El Matrimoni romà

Avete!

Avui us parlaré jo, la Valeria, sóc la filla de Marcus Valerius Maximus i de Claudia. Aquests dies seran importants per a mi ja que em caso, però no estic gaire contenta, la veritat, perquè el meu pare no té en compte la meva opinió mai i com tampoc em puc queixar...  Aquesta tarda he quedat amb la meva mare, perquè m’ha de preparar per al dia del casament i hem de parlar de moltes coses dels preparatius.

[Ja són les 5 de la tarda i al saló de la domus hi ha Claudia i Valeria, que estan conversant sobre l’actitud de la filla davant el casament...]

- Estic molt disgustada amb tu Valeria, no sé perquè estàs tan passiva davant del teu casament.

- És que jo no vull casar-me, no sé perquè meu d’obligar a fer-ho...

- Perquè som els teus pares i has de fer el que et diguem. A més a més, aquest noi és de molt bona família i et cuidarà perquè siguis feliç.

- No l’estimo, ni l’estimaré mai.. No tinc ganes de parlar-ne. Me’n vaig!

[La Valeria se’n va del saló trista i enfadada, i la mare es queda allà sola pensant en les seves coses...]

La Valeria se sent disgustada perquè el matrimoni romà de dos joves depèn gairebé exclusivament dels pares; poques vegades es té en compte l'opinió dels que es casen. Els homes són considerats aptes per casar-se entre els catorze i els setze anys i les dones als dotze. S’entèn que, a partir d’aquesta edat, ja es poden tenir fills, que és la principal finalitat del matrimoni.

L’altra condició indispensable és estar en possessió del ius connubium (dret de matrimoni), que només tenen els homes lliures amb dret de ciutadania. Els esclaus no tenen dret de matrimoni, o sigui que per casar-se els cal el permís de l’amo, i els fills que tenen són considerats esclaus de naixement. 

Hi ha dos tipus de matrimoni:

•  Matrimoni cum manu: la dona passa a formar part de la família del marit. El marit és propietari de tots els seus beneficis. Es pot realitzar aquesta unió de tres formes:

1. Confarreatio: la forma més antiga i solemne, practicada pels patricis.
2. Coemptio: cerimònia que es practicava quan hi va haver la restauració simbòlica dels temps en què els homes pensaven que les dones es podien comprar.
3. Usus: per practicar aquest tipus de cerimònia, la novia ha d'estar un any seguit amb el futur marit.

• Matrimoni sine manu: l'esposa segueix sent de la seva família paterna i conservant els seus drets successoris de la seva família d'origen. És propietària dels seus beneficis.

[Poc després la Valeria torna al saló per disculpar-se amb la seva mare]

- Sento com t'he parlat abans, no era la meva intenció però m’has d’entendre a mi també. Ho he estat pensant i tampoc és tan dolenta la idea de casar-me...

- No passa res filla, és normal, és la primera vegada que et cases i són els nervis i les pors, però tu tranquil·la que tot sortirà be, jo estaré al teu costat per ajudar-te.

[Entra el pater familias Marcus]

- Valeria, demà t’has de preparar i vestir-te elegant perquè farem la cerimònia de les esposalles (sponsalia) i tothom ha de veure’t esplèndida. Sigues puntual i educada amb la gent.

- Sí, pare..., sí.

[La Valeria se’n torna a la seva habitació per veure la roba que haurà de dur l'endemà, mentre que els pares es queden al saló parlant de la cerimònia.]

- Recordes, Marcus, les nostres esposalles, quan el meu pare es va comprometre a lliurar-me a un altre cap de família, a tu? 

- Sí, Caudia, com si fos ahir, i també recordo la formalitat de les esposalles, en què com a promesos ens vam intercanviar regals i un anell, que encara duem al dit anular de la mà esquerra. Tot i que no segellaven un pacte irrevocable, sí que les esposalles constituïen un compromís jurídic entre famílies, i les nostres van ser ben fermes, oi? 

- Saps, Marcus, estic una mica nervisosa i em sap greu que la nena no s'ho prengui a més alegria. un matrimoni també pot ser una cosa bona, oi?

- Vaig a descansar una mica, Claudia, vale!

Sandra Doncel

1r BTX