Hodie est

dijous, 13 de maig de 2010

El mite de les sirenes


Les sirenes (en grec Σειρήν de Seiran, 'encadenat'), són éssers fabulosos, originaris de la mitologia grega i àmpliament estesos en les narracions fantàstiques de la literatura occidental, tot i que la funció i representació ha variat amb el temps.

La sirena és un ésser mitològic que té cos de dona i cua de peix (tot i que les primitives sirenes tenien potes d’ocells i plomes). També és coneguda com a ondina en català poètic.

Encara que en la seva forma original eren éssers híbrids de dona i au, posteriorment la representació més comú les descriu com a dones joves amb cua de peix. És per això que en moltes llengües no llatines distingeixen la sirena original clàssica (anglès: Siren, alemany: Sirene) de la sirena amb cua de peix (anglès: Mermaid, alemany: Meerjungfrau).

Eren tres dones molt boniques, companyes de Persèfone (deessa del món subterrani i companya d'Hades), abans que fos raptada per Hades. Quan va succeir el segrest, elles li van demanar als déus que els donessin ales per poder anar a la recerca de la seva amiga, i com no van aconseguir salvar-la, la deessa les va transformar, com a càstig, en aquestes estranyes criatures. El cant de les sirenes anunciava de forma enganyosa els plaers del món subterrani, però també tenia poders profètics.

D'acord amb el mite més difós, vivien en una illa del Mediterrani que tradicionalment s'ubicava davant de la costa italiana meridional, més específicament davant l'illa de Sorrento i amb la música que tocaven atreien els mariners, que atordits pel so, perdien el control del vaixell que s’estavellava contra els esculls. Llavors les Sirenes devoraven els imprudents navegants.

Diversos herois van passar per la seva illa incòlumes, gracies a trucs o l’ajuda d’algun déu. En el cas dels Argonautes, es diu que van passar molt a prop de l’illa de les sirenes, però que Orfeu que tenia fama de cantar meravellosament va fer us del seu talent amb tanta harmonia i melodia, que no les van sentir i van poder escapar-se del seu terrible destí. Brutes (un dels argonautes) no va poder suportar la temptació i es va llançar al mar, però Afrodita el va rescatar.

De la mateixa manera, Odisseu (Ulisses), fecund en ardits, quan s’anaven acostant a l’illa temuda, per consell de Circe, va ordenar als seus homes que es tapessin les orelles amb cera, i ell, que no podia amb la curiositat de sentir-les, es va fer lligar al pal major, amb ordre que passés el que passés, no el desfermessin. En sentir els cants de les sirenes va voler deixar-se anar però els seus companys no li ho van permetre. Diu la llegenda que les sirenes decebudes pel seu fracàs, es van llançar al mar i van morir ofegades.
Posteriorment, les sirenes van passar a ser considerades divinitats del mes enllà, i se suposava que cantaven per als benaurats a les illes Afortunades. Va ser així con va passar a representar les harmonies celestials i és així com les dibuixen en els taüts i sarcòfags.

4 comentaris:

Anabel:. ha dit...

Quina diferència amb la Sirenita de Disney eh! Definitivament, m'agrada més pensar que no devoraven els homes que eren atrets pels seus cants, i que en el fons no són dolentes. I també em sembla més bonica la sirena dona-peix que no pas la dona-ocell. Molt bé Mònica!

Laura ha dit...

Molt bé, Mònica, sempre m'han agradat aquests personatges, tot i que cal no refiar-se quan sentim "cants de Sirenes".

Suposo que ara ja sabeu què vol dir aquesta expressió, forjada com tantes altres (taló d'Aquil·les, poma de la Discòrdia...) a partir de la mitologia grega.

Fantàstica entrada per anar preparant la lectura de l'Odissea. 8-)

Sergius ha dit...

La veritat m'agraden més les sirenes de Disney, són més... simpàtiques hahahahah

Monica m'ha agradat llegir l'entrada :D

"Fantàstica entrada per anar preparant la lectura de l'Odissea. 8-)" NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!! T_T

agridulce ha dit...

Sabeu on fan una bona referència de les autèntiques sirenes? A Peter pan de carne y hueso!

M'encanten així, dolentes que els atreguin i després pum! jajaja

Bona feina Mónica!