"L'Atlàntida"

Avui em toca a mi, Gal·la, i com podreu comprovar, us parlaré de l’Atlàntida.
Segur que molts heu sentit parlar d’ella, però coneixeu la seva història?

Fa poc vaig llegir un meravellós llibre, Aquerón. En ell apareixien molts dels mites grecs, entre ells el d’un Hades i una Perséfone molt actuals, un Eros i una Psiqué moters, una Afrodita i una Ártemis que eren mares... a part d’altres mites sobre diferents éssers antics, entre ells els atlants, és a dir, els habitants de l’Atlàntida.
Com que la historia em va fascinar, vaig voler saber fins a quin punt era creació de l’extraordinària imaginació de l’autora, i fins a quin punt estava basat en un mite ja existent.

La primera vegada que l’Atlàntida va ser mencionada en un text escrit va ser pel filòsof grec Plató (350 aC), que assegurava que l’illa era real, encara que al llegir la seva obra s’ha observat que presenta dades impossibles.
Al principi es creia que no podia ser real, però el mite de l’Atlàntida també apareixia en altres cultures; per això es creu que com a molt el mite de l’Atlàntida podria estar basat en alguna catàstrofe natural.
Segons el relat de Plató, aquesta illa es remunta a uns 12.000 anys enrere. El primer habitant d’aquesta illa situada, segons el filòsof, més enllà de les columnes d’Hèracles (actualment, l’Estret de Gibraltar), va ser Evenor, que va néixer de la terra i va tenir una filla anomenada Clito. Quan els déus es van repartir el món, li donaren l’Atlàntida a Posidó. Per aquest motiu era el déu preferit pels atlants, els habitants de l’Atlàntida. Posidó es va enamorar de Clito i per poder protegir-la va crear tres anells d’aigua al voltant de la muntanya on ella vivia. Els dos van tenir deu fills i Posidó va dividir l’illa en deu parts, una per a cadascun d’ells. Al fill més gran, Atles o Atlant, li va entregar el territori envoltat pels anells d’aigua i l’autoritat sobre els seus germans; d’aquí que el nom de tota la terra fos Atlàntida.
Posidó cuidava de l’illa proveint-la de molts recursos. Així, l’Atlàntida era, gràcies a ell, molt pròspera i els atlants hi van construir molts edificis en honor al déu.
Les lleis de l’Atlàntida estaven escrites al Temple de Poseidó, i la més important d’elles deia que els reis havien d’estar units i ajudar-se els uns als altres, i havien de prendre les desicions tots junts i supervisats per Atles. Però al cap del temps el poble atlant es va tornar superb, i va anar estenent el seu domini a tot el Mediterrani. El seu error va ser intentar dominar Grècia, ja que a l’arribar-hi, els atenesos els van vèncer.
Plató, en el diàleg “Critias” comenta que els déus van decidir castigar els atlants, però el relat s’interromp en el moment en què els déus estan decidint la sanció.
Per tant, ja des d’antic, es va deduir que el càstig havia estat el gran terratrèmol i la inundació que havien fet desaparèixer l’illa en el mar.

Durant molts segles s’ha intentat trobar aquest continent perdut, i s’han escrit milers de relats sobre la seva història, però mai s’ha aconseguit ni tan sols un indici de la seva veritable existència.

Alguns arqueòlegs situen l’illa al Carib, altres diuen que és l’actual Creta, o la petita Santorini, però no s’han trobat proves que demostrin aquestes teories.
Així doncs, l’Atlàntida continua sent un misteri, que està esperant ser resolt.

Per últim, aquí us deixo un enllaç d'una cançó sobre l'Atlàntida.

Espero que us hagi agradat.
Petons ;)