, on el rei, va ordenar a Bel·lerofontes que la matés.

Ho va aconseguir acostant-s’hi per l’aire muntat Pegàs i enfonsant en la seva gola una llança amb una punta de plom, que es va fondre amb el foc que exhalava i la va ofegar.

I fins aquí la primera entrega de criatures monstruoses!

Eva Francisco

1BTX B

L'Oracle de Delfos

Avete!

Avui per fer la meva primera entrada, us parlaré sobre Delfos, i explicaré el seu mite i l’espai on es trobava l’oracle de Delfos.

                                                                  

El santuari de Delfos era un recinte sagrat dedicat al déu Apol·lo. Estava situat al nord-oest de Grecia, a la regió de la Fòcida, a 177 km del nord d’Atenes i a 10 del golf de Corint, als peus del mont de Parnàs, que era el lloc on vivien Apol·lo i les muses. EL santuari queda sota una roca de 6 metres que era anomenada Fedriades (les Resplendents). Des del santuari que estava situat a 700 metres sobre el nivell del mar, es podia veure la suau vall de Crisa, plena d’oliveres.

Es creia que Delfos era el centre del món perquè ho indicava una pedra en forma d’ou, anomenada òmpahalos. La llegenda explica que, per calcular el centre del món, Zeus va deixar anar una àguila des de cada un dels dos extrems de la terra i justament es van creuar a sobre de l’òmphalos. Deixant el mite de banda, amb el temps l’oracle va ser el més important de tota Grècia. Un cop al mes, reis, ciutats i particulars podien anar a consultar allò que volguessin a Apol·lo, per conèixer el seu futur.

El santuari de Delfos tenia unes dimensions de 190 m per 135 m. Estava totalment envoltat per la períbola. Entrant al santuari el primer que trobaven era la Via Sacra que era el carrer principal que començava a la part sud-oriental i anava pujant per la muntanya, anava passant per davant dels temples i diversos monuments, per davant l’estadi fins arribar al temple d’Apol·lo on estava l’oracle.

També tenia un recinte sagrat que era el teatre, un hipòdrom i un estadi que tenia aproximadament 7000 seients i era el lloc on celebraven els jocs Pítics.

Aquí trobem una imatge més detallada del plànol del santuari de Delfos, on es veu el temple central i el teatre.

Origen del santuari i el topònim

El mite diu que Pitó, la monstruosa serp morta per Apol·lo, guardava una antiga gruta oracular que Gea (la terra) tenia a la ciutat de Pito. Es diu que la sibil·la hi profetitzava des d’una roca. Apol·lo la va matar i la va enterrar allà i va apoderar-se de l’oracle, alhora que hi instaurava els Jocs Pítics en honor de la serp.

És interessant saber que el topònim de Delfos ve de Delfine (Δελφíνης), que era el nom del drac mitològic que custodiava l'oracle abans de l'arribada d'Apol·lo. A partir del segle IV aC, se'l va començar a conèixer per Pitó en lloc de Delfine, tot i que, en essència, era el mateix personatge. Són dues fases successives de la llegenda. Seguint l'exemple del topònim de Delfine, al temple d'Apol·lo se'l conegué per Delfinion (Δελφίνιoν).

Judit Pujadas

1r BTX


Si voleu saber més coses, podeu llegir-los aquesta entrada relativa als centres oraculars a Grècia. O mirar aquesta presentació.

Exeo cap a Ítaca

Avete!

Avui m'esteno en el blog i per fer-ho he pensat explicar-vos com la publicitat aprofita el món clàssic en moltes ocasions. Tots mirem la tele i mentre està en descans la nostra sèrie preferida veiem alguns anuncis, i sense adonar-nos moltes vegades veiem coses relacionades amb la mitologia o el món clàssic.

Així, en el món de l'automoció utilitzen sovint noms clàssics, tot i que no sabem si en són conscients. Així tenim el Renault Clio (que era la musa de la història), el Citroën Saxo (roca en llatí), el Volkswagen Eos (l'Aurora de dits de rosa grega), la marca Audi o el Seat Exeo.

D'aquest darrer és del que us vull parlar. Perquè fa un temps van fer un anunci on a més del referent llatí en el nom, apareixia de com a so de fons el poema Ítaca de Kavafis recitat en anglès. Aquest poema el va escriure al segle XX el poeta grec Konstantinos Kavafis (Egipte 1863 – 1933), i anys més tard Lluís Llach va musicar i cantar la traducció que havia fet Carles Riba. Si voleu saber més sobre la versió de Lluís Llach, mireu-vos aquesta antiga entrada del bloc.

Aquest poema recrea el mite d'Ulisses i el seu viatge a Ítaca, que forma part del poema èpic L'Odissea i relata l'aventura d'Ulisses, rei d'Ítaca. Aquest marxa a la guerra de Troia i com triga tant de temps a poder tornar, tothom el dóna per mort i el poble vol un nou rei. El seu retorn durarà deu anys, en els quals viurà un munt d'aventures que són citades en el poema de Kavafis.

Però tornem a l'anunci. De fons se sent el poema, que no es recita sencer, però uns posaré el poema sencer, a veure si algun d’aquests cracks d’anglès que tenim a classe ens diu quina és la part de l’anunci.

  

As you set out for Ithaca, Hope that your journey is a long one, Full of adventure, full of discovery. Laistrygonians and Cyclops, Angry Poseidon, don’t be afraid of them: You’ll never find things like that on your way, As long as you keep your thoughts raised high, as lons as rare sensacion Touches your spirit and your body. Laistrygonians and Cyclops, Wils Poseidon, you won’t encounter them Unless you bring them along inside your soul. Hope that your journey is a long one. May there be many summer morning when, with what pleasure, what joy! You come into harbors you’re seeing for the first time; May you stop at Phoenician tradins stations To buy fine things, Mother of pearls and coral, amber and ebony, sensual perfume of every kind: And many you visit many Egyptian cities, to learn and learn again from those who know. Keep Ithaca always in your mind. Arriving there is what you’re destined for. But don’t hurry the journey at all. Better if it lasts for years,  So that you’re old by the time you reach the island, Weathly with all you’ve gained on the way, Not expecting Ithaca to make you rich. Ithaca gave you the marvelous journey. Without her you would have not set out. She has nothing left to give you now. And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you. Wise as you will have become, so full of experience, You’ll have understood by then what these Ithacas mean.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d’estiu que, amb quina delectança, amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Espero que us hagi agradat i que comenteu i digueu què vol dir exeo!Neus Campos
1r BTX



PS: El Fran amablement ha aportat la versió castellana de l'anunci. Us el penjo perquè intenteu relacionar els versos amb les imatges!





Valete!

Jason i els argonautes

Avete!

Avui, en la meva primera entrada, explicaré el mite de Jàson i els Argonautes.

Conten que a Tessàlia, al nord de Grècia el rei de Iolcos, Èson va ser destronat i empresonat per Pèlias, el seu germanastre, a qui quan es va apoderar del regne un oracle el va avisar que anés amb compte amb un home amb una sola sandàlia.

Mentrestant Jàson, el fill del rei destronat, havia estat confiat al centaure Quiró perquè l’eduqués. El centaure li va ensenyar a caçar i a lluitar, i, un cop es va fer gran, Jàson va emprendre camí cap a Iolcos per alliberar el seu pare i recuperar el tron.

Després de caminar uns quants dies va arribar a la riba d'un riu, on va trobar una vella que no podia travessar-lo. Jàson la va pujar a coll-i-bé i va creuar el riu, i encara que gairebé s'ofega no la va deixar anar fins arribar a l'altre cantó del riu.

Allà es va adonar que havia perdut una sandàlia, però la dona, que en realitat era Hera, havia recuperat el seu aspecte i li va prometre ajuda. Després la deessa va desaparèixer i el noi va continuar el seu camí.

Finalment va arribar a Iolcos i va entrar al palau on Pèlias al veure'l calçat només amb una sandàlia es va esverar, i atemorit es va comprometre a retornar el regne a Èson si Jàson aconseguia el velló d'or. El velló havia estat d'un marrà amb la llana d'or, fill de Posidó, i es guardava a la remota Còlquida, pel rei Eetes.

 Jàson va encarregar a Argos la construcció d’una nau de cinquanta rems, que anomenà Argo. El mascaró el bastí la deessa Atena, i el va dotar d'una veu profètica. Per formar la tripulació, Jàson va convocar tots els herois de Grècia per acompanyar-lo en un viatge tan ple de riscos com de glòria.

Cinquanta herois van acudir coratjosos a la crida, entre els quals Hilas i Hèracles, els bessons Càstor i Pòl·lux Teseu, Peleu, Acast, i una única dona, Atalanta, que superava els homes en l’arc i en la cursa. Tots ells, als quals es va afegir Argos, van rebre el nom d’Argonautes, és a dir "navegants de l’Argo".

En poc temps van arribar a l’illa de Lemnos, poblada per dones, les quals havien mort els seus homes per la poca atenció que els prestaven. Els herois van ser molt ben acollits per les lèmnies i la seva reina Hipsípile, tant que s’oblidaren de la seva missió fins que Hèracles els va obligar a marxar.

Passat l’Hel·lespont, en una escala Mísia, Hilas, jove amant d’Hèracles, anà a buscar aigua i fou raptat per les nimfes d’una font, captivades per la seva bellesa. Hèracles el cercà llargament en va, sense preocupar-se de tornar a la nau, que reprengué la navegació sense ell.

A Tràcia van trobar un endeví a qui els déus havien imposat un càstig doble: l’havien deixat cec i condemnat a viure turmentat per les Harpies. Càlaos i Zetes, els dos fills de Bòreas, van perseguir-les fins a aconseguir que juressin deixar de fer sofrir Fineu. Aquest a canvi els va aconsellar la manera de passar les Simpliègades, unes enormes roques flotants que obrien i tancaven l’entrada del mar Negre xocant entre si. Seguint les instruccions de l’endeví, els Argonautes van deixar anar un colom que va aconseguir travessar-les perdent tan sols una ploma de la cua. De la mateixa manera l’Argo va passar amb la pèrdua d’una taula de la popa. 

Arribaren per fi a la Còlquida, on Jàson es va presentar davant el rei Eetes i li va demanar el velló d’or. Eetes acceptà donar-l'hi amb la condició que Jàson sol fes dues difícils proves: junyir dos enormes toros ferotges amb peülles de bronze que respiraven foc i arar amb ells un camp i sembrar-hi les dents del drac de Cadme.  

Amb l’ajut de les arts màgiques de Medea, filla d’Eetes, enamorada perdudament de Jàson, va realitzar aquests treballs i va poder desfer-se dels homes armats que sorgeixen de la terra en sembrar-hi les dents del drac. Tot i així Eetes no tenia la intenció de lliurar-li el velló sinó que volia matar a tots els Argonautes.

I un altre cop Medea els va ajudar: ella adormí el drac que custodiava el velló, penjat d'un arbre, el van agafar i van fugir en l’Argo tot emportant-se Apsirt, el petit germà de Medea.

Quan es van adonar que Eetes els perseguia, Medea va escuarterar el seu germà i va escampar els membres pel mar perquè el seu pare perdés el temps recollint-los i abandonés la persecució.

En la tornada els Argonautes es van veure veuen obligats a fer una llarga volta. Però finalment arribaren a Iolcos i lliuraren el velló a Pèlias, que mentrestant havia mort els pares de Jàson. La venjança de Medea fou terrible: amb enganys convencé les filles de Pèlias que, després d’esquarterar-lo, el podrien rejovenir bullint-ne els membres amb els filtres que ella mateixa els proporcionaria.

Com a càstig per la mort de Pèlias, Medea i Jàson són desterrats de Iolcos per Acast, que succeeix el seu pare en el tron, i van a viure a Corint, acollits pel rei Creont.

A Medea i Jàson encara els quedaran algunes desventures més per viure, que, si teniu sort els que feu grec, i arriba el llibre, llegireu al segon trimestre!

Isabel Segura

1r BTX

Horaci, el poeta creador de tòpics literaris

Hola a tots i a totes!

Avui us parlaré d’un famós autor literari anomenat Quin Horaci Flac. És el creador de grans tòpics literaris, com el locus amoneus, o el carpem diem, entre d’altres. Si voleu saber-ne més continueu llegint.

Quint Horaci Flac (65 aC - 8 aC) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil, ja que era fill de llibert. La seva família, però, es va esforçar en donar-li la millor educació, enviant-lo a Roma i després a Atenes.

Políticament, Horaci va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos, però després de la victòria d'August va ser amnistiat a Roma, tot i que li van ser confiscades totes les terres. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. Es van fer molt amics, i Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia tot regalant-li una finca al camp sabí, on va retirar-se a escriure.

Es va mantenir apartat de la política que no li interessava. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls segons la temàtica:

-Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat tranquil i escèptic d'Horaci fa que la crítica a la societat en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini la burla amable.

Aquí tenim fragments d’algunes sàtires:

Quemuis media elige turba: aut ob auaritiam aut misera ambitione laborat. (Sermones, 1, 4)

Tria’n un qualsevol entre la multitud: o bé el turmenta l'avarícia o el tortura l’ambició.


In medio qui scripta foro recitent, sunt multi quique lauantes: suaue locus uoci resonat conclusus. Ianis hoc iuuat, haud illud quarenteis, num sine sensu, tempore num faciant alieno.(Sermones, ídem)

Els qui reciten els seus escrits en ple fòrum són una multitud, i també els qui ho fan als banys: allí, en un lloc tancat, la veu ressona amb més dolçor. Això els encanta als qui no tenen res dins el cervell, però no a aquells que es pregunten si allò que fan és arrauxat o inoportú. (Sàtires, 1,4)

Quando ego te adspiciam quandoque licebit nunc ueterum libris, nunc somno et inertibus horis ducere sollicitae iucunda obliuia uitae? (Sermones, II, 6)

¿Quan serà que podré gaudir llegint els llibres dels antics, o dormint o passant el temps sense fer res, i oblidar-me de la vida agitada? (Sàtires, II, 6)

Adde super, dictis quod non leuius ualeat; nam, siue uicarius est qui seruo paret, uti mos uester ait, seu conseruus, tibi quid sum ego? Nempe tu, mihi qui imperitas, aliis seruis miser atque duceris ut neruis alienis mobile lignum.

Si aquell que serveix un esclau rep el nom d’esclau substitut o de company d’esclavatge, com és costum anomenar-lo, ¿què sóc jo respecte a tu? Perquè tu, que em dónes ordres a mi, tens la dissort de servir-ne un altre, i ets manejat com un titella per uns cordills que mou un altre.

- Epodes (Epodes): recull de 17 poemes que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i el famós Beatus ille, un cant bucòlic a la vida retirada en el camp.

Aquí tenim el fragment que recull el tòpic literari "Beatus Ille":

Beatus ille qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium paterna rura bobus exercet suis, solutus omni fenore, neque excitatur classico meles truci neque horret iratum mare, forumque vitat et superba civium potentiorum limina.

Feliç aquell que lluny dels negocis, com l'antiga raça dels homes, dedica el seu temps a treballar els camps paterns amb els bous, lliure de tot deute, i no es desperta com els soldats amb el toc de diana amenaçador, ni té por als atacs del mar, que evita el fòrum i els superbs palaus dels ciutadans poderosos ».

- Odes (Carmina): aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat el poc èxit que tingué en el moment de la seva publicació.

Recull els temes i els metres de la lírica grega, sobretot de Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats:

• odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions que va tenir.
• odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem).
• odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.

Fragments de les dues odes que recullen dos dels famosos tòpics literaris: "aurea mediocritas" i "carpe diem".

Carpe diem quam minimum credula postero
Aprofita el dia, no confiïs en el demà

Rectius vives, Licini, neque altum

semper urgendo neque, dum procellas

cautus horrescis, nimium premendo

litus iniquum.

auream quisquis mediocritatem

diligit, tutus caret obsoleti

sordibus tecti, caret invidendas

obrius aula.

saepius ventis agitatur ingens

pinus et celsae graviore casu

decidunt turres feriuntque summos

fulgura montis.

sperat infestis, metuit secundis

alteram sortem bene preparatum

pectus. informis hiemes reducit

Iuppiter, idem

summovet. non, si male nunc, et olim

sic erit: quondam cithara tacentem

suscitat Musam neque semper arcum

tendit Apollo.

rebus angustis animosus atque

fortis appare; sapienter idem

contrahes vento nimium secundo

turgida vela.

Viuràs millor, Licini, si no t'endinses

sempre en alta mar ni, per por a les tempestes,

t'aproximes massa a la costa.

Els que prefereixen la mediocritat daurada

trobaran abric i es trobaran fora de perill

del precari sostre en ruïnes i de l'enveja dels salons.

Al pi molt alt el vent el sacseja més,

la torre elevada s'ensorra amb estrèpit,

el raig arriba a les cims més alts de les muntanyes.

En els desastres, el caràcter ben disposat espera,

i en la bonança es prepara per al canvi de sort.

És natural que un hivern dur arribi i se'n vagi.

El pitjor no perdura.

Apol·lo tensa unes vegades l'arc de la guerra,

però altres empunya la seva cítara per despertar a la música.

Sigues valent i alegre en l'adversitat,

però quan el vent bufa massa favorable

el savi es disposa a recollir les veles.

- Epístules (Epistulae): dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

I per acabar us deixo un vídeo molt interessant que ens explica l’obra d’Horaci:

Espero que us hagi agradat l'entrada i que hagueu gaudit d'aquest autor llatí, ja que amb a partir de les seves obres se han pogut crear moltes figures retòriques i tòpics literaris, amb els quals molts autors han fet magnífiques obres.

Molts petons,

Atenea

Miriam Gómez
2n Btx

2ª Guerra Púnica i la batalla de Cannas

Arran del post d'en Borja, m'ha vingut al cap una altra batalla molt important, la gran victòria d'Aníbal contra Roma.

Parlo de la Batalla de Cannas disputada el 2 d'agost de l'any 216 aC, on l'exèrcit de 40.000 homes d'Aníbal Barca s'enfrontà als 70.000 legionaris romans comandats pels cònsols Gai Terenci Varró i Luci Emili Pau.

L'any 218 aC Aníbal es va dirigir a Itàlia des d'Hispània on s'havia fet amb la supremacia de la península. El Senat romà, preveient l'entrada del general cartaginés per la Galia, va enviar un gran exèrcit per derrotar l'invasor abans que arribés a territori itàlic.

Llavors va ser quan Aníbal, en una jugada tan arriscada com pròpia d'un geni, decidí tallà pels Alps (deixant-se la meitat del seu exèrcit pel camí, ja que només van sobreviure 3 dels 30 elefants de guerra amb els quals havia sortit d'Hispània).

El terror va dominar el cor dels romans que es van trobar amb l'enemic més a prop del que havien previst. Durant els dos anys següents, Aníbal va anar derrotant totes les legions que Roma li enviava i també anava aconseguint aliats a les regions itàliques (aconseguint tropes i recursos amb els quals seguir allargant la seva guerra).

Va ser en aquell moment de desesperació que el senat romà va formar el més gran dels exèrcits que mai havia estat comandat per dos cònsols (8 legions de 70.000 homes i 4.000 genets de caballeria). Els dos exèrcits es van enfrontar a la plana de Cannas.

A continuació, us poso dos videos amb la reconstrucció de la batalla de Cannas.

Totum revolutum: curiositats romanes

Hola!

A qui no li agraden els famosos parèntesis de la Laura? Avui em toca a mi fer l'entrada i he decidit fer-la sobre curiositats romanes, ja que hn'i ha moltes i són coses que no expliquem a classe per falta de temps (exceptuant alguns d'aquests parèntesis de la Laura), però que no per això deixen de ser interessants.

Us mostraré que des de fa molt temps existien coses que tenim actualment, o l'origen d'elles, com per exemple la mascareta antiarrugues, la prostitució.. També explicaré una de les anècdotes de Neró, l'emperador romà.

Voleu conèixer aquestes curiositats? Doncs endavant, llegiu-les.

-Les dones romanes consideraven boniques les celles unides sobre el nas (unicejas).

-La dona passava del poder patern al del marit, i quan aquest moria, al del fill.

- Popea va inventar la mascareta, amb una barreja de pasta i de llet de burra (tectorium) que s’aplicava sobre el cutis i es deixava una nit sencera. També existien mascaretes per a les arrugues, amb arròs i farina de fava. Per perfumar a la senyora, una esclava s’omplia de perfum la boca i el polvoritzava sobre la seva mestressa.

-El calendari romà tenia uns 200 dies festius.

-Als banys públics romans es compartia una esponja submergida en una galleda d'aigua amb sal per a la neteja de la part noble de les natges.

-Tant els homes com les dones utilitzaven perruques o es pintaven la calba.

-Viteli (emperador romà) va perfeccionar l’art de vomitar posant-se una ploma d’au en la gola per així provocar-se les nàusees. Es vomitava al “Vomitorium”, per després poder menjar més.

-Els romans van inventar les ampolles estil xampany i no els francesos.

-La paraula lladre prové de ladro, que significava soldat, ja que les tropes romanes robaven molt.

-Pel que fa a la prostitució, aquestaera considerada com un bé social. Les prostitutes rebien els clients a una cel·la anomenada fornices, d’on surt la paraula fornicar. A l’entrada d’aquesta cel·la, tenien un dibuix amb la referència a la seva especialitat. Eren obligades a vestir amb una túnica curta i obscura per diferenciar-les de les altres dones.

La fel·lació era el servei més car i fastigós per a les prostitutes, ja que normalment hi havia falta d’higiene. On hi havia campaments romans o estaven un cert temps acampats, posaven un prostíbul per satisfer la tropa.

Neró va intentar enverinar tres cops la seva mare Agripina, la qual, molt astuta, es va prendre l’antídot a temps. Neró va intentar fer-li caure un sostre a sobre, però ella va ser avisada. En una passejada en barca la va tirar a l'aigua, però va arribar nedant a la vora. Va enviar un centurió que la va colpejar al cap, però només va aconseguir ferir-la, i llavors es va incorporar i es va arrencar el vestit dient: "Colpeja aquí en aquests pits que van ser capaços d'alletar un monstre com Neró." Al morir Agripina i veure-la nua Neró, va dir: “D’haver sabut que era tan bella..”

A la imatge podem observar Agripina dissecada per ordre de Neró.

I de moment això és tot. Què us en sembla? Ja sabíeu algunes d'aquestes curiositats? Evidentment aquestes no són les úniques, però sí les que he volgut compartir amb vosaltres en aquesta entrada. Us animo que si sabeu alguna curiositat que us hagi cridat l'atenció i no està aquí, la poseu en un comentari i així podrem comentar-les.

Espero que us hagi agradat!

Zoe Juanes

2n BTX