Hodie est

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Júlia. Mostrar tots els missatges

diumenge, 31 de maig del 2015

Ovidi, la dona i el sexe

Avete!
Avui us vull parlar de Publi Ovidi Nasó, el poeta romà que els alumnes de 1r de Batxillerat hem treballat aquest curs a partir de la seva obra més famosa: Les metamorfosis. Aquest poema abasta quinze llibres i narra des de la creació del món fins a la mort i divinització de Juli Cèsar. Com a poeta, ens pot agradar més o menys, però és innegable la seva importància a nivell literari, artístic i històric. 

Les metamorfosis, és, sens dubte, una de les fonts més importants de coneixement de l’antiguitat, font consultada per tots els estudiosos del món clàssic i que ha servit d’inspiració a nombrosos escriptors posteriors com Dante, Petrarca, Shakespeare o Cervantes; a escultors de la dimensió de Bernini i pintors com Rubens, Botticelli, Velázquez o Goya. 

Tot i que aquesta recopilació de mitologia grecollatina va ser escrita fa més de dos mil anys, avui dia encara perviu i seguirà fent-ho sempre que hi hagi qui sàpiga valorar-la. Penseu-hi, creieu que el món seria tal com el coneixem si Ovidi mai hagués escrit aquesta obra?

No obstant això, l’entrada d’avui no vol parlar sobre mitologia sinó sobre l’amor: aquest sentiment universal que el nostre poeta dominava a la perfecció i sobre el qual va escriure diversos poemes. El més destacat és l'Ars Amatoria («L'art d'estimar»), el manual d’amor per excel·lència. En aquest mateix blog podeu podeu llegir dues entrades anteriors aquí i aquí sobre el llibre.

I ara sí! Ja arribo al tema central de l’entrada. Què va representar Ovidi per a la societat romana? En primer lloc, cal entendre l’Ars Amatoria com un poema modern –una modernitat que, dos mil·lennis després, encara es pot entendre com a tal– i sobretot, una obra revolucionària com mai s’havia vist. Ovidi, enmig d’explicacions sobre com i on aconseguir la dona desitjada i com mantenir l’amor ja aconseguit, defensa l’amor lliure entre homes i dones. En aquest cas, entenem l’amor lliure com l’amor sense lligadures: el matrimoni no ha de ser un impediment per tenir aventures, ni per als homes... ni per a les dones. 

“Tant com és agradable a l'home l'amor furtiu, ho és també a la dona; però l'home no sap dissimular, la dona amaga millor els desigs.”


Un dels trets més destacats de l’obra és el tracte que Ovidi atorga a la dona, tot i que potser seria excessiu qualificar-lo de feminista. Cal tenir en compte que Roma era una societat patriarcal i masclista on les nenes, durant la infància, no rebien la mateixa educació que els nens, ja que elles eren educades per a ser esposes, mares i mestresses de casa. La dona romana estava sotmesa o bé al marit o bé al pare i no tenia drets polítics. Tot i així, és cert que tenien més llibertat que en altres cultures, com la grega, i podien sortir al carrer, comprar, assistir a espectacles i a banquets però mai de la mateixa manera en què ho podia fer un ciutadà romà. A l’Ars Amatoria el poeta reivindica una cosa tan natural i simple –però impensable per a molts homes d’aquells temps– com és l’orgasme femení. 

“El plaer només és complet quan home i dona cauen vençuts alhora.”

Ovidi sentia i vivia l’amor i el sexe com una sola cosa: es tracta de l’amor sensual i eròtic. I és aquest amor del qual ens parla en el seus textos. Tot i haver-se casat tres vegades i sentir un gran amor cap a la seva tercera esposa, Fàbia, és vox populi que Ovidi seduïa el públic femení amb els seus versos, fins al punt de convertir-se en el seu amant i confident. El seu èxit residia en el coneixement de la psicologia femenina i en les seves promeses... No és estrany que les dones es veiessin temptades a practicar el seu mètode d’estimar, ja que suposà una verdadera revolució del sexe a Roma i implicava un benefici per a elles. 

Per entendre la modernitat de l’obra, cal saber que en la societat romana no es distingia entre heterosexualitat i homosexualitat però sí entre actius i passius. Es considerava que només els homes (concretament, els ciutadans romans, ja que els esclaus i bàrbars no entraven en aquesta categoria) tenien dret a ser la part activa de la relació. Així doncs, estaven ben vistes les relacions homosexuals entre homes sempre i quan estiguessin formades per un ciutadà romà (actiu) i un esclau (passiu). 

El fet que un home romà adoptés el paper de passiu es considerava un acte denigrant i aquest perdia tot el seu honor i virilitat a ulls dels seus veïns. Fins i tot, la Lex Scantinia va promulgar la pena de mort per aquells ciutadans que exercissin aquest rol. El paper de l’home com a part dominant en el sexe s’estén a les relacions heterosexuals: la finalitat d’aquestes és el plaer d’ell i es considera indigne que l’home se sotmeti a la dona i busqui el seu gaudi. Saber que un home havia estimulat oralment a una dona es considerava encara més humiliant que si hagués estat penetrat i això el degradava al mateix estatus que les prostitutes, esclaus i actors, i per tant, perdia el dret a votar. 

Ovidi s’atreveix a rebutjar totes aquestes convencions, a establir-ne les seves pròpies, posar-les en pràctica i escriure-les per a divulgar-les de manera que més gent en pogués gaudir. La publicació de l’Ars Amatoria no va deixar indiferent ningú i de ben segur que hi va haver qui la saber aprofitar (va tenir gran èxit entre les dones de classe alta). 

Per desgràcia, les idees d’Ovidi eren contràries a la moral d’August, l'emperador coetani al poeta, qui sentia un profund disgust per tanta desinhibició: el seu propòsit era una societat amb una moral on imperessin els matrimonis que asseguressin una bona descendència a qui confiar l’imperi i no li convenia que l’aristocràcia romana jugués al joc d’Ovidi i s’abandonés als plaers carnals d’una manera tan controvertida. Per mantenir l’ordre, August va dictar lleis que obligaven tots els homes de la classe benestant entre vint-i-cint i seixanta anys i totes les dones entre vint i cinquanta anys a casar-se. En cas contrari, eren penalitzats. També hi havia càstig per aquells que no complien amb la moral. El cas més famós és el de Júlia, la filla d’August, a qui el propi emperador va exiliar per haver comès adulteri. 

Finalment, Ovidi va ser exiliat a Tomis, on morí sense obtenir el perdó d’August ni del seu successor Tiberi. Hi ha diferents teories sobre els motius de l’exili, les quals inclouen Júlia i el seu adulteri. No obstant, el seu carmen sobre l’art d’estimar podria haver estat una de les altres raons. Per sort, un cop s’ha produït un canvi de mentalitat, és difícil tornar enrere: les idees i versos d’Ovidi no van morir amb ell, acomplint-se allò que havia escrit Horaci en els seus versos: non omnis moriar. 

Si el tema us interessa i no us atreviu amb L’art d’estimar, us recomano el llibre Amor contra Roma de Víctor Amela, un viatge a la Roma del segle I dC amb uns personatges tan interessants com ho són August, Lívia, Júlia, Tiberi, Juli Antoni i com no, Ovidi. 
El protagonista, Urgídar, viatja Roma per formar-se com a poeta i el seu camí es creua amb el d’Ovidi, qui serà el seu mestre, i amb el de la família imperial. El jove no només acompanya el poeta en la redacció i publicació de l’Ars Amatoria, sinó que el viurà de prop i coneixerà els secrets més profunds de Roma: adulteris, conspiracions, orgies, ambicions... 


I aquí acaba la meva entrada! Espero que us hagi agradat. 
Valete!

Marta Esteve Ortega
1r BTX B

dilluns, 13 de febrer del 2012

Dues Júlies

Avete!
Potser us ha sorprès el títol de l'entrada, ja que, com tots sabem, els noms propis no tenen plural. Però també sabem que les filles del patricis a Roma rebien com a nom el nomen del pare en la forma femenina; i per això, tenim uns quants nom femenins que es repeteixen.

Dit això, avui us parlaré d’una dona de l’antiga Roma que va tenir una vida que podríem denominar com a mínim interessant.
Es tracta de Júlia la Vella, anomenada així per diferenciar-la de la seva filla de la qual us parlaré més endavant. Júlia era filla única de l’emperador August i va tenir tres marits Marc Claudi Marcel, Marc Vipsani Agripa, amb el qual va tenir 5 fills, i Tiberi.
Aquesta dona era molt coneguda a Roma per la seva promiscuïtat, ja que va tenir relacions amb senadors, membres de l’orde eqüestre, plebeus i fins i tot amb alguns esclaus. Podríem anomenar-la de moltes maneres, menys dona fidel!
Corren rumors que una nit se li va ocórrer la genial idea d’organitzar una orgia al centre de la plaça del mercat de Roma. La cosa no va ser gaire important fins que va arribar a oïdes del seu pare, August, que sempre deia als seus discursos paraules que defensaven la sanitat i fidelitat al matrimoni. En conseqüència, quan es va enterar de la malifeta de la seva filla, es va enfadar moltíssim i va ordenar l'exili de la seva filla a Pandataria.

El poeta Ovidi hi va estar reloacionat i fins i tot és possible que aquest fet sigui un dels motius pels quals August va decretar el seu exili a Tomis, l'any 8 aC.

I, com diu la dita "De tal palo tal astilla", Júlia la Vella va deixar una filla que va seguir els seus passos. Ara, doncs, us parlaré de la seva filla Vipsania Agripina, o més coneguda amb el nom de Júlia la Jove, que sembla que seguia una miqueta amb la tradició d’estil de vida de la seva mare.
El seu nom real prové del nom del seu pare (Vipsani Agripa), perquè com tots sabem a Roma quan naixien nenes se’ls hi posava el mateix nom del pare però canviant el sexe si era necessari.
Júlia va néixer l’any 19aC i va morir el 29 dC i va pertànyer a la noble de la dinastia Julio-Clàudia.
Quan Júlia era petita, després de l'exili de la seva mare, va anar a viure amb el seu avi juntament amb els seus germans. Podríem dir que la seva vida des del començament va estar marcada per emperadors, ja que tenia relacions familiars amb molts d’ells. Era la néta d’August, fillastra de Tiberi, tieta de Cal•lígula i d’Agripina la menor, cosina de Claudi i tia-àvia de Neró.

Aproximadament quan Júlia tenia 14 anys el seu avi August va fer que es casés amb Luci Emili Paul, que era com el seu mig cosí. D’aquesta relació va tenir una filla (Emilia Lèpida) i un possible fill (Marc Emili Lèpid). Però com la majoria de les dones romanes Júlia no se sentia completa amb el seu marit i va buscar consol a mans del seu amant, el senador Dècim Juni Silà, per culpa del qual va ser exiliada l’any 8. La van enviar a Trimerus, una illa italiana, on va donar a llum a un fill.
August, però, no volia a aquest nen i va ordenar que l’abandonessin a una muntanya perquè morís. Silà, en saber la notícia, no va poder suportar el pensar que podria ser fill seu i va fer un exili voluntari.

Després de fets encara poc esclarits que van involucrar el marit de Júlia en una conspiració contra Tiberi, Júlia va caure en completa desgràcia, cosa que fa provocar que després d'estar 20 anys desterrada en l'illa, morís amb el càstig de no ser enterrada a Roma amb la resta de la família.

Tela amb la família, eh!

Espero que us hagi semblat interessant!

Neus Campos
1r BTX