Origen de la paraula 'pànic'.

Χαῖρετε!

Sabem que tenir pànic significa tenir una por extrema a alguna cosa. Però... d'on prové aquesta paraula?

Segons diuen la paraula pànic procedeix del déu grec Pan, fill de Hermes i Penèlope. Era déu dels ramats i dels pastors, i el símbol de la fertilitat i la naturalesa. També era meitat home, i tenia barba i banyes. Les seves cames no eren cames sinó robustes potes finalitzades en peülles i portava una corona d'agulles de pi. Formava part del seguici de Dionís.

Pan es passava el dia jugant als boscos i tocant la flauta de Pan, també anomenat bufacanyes, flabiol de set forats o flabiols de canons. Estava dotat d'una gran potència sexual i aguaitava contínuament les nimfes a les valls i a les muntanyes, amb intenció de posseir-les. 

Pan, a més, atacava a nois, als quals espantava cridant a ple pulmó. Quan les víctimes tornaven a les seves cases afirmaven haver sentit el «terror pànic», la por a Pan.

Per això s'utilitza la paraula pànic per designar les situacions de terror.

Una altra part de la llegenda diu que a la batalla de Marató, en la qual s'enfrontaren els grecs contra el perses, els grecs cridaven el déu Pan, perquè sembrés el terror entre les tropes perses.

I per últim, us explicaré per què a la flauta se l'anomena ''flauta de Pan''.

Diu el mite que un dia que Pan perseguia la nimfa Sirinx, aquesta va cridar en el seu socors el riu Ladón, el seu pare, qui la va convertir en jonc. Pan va sospirar i ella va emetre un so tan dolç que el déu va decidir tenir-lo sempre amb ell. Va tallar un tros de jonc i va fer la primera flauta, instrument compost de diversos canons en disminució. 

Si voleu conèixer més detalls del mite podeu llegir les Metamorfosis o bé mirar-vos l'entrada de Nausica que us enllaço.

Valete!

Silvia Díaz

1r BTX