Hodie est

divendres, 22 de març de 2013

L'esclavitud a l'antiga Roma

Hola!
En veure els afanys dels esclaus de les comèdies de Plaute per aconseguir la llibertat, m'ha semblat interessant saber alguna cosa més sobre quina era la situació d'un esclau a Roma. Ara compartiré amb vosaltres la informació.

L'esclavitud a l'antiga Roma constituïa una de les característiques de la societat romana, la qual al llarg de tota la seva història, va ser essencialment esclavista, i tant la seva economia com la seva estructura social es basava en un sistema de classes on l'esclau constituïa l'esglaó més baix de la societat.

La majoria dels esclaus s'adquirien a través de les guerres, ja que els exèrcits romans portaven els presoners de guerra com a part de la recompensa de la guerra.

D'altra banda, davant del temple de Pietas estava la columna lactària, on deixaven els nadons abandonats perquè algú els adoptés. Això no passava gairebé mai, sinó que els recollien persones que els convertien en esclaus si eren homes, i en prostitutes si eren dones. Els nens inútils, deformes o febles eren eliminats. El nen adoptat prenia el cognom del nou pare. Quan una esclava tenia un fill, era responsabilitat del seu amo acceptar-lo en la família.

Dins de l'imperi, els esclaus eren venuts en subhasta pública o, de vegades, a les botigues, o bé, per venda privada en el cas dels esclaus més valuosos. Aquest tràfic era supervisat pels funcionaris fiscals romans anomenats qüestors.

De vegades els esclaus en venda estaven exposats en suports rotatius, per ser millor observats i al costat de cada esclau anava penjat per a la venda un tipus de placa que descrivia el seu origen, la salut, caràcter, intel·ligència, educació, i altra informació pertinent per als compradors. Perquè es poguessin apreciar millor les qualitats i defectes dels esclaus sempre eren exposats nus. 

Els preus variaven amb l'edat i la qualitat, així els nens esclaus eren més barats que els adults, i entre aquests últims els més valuosos aconseguien preus equivalents a milers de euros d'avui dia. Com a garantia, el concessionari estava obligat a reemplaçar amb un esclau nou dins dels sis mesos després de la compra si l'esclau tenia defectes ocults que no s'havien manifestat en la venda. 

La vida com a esclau depenia en gran mesura del tipus general de treball que se li assignava, del qual hi havia una gran varietat.
L'assignació a les mines era sovint una sentència de mort lenta. Als esclaus agrícoles (família rústica) generalment els anava millor, mentre que els esclaus domèstics de les famílies riques de Roma (família urbana) probablement gaudien del més alt nivell de vida, al costat dels esclaus de propietat pública (servus publicus) que no estaven subjectes als capricis d'un sol amo.

Els esclaus domèstics es podien trobar treballant com perruquers, majordoms, cuiners, empleades domèstiques, infermeres, mestres, secretàries i cosidores. En canvi, els esclaus amb més educació i intel·ligència podien treballar en professions com ara la comptabilitat, l'educació i la medicina.

Els esclaus de ciutat solien tenir família i una gran autonomia. Podien aconseguir la llibertat o manumissió de diferents formes:
  • Amb la seva pròpia mort, quan l'alliberaven perquè tingués un enterrament de persona lliure.
  • Amb la mort del seu amo, en el testament solien alliberar alguns dels seus esclaus com a mostra de generositat.
  • Comprant la seva llibertat, ja que després d'haver passat anys d'intermediari del seu amo en els negocis, podien guanyar un peculi.
  • Per declaració davant d'un magistrat. Amo i esclau defensaven la seva llibertat davant d'un magistrat. Si era acceptada, se li posava un bastó al cap com a senyal de la seva llibertat.
Els esclaus eren propietat absoluta del seu amo. No tenien personalitat jurídica, de béns, ni de família pròpia, perquè el seu matrimoni, encara que aconseguit amb el permís de l'amo, es considerava simple unió, i els fills eren propietat de l'amo. Ajudaven l'amo a posar-se la toga, doncs era una tasca de gran complicació, eren els encarregats de rebre els convidats, de recollir la toga i les sabates i oferir-los un bany calent o un rentat de peus. Els més guapos i de millors modals servien el menjar vestits de colors vius, que contrastaven amb les seves cabelleres, amb les que de vegades els seus amos s'assecaven.
Els més agraciats servien el vi i tallaven el menjar, mentre que els que netejaven els plats i recollien les taules anaven pitjor vestits. A cada convidat se li adjudicava un esclau servus ad pedes que romania als seus peus.
Els que naixien com a esclaus i eren educats formaven una classe privilegiada entre la servitud. No se'ls permetia entrar a representacions teatrals.

Què us sembla? S'entén que volguessin ser lliures?

Paula Torrents
2n BTX B

3 comentaris:

Ari ha dit...

Al final eren més important els esclaus que no pas els seus amos... Jo crec que el millor de tot era quan els venien nus...

Bona entrada Paula!

L'ombra d'un somni ha dit...

Paula, com bé dius, la societat romana, com la grega, se sustentava en bona part en l'existència de l'esclavitud... i aquest, juntament amb el masclisme, és l'aspecte més negatiu d'aquesta civilització a la qual devem moltes coses.
Tanmateix, també hem de veure els seus defectes per aprendre a no reproduir-los, oi?

Segons deia Ciceró a De Oratore:
Historia magistra vitae est.

Adriana. ha dit...

Hem millorat en certa manera, però pensant-ho bé jo penso qu és més esclau qui necessita una persona que l'ajudi que no qui obeeix ordres, tot i que tots sabem que patien i que s'entén en moltes circunstàncies que ansiessin de la manera en que ho feien la seva llibertat.

Allò de ser propietat d'altre és el que més em sorprén de l'ésser humà, em sembla una crueltat moral... Tots som iguals independentment del que posseeim...

Bona feina!