Com ja sabeu aquesta setmana passada hem tingut nevada a Mollet, i en conseqüència jo m'he fet la pregunta de quina explicació mítica devien donar a la neu en l'antiguitat. I buscant buscant, he trobat que els grecs anomenaven la neu χίων, χιόνος (d'on els ve la paraula χιμόνας, que en grec modern vol dir hivern).
I resulta que en la mitologia grega Quíone, Χιóνη, era una nàiade, és a dir, una nimfa d'aquelles que vivien en rius i fonts, filla de l'oceànide Cal·lírroe i del riu Nil (divinitat fluvial, fill d'Oceà i de Tetis).
Al llarg de la seva vida a la terra va ser violada per un camperol. Zeus, apiadant-se d'ella, va fer que Hermes se l'endugués i la va deixar en els núvols. A partir d'aquell moment, Quíone envia neu sobre els camps per a fer la punyeta al camperol.
De tota manera hi ha un parell de divinitats més que responen a aquest nom: una era filla de Borreas i mantenia una relació secreta amb Posidó. D'ella va sorgir un nadó que va llençar al mar, i el seu pare va acollir. L'altra era filla de Dedalió era tan que va ser amant d'Hermes i d'Apol·lo, però va ser castigada amb la mort per menysprear Àrtemis.
I a propòsit de la neu, un dia vaig sentir una llegenda que es titulava La dama de la neu i que provenia del Japó.
I explicava que hi havia dos llenyadors que vivien al bosc i que un dia tornant cap a casa es van trobar una forta tempesta de neu i com no podien continuar van decidir buscar refugi en una cabanya que hi havia per allà a prop.
Durant la nit feia molt de vent i el foc que havien encès s'havia apagat. Llavors, el més jove dels llenyataires es va despertar i va veure una ombra de dona que s'apropava, era blanca amb els cabells negres que li volejaven al vent. La dona cada cop s'apropava més fins que va arribar al seu company i li va bufar. Després es va apropar al jove i ell la va veure de ben a prop i es va adonar que alguna cosa dolenta hi havia dins els seus ulls. Quan ella estava apunt de bufar-li, es va aturar i va dir: "Ets massa jove i atractiu per donar-te el mateix destí que li he donat al teu company, la mort, i per tant et deixaré viure amb la condició que no ho expliquis mai a ningú, perquè si no et donaré mort."
Dit això, va marxar. El jove va creure que ho havia imaginat i es va apropar al seu company per preguntar-li com estava però no li va respondre, estava mort.
Va passar el temps i una nit quan el llenyataire estava amb la seva jove esposa, amb la que tenia deu fills, va explicar-li aquesta història. La dona, enfadada, va aixecar el cap i li va dir que aquella damà era ella, però que ja no el podia matar perquè tenien deu fills. Però que a partir d'aquell moment els hauria de cuidar molt bé, perquè si no ho feia, compliria la seva promesa i el mataria. Llavors es va convertir en boira i va desaparèixer.
I fins aquí la meva entrada dedicada a la neu, que sempre ha estat rodejada de misteri i poesia.
Bon hivern!
Isabel Segura
1r BTX
5 comentaris:
Bona entrada Isabel, esperem no veure a aquesta dama per Londres perquè sino...
Isabel, la idea és bona; llàstima que els grecs no tinguessin gaire mites relacionats amb la neu.
Per qui motiu us sembla que podria ser?
PS: La nevada a Mollet va ser realment molt bonica!
El clima que gaudien els grecs no era l'adecuat per donar-se aquesta situació, aixi doncs, crec que no li van donar gaire importància.
Bona entrada Isabel! Tots els temes relacionats amb la neu la veritat és que m'agraden molt!
La neu, que poques vegades ens visita, bona idea Isa.
M'agrada!
Publica un comentari a l'entrada