Els Vampirs a l'època Clàssica

Avete!

Com que fa poc que ha sortit l'última pel·lícula de la saga Crepuscle, he pensat fer una publicació sobre els vampirs de l'època grecoromana.

Així doncs, us parlaré sobre què és un vampir, els seus orígens i els tipus de vampirs que hi havia a la mitologia grecoromana, com la Làmia, l'Empusa, les Larves i Mormo.

Espero que us hagi agradat!
Valete!

Anna Núñez
1r Batxillerat A

Mitologia en dibuixos animats

Χαῖρετε!

Com aquesta és la meva primera col·laboració al bloc he decidit que avui us presentaré una sèrie d'animació infantil japonesa que parla sobre la mitologia grega.

El seu títol és " La pequeña Polon" (títol original: Ochame kami monogatari koro koro Pollon) i va ser creada i dirigida al 1982 per Takao Yotsuji. 
En aquesta sèrie se’ns narren les aventures d'una nena anomenada Pol·lon, que és filla del déu d'Apol·lo i que vol aconseguir ser una deessa com el seu pare i la resta de déus de l’Olimp. Els seus intents de deixar de ser una aprenent i convertir-se a la fi en deessa, però, es converteixen finalment en entremaliadures. 
El seu company fidel d'aventures és Eros, qui acaba sent el seu millor amic tot i que en un principi no s'avinguin gaire.

Hi apareixen alguns dels mites principals com són el d'Eco i Narcís, el d'Apol·lo i Dafne, el d'Orfeu i Eurídice, el del nadó de Mirra o el de Dèdal i Ícar entre altres. 
Tot i que no són gaire fidels als mites tradicionals, ja que tots ells estan modificats perquè la petita Polon sigui qui provoqui els esdeveniments, crec que són una bona i divertida manera d'acostar als més petits a l'interessant món de la mitologia.

Per fer aquesta entrada vaig veure un capítol a l'atzar d'aquesta sèrie i a continuació vaig fer una petita anàlisi per comparar-lo amb el mite grec. El capítol que vaig veure va ser el d'Orfeu i Eurídice.

Hi ha moltes coincidències però fallen alguns elements. El principi és bastant semblant al mite original, però durant l'estada d'Orfeu, Polon i Eros als inferns hi ha elements del món grec que no apareixen. Per exemple, en comptes del Ca Cèrber, els guardians de l'infern són monstres i només en són dos. 
Després, quan han de passar a l'altra banda de la llacuna Estígia, en cap moment apareix Caront, sinó que el creuen gràcies a Eros, i Orfeu directament el creua pel seu propi peu. D'altra banda, l'aparença d'Hades i Persèfone també és una mica estranya, i en comptes d'un concert de rock, en el mite original Hades concedeix a Orfeu emportar-se Eurídice gràcies a la música que produeix amb la seva lira. 
Finalment, en el mite de l'antiga Grècia, Eurídice no aconsegueix abandonar els inferns, ja que Orfeu es gira abans de temps.

I per acabar us deixo aquí el vídeo d'aquest capítol perquè hi feu un cop d'ull:

Malgrat que els mites que apareixen en algunes sèries animades infantils no siguin gaire exactes, creieu que són un bon estímul cultural per als més petits? 
I a vosaltres, quina sèrie de dibuixos o pel·lícula us va introduir en el curiós món de la mitologia grega o romana? 

Maria Martínez 

1r BTX 

El jurament romà

Avete!

Avui us explicaré la forma particular que tenien els romans de jurar, que és bastant diferent de la nostra. Començaré per l’etimologia d’algunes paraules que són clau per explicar-vos el jurament romà.

Testificar: ve del llatí testificare, paraula composta per testis (testimoni) i facere (fer).

Testicles: també provinent del llatí, testiculus, composta per testis i el diminutiu culus. Traduït literalment “petit testimoni”.

Antigament podia jurar tothom perquè davant de Júpiter tothom era només un ésser humà. Les úniques persones que no podien jurar eren el sacerdot suprem i el Flamen Dial, perquè les seves paraules eren sagrades; tampoc no podien jurar els infidels, perquè els seus juraments eren considerats eo ipso perjurios (automàticament perjuri). 
Els romans juraven per diferents coses: per déus, per altres persones, per les lleis, pels animals, per objectes... I després havien de confirmar el jurament: per fer-ho els homes juraven per Júpiter i Hèrcules, les dones pels Càstors, preferiblement, i els esclaus per Patró.

Per confirmar el jurament, a més de jurar per un déu, havien de fer un gest determinat:

Les dones

Les dones juraven pel seu propi cabell. Poca gent confiava en aquest jurament perquè la majoria de romanes duien perruques.

Els homes

Actualment davant de la justícia has de jurar sobre La Bíblia, però antigament els romans quan declaraven davant del dret romà, segons el qual només podien declarar com a testimonis els homes, havien de jurar pels seus testicles. Per fer això, havien de palpar-se'ls amb la mà dreta per testificar que deien tot la veritat.

Aquesta acció s'utilitzarà també en la religió cristiana quan ja s'havia triat un cardenal perquè substituís el Papa. El cardenal era sotmès a una prova realitzada per un altre cardenal, que consistia en què aquest últim havia de tocar-li els genitals al futur Papa amb la mà per assegurar-se i atestar davant dels altres que era un home, evitant així el frau d'haver triat una dona que es fes  passar per un home.

El jurament romà era molt respectat, a diferència del nostre que, a causa de la manca de fe que hi ha actualment, és un jurament que no transmet confiança.

Ara que coneixeu una nova forma de jurar, per quina us decanteu?
En coneixeu cap més?

Valete!

Claudia Lorente

1r BTX

Mitologia a les estrelles

Avete!

L’altre dia la Míriam va explicar-vos la relació de la mitologia amb l’espai, en concret amb el planeta Júpiter. Doncs bé, jo avui us parlaré de la relació d’aquesta amb l’Ossa Major i l’Ossa Menor.

Segur que tots coneixeu aquestes constel·lacions, però... coneixeu la seva història mitològica? Si no és així, jo mateixa us l'explicaré a continuació.

Zeus sota la forma d'Àrtemis amb Cal·listo
abans d'adoptar la seva forma real

En tot aquest temps l’Ossa Major ha rebut diferents noms. Els àrabs veien en aquesta constel·lació una caravana, els egipcis un porc senglar, els romans bous, els indis una cullera, i fins i tot  en alguns pobles d’Amèrica central hi veien un home coix.  Tot i això, és l’ossa l’animal que s’associa més amb aquesta constel·lació gràcies a la mitologia grega.

Tot va començar quan Zeus s’enamorà de Cal·listo, una nimfa d’Àrtemis que igual que la seva deessa havia de romandre verge per sempre. Com Zeus estava tant encapritxat, va idear un pla per acostar-se a ella: es transformaria en Àrtemis i així aconseguiria el seu propòsit sense dificultats. Així ho va fer, i després de seduir-la transformant-se de nou en Zeus, la va deixar embarassada. 

Quan Arcas va néixer i Hera, esposa de Zeus, se n’assabentà, estava tant gelosa que va convertir Cal·listo en una ossa.

Arcas, ja de gran, sortí de bon matí a caçar pel bosc i allà es va trobar amb una ossa. Sense saber que aquesta era la seva mare, es disposava a disparar-li una fletxa quan va aparèixer Zeus. 

El déu li va explicar tota la història i, tot i que el seu fill semblava convençut, com que Zeus no volia que allò pogués tornar a passar, perquè no volia que la seva estimada morís,  per impedir-ho va col·locar-la al cel juntament amb el seu fill Arcas. 

Hera continuava estant gelosa i volia evitar que Zeus els tornés a trobar i per això va demanar al seu germà Posidó que intervingués per evitar que Cal·listo i Arcas poguessin acostar-se al mar. 

I per aquest motiu, segons explica la mitologia, aquestes constel·lacions mai toquen l’horitzó.

Així doncs, si mireu el cel estrellat podreu contemplar en l’Ossa Major Cal·listo, i al seu costat el seu fill Arcas, en l’Ossa Menor.

I ara que ja sabeu la història..què opineu del que va fer Zeus? Penseu que va fer bé al col·locar al fill i a la mare en el cel o que no ho hauria d’haver fet? Heu vist l’Ossa Major o l’Ossa Menor al cel alguna vegada? Quin altre nom rep?

Valete!

Clara Granado

1r BTX A

L'origen romà de Granollers

Avete!

Tot i que Granollers adquireix la seva importància històrica durant l’època medieval (Edat Mitjana), avui em dedicaré a explicar els seus orígens romans, procedents del segle I dC.

En l’època romana Granollers era identificat amb el nom de Semproniana, topònim que s’ha acabat perdent.

Esglèsia de Granollers

Es va formar en un petit turó amb vistes al riu Congost i als seus entorns. Des d'aquest emplaçament, que el temps ha demostrat privilegiat, l’antic nucli fundacional va anar creixent i desenvolupant-se en direcció a llevant, conservant sempre el referent del riu i dels eixos viaris de nord a sud, dues constants que han marcat l’evolució urbana de la ciutat al llarg de més de mil anys d'història.

Granollers té el seu origen en una antiga cruïlla de camins que en època romana marcava la intersecció entre les vies que unien Vic amb Barcelona i Mataró amb Caldes. Alhora es trobava proper al tram interior de la Via Augusta o via dels vasos apol·linars, que anava de Roma a Cadis i que tenia a Semproniana un punt d'aturada important.

El creuament d'aquestes vies va proporcionar la formació d'un mercat que serà l’element determinat en el creixement urbà i econòmic de la ciutat al llarg dels segles.

Aquesta imatge que teniu a sota és la part d'un dels quatre vasos trobats a les termes del Santuari d'Apol·lo a Vicarello, al nord de Roma, datat entre els segles I i III de la nostra era.

En aquests vasos hi ha gravat el trajecte del viatge de la Via Augusta, dividit en vint-i-sis jornades, amb el nom de les parades més importants i les distàncies en milles entre elles. Unes dades que situen la parada a Semproniana molt propera a l’actual Granollers.

Diverses excavacions realitzades a Granollers aquests últims anys han afirmat que Granollers va ser un lloc d'aturada important i on es va formar un gran nucli comercial i urbà procedent de diversos territoris romans.

Aquest cap de Medusa, va ser trobat en unes excavacions arqueològiques a la localitat de Llerona (Granollers). No està del tot comprovat el seu lloc de destí, però pot haver estat construïda als Pirineus o a les pedreres d’Almadén de la Plata (Sevilla). S’especula que es devia situar al marge de les vies romanes que unien Barcino (actual Barcelona) amb Auso (actual Vic) datat de cap a finals del segle II dC.

Durant tot el temps que ha transcorregut des d'aquests fets fins ara, el llatí ha estat present a Granollers fins ben entrat el segle XV. Ha esdevingut un centre comercial i urbà molt important, cosa que ha fet que es convertís en la capital del Vallès Oriental l’any 1370, per ordre de Pere III, i que ara la transforma en una de les ciutats més emblemàtiques de Catalunya.

Fa uns anys es van trobar restes romanes al bell mig de la ciutat: algú sap de quina mena de restes es tracta?

Valete!
Joan López
1r BTX A

Com eren les escoles a l'Antiga Grècia?

Avete!

Avui m’estreno en el bloc, i he pensat explicar-vos com eren les escoles a l’Antiga Grècia, i així podrem saber si s’assemblen a com són avui dia.

A la Grècia antiga anar a l’escola no era un acte obligatori, sinó que el pare de la família tenia la llibertat d’escollir si volia ensenyar ell mateix als seus fills o si preferia que els eduquessin a les escoles.

Als set anys es comença l’escola fins als divuit, que es quan es converteixen en ciutadans i han de servir al servei militar. Les nenes tenien prohibit anar a l’escola, ja que segons els greecs les dones havien d’aprendre únicament les tasques domèstiques.  

Les tres assignatures que s’ensenyaven a l’escola fins al segle V aC eren gramàtica, música i educació física.

Gramàtica

El nen començava aprenent a llegir i després a escriure. L’alumne practicava l’escriptura escrivint en una tauleta de fusta envernissada de cera, i sobre ella traçava les lletres amb l’ajuda d’un punxó, el qual tenia una part plana i arrodonida que servia per esborrar. No hi havia pupitres, i els alumnes s'asseien en tamborets al voltant del mestre.

Tant aviat com el nen sabia llegir, havia de memoritzar versos i després fragments de poetes. El primer era Homer, ja que els grecs consideraven que ensenyava tot el que havia de saber un home digne d’aquest nom.
Posteriorment s'aprenien de memòria altres textos d'Hesíode, o més endavant de filòsofs o oradors.

Música

Per als grecs, la música era la part essencial i el millor símbol de tota cultura. Es deia que la música educava l’ànima. Els nens aprenien cant amb el mestre de música al mateix temps que música instrumental i dansa. La música es practicava d'oïda sense cap partitura.

Educació Física

Als dotze anys els nens començaven a exercitar el seu cos. Les classes es dividien en dos grups, els nens de dotze a quinze anys i els nens de setze fins a divuit. L’educació física es practicava a la palestra, un terreny esportiu a l'aire lliure, quadrat i envoltat de murs. Al costat s'hi trobaven els vestidors i les sales de descans. Els trets distintius de l’educació física grega eren la total nuesa de l'atleta, les uncions d'oli i l'acompanyament d'oboè durant els exercicis. Els esports més practicats eren la lluita, la carrera, el salt i el llançament de disc i de javelina. A més podien practicar la boxa.   

Fixeu-vos-hi, les noies seríem a casa, i els nois no hauríeu de fer ni CMC ni caste ni llatí... Així doncs, què preferiu: estudiar com a l’antiga Grècia o com estudiem actualment?

Valete!

Andrea Francisco  

1r BTX

El llatí a l'espai

Avete!

Moltes vegades ens preguntem qui ha donat nom a les coses i en què s'han basat per donar-los-en. El cert és que en les coses relacionades amb l'espai podem trobar una connexió entre els mites grecs i romans i els noms posats tant a planetes com a satèl·lits.

El planeta que he escollit per mostrar-vos la relació de la mitologia amb l'espai és Júpiter.

El primer que s'ha de saber és que el nom que se li ha donat al també anomenat "5è planeta del Sistema Solar" és el del déu suprem del cel, del llamp i cap del panteó, ja que és el planeta més gran del sistema solar. Els seus satèl·lits també tenen noms relacionats amb la mitologia, però, tot i que Júpiter té 63 satèl·lits, jo us parlaré només dels que va descobrir Galileu Galilei al 1610, que van rebre els seus noms segons les parelles sexuals que conten els mites que Júpiter va tenir.

El primer dels satèl·lits del qual parlaré serà Cal·listo, una nimfa associada amb la deessa de la caça Àrtemis.

El segon satèl·lit és Ganímedes, jove que va ser vist per Zeus, el qual va quedar enamorat quasi instantàniament. Així doncs, se'l va emportar cap al mont Olimp transformat en àguila. Seguidament el va convertir en el seu amant suplantant a Hebe.

El tercer satèl·lit és Europa. Zeus es va enamorar d'ella quan la va veure collint flors. Aleshores es transformà en un brau blanc i s'hi acostà per encuriosir la princesa i cridar la seva atenció. La noia, confiada, va muntar-hi a sobre i el brau va fugir amb ella per sobre del mar. Quan sortiren de l'aigua en comptes d'aparèixer a les costes fenícies aparegueren a les de Creta, on Zeus li revelà la seva identitat i feren l'amor.

El quart satèl·lit rep el nom d'Io, que segons la mitologia grega fou una nimfa. Segons Les Metamorfosis d'Ovidi, Zeus al sentir-se atret per aquesta nimfa la convertí en vaca per així poder enganyar la seva esposa Hera, però aquesta, que no es refiava, va demanar que l'hi regalés, i va posar a vigilar-la el gegant de cent ulls, Argos.

Io va intentar fugir de diverses maneres però la còlera d'Hera la perseguí fins que finalment fugí a Egipte.

I fins aquí els principals satèl·lits de Júpiter. I vosaltres, que sabeu alguna altra curiositat sobre el llatí a l'espai?

Miriam Arco

1r BTX

Origen de la paraula 'pànic'.

Χαῖρετε!

Sabem que tenir pànic significa tenir una por extrema a alguna cosa. Però... d'on prové aquesta paraula?

Segons diuen la paraula pànic procedeix del déu grec Pan, fill de Hermes i Penèlope. Era déu dels ramats i dels pastors, i el símbol de la fertilitat i la naturalesa. També era meitat home, i tenia barba i banyes. Les seves cames no eren cames sinó robustes potes finalitzades en peülles i portava una corona d'agulles de pi. Formava part del seguici de Dionís.

Pan es passava el dia jugant als boscos i tocant la flauta de Pan, també anomenat bufacanyes, flabiol de set forats o flabiols de canons. Estava dotat d'una gran potència sexual i aguaitava contínuament les nimfes a les valls i a les muntanyes, amb intenció de posseir-les. 

Pan, a més, atacava a nois, als quals espantava cridant a ple pulmó. Quan les víctimes tornaven a les seves cases afirmaven haver sentit el «terror pànic», la por a Pan.

Per això s'utilitza la paraula pànic per designar les situacions de terror.

Una altra part de la llegenda diu que a la batalla de Marató, en la qual s'enfrontaren els grecs contra el perses, els grecs cridaven el déu Pan, perquè sembrés el terror entre les tropes perses.

I per últim, us explicaré per què a la flauta se l'anomena ''flauta de Pan''.

Diu el mite que un dia que Pan perseguia la nimfa Sirinx, aquesta va cridar en el seu socors el riu Ladón, el seu pare, qui la va convertir en jonc. Pan va sospirar i ella va emetre un so tan dolç que el déu va decidir tenir-lo sempre amb ell. Va tallar un tros de jonc i va fer la primera flauta, instrument compost de diversos canons en disminució. 

Si voleu conèixer més detalls del mite podeu llegir les Metamorfosis o bé mirar-vos l'entrada de Nausica que us enllaço.

Valete!

Silvia Díaz

1r BTX

Els esternuts a l'antiga Grècia: tot un auguri

Avete!

Fa poc va ser dimarts 13, i això em va inspirar perquè la meva primera entrada en aquest bloc tractés sobre algun tema relacionat amb les supersticions i els seus orígens provinents del món grecoromà. De totes les que hi ha, la que més m'ha cridat l'atenció ha estat quin és l'origen del fet de d'exclamar “salut!” quan algú esternuda.

I és que per als grecs l'esternut era tot un auguri i, depenent de quin moment del dia o en quina direcció es fes, podia comportar bona sort o tot el contrari. Per a ells esternudar per la tarda era bo, mentre que fer-ho quan t'aixecaves del llit o estaves a la taula podia ser dolent i comportar mala sort. També creien que el fet que un nounat esternudés en acabar de néixer comportava que aquest tindria bona sort en tot el que fes durant la seva vida.

El sentit en el qual s'esternudés també influïa, ja que si l'esternut era cap a l'esquerra era un signe de mal auguri i en canvi era bo si es feia cap a la dreta.

Actualment, i com he mencionat al principi de l'entrada, quan algú esternuda el costum és exclamar “Salut!”. Els grecs, en canvi, exclamaven “Viviu!” (ζωήτε) o “Que Zeus et conservi!”. Per la seva part, els romans utilitzaven l'expressió “Salve!”.

Com a dada curiosa, es diu que durant l'epidèmia de pesta que va afectar Roma l'any 591 la majoria dels afectats morien esternudant. Per això ve d'aquí dir també “Que Déu et beneeixi”, que en anglès és el “Bless you” i en català la manera simplificada “Jesús!”.

I vosaltres, què dieu quan algú esternuda? 

Valete!

Marina Borràs 

1r BTX A

La música a Roma

Avete!

Avui us parlaré de música. Actualment escoltem música a totes hores i a tot arreu: a casa, a l'escola, pel carrer...

Però i els romans... que n’escoltaven? Quins instruments tenien? On els agradava escoltar musica? Quina mena de música sentien? A continuació us ho explicaré una mica.

Instruments i música a Roma

Amb tot això tenim clar que els Romans sí que apreciaven la música!

Ara vosaltres, podríeu dir-me algun instrument més o alguna curiositats sobre la música que no hagi anomenat? I sobre el nom del segon instrument que presento?

Valete!

Sandra Doncel 

2n BTX

La homosexualitat a Roma

Avete!

Avui us parlaré sobre la sexualitat a Roma, ja que ens estem llegint el llibre d'Ovidi, L'art d'estimar, i ens explica els llocs per lligar, com has d'actuar davant d'una dona per poder seduir-la, però no parla mai de seduïr al mateix sexe, i entre homes era bastant habitual.

La paraula homosexual significa literalment "mateix sexe" i és un híbrid format pel prefix grec homo (mateix) i l'arrel llatina sex- de sexum.

A l'antic Imperi Romà les relacions homosexuals i bisexuals eren força quotidianes i molt acceptades socialment.

Grans personatges com el mateix Juli Cèsar o emperadors com Adrià, Trajà o Nero van tindre relacions amb homes, i aquest últim s’arribà a casar amb tres homes al llarg de la seva vida.

De fet, a la Roma del segle I dC el matrimoni entre homes del mateix sexe era molt habitual, tal com mostren els historiadors Suetoni i Tacit.

A Roma les relacions amb el mateix sexe van sorgir d'una manera bastant diferent de com era l'homosexualitat en l'antiga Grècia. Com els homes ostentaven, en particular el pater famílies, les relacions amb el mateix sexe sovint s'estableixen com interaccions del tipus amo / esclau.

Utilitzaven als esclaus per a la satisfacció sexual de l'amo, fins i tot en contra dels desitjos de l'esclau, era acceptable que un ciutadà romà adult tingués relacions amb el seu esclau, ja fos home o dona, però a l'inrevés no estava ben vist.

El terme catamita, jove servent sexual, era usat comunament per insultar o ridiculitzar algú.

La societat romana era molt masclista i rebutjava qualsevol activitat de la dona fora del paper d'esposa i mare, de manera que va haver d'existir en secret l’homosexualitat femenina. Ovidi arriba a negar la possibilitat que això existís, (d'això ens adonarem quan acabem de llegir el llibre l'art d'estimar).

A Roma, hi havia una calçada on es reunien els prostituts masculins, els banys públics també eren llocs per trobar companys sexuals.

Juvenal assenyala que allà els homes es grataven el cap amb un dit per identificar-se davant els altres.

El color verd va ser durant segles un codi per als homosexuals.

Als homes efeminats se'ls deia galbinati, precisament per la seva suposada afició pel color verd.

I ara una pregunta per vosaltres, què penseu sobre que els homes sí que podien tenir relacions amb homes i les dones amb el seu mateix sexe no?

Ana Mª.
2n BTX 

Pipatio clàssica

Avete omnes καὶ χαῖρετε!

Com sabeu el futur dels estudis clàssics, del llatí i del grec a Secundària, tornarà a estar a la corda fluixa si tira endavant el que proposa l'avantprojecte de la Llei Educativa. Per això els diversos col·lectius amants i respectuosos del món clàssics han començat a fer accions de protesta o simplement de "visibilitat", com campanyes de recollides de signatures, a les quals heu tingut accès a través del Facebook, o lliurament d'escrits de protesta al Ministeri d'Educació des de diferents àmbits, com el de la Sociedad Española de Estudios Clásicos.

En aquesta mateixa línia, demà tindrà lloc una nova acció en defensa de l'estudi de les clàssiques, i esperem que sigui ben sonada.

La proposta ens ve des de Chiron, l'espai col·laboratiu de professors de clàssiques de tot l'estat espanyol, espai que sempre ha donat suport al mètode directe per a l’ensenyament de les llengües clàssiques. Per això ens proposa participar en la primera Pipiatio classica!

Perquè avui més que mai s'han de tractar les llengües clàssiques com el que són, una cosa viva que és per usar, per escriure, per parlar. 

Per això us animo a tots a participar en la Pipiatio Classica, a Twitter, que tindrà lloc demà dijous 15 de novembre. L'única condició és que els idiomes siguin el llatí i el grec. Afegiu als vostres tuits el hashtag #pipiatioclassica per poder seguir l’esdeveniment.

I si no sabeu què escriure... aquí teniu un enllaç amb recursos "in reti" per trobar idees! Gentilesa d'Alvaro P.Vilariño.

Ἄγε δή, τιττυβιζώμεν!