Hodie est

dissabte, 13 de març del 2010

Mens sana in corpore sano

Avete!

Sóc la Paula i avui parlaré dels llatinismes relacionats amb l'esport, ja que, fins i tot en el futbol, que semba allò més allunyat de la cultura i del llatí, podem trobar alguns llatinismes en escuts i emblemes. He escollit alguns escuts d'equips de futbol de la lliga anglesa on podrem veure frases llatines que formen part dels emblemes dels respectius equips.


Aquest és l'escut del Tothenam on podem veure el llatinisme "Audere est facere" que significa "voler és poder".










En segon lloc tenim l'escut del Blackburn on podem observar la frase "Arte et labore", "per art i treball".




 
A l'escut del Manchester City podem llegir
"Superbia in praelia", "supèrbia en la batalla".

 








L'Everton té escrit sota l'escut "Nihil satis nisi optimum",
que significa "res és suficient excepte el millor".






A l'escut del Kilmarnock podem veiem el llatinisme "Confidemus", que vol dir "confiem" (o "tinguem confiança").






I per últim, a l'escut de l'Arsenal podem llegir "Victoria concordia crescit", que significa, "la victòria arriba per la concòrdia".




  





Espero que aquesta entrada us hagi semblat interessant, si més no, ens serveix per adonar-nos que el llatí no és una llengua morta, almenys en l'argot esportiu.

Valete!

dijous, 11 de març del 2010

El rapte d'Europa

Avete !
Sóc la Cristina i us parlaré del mite del rapte d'Europa.
Espero que us agradi!

La cosa va anar així:
Zeus vol conquistar a Europa, una princesa fenicia filla de Agenor i Telefasa, i té la idea de transformar-se en un bell toro blanc. Així que demana ajut al seu fill Hermes per preparar la trobada i el rapte de la jove. Hermes és el que s’encarrega de conduir el ramat de toros cap on el seu pare sap que Europa i les seves amigues aniran a divertir-se.
Europa està jugant en un prat amb les seves amigues, mirant els toros del seu pare, i, de cop i volta, un dels toros, el de color blanc s’apropa a les noies, elles al principi li tenen una mica de por, però de seguida li agafen confiança, l’acaricien i li pengen entre les banyes una corona de flors. Europa puja sobre el toro, aquet li besa els peus i de sobte l’animal comença a córrer molt ràpid amb Europa espantada a la seva esquena. El toro salta des d'un penya-segat al mar. Resulta que el toro blanc és Zeus que s’ha disfressat de toro per poder obtenir Europa, sense que ella se n'adonés.
Quan arriben a l'illa de Creta, Zeus es transforma en home i Zeus i Europa es troben; per aquesta trobada Europa tingué tres fills: Sarpedont, Radamantis i Minos (futur rei de Creta i carceller del Minotaure).

Zeus, abans de tornar a l'Olimp, dóna tres regals a Europa:
1- Un autòmat que es deia Talos, que servia per vigila la costa.
2- Un gos de caça que sempre aconseguia la presa.
3- Una javelina que sempre encertava la diana
També concerta el matrimoni de la jove amb el rei de Creta, Asterió, el qual es fa càrrec dels fills que havien tingut Zeus i Europa.

Es diu que el pare d’Europa va anant recorrent la terra per molts camins tot cridant Europa! Europa! Europa! sense trobar cap resposta, i els habitants dels llocs per on passava van acabar posant Europa a aquell continent.

Actualment trobem en la moneda de dos euros de Grècia una imatge d'aquest mite!!!

Valete!

dimecres, 10 de març del 2010

Γεία σας, παιδιά!

Ja hem tornat d'Atenes, i ara busquem paraules per descriure l'experiència. Mentrestant, us deixo algunes imatges.



Gaudete!

diumenge, 7 de març del 2010

Creuar el Rubicó (Che fecce il gran rifiuto)

Sempre a la vida hem de triar. De vegades les tries són banals i sense conseqüències: carn o peix de segon plat, texans o faldilla per vestir, talons o camperes… I, tot i que sense importància ni conseqüències, aquestes petites tries van configurant el nostre tarannà. Després hi ha una segona categoria de tries: amics o amats, ciències o lletres, llegir el llibre o esperar que facin la pel•lícula, sortir o quedar-se a casa. En aquest segon estadi de la tria, la conseqüència pot ser més gran, per bé que tampoc definitiva. Sempre podem recular i canviar d’opinió i de tria.

Però finalment arriba la gran tria, la de les coses que no tenen volta enrere, la de creuar el Rubicó, o més simplement la de creuar el riu, en llenguatge amb menys referents.

I què significa creuar el Rubicó? Doncs creuar el Rubicó significa triar un camí del qual ja no hi ha retorn, un pas que ja no es pot desfer. Fa por i espanta. I potser en aquest pas ens perdem, diu la cançó, o tal vegada no, sinó que potser ens anem perdent cada cop que deixem un riu sense creuar, quan hem tingut la possibilitat de fer-ho.



Suposo que tots hi heu pensat alguna vegada. Jo sí, i m’ha semblat trobar referències en algunes cançons. Com aquesta de Coldplay que us penjo a continuació.

Just because I'm losing
Doesn't mean I'm lost
Doesn't mean I'll stop
Doesn't mean I would cross
Just because I'm hurting
Doesn't mean I'm hurt
Doesn't mean I didn't get
What I deserved
No better and no worse
I just got lost
Every river that I tried to cross
Every door I ever tried was locked
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off
You might be a big fish
In a little pond
Doesn't mean you've won
'Cause along may come
A bigger one
And you'll be lost
Every river that you tried to cross
Every gun you ever held went off
Ohhh and I'm...
Just waiting until the firing stopped
Ohhh and I'm...
Just waiting 'til the shine wears off

Espero que us agradi.

dijous, 4 de març del 2010

Ús del diccionari

Ara que comencem a utilitzar el diccionari en classe de llatí, és fonamental que ho feu correctament per a treure'n el màxim profit.
En el següent enllaç de la pàgina de Palladium hi trobareu indicacions molt clares i precises. Consulteu-les abans de començar i a mida que us aneu familiaritzant amb el diccionari.

Per anar practicant poseu-vos amb el text que teniu per deures.
Bona feina!

Pensaré en vosaltres. :)

dimecres, 3 de març del 2010

Atenes al segle V aC


Γεία σας!
Com sabeu alguns de nosaltres anem de viatge a Atenes, i tindrem la sort de veure l'Acròpolis d'Atenes i les restes de la ciutat on va forjar-se una nova manera d'entendre el món. I per més que els americans hagin traslladat l'Olimp a l'Empire State Building, nosaltres sabem que els orígens són a Grècia, i que davant del Partenó possiblement ens hi sentirem més a prop.
Per als que us quedeu he buscat un video en el qual es pot veure -i en millor estat- allò que nosaltres veurem in situ.


Us trobarem a faltar a tots!


PS: També us copiu un enllaç per si voleu veure si fa no fa el que veurem nosaltres a Atenes.

dimarts, 2 de març del 2010

Electra: més que un amor paternal?

Hola a tots i totes!
Sóc Macarena de 2n Btx i com que dintre de poc anirem a veure l'obra de teatre Electra, explicaré una mica (sense dir el final, és clar) qui era Electra i què ens amaga la seva història.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~Ἠλέκτρα~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~
Filla d'Agamèmnon i Clitemnestra, és una senyoreta de bona família, soltera, i sent un odi cap a la seva germna que l'acabarà tornant boja. També sent un gran menyspreu vers Crisotemis (la seva germana), i té una patològica pietat per si mateixa. És una bona actriu i se la compara amb les Fúries.

Clitemnestra, la seva mare, assassina el seu marit i pare d'Electra mentre aquest es banya, tot amb la complicitat del seu amant, Egist. Electra no pot perdonar ni superar la mort del pare i condemna la mare pel fet. En ella creix primer la desolació, després l'odi i s'apodera d'ella una set de venjança immensa, que amb l'ajut d'Orestes (el seu germà) culminarà en l'acció d'asssassinar la seva mare i Egist.

Electra és un dels personatges de Sòfocles més ben perfilats. La seva vida no té sentit des que el seu pare ha estat assassinat per la seva mare, i sobretot perquè diàriament va experimentant que la seva única esperança (Orestes) es va perdent lentament.
“Però a mi ja se m'ha esfumat, sense esperances, la major part de la meva vida i no aguanto més; sense fills em consumeixo i sense cap home que amb el seu afecte em protegeixi, sinó que com si fos una refugiada indigna administro la casa de meu pare. I així, amb un vestit impropi, vagarejo entre unes taules per a mi buides.”
Però sens dubte la característica que més destaca en ella és la venjança, ella mateixa ho reflecteix en els versos 205-212.
“Va veure el meu pare la seva mort vergonyant per les mateixes dues mans que s'han apoderat a traïció de la meva vida, les mateixes que m'han arruïnat. Tant de bo que a aquests el gran déu Olímpic en pagament els atorgui patir penes, i que no aconsegueixin gaudir del triomf després d'haver comès tal crim! “

En l'obra de Sófocles també veiem la ironia tràgica en el moment en què Orestes simula la seva mort, i porta una capsa amb les seves cendres a les mans de Electra, ¿com ha de sentir-se Electra veient com la seva única esperança se n'anava per sempre?, el seu germà tornava però, en cendres!

Un dels trets de Sòfocles és l'equilibri, però Electra, no és un personatge gens equilibrat. Psicològicament, no demostra una aparença tranquil·la, només transmet ànsies de venjança. En cap moment veiem que Electra en l'obra intenti entendre la posició de la seva mare (Clitemnestra), tan sols vol que ella pagui amb la mateixa moneda (la mort).
L'actitud tràgica de Sófocles és present en tota l'obra, des de la mort d'un pare a mans de la seva mare, fins a la persecució de les fúries per part d'Orestes. Electra es queda sola a palau amb la satisfacció de la venjança però sense el seu germà Orestes i sense el seu pare estimat.

~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~

Amb això dono per finalitzada la meva entrada al bloc, gràcies per llegir-lo i sigueu bons!
Ἁρμονία.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Mite de Dafne

Avete!
Sóc ‘ΥππαΘία, la filòsofa, astrònoma, matemàtica i mestra neoplatònica que va viure a l’Alexandria d’Egipte al segle IV d.C. Avui no vinc a parlar-vos sobre el con d’Apoloni, sinó a explicar-vos el mite de Dafne:

 

dilluns, 22 de febrer del 2010

Barcinonem imus!

Avete, carissimi discipuli qui die Iovis in Archeologicum Museum Barcinone ibunt!

És a dir, hola nois!
Ja estem mentalitzats per a la sortida de dijous? Ja hem consultat per intenet què veurem en el Museu Arqueològic? I en el Parc del laberint?
Bé de moment us puc avançar que tant en el museu com en el parc farem activitats diverses i estarem rodejats de mitologia.

De moment per a fer boca us penjo una versió del mite del Minotaure en imatges i el text en llatí. A més hi ha la continuació de la història. Segur que ho enteneu tot!
Valete!

diumenge, 21 de febrer del 2010

Percy Jackson i el lladre del llamp

A la nostra pàgina companya El vaixell d'Odisseu ja anuncien l'arribada de Percy Jackson i comencen a pensar fer-hi una expedició de reconeixement. Nosaltres, per sort, ja tenim mitja feina feta.
Així, si els déus ens són propicis, dijous 25 anirem a Barcelona a visitar el Museu Arqueològic de Catalunya, després farem una volteta pel Parc del Laberint d'Horta, i finalment, TARDA DE CINEMA.

De moment per fer boca, us penjo la síntesi de la pel·lícula:
Percy Jackson i el lladre del llamp és l’adaptació al cinema de la novel•la homònima del nord-americà Rick Riordan, Com diu el títol el protagonista és el jove Percy Jackson, un adolescent aparentment normal que un bon dia descobreix que és fill del déu Posidó en persona i que els seus dos millors amics també són criatures fantàstiques, un sàtir i una filla d´Atena respectivament.
A partir d’aquest moment, els tres amics inicien una autèntica odissea pels Estats Units enfrontant-se a tota mena de monstres mitològics per reequilibrar el cosmos abans no es pongui el sol el dia més llarg de l’any. Percy buscarà a contrarellotge recuperar la pau, rescatar la seva mare i conèixer el seu pare per entendre qui és ell mateix. 
Fixeu-vos que l’argument és farcit de referents mitològics. Per tant, com que ens agrada la mitologia, tenim la diversió assegurada. Mireu-vos el trailer. 


Penjaré més detalls de la sortida en les properes entrades.
ἡ κυβερνήτης

dijous, 18 de febrer del 2010

El mite de les estacions de l'any

Persèfone, en grec Περσεφόνη, "la reina de l’Inframón" és filla de Zeus i Demèter. El seu oncle Hades es va enamorar d'ella i un dia la va raptar.
La jove recollia flors en companyia de les seves amigues, les nimfes, i en el moment que anava a agafar un lliri, la terra s'obrí i per l'esquerda Hades la va agafar i se la va endur.
D'aquesta manera, Persèfone es va convertir en la deessa dels Inferns. Aparentment, el rapte es va realitzar amb l’ajuda de Zeus, però en absència de Demèter. Per això aquesta va iniciar uns llargs i tristos viatges a la recerca de la seva adorada filla, durant els quals la terra es va tornar estèril.
Al cap d’un temps, Zeus es va penedir i va ordenar a Hades que retornés Persèfone, però això ja no era possible perquè la noia havia menjat un gra de magrana mentre estava en l'Infern, no se sap si per voluntat pròpia o temptada per Hades. El problema era que un mos de qualsevol producte del Tàrtar implicava quedar encadenat a ell per sempre.
Per a suavitzar la situació, Zeus va disposar que Persèfone passés part de l'any en els confins de la Terra, al costat de Hades, i l'altra part sobre la terra amb la seva mare, amb la condició que Demèter tornés a l'Olimp i prometés complir la seva funció germinadora.
Perséfone és coneguda amb el nom de Kore (donzella) i Proserpina per als llatins.
Aquest mite, doncs, explica l'origen de les estacions, ja que mentre Persèfone viu a l’Infern, la seva mare s’entristeix i negligeix les seves funcions com a cuidadora de la Natura, però quan torna, en la terra tot reneix per l'alegria que causa la tornada de la jove. Com la presència de Persèfone en la terra es torna cíclica, així el naixement de les flors també ho fa.
D’altra banda, Persèfone com a esposa d’Hades es converteix en la temuda reina dels morts, i pronunciar el seu nom en veu alta esdevé una temeritat, per això sovint es referien a ella com «Kore».

PS: Ara, algú em podria dir en què es converteixen les amigues de Persèfone a fi de poder buscar-la millor?

(minipunt en joc, Nota de la Laura)

dimecres, 17 de febrer del 2010

Carnestoltes, Saturnàlia i Grans Dionisíaques III

Finalment ha arribat el torn a Grècia, en concret a les festes que es celebraven a la ciutat d’Atenes al segle V aC. Les dues festes principals d’aquesta època eren les Antestèries i les Grans Dionisíaques.

Les Antestèries se celebraven al mes de l’Antesterió, febrer actual, i eren festes en honor de Dionís, per celebrar el vi nou. S’obrien els càntirs de vi nou i se celebrava un concurs de bevedors: s’havia de beure tan ràpid com es pogués, i el guanyador rebia una corona de fulles de vinya i un odre de vi. El segon dia es feia una processó on els participants anaven emmascarats, com a les nostres Carnestoltes. El tercer dia era dedicat als morts, als quals s’oferien olles de sopa, i es feia una ofrena a Hermes Psicopomp (‘conductor d’ànimes’)
Les Grans Dionisíaques eren celebrades el dia 9 del mes d'Elafebolió, que corresponia al nostre mes de març-abril, per tant ja a la primavera. Se sap que la imatge de Dionisos era conduïda processionalment fins a un temple veí a l'Acadèmia, i després tornada al teatre. En aquesta desfilada participaven homes i dones, fins i tot jovenetes. Al front anaven els sacerdots del déu i els coregs, així com els magistrats de la ciutat. Darrere d'ells formaven un grup de joves atenesos armats (els efebs) Tots els adeptes anaven coronats de pàmpols i alguns d'ells portaven craters de vi. Darrere dels iniciats i de la imatge del déu anaven les canèfones, donzelles que conduïen canastrells amb fruites i colobres lligades. A les canèfores seguien homes disfressats de sàtirs, silens i pans. Més tard, es van sumar als citats uns sacerdots anomenats fal·lòfors, que conduïen un gran fal•lus i entonaven les estrofes anomenades fàl•liques; i els italòfors, que vestits de dona, de blanc, imitaven el caminar dels borratxos. La processó es tancava amb el licnó o ventador. La gentada tornava a la nit, a la llum de les teies.

En aquestes festes tenien lloc els més importants certàmens dramàtics: el primer dia es feia el concurs de ditirambes (poemes satírics dedicats al déu), el segon es celebrava el concurs còmic, on els autors de comèdia s’hi jugaven el seu prestigi; però el dia gran era el darrer, quan es representaven les tragèdies.

Herodot va anomenar Bacus o Dionís “el déu de les màscares”, la qual cosa vindria a confirmar, d'una banda, la tradició grega que sosté que el teatre és va originar en les festes bàquiques; i d’altra banda, d’antiquíssim origen bàquic del Carnestoltes.

Totes dues festes eren orgíastiques en honor de Dionís. Hi tenien lloc les fal•lofòries i la hierogàmia de la ciutat amb la divinitat, a més dels concursos ditiràmbics i representacions teatrals; l'embriaguesa, l'èxtasi, les danses violentes i l'omofàgia possibilitaven una unió particular del creient amb la divinitat. Hom les troba posteriorment a Roma en forma de bacanals.
Si fem una reflexió més profunda del sentit de la festa, ens adonarem que la primavera deixa sortir tot allò que s’ha reprimit durant els mesos anteriors. A ciutat els carrers comencen a recobrar la vida perduda i al camp els ramats surten a pastar i veuen l’aigua que brota dels rius plens a vesar.
Aquesta sensació d’alliberament i el fet de veure el ressorgiment de la natura deu haver fet que els pobles primitius celebressin festes d’agraïment al déu Sol, pels fruits atorgats. En aquestes celebracions s’alliberen i s’obliden de qualsevol cosa que els hagi pogut amoïnar. I d’aquesta necessitat d’oblit i alliberament, juntament amb l’agraïment i la por, sorgeixen les festes d’aquesta època de l’any.
A nosaltres el que ens ha quedat és el sentiment d’alliberació i disbauxa, que va molt relacionat amb el renaixement i el ressorgiment de la natura i que, per tant, es pot veure com un paral•lelisme entre el clima i la nostra actitud vital.

Així doncs, ja ho veieu: NIHIL NOVUM SUB SOLE, som la suma dels nostres passats.

Espero que hàgiu passat un bon Carnestoltes! Ara cal tornar a la feina!