Hodie est

dijous, 14 de març de 2013

Les Lemúries

Avete!
En totes les cultures l'altre món s'apropa al nostre i els camins dels morts i els vius confluiexen perillosament. En l'antiga Roma aquesta època de tenebres tenia lloc durant les «Lemuria». Lemures era com els romans deien als fantasmes dels morts. En la mitologia romana existien dos tipus d'ànimes dels morts: els lares que eren les ànimes benevolents, els avantpassats de la família, que la protegien i protegien la domus. Els altres són els Lemurs o Larves (les inquietes), que són les horribles ànimes dels morts que estan pertorbades, no han estat degudament honrades, que han estat homes malvats i no han aconseguit el seu descans. Per això vagaven a la nit per expiar els seus crims, espantar els vius o incitar-los a fer el mal.

L'única manera d’espantar-los és honrar els déus i celebrar les lemuria el 9, 11, i 13 de maig. En aquesta festa el paterfamilias (pare de família) realitzava una sèrie de rituals, pronunciava un conjur i colpejava un tambor o un objecte de bronze una sèrie de vegades, amb la finalitat d'expulsar aquests esperits turmentats lluny de la casa. 

Es creia que sortien els morts de les seves tombes i vagaven per les cases assetjant amb rancor els seus familiars vius. Per conjugar-los se celebrava una gran festa pública, a més d'una sèrie de ritus privats que tenia lloc en casa de cada família. Es coneixen parts dels ritus familiars gràcies a la descripció que d'ells fa el escriptor Ovidi Nasó en la seva obra Fastos. Conta Ovidi que cadascuna de les tres nits el cap de família s'aixecava a mitjanit i, després de fer un senyal de protecció, (el puny tancat amb el polze sobresortint) i rentar-se les mans, agafava nou faves negres i les tirava per sobre de la seva esquena sense tornar mai la mirada enrere. Després de tirar cadascuna d'elles, havia de repetir “jo tiro aquestes faves, amb elles em salvo jo i els meus”. Les faves eren recollides per l'esperit, que satisfet marxava. 
Pel que sembla, una de les principals motivacions dels lèmurs per abandonar la seu ultraterrena consistia en l'ànsia de provar una altra vegada aliments humans. De la mateixa manera era freqüent que alguns dels mosaics que decoraven els terres de les cases representessin restes d'aliments com una mena d'ofrena substitutiva per a aquests esperits. 
Però de vegades no bastava amb aplacar la seva fam. Després de realitzar el ritus de les faves, el cap de família havia de fer sonar un gong de bronze mentre clamava nou vegades: "Ombres dels meus avantpassats, marxeu-vos!", amb el que la cerimònia acabava i ell era per fi lliure de girar-se. Els habitants ja podien respirar tranquils, almenys fins a l'any següent. 
Les Lemuria eren considerades una època perillosa i fins i tot feien tancar els temples. A més no se celebrava cap matrimoni, ja que es creia que estaven destinats a durar poc. “Solament la dona dolenta es casa en el mes de maig” deien.
Es tractava d'una celebració molt antiga. Ovidi situa el seu origen en els temps de Ròmul i Rem. De fet segons ell, Rem es va aparèixer després de morir per sol·licitar que assenyalessin aquest dia en el seu honor. Així al principi la festa primer es deia Remúria, i el nom es va modificar amb el temps. 


Laura Vázquez
1r BTX B

2 comentaris:

Adriana. ha dit...

Bona feina!

La veritat que no tenia present això de les Lémuries i la teva entrada m'ho ha aclarit.

Per cert, qué curiós allò de la dona que es casava al maig!



L'ombra d'un somni ha dit...

Us recorda a alguna celebració actual?
Bona feina, Laura!