Darrer comiat

Avete καὶ χαῖρετε!

S’acaba un altre curs, el 2014-2016. De nou alumnes que s’acomiaden ja per sempre del centre on han fet ESO i BTX, altres que continuen a 2n de BTX i els més petits que  començaran 1r. Un altre any, regust agredolç. 

Però potser aquest any una mica més, perquè també s’acaba el somni que dormia a l’Ombra. Després d’un any acadèmic en què el nostre blog ha anat esllanguint-se poc a poc, per motius ben diversos, des de l’excés d’alumnat fins a la falta d’interès o de forces per seguir estirant del carro, crec que ha arribat l’hora de baixar la persiana i deixar-lo dormir tranquil·lament. 

En el segon i tercer any del blog, quan guanyàvem premis i fèiem ponències, deia que en bona part l’èxit del blog era degut a la il·lusió que sentien els alumnes per participar en un projecte nou, diferent, innovador, i sobretot construït per ells mateixos i per a ells mateixos.

El temps, més que mai, em dóna la raó: molts d’aquells alumnes que van fer gran el blog ja acaben les seves carreres universitàries, i, lògicament, han deixat enrere l’institut i el blog. Tot i això, quan, de tant en tant, parlem, sempre hi ha algú que em diu: “el blog? sí, encara m’hi passo de tant en tant”. És més, quan, ara fa poc, en un dinar amb exalumnes vaig plantejar la “necessitat” de tancar-lo, em van respondre horroritzats que ni parlar-ne, que era d’ells, i que encara que ja ningú l’actualitzés, ells encara sentien l’orgull de saber-se part integrant, que el deixés parat però a la vista..., que de tant en tant ells s’hi passaven. 

Això, com podeu imaginar, em fa molt feliç. Però no podem viure de records. Aquest darrer curs, no he aconseguit que els alumnes s’hi engresquessin i de vegades els comentaris han estat més en la línia: “L’ombra d’un somni? Ah, sí, tu blog.” 

Per tot això, crec que ha arribat l’hora de dir adéu al somni de L’ombra d’un somni. Però sense pena, perquè si tanquem una porta és per obrir-ne una de nova, i, quan arribi el setembre començarem a pensar ja quina una ens inventem per poder gaudir i aprendre tant com han fet els participants d’aquest blog. 

I com que això és un comiat, farem repàs de tot el que hem fet fins ara: 100 autors, 119 seguidors, 156 840 visites, 650 entrades, 2813 comentaris i 53 vídeos i 48 presentacions.

I a més, recordarem els millors fragments de tots els comiats fets fins ara: 

JUNY 2010

Vosaltres heu estat quan calia, cada dia a classe, en les excursions, en el viatge a Grècia, en els dinars al grec, en l’Èdip a Sant Jordi, i sobretot en el projecte, engegat enguany, per a i amb vosaltres, del blog de clàssiques L’ombra d’un somni.

Tot ha estat possible perquè vosaltres  hi heu estat disposats. Plurimas gratias vobis ago!

JUNY 2011

Recordeu μήδεν ἄγαν. En les vostres carreres τέχνήν χρῶ, ἐπαίνει ἀρήτην i σοφίαν ζήλου. Sigueu curosos, no feu les coses de manera superficial. I poc a poc, σπεύδε βραδέως, avançareu en el γνώθι σεαυτόν, recordeu que tempus fugit, i que, per tant, cal χρόνου φείδου καὶ τὰ σπουδαῖα μελέτα. Sigueu realistes i μή ἐπιθύμει τὰ ἀδύνατα, sempre εὐγενείαν ἄσκει, ἀγαθοὺς τίμα i sobretot cuideu les persones que us estimen i estimeu, perquè νομίζε πλουτεῖν, ἀν φίλους ἔχῃς i finalment CARPE DIEM, però μεμνήσο νέος ὤν, ὡς γέρων ἔσῃ. 

JUNY 2012

VERBA VOLANT, SCRIPTA MANENT i de tots vosaltres tinc escrit el meu cor: Arantxa, la de dolç esguard, Andrea, fecunda en ginys, Paz, la de ment inquieta, Nerea, l’aneguet fet cigne, Anna, la de somriure canviant, Borja, savi en les guerres, Andrea, la de fluid mite, Kevin, el d’amples interessos, Míriam, la d’alegre arribar, Zoe, la d’esperit lliure, Pol, l’absent present i Lorena, la tendra companya...

JUNY 2013

A tots us he de dir que ha estat un plaer compartir tres anys de vivències amb vosaltres… que crec que hem après molt més que llatí i grec i que espero que de tot el que us emporteu guardeu sempre el record… perquè allò que vivint ens forma com a persones i al llarg d’aquests tres anys hem après i també viscut moltes coses plegats. 

Estimeu com Ovidi us ha ensenyat a fer-ho, viatgeu amb els ulls ben oberts com Odisseu, reflexioneu per no caure en la desmesura com Faetont, Aracne o altres éssers que van canviar de forma, sigueu més prudents i savis que Èdip, pius i responsables com Eneas, i no us deixeu mai dur per la ràbia com Medea.

JUNY 2014

De vegades els astres es posen en línia perquè succeeixi alguna cosa especial. I crec que fa tres anys ho van fer. Per això em considero molt afortunada d’haver pogut compartir amb vosaltres tantes hores en les quals tots hem après.

Recordeu Horaci, i feu vostres les seves ensenyances: aprofiteu el moment, però manteniu-vos en l’aurea mediocritas, i recordeu mantenir l’ànim impertorbable en les circumstàncies adverses. 

JUNY 2015

Ha costat, i molt. Però la gran majoria ho heu aconseguit i podem dir que us n'heu sortit. Per això, enhorabona a tots. Després de tres anys i molt d'esforç per totes parts, ens hem entès i heu entès la complicació i la màgia de les llengües clàssiques. Estic segura que us quedarà sempre, encara que demà passat ja no recordem més que la primera declinació.

Però, tot i els patiments, també hem fet coses divertides i interessants, com els colloquia de 4t o el fantàstic calendari de déus grecs d'enguany. 

Així doncs, us desitjo que tingueu molta sort en tot allò que empreneu. Arrieu les veles blanques, agafeu un bon cabdell de fil i que τὸ πλοίον us dugui fins a terres amables. 

Que la saviesa dels nostres clàssics us acompanyi sempre i us ajudi en el vostre camí!

Laura

Ovidi, la dona i el sexe

Avete!

Avui us vull parlar de Publi Ovidi Nasó, el poeta romà que els alumnes de 1r de Batxillerat hem treballat aquest curs a partir de la seva obra més famosa: Les metamorfosis. Aquest poema abasta quinze llibres i narra des de la creació del món fins a la mort i divinització de Juli Cèsar. Com a poeta, ens pot agradar més o menys, però és innegable la seva importància a nivell literari, artístic i històric. 

Les metamorfosis, és, sens dubte, una de les fonts més importants de coneixement de l’antiguitat, font consultada per tots els estudiosos del món clàssic i que ha servit d’inspiració a nombrosos escriptors posteriors com Dante, Petrarca, Shakespeare o Cervantes; a escultors de la dimensió de Bernini i pintors com Rubens, Botticelli, Velázquez o Goya. 

Tot i que aquesta recopilació de mitologia grecollatina va ser escrita fa més de dos mil anys, avui dia encara perviu i seguirà fent-ho sempre que hi hagi qui sàpiga valorar-la. Penseu-hi, creieu que el món seria tal com el coneixem si Ovidi mai hagués escrit aquesta obra?

No obstant això, l’entrada d’avui no vol parlar sobre mitologia sinó sobre l’amor: aquest sentiment universal que el nostre poeta dominava a la perfecció i sobre el qual va escriure diversos poemes. El més destacat és l'Ars Amatoria («L'art d'estimar»), el manual d’amor per excel·lència. En aquest mateix blog podeu podeu llegir dues entrades anteriors aquí i aquí sobre el llibre.

I ara sí! Ja arribo al tema central de l’entrada. Què va representar Ovidi per a la societat romana? En primer lloc, cal entendre l’Ars Amatoria com un poema modern –una modernitat que, dos mil·lennis després, encara es pot entendre com a tal– i sobretot, una obra revolucionària com mai s’havia vist. Ovidi, enmig d’explicacions sobre com i on aconseguir la dona desitjada i com mantenir l’amor ja aconseguit, defensa l’amor lliure entre homes i dones. En aquest cas, entenem l’amor lliure com l’amor sense lligadures: el matrimoni no ha de ser un impediment per tenir aventures, ni per als homes... ni per a les dones. 

“Tant com és agradable a l'home l'amor furtiu, ho és també a la dona; però l'home no sap dissimular, la dona amaga millor els desigs.”

Un dels trets més destacats de l’obra és el tracte que Ovidi atorga a la dona, tot i que potser seria excessiu qualificar-lo de feminista. Cal tenir en compte que Roma era una societat patriarcal i masclista on les nenes, durant la infància, no rebien la mateixa educació que els nens, ja que elles eren educades per a ser esposes, mares i mestresses de casa. La dona romana estava sotmesa o bé al marit o bé al pare i no tenia drets polítics. Tot i així, és cert que tenien més llibertat que en altres cultures, com la grega, i podien sortir al carrer, comprar, assistir a espectacles i a banquets però mai de la mateixa manera en què ho podia fer un ciutadà romà. A l’Ars Amatoria el poeta reivindica una cosa tan natural i simple –però impensable per a molts homes d’aquells temps– com és l’orgasme femení. 

“El plaer només és complet quan home i dona cauen vençuts alhora.”

Ovidi sentia i vivia l’amor i el sexe com una sola cosa: es tracta de l’amor sensual i eròtic. I és aquest amor del qual ens parla en el seus textos. Tot i haver-se casat tres vegades i sentir un gran amor cap a la seva tercera esposa, Fàbia, és vox populi que Ovidi seduïa el públic femení amb els seus versos, fins al punt de convertir-se en el seu amant i confident. El seu èxit residia en el coneixement de la psicologia femenina i en les seves promeses... No és estrany que les dones es veiessin temptades a practicar el seu mètode d’estimar, ja que suposà una verdadera revolució del sexe a Roma i implicava un benefici per a elles. 

Per entendre la modernitat de l’obra, cal saber que en la societat romana no es distingia entre heterosexualitat i homosexualitat però sí entre actius i passius. Es considerava que només els homes (concretament, els ciutadans romans, ja que els esclaus i bàrbars no entraven en aquesta categoria) tenien dret a ser la part activa de la relació. Així doncs, estaven ben vistes les relacions homosexuals entre homes sempre i quan estiguessin formades per un ciutadà romà (actiu) i un esclau (passiu). 

El fet que un home romà adoptés el paper de passiu es considerava un acte denigrant i aquest perdia tot el seu honor i virilitat a ulls dels seus veïns. Fins i tot, la Lex Scantinia va promulgar la pena de mort per aquells ciutadans que exercissin aquest rol. El paper de l’home com a part dominant en el sexe s’estén a les relacions heterosexuals: la finalitat d’aquestes és el plaer d’ell i es considera indigne que l’home se sotmeti a la dona i busqui el seu gaudi. Saber que un home havia estimulat oralment a una dona es considerava encara més humiliant que si hagués estat penetrat i això el degradava al mateix estatus que les prostitutes, esclaus i actors, i per tant, perdia el dret a votar. 

Ovidi s’atreveix a rebutjar totes aquestes convencions, a establir-ne les seves pròpies, posar-les en pràctica i escriure-les per a divulgar-les de manera que més gent en pogués gaudir. La publicació de l’Ars Amatoria no va deixar indiferent ningú i de ben segur que hi va haver qui la saber aprofitar (va tenir gran èxit entre les dones de classe alta). 

Per desgràcia, les idees d’Ovidi eren contràries a la moral d’August, l'emperador coetani al poeta, qui sentia un profund disgust per tanta desinhibició: el seu propòsit era una societat amb una moral on imperessin els matrimonis que asseguressin una bona descendència a qui confiar l’imperi i no li convenia que l’aristocràcia romana jugués al joc d’Ovidi i s’abandonés als plaers carnals d’una manera tan controvertida. Per mantenir l’ordre, August va dictar lleis que obligaven tots els homes de la classe benestant entre vint-i-cint i seixanta anys i totes les dones entre vint i cinquanta anys a casar-se. En cas contrari, eren penalitzats. També hi havia càstig per aquells que no complien amb la moral. El cas més famós és el de Júlia, la filla d’August, a qui el propi emperador va exiliar per haver comès adulteri. 

Finalment, Ovidi va ser exiliat a Tomis, on morí sense obtenir el perdó d’August ni del seu successor Tiberi. Hi ha diferents teories sobre els motius de l’exili, les quals inclouen Júlia i el seu adulteri. No obstant, el seu carmen sobre l’art d’estimar podria haver estat una de les altres raons. Per sort, un cop s’ha produït un canvi de mentalitat, és difícil tornar enrere: les idees i versos d’Ovidi no van morir amb ell, acomplint-se allò que havia escrit Horaci en els seus versos: non omnis moriar. 

Si el tema us interessa i no us atreviu amb L’art d’estimar, us recomano el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, un viatge a la Roma del segle I dC amb uns personatges tan interessants com ho són August, Lívia, Júlia, Tiberi, Juli Antoni i com no, Ovidi. 

El protagonista, Urgídar, viatja Roma per formar-se com a poeta i el seu camí es creua amb el d’Ovidi, qui serà el seu mestre, i amb el de la família imperial. El jove no només acompanya el poeta en la redacció i publicació de l’Ars Amatoria, sinó que el viurà de prop i coneixerà els secrets més profunds de Roma: adulteris, conspiracions, orgies, ambicions... 

I aquí acaba la meva entrada! Espero que us hagi agradat. 

Valete!

Marta Esteve Ortega

1r BTX B

Gastronomia romana

Avete!

Com que sóc golafre de mena, he optat per la gastronomia romana com a tema per a la meva primera entrada al blog. Llaminers, espero que us agradi!

Els productes que consumien els romans no eren gaire diferents als nostres, ja que igualment eren mediterranis. El tret que diferencia els seus àpats dels nostres és que ells solien amanir els plats amb moltes salses, tant dolces com salades. Fins i tot de vegades combinaven en un mateix plat salses de diferents gustos. Una d'elles és el conegut garum, una barreja de vísceres de peix que nosaltres (per bé o per desgràcia, no ho sé, ja que mai l'he tastat) avui en dia no conservem, però ells la feien servir molt sovint.

En els seus menús diaris abundaven llegums i hortalisses que conreaven en els seus horts particulars, bolets, fruita -amb la qual feien melmelades, conserves i fruita seca-, porc i pollastre. Pel que fa al peix, els romans el consideraven un menjar exquisit que apreciaven molt, i es reservava per als grans àpats.

En la societat romana aquells que s'ho podien permetre feien grans banquets a les cenae (per sopar) per tal d'impressionar els seus hostes (clients, mercaders, amics, etc.). Intentaven demostrar el seu poder i el seu alt rang per mitjà dels plats: allò que venia de lluny i era desconegut resultava d'una exquisidesa extraordinària. 
Aquest era el cas de moltes aus: se servien llengües de flamenc, cigonya, lloro, paó o estruç, peus d'oca rostits, crestes de galls... 
Altres plats singulars per a sibarites eren peus de camell i vísceres d'ocells diversos.

Els cuiners eren majoritàriament esclaus, i en un principi estaven mal considerats, però, poc a poc, els millors van anar adquirint certa categoria i renom, tot i que altres rebien càstigs, si no agradava el menjar elaborat. Sort que avui ningú fueteja cap cuiner principiant per cremar la truita...

Valete!

Ada Vilà

1r Batxillerat B

PS: Si voleu saber més sobre cuina romana, Apici va deixar un llibre de receptes d'allò més complet, De re coquinaria. O bé en aquests dos blogs: De Re Coquinaria i KuanUm

La deessa de l'amor en l'art

Avete omnes!

Ja ha arribat la primavera i no cal dir que, amb aquesta, igual que fan les flors, l'amor floreix arreu. Per aquesta raó, he decidit escriure aquesta entrada al blog sobre una de les deesses més representades en l'art. Com ja haureu imaginat, és la deessa de l'amor i la bellesa: l'Afrodita grega, la Venus romana. 

És cert que hauríem d'anomenar-la Venus a partir dels romans, a l'Afrodita dels grecs, però heu de saber que actualment la cultura occidental també anomena així les representacions dels ideals de bellesa de l'antic paleolític i neolític.

Venus de Willendorf
XXVIII aC

En la mitologia grega trobem dos mites que ens expliquen el naixement d'Afrodita. En una d'elles, aquesta està relacionada amb un amor entre Zeus i Dione, mentre que en l'altra es diu que el semen del déu del cel, Urà, després de ser castrat i destronat per Cronos, va caure sobre el mar i va sorgir d'aquest una deessa ja adulta.
La segona versió és la més famosa i queda bastant clara a partir de l'etimologia del seu nom: Ἀφρο (aphro): espuma i διτή (dité): nascuda.

Però deixant de banda el seu origen, jo us vull mostrar un petit recull de com s'ha representat  aquesta deessa al llarg de la història.

Afrodita en l'Art arcaic i clàssic grecoromà

Les representacions més antigues que es conserven d'Afrodita es remunten al segle Vll aC., en què apareix vestida com a protectora del matrimoni.

Fídias, al segle V aC, la fa aparèixer mig estirada en un dels extrems del frontó est del Partenó, amb una gran bellesa i un gran realisme.

Afrodita de Fídias

Poc després Praxíteles és el primer en esculpir-la nua en la seva famosíssima Venus de Cnido, la qual serà molt copiada pels romans. I seguint amb el nu, també trobem la Venus de Milo (conservada sense braços), que podem observar al Louvre i que s'ha convertit en un símbol de bellesa mundial.

Venus de Cnido

Venus de Milo

Pel que fa a Roma, Venus es convertirà en patrona dels emperadors julioclaudians i serà representada tant en escultures com en mosaics i pintures, tal com podem veure als murals de Pompeia i Herculà, dels quals destaca la famosa ''Venus Anadiomena'', còpia d'un famós pintor grec anomenat Apel·les.

Venus Anadiomeda

Venus en el Renaixement

A partir de l'aparició del cristianisme com a religió oficial, la figura de Venus va ser relacionada amb el pecat de la luxúria i la seva figura femenina va quedar substituïda per la Verge Maria, símbol de puresa.

Tanmateix, després d'aquest parèntesi que significa l'Edat Mitjana, durant el Renaixement, impulsat per corrents filosòfiques com el neoplatonisme, es produeix el rescat de l'art clàssic i del nu i es tornen a representar déus i herois grecoromans.

Els temes mitològics seran, de vegades, una excusa per tal de representar l'ideal de bellesa de l'època i, a la vegada, un suport per tal de representar diverses idees i símbols.

De les obres i autors del Renaixent destaca Botticelli, amb un dels quadres més famosos sobre aquesta deessa: ''El Naixement de Venus''. A la pintura, es representa el naixement de Venus en una gran petxina, moguda pels vents i acompanyada per Flora, que l'acull per tal d'amagar la seva nuesa.

Naixement de Venus de Botticelli

Més tard, en la seva obra de consagració Botticelli pintarà una Venus vestida presidint el centre del quadre.

La Primavera de Botticelli

Finalmente, destaquem el quadre de Venus i Mart, on apareix al costat d'un Mart Adormit i amb petits sàtirs jugant darrere seu.

Venus i Mart de Botticelli

Altres artistes que podem destacar, ja del segle XVl, són Tiziano, autor de la famosa "Venus de Urbino", font d'inspiració per altres obres que van des de la "Venus del espejo" de Velázquez fins a "Paulina Borghese" de Cánova.

Venus de Urbino de Tiziano

I per acabar, us deixo una presentació on les podreu veure totes seguides.

Espero que aquesta entrada us hagi agradat i que Venus es porti bé amb tothom!
Sergio Vidal
1r BTX B

Les matrones romanes

Avete!

Després d'haver estat pensant un tema del qual parlar en la meva primera entrada al blog, aprofitant que fa poc ha estat el dia de la mare, he decidit parlar-vos de les matrones romanes.

Les matrones romanes representaven l'ideal de la dona perfecta, que significava ser un model de dona el comportament de la qual, en tots els aspectes, era irreprotxable. 
Aquestes dones participaven activament a l'educació dels seus fills, dirigien la casa juntament amb el marit i tenien una relativa llibertat, ja que, encara que podien sortir força de casa,  sempre havien d'anar acompanyades per una altra persona. Tanmateix gaudien del mateix estatus social que el marit, a qui acompanyaven a celebracions i espectacles públics.
Jurídicament, però, depenien sempre d'un home. Amb l'arribada de l'Imperi, la seva situació va millorar, ja que si moria el marit i per tant la matrona quedava vídua podia recuperar el dot del matrimoni i fer-lo servir pel que volgués.

Pel que fa a l'educació, les filles dels aristòcrates acudien a l'escola fins als 12 anys i aquelles que volien seguir aprenent podien fer-ho mitjançant la figura dels preceptors, però només amb l'aprovació del pare o marit.

Al llarg de la història de Roma hi va haver una llista de dones que compliren tots els requisits per ser considerades ideals perfectes, com:

Cornèlia: Dona culta i de caràcter fort, filla de Publi Corneli Escipió l'Africà i d'Emília Tèrcia, i esposa de Tiberi Semproni Grac. Es diu que després de quedar-se viuda va rebutjar casar-se amb el rei d'Egipte per dedicar-se completament a l'educació dels seus fills, Tiberi Grac i gai Grac. Tota la seva vida va ocupar-se dels assumptes militars del seu marit i va ser alabada per la gran dedicació als seus fills.

Lívia Drusila: Va ser la tercera dona d'August i una de les dones més populars de Roma, fins al punt que molts l'anomenaven "Diva Augusta". Les cròniques diuen que era una de les dones més boniques de l'època i que per això August es va enamorar d'ella només veure-la. El seu matrimoni amb August va durar 52 anys i es va convertir en la consellera de confiança d'aquest. Fins i tot es diu que va arribar a enverinar alguns enemics del seu marit.

Pompeia Plotina: Va ser la dona de Trajà molt abans que ell fos l'emperador. Va rebre els títols i els honors d'Augusta per part del senat i era una dona culta i de bon caràcter. 

Tot i que no va tenir fills va influir molt en què Adrià succeís el seu marit com a emperador. Pompeia va ser qui va transportar les cendres de Trajà en una urna d'or que va dipositar en la Columna Trajana.

Faustina La Menor: Va ser esposa de l'emperador Marc Aureli, i mare de dos bessons, Còmode i Antoní, i de Galèria Lucil·la. 

Faustina va acompanyar el seu marit en la campanya del nord durant els anys 170-174, i després en la de l'est, on va morir. 

La devoció d'Aureli per la seva esposa va fer que fundés un establiment de caritat en honor de l'esposa morta: la segona Puellae Faustinianae.

Aquestes són les quatre dones que he triat per explicar-vos, però cal tenir present que, a part d'aquestes quatre dones romanes, n'hi va haver moltes més que també van tenir el seu paper i van ajudar a construir de mica en mica la història de Roma.

Fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat i hàgiu aprés una mica més sobre les dones de Roma. 

Valete! 

Mireia Pagès 

1r BTX B

Cassiopea

Χαῖρετε!

Avui, després de donar-li voltes i voltes al tema, us parlaré del personatge mitològic de Cassiopea (Κασσιόπεια o Kασσιόπη). Des de sempre ha sigut un personatge especial per a mi, ja que la meva mare, amant secreta de la cultura clàssica, va estar a punt de posar-me aquest nom en néixer.

Cassiopea va ser l'esposa de Cefeu, rei d'Etiòpia (es diu que l'Etiòpia mitològica és diferent de l'actual i que era localitzada a la costa mediterrània). De la unió d'aquests, sortí Andròmeda. Cassiopea presumia que la seva bellesa i la de la seva filla eren molt superiors a la de les nimfes marines, les nereides. Posidó, en assabentar-se'n, s'enfadà i volgué castigar Cassiopea enviant un monstre marí a les costes d'Etiòpia.

Els reis consultaren l'oracle més proper i aquest els va dir que era necessari sacrificar la seva filla Andròmeda per calmar Posidó i el monstre marí. D'aquesta manera Andròmeda va ser encadenada a una roca perquè el monstre marí la devorés. Però Perseu, que passava per allà moments després d'haver aconseguit el cap de Medusa, se n'enamorà en veure-la, matà el monstre i l'alliberà.

Després es casaren, però Posidó, que no va voler que la mare de la noia es quedés sense càstig, lligà del revés Cassiopea al seu tron (de manera que el cap quedés cap avall), la va transformar en constel·lació i la va fer girar al voltant de l'estel polar per tota l'eternitat.

Actualment Cassiopea és una constel·lació situada a l'hemisferi nord i és visible en els països nòrdics durant totes les nits de l'any. Té una forma peculiar: cinc estels formen una W (que en teoria representa a la reina en el seu tron cap avall, tot i que jo no he acabat de veure-la mai).

Per tot això sempre m'he preguntat com hauria sigut anomenar-me d'aquesta manera tan especial. Potser no hauria sigut estudiant de clàssiques. O sí. Qui sap…?

Amb això m'acomiado de la meva primera entrada al blog.

Ah! I recorda no actuar mai com Cassiopea: εὐγενείαν ἄσκει!

Paula López

1r BTX B

L’origen dels animals

Avete!

Avui us vinc a parlar sobre l'origen del nom dels animals en la llengua llatina, ja que els noms científics d’aquests estan en llatí.

La paraula animal ve del llatí animal,-alis,  ésser dotat de respiració o del buf vital (anima). Cal afegir que la paraula animal, animalis és l’única paraula llatina de gènere neutre que designa éssers vius, ja que el neutre és el gènere per a les coses inanimades.

Deixant això de banda, vull parlar-vos de diferents animals i els significats dels seus noms.

Començo pel gat, perquè és un dels meus animals preferits. El nom ve del llatí tardà cattus, que designava el gat silvestre. Va abastar el felí domèstic a partir de l'any 600; abans era desconegut. El seu origen és incert, però sí es coneixen moltes paraules que provenen d'aquesta veu: gata, gatera, gatejar i fins i tot gallet, el percussor de les armes de foc.

Ànec: el castellà va prendre el mot àrab hispànic patt, que venia de l'àrab clàssic batt, que alhora el va adoptar del persa bat. És veu comuna a diversos idiomes, com el portuguès (ànec), l'àrab (batt), el búlgar i l'eslovè (patka) i l'albanès (pate). 

El gos, d'origen incert, ja que no apareix en un altre idioma cap paraula semblant a aquesta. A l'edat mitjana, gos era un terme pejoratiu i popular, que s'enfrontava a ca, la paraula tradicional original del llatí. Les paraules derivades són nombroses: gossa, gossera. 

El cavall ha trotat un llarg camí en el món de la lexicografia. Va partir del búlgar com kobyla, va passar al grec i va arribar al llatí com caballus. D'allí va prendre l'espanyol. L'origen de poltre, en canvi, és incert. Hi ha paraules similars en altres llengües romàniques, que poden venir del llatí pulliter: polédro (italià), poleró (portuguès), poutre (francès) i poldre (català).

El punt de partida de la vaca és senzill i directe: ve del llatí vacca. Ha donat origen a moltes veus: vacuna, vaquer, vaqueta i vaqueta, entre d'altres.

El peix ve del llatí piscis (igual que el signe del zodíac) i dóna origen a veus com peixera, piscina i pescar.

El cangur: quan els conqueridors anglesos van arribar a Austràlia, van quedar sorpresos en veure uns estranys animals que donaven salts increïbles. Immediatament van cridar a un nadiu, els quals eren extremadament pacífics i els conqueridors van intentar preguntar mitjançant senyals què era l'animal. En notar que l'indi sempre deia "kan ghu ru" van adoptar el vocable anglès "kangaroo" (cangur). Els lingüistes van determinar temps després que el significat del que els indígenes volien dir era "no l'entenc".

Fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat i hàgiu après coses noves.

Valete!
Paula Martínez 
1r BTX B

Percy Jackson i el mar dels monstres

Avete!

És el meu torn de fer l’entrada, així que, després de veure les anteriors entrades al blog sobre la pel·lícula de Percy Jackson i el lladre del llamp, he pensat que seria bona idea fer l’entrada sobre la segona pel·lícula de la saga Percy Jackson i el mar dels monstres.

Primer de tot, us recomano llegir les altres entrades sobre Percy Jackson, que m’han semblat força interessants, i així fer memòria qui hagi vist la pel·lícula fa molt de temps, o entendre de què parlem qui no l’hagi vist.

Però, per als qui no tinguin ganes de llegir les altres entrades i no hagin vist les pel·lícules ni llegit els llibres, faré un breu resum: Percy Jackson és la versió cinematogràfica dels llibres que s’anomenen igual. Tracta sobre Percy Jackson (un aplaudiment), un adolescent que descobreix que és un semidéu fill de Posidó, que està en perill en el món dels humans, així com el seu millor amic, que és un sàtir. Aquest el du al Campament Mestís on conviu amb altres semidéus i viu aventures amb el seu amic i una descendent d’Atenea, anomenada Anabeth.

Us adjunto el tràiler, ja que hi apareixen la majoria dels personatges dels quals parlaré:

Bé, ara sí, parlaré dels personatges mitològics que apareixen a la pel·lícula:

El primer personatge del qual parlaré us deu sonar de l’Odissea: fa ben poc hem parlat d’aquest personatge, el Ciclop, Polyphemus. En Percy Jackson aquest personatge apareix d’una manera molt similar a l’Odissea, sobretot per la manera que Percy i es seus companys han de fugir d’ell, i com el derroten.

Ara toca Caribdis, (l’imatge no s’entén gaire però és la boca de Caribdis). Aquest monstre marí també apareix a l’Odissea, acompanyat d’Escil·la; a la pel·lícula el monstre està al centre del triangle de les Bermudes i s’empassa el vaixell amb Percy i els seus companys a dins. Ben bé com li hauria passat a Odisseu, si no passa per la banda d'Escil·la.

També tenim el toro de Còlquida, un personatge del qual vam parlar l’altre dia a grec, quan corregíem els exercicis sobre el laberint de Minos. A la pel·lícula apareix al començament: entra dintre del campament Mestís, però aquí és un toro metàl·lic de gran mida i, com no, Percy s’enfronta a ell. 
D'altra banda, la Còlquida és una illa en la qual la mitologia diu que va néixer Pasifae, la mare del Minotaure, Circe (sí, sí, la de l'Odissea), i Eetes, el pare de Medea.

La Mantícora, que també apareix, és un monstre de gran mida amb cos de lleó però cua d’escorpí. A la mitologia grega es diu que la Mantícora a més de cua d’escorpí i cos de lleó té cap humà, però a la pel·lícula té només les dues característiques que he dit al principi.

Un altre personatge, aquest bo, és en Tyson, el mig-germà de Percy. És fill de Posidó, nascut de la unió del déu i una nimfa. Encara que és un ciclop, sense comptar l’ull, la resta de seu cos és humà i, a més, encara que el seu físic el pot fer semblar dolent, és un noi molt dolç.

En algun moment de l'aventura, també apareix un hecatonquir, un personatge mitològic de cent braços. A Percy Jackson surt un cambrer que ho és, però en lloc de tenir cent braços en té vuit però els fa servir a una velocitat increïble. 

I fins aquí arriben els personatges mitològics que surten a la segona pel·lícula. 

D'altra banda, veient que a la resta d’entrades no parlen dels protagonistes mitològics, he pensat que podria explicar de manera general què són.

Grover és el millor amic i protector d’en Percy. És un sàtir, i està representat com a la mitologia: té banyes, de cintura cap a dat humà però de cintura cap a baix cabra. A més té l’apetit sexual que tenen els sàtirs de la mitologia. 

Quiró és el director del Campament Mestís: és un Centaure, que vol dir que de cintura cap a dalt és humà però de cintura cap a baix és cavall com es pot apreciar a la imatge. A les pel·lícules intenta protegir sempre a Percy.

Per últim però no menys important, he trobat interessant parlar una mica de les flors de Loto, que són de la primera pel·lícula, però com que aquesta setmana hem parlat d'elles les explicaré de forma general.

La flor de Loto, també anomenada blat de Zeus, és una flor considerada una droga, ja que causa una pèrdua de memòria.

A la pel·lícula, Percy, Anabeth i Grover van a un casino que es diu Hotel Casino Loto. Allà els van donant flors de loto, fins que en Percy s’adona que hi ha gent que va vestida de manera antiga i és aleshores quan, després de dies de descontrol amb les flors, s’adona del que està passant.

Us enllaço un vídeo de l’escena del Casino, on surt com els ofereixen la flor de loto i quins efectes té.

I fins aquí la meva entrada. Espero que us hagi agradat.

Valete!

Míriam Llonch Díaz

1r BTX B