Hodie est

diumenge, 30 de maig de 2010

Tu també ets supersticiós?

Hola, aquí deixo la meva entrada.
És increïble com les supersticions no només són en la nostra vida sinó que formen part de la nostra societat. Tant els grecs com els romans actuaven i es regien per diferents supersticions. Es comprensible que en aquella època la gent estigués subordinada a les supersticions, però que desprès de 21 segles se segueixi creient en aquestes supersticions, i en d’altres que no tenen origen grec ni romà, trobo que és impressionant.

Nosaltres les hem agafat totes. Així d’evolucionada està la nostra societat, no només en aquest camp: però és una bona manera d’exemplificar l’estil retrograd de viure.
Abans de començar, vull aclarir que la paraula superstició es creu que prové del llatí “super” que significa a sobre i “stare” que vol dir estar. Anomenaven “superstites” a les persones que sobrevivien a les batalles, ja que havien sobreviscut als seus companys i per consegüent estaven per sobre d’ells.

Primerament ens centrarem en les supersticions gregues.
Com bé recordaran els que van anar a Grècia, els grecs consideraven el cercle la forma que tancava i protegia. És el cas dels anells o ornaments circulars, que eren preuats ja que representaven el cercle que era marcat perquè el contrari no passés la línia quan es lluitava, és a dir, l’espai vital. Si el contrari passava, l'altre moria.


D’altra banda, el fet que les corones funeràries siguin rodones es remunta al fet que creien que el cercle impedia que els morts tornessin per visitar els vius o, en altres creences, impedia que els esperits marxessin i així poguessin protegir el poblat, com passava en les foses de Micenes. 



Una altra superstició que té origen a Grècia, i que té gran vigència en l’actualitat, és el fet de trencar un mirall, que comporta set anys de mala sort. Aquesta creença va sorgir de la combinació de factors religiosos i econòmics. Els miralls utilitzats pels grecs eren de bronze, llautó, plata, i d’or polit, i per tant no es podien trencar.
En el segle VI aC. els grecs havien començat una pràctica d'endevinació basada en els miralls, anomenada catoptromància, en la qual s’empraven uns bols de vidre o ceràmica plens d’aigua (miratorium per als romans) que servien per revelar el futur, de la persona que es reflectia en la superfície de l’aigua. El vident predeia el futur, però si un d’aquests espills (jajaja, València nananananananananana) queia i es trencava, la predicció del vident era que aquella persona no tenia futur, o un futur horrible, i que els déus, amablement, preferien evitar l’imatge d’aquella persona. Al segle I els romans van adoptar aquesta pràctica, i li van afegir un matís, que conserven encara. Creien que les persones canviaven en cicles de set anys. Per tant, si els miralls reflectien l’apariència d’un individu, un mirall trencat anunciava set anys de mala salut i infortunis.


Els grecs, per influència cristiana, creuen que el pa és un regal de Déu i sempre marquen un pa dolç amb una creu.

  


Si recordeu, a Grècia hi havia trenes d’all que s’utilitzaven contra el mal, com també el fet de llençar sal sobre l'espatlla esquerra, que també es fa per buscar protecció.


L’ull (ja sigui pintat de blau o representant el sol). Posseir-ne un allunyava el “mal d’ull” o les mirades envejoses de la gent.  
(Aquest és d'origen turc)



Ara, ens centrarem en les supersticions romanes:

Les agulles de cap: Plini el Vell, historiador de l'antiguitat, va escriure que les agulles de cap clavades en el llindar d’una porta feien fugir els malsons nocturns. Al tornar d’un funeral era costum clavar una agulla de cap en el marc de la casa per allunyar la mala sort.
En canvi en l’antiga Grècia, si es perdia un objecte, s’havia de clavar una agulla de cap en una cadira dient ”pinxo al diable”, i l’objecte perdut no trigava en aparèixer.

D’altra banda Ciceró, cònsul romà, en el seu llibre “De Adivinatione”, ens explica com la ruptura d’un llaç o d’un cordó de sandàlies a Roma, o de sabates en l’actualitat, provocava un entrebanc, és a dir, mala sort.


Vessar sal: per als romans la sal era un element tant valuós per condimentar els menjars, com per curar ferides, i d'aquí que la recepció per part dels soldats de racions de sal anomenades “salarium” sigui l'origen de la nostra paraula “salari”.


Claus: a Roma era habitual tenir claus extretes de tombes en el llindar de les cases per allunyar els mals esperits, i sempre a l'hora d’entrar a una cambra ho feien amb el peu dret.
Fal·lus: utilitzaven una infinitat d’amulets protectors d’entre els quals destaquen el fascinum (fal·lus).  Fins i tot la gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull.




Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa.

Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (Kalendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.


També desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta.

Ah!!, com que ja fa estona que no llegiu, si es que heu començat, vull afegir una última cosa. Per veure la influència del llatí en l’actualitat, mireu això.
Facebook es una de las redes sociales más importantes en internet y, en su afán de llegar a todas las partes del mundo, ha anunciado que incorpora el latín para que sus usuarios puedan elegir esta lengua para su cuenta en la red.



Jo no hi entro, ergo no l’entenc en castellà, imagineu-vos en llatí, jajaja.

Item et amor vincit omnia.

P.D. Us trobaré moltíssim a faltar a tots, perquè tots amb la nostra manera de fer hem format un grup en el qual m’hi sento molt còmoda i feliç. Espero que no deixem de veure’ns mai.
Us estimo molt!!!!!!!!!!!!!!


dijous, 27 de maig de 2010

Les distraccions dels nens romans

Els nens a l’antiga Roma rebien una bona educació i se’ls ensenyava a llegir, escriure i a comportar-se en societat. Però al igual que ara, passaven el seu temps lliure de maneres diferents, però sobretot jugant, ja fos al fòrum, al carrer, a casa o de viatge.

Ara explicaré alguns dels jocs que hem heretat.
Un dels jocs és l’anomenat caput et navis, un joc que consistia en tirar una moneda enlaire i encertar si el que sortia era cap o nau.



També els agradava jugar a un joc anomenat musca aenea (mosca de bronze), que consistia en tapar els ulls a un nen que havia d’atrapar els altres cridant “jo caçaré la mosca de bronze” i els altres li contestaven “tu la sentiràs però no l’atraparàs”. El nom ve perquè els que havien de ser caçats havien de fer el brunzit de la mosca.



Un altre és el digitis micare (espurna dels dits), que consistia en treure, en escoltar el senyal, el nombre de dits que es volgués d’una mà al mateix temps que l’altra persona, i dir un nombre del 0 al 10 tots dos a la vegada, com en el joc dels "xinos". Guanyava qui acertava el nombre dels dits que sumaven entre tots dos o el que s’apropava més al nombre.



L’orbis era un joc d’habilitat que consistia en fer rodar un cèrcol amb l’ajuda d’un bastó.
 
 
 
L’alea consistia en tirar dos daus. Guanyava qui treia el nombre més alt. I d'aquí l'expressió alea iacta est!







Les nenes s'entretenien amb petites vaixelles i cuinetes i també amb nines, algunes fins i tot articulades.










Gràcies a referències de Ciceró, sabem que els romans jugaven una mena de futbol. Tenien diversos tipus diferents de pilotes per als seus jocs: dures, toves, pilotes que rebotaven, grans i petites, fetes amb bufetes de porc i cuir o amb esponges tallades i embolicades en tela, entre d’altres materials.



Però sobretot els nens el que preferien era jugar amb petits animals que podien ser d'allò més variat, des d'insectes com cigales o grills, o d’altres una mica més grans com gossets, xais, ocells, conills, ànecs, oques... les mascotes rebien el nom de delicium o deliciae i se'ls tenia tanta estima que quan un nen moria, acostumaven a representar a la seva mascota en el seu sepulcre o almenys a anomenar-la.


També feien la típica broma d’enganxar una moneda a terra i riure’s de qui l’intentava agafar...

Si que han canviat poc els jocs, oi?

diumenge, 23 de maig de 2010

Novetats a l'apartat de mitologia

Avete discipuli et discipulae!

Tal com us havia anunciat temps enrera, en el blog hi haurà una secció dedicada a la mitologia en forma de presentacions animades.
De moment, han començat els vostres companys que fan llatí a 4t d'ESO.

Encara no les tinc totes però sí un tastet força interessant. Cliqueu a sobre i l'enllaç us hi conduirà.

Espero que us agradin.




divendres, 21 de maig de 2010

Propera parada: Tarraco

Com bé sabeu, la propera excursió que tenim pendent de fer és a Tarraco (Tarragona), i en aquesta nova entrada en el blog intentaré resumir breument un parell de conceptes sobre aquesta ciutat.

L'origen de l'actual Tarragona es remonta a l'antiga Tarraco romana, capital de la Hispània Citerior, la Tarraconensis. La ciutat tenia una estructura hipodàmica.

En aquesta ciutat trobem moltes restes arqueològiques. Per exemple, hi ha el Pretori romà. El Pretori romà en l'actualitat forma part del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, on hi ha moltes restes romanes, però també n'hi ha de medievals. També, és curiós que el Pretori romà durant l'edat mitjana fos la residència dels reis d'Aragó i dels princeps de Tarragona. Entre les peces més importants que hi resten podem destacar el sarcòfag d'Hipòlit.
D'altra banda, des de dalt de tot de la torre de la catedral podem veure una bona part del circ romà i de l'amfiteatre.

L'amfiteatre va servir perquè anomenessin Tarragona Ciutat Patrimoni de la Humanitat. El terreny escollit per edificar l'Amfiateatre es trobava a prop d'una de les portes de la ciutat, cosa que el feia molt accessible per a tots els ciutadans. Va ser construït al segle II aC., té forma d'elípsi, que delimita un àrea central (arena) on es desenvolupaven els diferents jocs que hi havia. La seva funció principal era la celebració de dos tipus d'espectacles: les diverses lluites entre gladiadors i gladiadors lluitant amb feres salvatges. Tenia una capacitat d'uns 14000 espectadors.
També, podem destacar la fama que tenien aquests gladiadors, com ara passa amb els jugadors de futbol; a la gent li agradava molt anar a veure lluitar els gladiadors i per als romans això era considerat un esport.
Podem dir també que la càvea estava dividida en tres sectors, que es separaven per passadissos i petits murs que feien una distribució jeràrquica de la societat romana dins de l'estatus social al qual pertanyia cada espectador.
Actualment es pot contemplar l'amfiateatre romà tal com va quedar després de la restauració portada a terme als anys 70.

En conclusió, ens espera una bonica excursió, en la qual podrem veure in situ els gladiadors lliutant, dins de les jornades de Tarraco Viva.

Fins divendres.

Per fer un repàs més extens del que veurem a Tarraco, mireu-vos aquesta presentació. Us anirà molt bé per a la sele.
 
 
 

dimarts, 18 de maig de 2010

L'Atlàntida i la seva pervivència


Hola a tots! Sóc la Macarena de 2n de Btx.

Bé, després d'aquesta interminable setmana d'exàmens finals, que per fi han acabat :), sóc la primera de segon de batxi en actualitzar el blog.
Només dir que moltes felicitats a tots els meus companys, que hem sobreviscut a aquesta setmana! Semblava impossible, la veritat... Bueno.. que m'estic enrotllant molt, haha!

Vinc a parlar, com bé diu el títol, de l'Atlàntida, gran mite del qual es continua parlant encara en el segle XXI, i merescudament, tant en pel•lícules, com en llibres: I també, com us mostraré avui, en cançons. Així doncs, a continuació us faré una breu introducció del mite de l'Atlàntida.
La ciutat perduda de l'Atlàntida hauria estat un antic continent enfonsat sota les aigües a causa d'un terratrèmol, segons diu la mitologia grega. Anomenada també Atlantis, és el tema d'un dels poemes més coneguts de Jacint Verdaguer. Els atlants haurien estat una civilització molt avançada per al seu temps (9.000 anys abans de la Grècia clàssica).
Plató és la font més antiga i coneguda de la història de l'Atlàntida mítica; als seus diàlegs la cita com a provinent de Soló, que al seu torn l'hauria après a Egipte. Posteriorment, se n'han ocupat diversos autors, que han tractat de relacionar l'indret amb antics escrits i n'han proposat diverses ubicacions o bé n'han desmentit tota veracitat i ho han atribuït a la llegenda de l'edat d'or dels avantpassats que tenen la majoria de cultures.
La ment i el cor de l'home sembla trobar un feble record d'un passat gloriós en el qual la felicitat, la bondat i l'ordre regnava, on la maldat no tenia lloc i la Terra era benèvola i fèrtil amb els seus habitants. Ara bé, no és aquest argument el mateix que sostenen totes les religions?
No oblidem que, deixant enrere datacions, teories i fins i tot suposades troballes, les primeres notícies sobre Atlantis procedeixen de Plató, que, en el seu discurs "Críties", fa que un dels personatges parli a un altre d'una història que el seu pare havia sentit al seu avi escoltar de la boca de Soló d'Atenes, a qui, al seu torn, l'hi havien explicat els sacerdots del temple de Tebes, a Egipte. Ja aquest preàmbul pren les dimensions del que actualment anomenaríem llegenda urbana (mite en civilitzacions antigues). Una bona història en la qual es parla de la grandesa de l'antiga Atenes (una Atenes que, en els anys en què se suposa que va existir l'Atlàntida, probablement ni tan sols estava fundada encara). Aquesta grandesa es devia al fet, segons segueix explicant Plató, d'haver derrotat un poderós estat opressor anomenat Atlantis, el nucli del qual es trobava "més enllà de les columnes d'Hèrcules". Aquest estat pretenia fer-se amb el poder de tot Europa i Àsia.
Però, què hi havia més enllà de les columnes d'Hèrcules? Mar, el no-res, el territori ideal per a una bonica història.
L'Atlàntida, doncs, és un tema mític del qual s'ha parlat molt i ha constituït una font d'inspiració per a tota mena d'artistes. escriptors, músics, dibuixants, cineastes, pintors. I dins aquesta tradició tenim el grup Mägo de Oz que en l'album Gaia III té la cançó la cançó Atlantia, que podeu sentir a continuació.

Us aconsello que poseu especial atenció a la reflexió final de la cançó, fa molt que pensar, sobre la nostra existència i sobre el fet que nosaltres acabarem amb la nostra pròpia Atlàntida, si continuem maltractant el món.


Atlantia
PRIMERA PART:



SEGONA PART:

Veureu que al principi de la cançó hi ha unes frases llatines: Memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverertis. Que significa: Recorda home, pols ets i en pols et convertiràs.

Gràcies per llegir la meva aportació al blog. Si us plau deixeu els vostres comentaris i escolteu la cançó que diu moltes veritats.


Per saber-ne més.
Petons!!!

dilluns, 17 de maig de 2010

Sisè enigma visual

Sens dubte, l'Aarón destaca pels seus coneixements mitològics, i les ganes de compartir-los.
Efectivament, tal com ens va apuntar, aquí tenim una ceràmica grega vermella amb figures negres, del segle V aC, en la qual hi ha representat Aquil·les lligant al carro el cos d'Hèctor, per ultratjar-lo i continuar la seva venjança fins i tot després de la mort del seu adversari.

Com sabeu, Aquil·les no es calmarà fins al dia que el mismíssim rei Príam, vell i cansat, s'esmunyi una nit fins a la tenda del grec i li implori el retorn del cos del seu fill.
Únicament la noblesa del rei Príam farà que aquest cedeixi, això sí, afegint-hi una bona suma d'or. Tot un model de comportament compassiu, oi?

diumenge, 16 de maig de 2010

Procne i Filomela

Segons la mitologia grega, Filomela era la filla del rei d'Atenes, Pandión, i tenia una germana coneguda com Procne.

El marit de Procne era l'heroi Tereu de Tràcia, qui l'havia desposat després d'haver salvat Atenes dels bàrbars. Aquesta unió va estar maleïda des dels seus inicis, i encara que van tenir un fill cridat Itis i vivien en pau, Procne sentia nostàlgia de la seva germana Filomela. Així que va convèncer Tereu perquè li permetés veure-la de nou. Aquest va accedir però amb la condició que la trobada es portés a terme en Tràcia.

Tereu va marxar a Atenes i, després de convèncer al rei perquè deixés partir a Filomela cap a Tràcia, la va dur amb ell. Però la joventut i la bellesa de Filomela ja havien deslligat la passió de Tereu només veure-la.

Quan van arribar aTràcia la va violar, sense fer cas de les seves desesperades súpliques. A més, perquè Procne mai s'assabentés de la seva reprovable acció, li va tallar la llengua i la va tancar en una solitària presó en el bosc. Després va dir a Procne que la seva germana havia mort.
 
Víctima de la tristesa i l'abandó, Filomela va decidir emprendre el seu pla per a venjar-se de Tereu. En la seva solitària presó teixia sobre un llençol blanc i amb fil púrpura la trista història de la seva vida. Quan va acabar, va fer arribar la seva obra a la seva germana, la reina. Així Procne es va assabentar que el seu espòs l'havia enganyat, ja que la seva germana encara vivia. Desitjosa de venjança, Procne es va dirigir a la presó de Filomela aprofitant les festes dedicades a Bacus. Amb habillament de vacant va rescatar Filomela i la va dur a palau, on va tenir lloc el trist retrobament. Però aviat a les llàgrimes va seguir la venjança, que Procne va voler més cruel encara que el crim del seu espòs.

Veient, doncs, la semblança del seu fill Itis amb el culpable de la seva desgràcia, Procne li va donar mort. Entre ambdues germanes van trossejar el cadàver i el van cuinar per a Tereu. Ell va menjar sense adonar-se de res, fins que, quan va haver acabat, va reclamar la presència del seu fill.
Va ser llavors quan Procne va exclamar satisfeta "tens dintre a qui reclames"; i Filomela va irrompre amb el cap del desgraciat Itis. Enfurit, Tereu va iniciar la persecució de les assassines, però els déus van acabar amb la cadena d'actes cruels transformant tots tres en aus: a Filomela en oreneta, a Procne en rossinyol, i a Tereu en puput, ocell que s'assembla a un guerrer amb una cresta al cap i, en lloc de la llarga espasa, un bec desmesurat.



divendres, 14 de maig de 2010

El somni grec

Avete!

Bé, fa poc vaig fer un viatge i en la revista de l'avió vaig trobar un article interessant que avui m'agradaria compartir amb vosaltres.

Amb tot just mig any de rodatge, el nou Museu de l’Acròpolis d’Atenes va ser la principal atracció turística que Grècia va presentar a FITUR (Fira Internacional de Turisme), que es va celebrar al mes de gener a Madrid. El museu, ubicat al costat de l'antiga acròpolis, és obra de l'arquitecte Bernard Tschumi qui ha aixecat, després d'anys de polèmica i retards motivats entre altres causes per la trobada de restes arqueològiques durant les obres, un edifici que destaca per les seves dimensions, entre altres coses.


Té un disseny ultramodern: a l'entrada, un terra transparent permet contemplar les restes arqueològiques trobades durant la realització de l'obra. I a l'interior trobem més de 4.000 obres d'art clàssic hel.lènic exposades, la majoria amb una antiguitat de més de 2.500 anys. Les col.leccions s'exposen dividides en dues èpoques: arcaica i clàssica. Les peces provenen dels principals monuments de l'acròpolis: els Propileus, el temple d'Atenea Niké i l'Erectèon, així com els marbres del Partenó. Podem veure les Cariàtides, una gran sèrie de columnes amb figura femenina que sostenien el sostre de l'avantsala del temple de Erectèon.

I en una gran sala rectangular, recordant la planta del Partenó i simulant el seu fris, trobem els relleus del fris del Partenó, que malhauradament no són a Atenes, sinó al British Museum de Londres. I potser la gràcia d'aquesta exposició és que només hem de tombar el cap per poder veure el veritable Partenó, alçant-se sobre l'Acròpolis, ja que aquesta sala està tota tancada per gans finestrals que ens permeten mirar cap a l'exterior.

Amb la construcció del museu, les autoritats gregues pretenien aconseguir la devolució dels marbres que el comte Elgin es va esdur de l'Acròpolis fa 200 anys i que alguns heu vist al British Museum de Londres.
La campanya per la recuperació dels marbres del Partenó, iniciada per Melina Mercuri, encara és viva.

Tíndara

dijous, 13 de maig de 2010

El mite de les sirenes


Les sirenes (en grec Σειρήν de Seiran, 'encadenat'), són éssers fabulosos, originaris de la mitologia grega i àmpliament estesos en les narracions fantàstiques de la literatura occidental, tot i que la funció i representació ha variat amb el temps.

La sirena és un ésser mitològic que té cos de dona i cua de peix (tot i que les primitives sirenes tenien potes d’ocells i plomes). També és coneguda com a ondina en català poètic.

Encara que en la seva forma original eren éssers híbrids de dona i au, posteriorment la representació més comú les descriu com a dones joves amb cua de peix. És per això que en moltes llengües no llatines distingeixen la sirena original clàssica (anglès: Siren, alemany: Sirene) de la sirena amb cua de peix (anglès: Mermaid, alemany: Meerjungfrau).

Eren tres dones molt boniques, companyes de Persèfone (deessa del món subterrani i companya d'Hades), abans que fos raptada per Hades. Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga, i com no van aconseguir salvar-la, la deessa les va transformar, com a càstig, en aquestes estranyes criatures. El cant de les sirenes anunciava de forma enganyosa els plaers del món subterrani, però també tenia poders profètics.

D'acord amb el mite més difós, vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment s'ubicava davant de la costa italiana meridional, més específicament davant l'illa de Sorrento i amb la música que tocaven atreien els mariners, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s’estavellava contra els esculls. Llavors les Sirenes devoraven els imprudents navegants.

Diversos herois van passar per la seva illa incòlumes, gracies a trucs o l’ajuda d’algun déu. En el cas dels Argonautes, es diu que van passar molt a prop de l’illa de les sirenes, però que Orfeu que tenia fama de cantar meravellosament va fer us del seu talent amb tanta harmonia i melodia, que no les van sentir i van poder escapar-se del seu terrible destí. Brutes (un dels argonautes) no va poder suportar la temptació i es va llançar al mar, però Afrodita el va rescatar.

De la mateixa manera, Odisseu (Ulisses), fecund en ardits, quan s’anaven acostant a l’illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les orelles amb cera, i ell, que no podia amb la curiositat de sentir-les, es va fer lligar al pal major, amb ordre que passés el que passés, no el desfermessin. En sentir els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no li ho van permetre. Diu la llegenda que les sirenes decebudes pel seu fracàs, es van llançar al mar i van morir ofegades.
Posteriorment, les sirenes van passar a ser considerades divinitats del mes enllà, i se suposava que cantaven per als benaurats a les illes Afortunades. Va ser així con va passar a representar les harmonies celestials i és així com les dibuixen en els taüts i sarcòfags.

dimecres, 12 de maig de 2010

XV Triumvirat Mediterrani a Empúries

Γεια σας, παιδιά!

Encara que sé que esteu molt atabalats amb tant d'examen, us volia recordar que aquest cap de setmana al Jaciment d'Empúries, on es celebra el XVè Triumvirat Mediterrani.

L’Escala celebra una extraordinària recreació històrica que constata el seu ric passat, que dura des del dia 1 al 16 de maig. Però el cap se setmana fort és aquest proper. Es programen des d’exposicions de temàtiques centrades en l’antiguitat fins a un mercat grecoromà, una trobada d’armats, tallers didàctics infantils, olimpíades emporitanes, lluites de gladiadors, i un llarg etcètera d’activitats relacionades amb la història de les civilitzacions gregues, romanes i Indiquetes que van viure a l’Escala en el s. I a.C.



Amb el complement Mediterrani se centra la zona geogràfica on es desenvolupa la història i l’actual activitat. És el nexe d’unió entre el passat i el present. El Triumvirat Mediterrani representa un dia d’aquestes relacions entre tres cultures. L’activitat social es fa evident amb l’arribada dels legionaris, que seran una figura present en aquest dia. Mentre, els guies romans mostraran, en el transcurs de 1,60 milles romanes (1.600 metres), que és la distància que separa les Ruïnes d’Empúries de l’Oberta de l’Escala, una realitat històrica, origen de la nostra actual cultura i societat.
També s’hi pot trobar: fira mercat, espectacles de carrer, lluita, artesania, art, música, ciència, història i diversió, concentrat tot plegat en un joc d’elements amb més de 2.000 anys d’història.

dimarts, 11 de maig de 2010

L'educació a Roma

Avete!

Sóc Cloto i us explicaré un dia normal de la meva vida a l'escola.
He de dir que m'agradava més anar de petita, ja que tenia un professor particular (magister) i, clar, no em movia de casa. Les assignatures que feia eran ben poques, llegir, escriure i fer comptes (litterator,calculator), però d'això ja fa uns anyets.

Ara he d'anar fins a l'escola corrents perquè si arribo tard el grammaticus (professor)
em renya i a sobre he de carregar amb les tabulae, que és com una pissarra on escric els apunts. Per esborrar faig servir una espàtula.

Quan arribo, el primer que faig es seure en uns escons (subsellia) que són a tocar de terra, molt incòmodes.
El grammaticus seu en una cadira (cathedra) molt més comoda que la nostra. Sí, ja ho sé, quin morro té!




Les assignatures que curso ara són una llauna: teoria gramatical, lectura d'autors clàssics grecs i llatins, una mica d'història i comentaris de text.

Ara a 17 anys, he de decidir què he de fer amb la meva vida. Els meus companys ja saben què volen fer: alguns nois volen ser militars (milites), altres estudiaran retòrica per fer carrera política (cursus honorum); i a les noies ens buscaran un marit per casar-nos, tenir fills i formar una família.

Que dura és la vida de l'estudiant!

Bona niit!

dilluns, 10 de maig de 2010

Grècia 2010 en imatges

Avete!

Avui fa dos mesos que vam viure el nostre últim dia a Atenes, i tornàvem molt cansats, però molt feliços. Havíem viscut sis dies intensos en una ciutat caòtica, plena de pedres i desordre. Sis dies difícils d'oblidar.
I ara que s'aproxima el final, passant abans per una setmana dura i cansada, us pengem el vídeo amb algunes imatges d'aquells sis dies.
En moments de desesperació i absolut cansament, mireu-lo. Esperem que aconsegueixi retornar-vos els somriures de Grècia.



columnes i pedres, ànima i esperit, sentir i contemplar, emocions i cansament, caos i cosmos, equilibri i perfecció, bellesa i lletjor, Omonia i l’Acròpolis, paraules i silencis, riures i somriures, absències i presències, caminar i més caminar, Licabet i mil escales vent i pluja, Súnion, SOM EL SOL, i un poema, i una emoció, verdor i muntanyes, temples i tombes, teatres i poemes, Micenes i Epidaure, fotos, les fotos de la Marina, i uns soldats gelats a Síndagma cels vermells i mar gris, blanc i blau, el gran Leònidas, i els filòsofs “asalta-cunas”, Salamina, històric, Egina, l’illa amb tormenta bichos, futuro, παρακαλώ, de res, son i nits en blanc, giros i pasticcio, cocktels i cocacoles, son, molta son, calor i fred, llàgrimes i rialles, esperits lliures, llibertat i viatge, vaixell, τὸ πλοίον, i tot escrit en grec, expresso με γάλα, gaudir, divertir-se, sentiments, records, mai l’oblit.

Ànims i bona sort a tots!

Laura i Mercè

PS: Com a pràctica d'anglès, intenteu entendre la primera i la darrera cançó.

diumenge, 9 de maig de 2010

Cinquè enigma visual

COMIAT ENTRE HÈCTOR I ANDRÒMACA

Efectivament, com ha explicat l'Aarón, aquesta imtage correspon al comiat d'Andròmaca i Hèctor.


Hèctor abans de lluitar contra els grecs, passa a acomiadar-se de la seva família, d'Andròmaca, que plora perquè s'imagina el desenllaç de la guerra, i d'Astiànax, el seu fill, que també plora perquè l'imponent guerrer l'espanta amb el seu casc.
El resultat és la mort de Patrocle a mans d'Hèctor, i aquest fet, a més d'entristir sobremanera Aquil·les, l'embogeix i el converteix en una màquina de matar troians.
Hèctor comprèn que ell és l'únic que el pot aturar i decideix enfrontar-s'hi, tot i que és conscient de tenir molt poques possibilitats de sobreviure.

Us recomano que llegiu les boniques paraules del comiat d'Andròmaca (Ilíada, VI 400-500)

Χαίρετε!

Ι té raó, perquè, com sabeu, Aquil·les s'havia retirat ofès de la lluita, però havia permès al seu estimadíssim Patrocle de participar, per ajudar els grecs, que anaven perdent posicions.

dissabte, 8 de maig de 2010

El maquillatge romà


Avete omnes!
Aquí una altra vegada Eirene! I avui us parlaré del maquillatge de les dones gregues i romanes.
La paraula cosmètic ve del grec κοσμητικóς de κóσμoς, és l'art d'aplicar diferents productes per embellir el cos humà.
Al segle V aC les dones gregues van anar adoptant la costum de maquillar-se d’Egipte, aquesta moda es va estendre molt ràpidament, encara que hi havia prohibicions per part del sacerdots. Les cortesanes solien anar amb un maquillatge molt cridaner i es deixaven anar els cabells, per atreure més l’atenció dels homes. No estava ben vist que una dona es pintés de dia, per això solien anar pintades per les nits, però al segle III aC ja no era així, una dona decent podia sortir maquillada pel dia també. Les casades no podien maquillar-se molt, per no ser molt provocatives.
Fins i tot hi havia salons de bellesa, anomenats gineceus, on les dones podien anar per cuidar-se la pell.
A Roma, com a Grècia, també van començar a utilitzar cosmètics, al principi molt poc, però de mica en mica ho anaven utilitzant cada vegada més i més. Les dones riques tenien esclaves que es dedicaven a maquillar-les i a dissimular els defectes que tenien.
Com es feien els cosmètics?
  1. Per blanquejar la pell: feien una mescla de guix, farina de faves i blanc de plom.
  2. Rímel: els roman feien servir ous de formigues i mosques picades.
  3. Pestanyes postisses: les teixien amb seda o cabell natural.
  4. Ombra d’ulls: utilitzaven el grafit en pols negres o blaus.
També es perfilaven les celles amb el grafit en pols.


Una vegada el comediògraf Plaute va dir: "una dona sense pintura és com un menjar sense sal"



I aquí acabo, bon cap de setmana companys!
Ειρήνη.