Hodie est

diumenge, 7 d’abril del 2013

Tot flueix

Γεια σας!

Avui hem estat parlant de la diferència entre ὁ πόλεμος, és a dir, la guerra, i ὁ πολεμίος, l'enemic. I també de l'adjectiu πάς, πάσα, πάν, que sempre em fa pensar en el πάντα ῥεῖ d'Heràclit. I perquè també hi penseu vosaltres, m'ha semblat bon moment de parlar-vos-en.
Ja fa més de 2500 anys, el filòsof presocràtic Heràclit d'Èfes, conegut com l'obscur, afirmava que la guerra era el pare de totes les coses, rei de totes les coses.
Πόλεμος πάντων μὲν πατήρ ἐστι, πάντων δὲ βασιλεύς. (frag. 53)
        També era el filòsof del canvi: 

“Diu Heràclit en algun lloc que tot avança i res no roman, i, tot comparant allò existent amb el corrent d’un riu, diu que no podries endinsar-te dues vegades en el mateix riu”
λέγει που ῾Ηράκλειτος ὅτι πάντα χωρεῖ καὶ οὐδὲν μένει καὶ ποταμοῦ ῥοῆι ἀπεικάζων τὰ ὄντα λέγει ὡς δὶς ἐς τὸν αὐτὸν ποταμὸν οὐκ ἂν ἐμβαίης (A 6 DK)
“En els mateixos rius ens hi endinsem i no ens hi endinsem, som i no som” 
ποταμοῖς τοῖς αὐτοῖς ἐμβαίνομέν τε καὶ οὐκ ἐμβαίνομεν, εἶμεν τε καὶ οὐκ εἶμεν (B 49a DK)
Aquesta permanent mobilitat la fonamentava en una estructura de contraris. I deia que l'origen de totes les coses es troba en la contradicció entre els elements contraris que formen la unitat de la natura: dia - nit, guerra - pau, fred - calor,…

Nosaltres ho podem fer extensible a alegria-tristesa, plaer-dolor, felicitat-desgràcia...
De tota manera, tot aquest flux continu, deia, estava governat per la llei que tot ho regeix: el logos (λóγος).

Així, si seguim el pensament d'Heràclit, hem d'estar preparats per al canvi continu i per a l'alegria, la felicitat i el plaer, amb tots els seus contraposats.
D'altra banda, el pensament d'Heràclit segueix inspirant reflexions i poemes, tan intensos aquest de l'Alba Colomé: 



Creiem que ho tenim tot,
només passem sobre um pont lleuger.
A voltes amb el coratge
que dóna la inconsciència,
d’altres amb la fragilitat
dels cops rebuts d’improvís.

Tot flueix –deia el savi
amb la clarividència
de l’albor dels temps.

Jo desitjaria liquar-me
Esdevenir gota en l’oceà tempestuós
i ja sense resistència
fluir en la imperfecció del tot.

Allunyar-me dels cants de sirenes
del fals coneixement
que em torben em confonen
i balden el meu cos i esperit,

Minvant-me, disminuint-me,
Fent-me desaparèixer.


Pensem-hi!

2 comentaris:

ἐράτω ha dit...

Quant de temps feia que no em passava pel blog. He trobat oportú comentar aquí pel fet que sí, res roman. El temps passa sense adonar-nos-en, així que com a antic nautés de l'ombra us recomano que penseu en la frase, que és ben certa. Un cop sortiu del maravellós vaixell de la Laura, començareu a donar més importància a la mítica frase, de fet us recomano que ho feu amb cadascun dels llatinismes que parleu a classe que diuen veritats com temples romans.

See you Lucas!

Adriana. ha dit...

M'agrada molt, sobretot els últims 6 versos :)