Hodie est

dilluns, 1 d’abril de 2013

Somno exudato...

Salvete omnes! 
Avui m’ha tocat publicar la meva entrada al blog però no sé sobre què fer-la. És curiós però crec que en temps de vacances la meva imaginació i la meva capacitat d’innovació també marxen de viatge. Encara que no crec que funcioni, aquest cop començaré com els poetes antics, demanant inspiració a les muses:

Canto el noi que en una sobtada trobada amb Morfeu, inicià un camí desconegut per qualsevol home del seu temps, coneixent de primera mà la majestuosa Urbs fundada pel gloriós llinatge de l’heroi fugit de Troia.

Recorda-me’n, Musa, quines van ser les seves experiències al centre de l’antic món i com va tornar a l’antic futur.




Crec que perdo el temps. Sense saber què escriure mentre ho penso estirat en el meu llit, em comencen a pesar els ulls. Estic cansat de tot el batxillerat i començo a tenir son. Serà millor que faci una becaina i ja continuaré més tard...
[...]
Torno a obrir els ulls després de dues hores, crec, però ja no sóc al meu llit. Em trobo al costat d’un riu... Què estrany! M’aixeco i començo a fer un tomb, a veure què trobo per ubicar-me. Uns metres més enllà, veig un pont que em duu a un turó. Decideixo acostar-m’hi. 
Gràcies a l’alçada del turó, tinc una gran vista panoràmica de tot el paisatge. Em tremolen les cames. Veig una ciutat enorme, construïda entre sis turons. Bé, no, set, perquè no he comptat aquest que trepitjo. Hi ha edificis que em són familiars encara que mai els he vist en directe, però que conec gràcies a les classes de llatí i d’història de l’art a l'INS Gallecs: un teatre romà, un circ romà gegant al costat d’un palau imperial, un aqüeducte i al fons un gran amfiteatre... Colossal!


No m’ho puc creure: sóc a Roma!!! Aquest riu, doncs, deu ser el Tíber. Això no pot ser. Ha de ser un somni... Mentre vaig pensant, ensopego amb una pedra i caic turó avall rodolant i rebent tot tipus de cops per tot el cos. Això ha de ser real; m’he ferit a les cames i em fa mal el cap. Un moment... a les cames? I tant! Vaig vestit amb una toga blanca que malauradament ja s’ha embrutat! Això és de bojos...

Quan em dirigeixo cap a la ciutat tot content, em trobo una bonica noia vestida de seda vermella estirada a la vora del riu, mentre dues noies li pentinen els daurats cabells, on du una cinta vermella també, i les altres cinc noies li renten la roba. Aquesta deu ser patrícia... És molt guapa, crec que m’agrada. Aniré a demanar-li ajuda. Un moment, ajuda? Jo no parlo llatí! 

La noia em veu nerviós i capto la seva atenció:
Heus pulcher! Quo vadis?
Mare meva! Ara què dic? Salve formosissima domina. Ego Marcus sum et credo perditum sum.
- Non sollicitus sis quod cum me es. Finita mea quiete, Romam tibi docebo.
- Multus gratus cum te sum. - Ala! Entenc a la noia i estic parlant en llatí... Això ho hauria de veure la meva profe de llatí, la Laura, quedaria ben sorpresa!

Havent acceptat l’oferta, m’espero fins al final del seu repòs. La noia mana a totes les seves donzelles tornar la roba cap a casa i se m’apropa agafant-me del braç. Crec que també li he agradat...

Comencem la nostra passejada per algun cardo minor de la ciutat, que ens porta a una mena de barri d’insulae on viu la gent amb menys recursos econòmics. La noia continua parlant i jo assenteixo sense assabentar-me de tot el que diu. Només reconec les coses més evidents com: “Ego Claudia sum”, “In magna domo prope a Circo Maximo habito” o “Vade mecum”.

Hmmm Claudia... El camí comença a fer pendent i em fixo en l’urbanisme. Hi ha molts bustos i escultures de gent famosa, però hi destaca la figura d’un home: l’emperador Constantí. Així que dec estar en la Roma Imperial de Constantí cap al 300 dC.

Molt il·lusionat pel tour, li pregunto a la meva preciosa acompanyant:
Nos possumus venire ad forum? Si ibi pervenirem, felicissimus omnium essem.
- Scilicet! Sed Amphiteatrum Flavium et Thermas Traiani primum videbimus.

I així fem. Mentrestant, es va trobant amb molts coneguts seus i els saluda presentant-me en públic, anem veient els grans edificis que he vist des de petit als llibres i a jocs de la Xbox com l’Assassins Creed: el Colosseu, ple de gent perquè s’està fent una funció de “gladiatores” i just davant les Termes de Trajà, on només entren i surten dones i nens degut a l’hora en la qual estem.

No sé quant de temps ha passat, però em sento molt bé ja que estic coneixent l’Antiga Roma acompanyat d’una noia romana. Comencem a estar cansats de caminar i ella em proposa fer una parada a casa seva després de veure una cursa de quadrigues en el Circ Màxim.
- Vis venire ad meam domum et in meum lectum quiescere?
- Certe Claudia! - Ai las! Quina proposta més temptadora...

Així doncs, anem cap a casa seva per a descansar una estona. Un cop allà, em presenta la seva “mater”, el seu “pater” i la resta dels esclaus. En la seva habitació, em deixa un racó del seu llit i ella ocupa l’altre acariciant-me la cara molt suaument. Aquesta tendresa em fa caure en una son que m’ajuda a carregar-me d’energia per a continuar. Però durant el temps somiat, un mal pensament em recorre el cap. Vull tornar a casa després de veure Roma, però com ho faré?

Un petó de la Claudia a la meva galta em treu de cop el neguit, tot i que encara hi roman. Més tard anem finalment cap al forum on veiem dues basíliques, uns quatre temples, moltes columnes amb escultures d’homes destacats a dalt de tot, un arc de triomf i el que semblen ser edificis públics com mercats, sales de reunions...

Estic fascinat. Això és increïble. Quina meravella! Ja he complert el meu somni de visitar Roma sota aquest majestuós sol d’estiu. Però, de sobte, comença a ploure a bots i barrals i la Clàudia i jo ens diem:
- Marce, subter arcum Septimii Severi adeamus!
- Age!

Estem veient com plou al fòrum romà sota l’arc de triomf de Septimi Sever. Sense pensar-ho dos cops, tanquem els ulls i aprofitem la proximitat per fer-nos un petó... Molt entusiasmat, els obro i em trobo de nou amb el primer paràgraf de l’entrada del blog. Què ha passat? I la Claudia? I Roma? M’he adormit fent la feina i no he avançat gens. Això de les Muses deu ser una estafa. Però, perquè tinc una cinta vermella a la mà?...

Marco Talavera Patabobe
2n BTX B

5 comentaris:

Ari ha dit...

La sort d'haver-la llegit abans, i tornar-la a llegir ara... Gaudir d'una entrada com aquesta no té preu! Gràcies per fer-nos gaudir del teu enginy i per últim premiar la feina ben feta!

Bona entrada!!

Raquel. M ha dit...

Molt bona entrada Marco! M'encanta la teva originalitat i el teu enginy! Segueix així, he gaudit molt llegint la teva entrada! Moltes felicitats.
Quina pena que sigui la teva última entrada, m'hagués agradat veure'n més! :)

Κλειώ/Ἀργυρᾶ ha dit...

És molt bo el relat! Tens molta imaginació! M'ha agradat molt.
L'has presentat per St. Jordi?

L'ombra d'un somni ha dit...

Marco,
un cop més et felicito. La teva creativitat, tot i estar de vacances i tenir les Muses un pèl lluny, em sorprèn de nou.

Realment m'agradaria adormir-se i, en despertar, trobar-me a la Roma del segle II dC..., i també veure com parlaves llatí tan desimbolt.

Però, això últim té fàcil solució: demà a les 12:30 ens veiem a la B5, oi? Pots començar a parlar en llatí, que no se t'oblidi el que has après en el viatge!

Enhorabona per l'entrada!

Adriana. ha dit...

Ja et vaig dir que m'encanta la teva entrada. La narració, les descripcions, les referències, els diàlegs... És fabulosa! Enhorabona, Marco! :)