Constel·lacions del zodíac

Aquí teniu al vostre κυβερνήτες preferit de nou (després de la Laura, és clar :)) que avui us farà saber una mica de les vostres constel·lacions zodiacals:

Àries: El xai Crisomal·lo del qual ja us he parlat (el del velló d'or), va dur a Frixo fins a la Còlquida i en honor a Zeus va sacrificar el xai que va ser convertit en la constel·lació.

Taure: Aquesta constel·lació té una història que tots coneixem: el rapte d'Europa. Com tots ja sabeu Zeus es va convertir en Brau per seduir a una jove princesa que, molt confiada, va pujar damunt seu, i així el déu se la va endur fins a Creta.

Els romans identificaven el brau amb Bacus. Durant les bacanals, un brau cobert de flors rebia l'escorta de les joves ballarines que representaven els cúmuls de les Plèiades i les Híades.

Bessons: Aquesta història també la coneixem. Càstor i Pólux eren dos bessons nascuts d'un ou. Quan Càstor va morir, Pólux va venjar la seva mort i després va demanar a Zeus que li atorgués la inmortalitat al seu germà i van ser convertits en constel·lació.

Càncer: Aquesta constel·lació representa un dels monstres (un cranc gegant enviat per Hera) al qual va haver de vèncer Hèracles en un dels seus dotze treballs.

Lleó: Tornem als dotze treballs d'Hèracles. Aquesta constel·lació representa al Lleó de Nemea el qual Hèracles va haver de matar sense ús de les armes ja que era invulnerable a elles. Finalment es va fer una capa i un casc amb la seva pell i el seu cap per tornar-se invulnerable.

Verge: Aquesta constel·lació té a veure amb la relació entre la fertilitat i la puresa. Per això es relaciona amb el mite del rapte de Persèfone. Per als que no ho recordin (cosa bastant improbable) aquesta va ser raptada per Hades i finalment es repartien entre ell i la seva mare Demèter el temps que era a l'inframón i amb la seva mare.

Balança: Els romans relacionaven aquesta balança amb la balança que portava Astrea, la dea de la justícia, com a símbol de la justícia.

Escorpí: Aquí he trobat més d'una versió però us explicaré la que més m'agrada: el gegant Orió va intentar violar Artemis i aquesta per evitar que això passés va reclamar l'ajuda d'un escorpí que va picar el gegant causant la seva mort. Com a recompensa, Artemis, va elevar l'escorpí fins al cel.

Sagitari: Aquesta història tracta sobre el centaure Quiró, molt conegut per haver estat "mestre" de molts coneguts herois com per exemple: Càstor, Polux, Ulisses ... Quiró va ser ferit per una fletxa amb verí de l'Hidra de Lerna i, tot i ser immortal, va demanar a Zeus que el privés de la immortalitat per deixar de patir per la ferida; així que Zeus el va convertir en constel·lació.

Capricorn: De nou repassem altra coneguda història. Amaltea, la cabra que va cuidar Zeus quan aquest era petit mentre s'amagava de Cronos, posseïa unes banyes de les quals sorgia nèctar i ambrosia i quan una de les seves banyes es va trencar la va regalar a Zeus. Zeus com a recompensa va convertir Amaltea en constel·lació.

Aquari: Aquesta constel·lació fa referència al mite de Ganímedes. Ganímedes era el més bell dels joves de la Terra així que Zeus el va triar com el seu coper i li va atorgar l'eterna joventut. Hera, com de costum enfadada, es va sentir ofesa i això no li va agradar a Zeus així que va decidir transformar a Ganímedes en constel·lació (jo no sé com Hera aguantava Zeus).

Peixos: Aquesta constel·lació es relaciona amb Afrodita i Eros. Aquests van ser sorpresos pel monstre Tifó i van fugir amagats a l'aigua. Un cop dins es van transformar en peixos i es van lligar amb una corda per assegurar-se que no es perdien. Per això en la constel·lació els dos peixos apareixen units.

I fins aquí les historietes. Si algú sap alguna cosa important que no hagi esmentat sobre alguna de les històries, que ho digui i ho investigaré, jajaja. A més de tot això, el cosmos, l'espai està ple de mitologia. Així que si us interesa mireu els noms dels planetes i els seus satèl·lits i veureu que tenen molt a veure.

Per acabar, m'agradaria poder posar-vos un vídeo de recopil·lació d'aquestes constel·lacions però l'únic que trobo són videos de la sèrie de Els cavallers del Zodíac.

Χαίρετε!

Grècia 2010

Avui fa dos mesos que uns quants alumnes de 2n de Btx estaveu a Grècia. Vull recordar-vos amb paraules algunes coses de les que que vam viure:

columnes i pedres,

ànima i esperit,

sentir i contemplar,

emocions i cansament,

caos i cosmos,

equilibri i perfecció,

bellesa i lletjor,

Omonia i l’Acròpolis,

paraules i silencis,

riures i somriures,

absències i presències,

caminar i més caminar,

Licabet i mil escales

vent i pluja,

Súnion,

SOM EL SOL,

i un poema, i una emoció,

verdor i muntanyes,

temples i tombes,

teatres i poemes,

Micenes i Epidaure,

fotos,

les fotos de la Marina,

i uns soldats gelats a Síndagma

cels vermells i mar gris,

blanc i blau,

el gran Leònidas,

i els filòsofs “asalta-cunas”,

Salamina, històric, cansino

Egina, l’illa amb tormenta

bichos, futuro,

παρακαλώ, de res,

son i nits en blanc,

giros i pasticcio,

cocktels i cocacoles,

son, molta son,

calor i fred,

llàgrimes i rialles,

esperits lliures,

llibertat i viatge,

vaixell, τὸ πλοίον,

i tot escrit en grec,

expresso με γάλα,

gaudir, divertir-se,

sentiments, records,

mai l’oblit.

La gastronomia grega

Aquí torneu a tenir a Cal·líope!

Avui us faré cinc cèntims sobre la gastronomia grega i espero que us agradi i que us entrin moltes ganes de tastar alguna d’aquestes delícies.


La gastronomia grega és considerada com a dieta mediterrània ja que té influència italiana, balcànica i del Mitjà Orient, que la caracteritza com la més saborosa i atractiva del món.

Els antics grecs no coneixien la forquilla, només la cullera i el ganivet. Tots els menjars que nosaltres punxem amb la forquilla ells els agafaven amb les mans, es remullaven una mica els dits amb aigua i continuaven menjant. Menjaven asseguts en bancs, i d’aquí prové la paraula banquet. És molt curiós perquè el mateix pa podia servir de plat, encara que normalment utilitzaven estris de terrissa o de metall.

Els antics grecs feien tres àpats al dia:

*El desdejuni (ἀκρατισμός) compost de pa de pis mullat en aigua de tocosh pur (ἄκρατος), al que eventualment se li agregaven figues o olives

*L’esmorzar (ἄριστον) que es prenia al mig dia o al començament de la tarda.

*El sopar (δεῖπνον) era el menjar més important del dia, que tenia lloc generalment a la caiguda del sol.

PLATS TÍPICS ACTUALSUn dels plats més típic i popularde Grècia és la “Moussaka” que conté capes d'anyell picat, tomàquet, albergínies, patates o bolets barrejats amb beixamel.

També ho és la “Spanakopita”, que són empanades d'espinacs i formatge desfet, i el “Bife Stifado” que és un estofat de carn, amb trossets de calamar.

També com platets d'encant al paladar està el pop a la graella, les dolmades (arròs amb carn enrotllat en fulles de pàmpol), i no ens podem oblidar de les amanides i salses d'acompanyament, ja que sense elles no seria grec el menjar. 

L’amanida grega (χωριάτικη σαλάτα) és una amanida elaborada a Grècia amb els ingredients característics d’aquest país.

Està feta amb tomàquet, cogombre, pebrot i ceba vermella, tot això amb sal, pebre negre, i orenga i ben amanida amb oli d'oliva.

A tot això se li afegeixen trossets de formatge feta i olives de Kalamata.

També existeix una variant d'amanida que es denomina μαρούλι, feta amb enciam en lloc de tomàquet i és molt diferent: consisteix en enciam, ceba de primavera, i anet fresc; tot això amanit amb oli d'oliva i vinagre o suc de llimona.

Ah sí, que no se m’oblidi, els grecs encara que no ho sembli, també bevien alcohol, el vi era la seva beguda estrella! Es veu que els hi encantava, es prenia a la segona part dels banquets, desprès de menjar i mentre es conversava o es feia tertúlia. El vi a Grècia no es deixava hores i hores prenent el sol, sinó aromatitzat amb herbes, espècies, amb sal -i d'altres conservants- o amb mel, de vegades rebaixat amb aigua.

D'altra banda, aprofito que avui va de gastronomia per a recordar-vos que el divendres 28 pot ser poden tastar el Garum, aquella salsa feta de vísceres fermentades de peix que era considerada pels habitants de l'antiga Roma com un aliment afrodisíac, i només era consumit per l’alta societat. Els romans van emprar el Garum de forma semblant a com avui dia empren les cuines asiàtiques la salsa de soia.

Espero que us hagi agradat!!!

Judith.


PS: Per saber-ne més sobre la gastronomia dels grecs antics us recomano: http://entrefogones.lacoctelera.net/post/2008/04/18/la-antigua-grecia

Quart enigma visual

Heus!

Aquí teniu la solució al quart enigma visual.

Com bé va apuntar l'Aarón, la imatge correspon a un mosaic trobat a Empúries i conservat al museu del jaciment. En ell es representa el sacrifici d'Ifigènia, la filla d'Agamèmnon i Clitemnestra.

Quan totes les naus gregues estaven reunides a Àulide i disposades per salpar, l'estol grec era retingut a terra per falta de vent favorable. Com sempre, els grecs consultaren els déus a través dels endevins, i la sentència fou terrible.

No tenien vent perquè Àrtemis estava enutjada amb Agamèmnon, ja que ell, temps enrere, li havia promés el sacrifici del millor fruit que collís aquell any. Agamèmnon va fer el sacrifici promés, però la deessa va entendre que no complia la seva paraula, ja que el millor fruit que havia collit aquell any havia estat el naixement de la seva filla Ifigènia.

Com sabeu, els déus grecs són cruels i rencuniosos. Així doncs, Àrtemis va esperar prop de setze anys per reclamar el pagament de la promesa. I ara impedia marxar tots els grecs contra Troia per causa d'un jurament no acomplert.

Agamèmnon va haver de cedir a les pressions dels altres grecs, i envia a buscar la filla amb la promesa de casar-la amb Aquil·les. En lloc d'això la va sacrificar (tot i que Àrtemis, al final, la convertí en cérvola i la porta a Tàuride perquè li fes de sacerdotessa).

Deu anys més tard, Agamèmnon pagarà aquest crim, en morir a mans de la seva esposa Clitemnestra. 

Però aquesta és una altra història i ha de ser contada en una altra ocasió.

Valete! 

Èdip Rei en Sant Jordi

Γεια σας παιδιά!

Segur que encara recordeu la vostra brillant actuació de divendres passat, diada de Sant Jordi, davant els vostres admirats companys d'institut.

Des de la branca humanística del centre vam voler refermar la presència de la tradició clàssica en una diada literària com és la de Sant Jordi.  I així vau llegir dos fragments de la tragèdia de Sòfocles, Èdip Rei. I sonaren aquells versos terribles en què Èdip s'assabenta de la mort del seu suposat pare i després el cor feu una reflexió sobre com pot ser de variable la fortuna dels homes.

Com sabeu ho vam intentar enregistrar tot, però el resultat no ha estat gaire aprofitable.

Així doncs, en lloc de sentir les vostres veus, veureu les vostres figures, negres, com la tinta en què s'escriuen els llibres, i vermelles, com les roses que omplen el dia de Sant Jordi.

Espero que us agradi!

 

Eros i Psique

En la mitologia grega, Eros (᾿Έρως) era el déu responsable de la luxúria, l'amor i el sexe, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu nom és l'arrel de paraules com erotisme o eròtic.

El seu equivalent romà era Cupid ("desig"), també conegut com Amor. És fill d’Afrodita. De vegades era anomenat, igual que Dionís, Eleuteri, "l’alliberador".

Psique (Ψυχή) era una princesa d'una bellesa tan perfecta que va despertar immediatament la gelosia d'Afrodita, amb qui la hi comparaven. La deessa, irritada en veure com els seus altars anaven quedant deserts, va encarregar al seu fill Eros, l'Amor, que la vengés, fent que s’enamorés d’un home ben lleig. Eros, però, en veure-la, s’hi va enamorar i no va acomplir l’encàrrec de la seva mare.

Ara bé, mentre que les seves germanes estaven ja casades, Psique era encara verge, a pesar de la seva bellesa. El seu pare, que ja desesperava de casar-la i sospitava alguna maledicció divina, va anar a consultar l'oracle d'Apol•lo, que així li va parlar:

"Ves al cim de la muntanya, oh rei, i sobre una roca abandona la teva filla curosament i engalanada per a unes núpcies fúnebres. No esperis un gendre nascut de la raça humana, sinó un monstre cruel, feroç i serpentí..."

Els pares de Psique van obeir l'oracle. Però quan la jove esperava l'aparició del monstre que el destí li tenia reservat com a espòs, un dolç zèfir la va transportar fins a una vall on es va quedar adormida. Al despertar es va trobar davant un palau encantat en el qual es va anar endinsant, guiada per veus misterioses, per descobrir bellesa i opulència. A l'arribar la nit, Psique va notar prop d'ella la presència del marit que li havia anunciat l'oracle. Psique no podia veure'l, però no semblava tan monstruós com temia i es va lliurar a ell. Amb les primeres llums del dia, el seu espòs va desaparèixer.

El temps passava i Psique vivia feliç en aquell palau, però trobava a faltar la seva família. Va demanar per tant al seu espòs que li permetés veure les seves germanes. Aquest va acabar acceptant, però li feu prometre que mai intentaria veure-li el rostre. Però les germanes de Psique, geloses de la seva felicitat, van fer néixer el dubte en el seu cor, afirmant que el seu espòs era un monstre, ja que es negava a mostrar-se, i la van convèncer perquè desvetllés el seu secret.

Psique es deixa confondre per les seves germanes i una nit enllumenà el marit mentre dormia amb intenció de matar-lo. La jove quedà completament enamorada de la seva bellesa i va caure cegament sota l'efecte de les seves fletxes. Però Eros es despertà ferit per l'oli del llum i, incapaç de castigar-la directament, la condemnà amb la seva absència.

Psique inicià llavors un llarg peregrinar a la recerca del seu espòs, que s'havia refugiat en el palau de la seva mare Afrodita, a qui havia revelat l'origen de la cremada. La deessa es va llançar immediatament després dels passos de Psique per venjar-se. Després de capturar-la, la va fer assotar i li va imposar quatre proves, aparentment impossibles de realitzar, que després de moltes calamitats Psique va finalment dur a terme.

Dels Inferns, on l'havia conduït la seva última prova, Psique va portar una caixa que per curiositat va obrir, i va caure immediatament en un somni mortal.

Però Eros, encara enamorat d'ella, la va trobar i va aconseguir despertar-la. Després pujaren a l’Olimp on van fer les paus amb Afrodita i Zeus els va unir en legítim matrimoni.

Així, diuen que Psique només va ser feliç mentre es va abstenir d'aprofundir, per una curiositat inquieta, en les causes i la naturalesa de la seva felicitat: ja que el coneixement en l’amor és font de dolor...

El diluvi i l'arca de Noè

Avete, discipuli!

Com sabeu diumenge el Sergi va penjar la seva entrada que parlava del Diluvi Universal, segons la versió grecoromana, a partir de la lectura de Les Metamorfosis d'Ovidi. Relacionava el diluvi grec amb el diluvi cristià, babiloni i mesopotami.

Doncs, casualment avui a El Periodico digital, a més de parlar del Barça, es podia llegir la notícia següent:

28/4/2010 23:21 h TROBALLA BÍBLICA AL MONT ARARAT

Investigadors xinesos asseguren haver localitzat l'Arca de Noè a Turquia 

Vaixell amb molts compartiments

"No és 100% segur que sigui l'Arca, però pensem que ho és al 99,9%", ha indicat Ving en declaracions a l'agència turca Anadolu. "L'estructura del vaixell té molts compartiments i això assenyala que poden ser els espais en què es van ubicar els animals", ha afegit.

La pujada de les aigües, en entredit

No és la primera vegada que grups de buscadors de l'Arca asseguren haver localitzat l'embarcació al Mont Ararat, la muntanya més alta de Turquia, on la Bíblia narra que Noè va varar quan van baixar les aigües del Diluvi Universal.

La moderna biogeografia no descarta l'existència d'un diluvi que hauria afectat una vasta regió del Pròxim Orient, tal com relata la Bíblia i altres textos, però sí que considera impossible que les aigües haguessin ascendit a 4.000 metres d'altura fins a dipositar la suposada arca en un vessant del Mont Ararat. Aquesta muntanya mítica és literalment el lloc citat per la Bíblia.

Les restes de la mítica embarcació, de 4.800 anys d'antiguitat, s'han trobat a 4.000 metres d'altura

Què us sembla?

Com si haguessin sentit la nostra pregunta...

Mitologia al museu del Prado

Avete omnes!

Sóc Eunomia/Noemi al mateix cop.

Jo us informaré breument sobre les obres mitològiques que podem trobar al museu del Prado (Madrid). Aprofitant que ja s'apropa l'estiu i mai ve malament fer un tomb per allà.

Per exemple, aquest quadre de l'esquerra és de Patinir, El pas de la llacuna Estígia.

Un dels pintors que més obres té en el museo del Prado és Peter Paul Rubens, pintor flamenc del segle XVII. Per cert! Rubens va ingressar a l'escola del lla­tinista Rombout Verdonk, on va rebre instrucció en retòrica i gramàtica en llatí i grec.

Podem trobar obres seves com... Saturno devorando a un hijo, Vulcano forjando los rayos de Júpiter, Prometeo con el fuego, Deucalión y Pirra, Andromeda liberada por Perseo, La educación de Aquiles, Las tres gracias, El rapto de Europa i Orfeo y Eurídice, entre altres.

També hi ha quadres molt interessants com Perseo, vencedor de la medusa fet per Giordano, El rapto de las Sabinas de Peruzzi, La caída de Ícaro de Jacob Peter Gowy, Apolo persiguiendo a Dafne de Cornelis de Vos, Dánae recibiendo la lluvia de oro de Tiziano, Hercules detiene el curso del río Alfeo de Zurbarán, La Fábula de Aracne, també anomenat Las hilanderas, i El triunfo de Baco o Los Borrachos de Diego Velázquez.

Com veieu pel títol, això pinta molt bé i des de molt aprop és molt millor! Així que us animo a anar a veure aquestes obres si aneu per Madrid.

Ah, i no podeu sortir del museu sense veure el quadre Las meninas de Velázquez. Tota una maravella!

Us deixo un video amb alguns dels quadres que he citat.

Valete.

Tercer enigma visual

Avete,

Com bé heu sabut la tercera imatge representa Paris Alexandre emportant-se Helena cap a Troia, segons els designis d'Afrodita, la vencedora del concurs per la poma d'or. També sabeu, que aquest rapte provocà una guerra llarga i molt coneguda, la Guerra de Troia.

Ara, a veure si esbrineu qui són els que apareixen en la quarta imatge. En aquesta també es representa un episodi relacionat amb la guerra de Troia. Fou un episodi aparentment vanal, però que deu anys després tingué greus conseqüències per alguns dels participants.

De quin episodi es tracta, quines foren les conseqüències?

Discete et gaudete!

Diluvi universal o gran bassal?

Avete!

Sóc Sergi(o Bulet) i bàsicament aprofitaré el treball que hem de realitzar per a l’assignatura de llatí i parlaré de Deucalio i Pirra. Els compararé amb altres textos que presentin un instant de solitud similar al que visqueren aquestes dues persones segons expliquen les Metamorfosis d’Ovidi. 

Per poder comparar-les, hauríem de saber la història de Deucalió i Pirra, una parella de la segona edat, que va sobreviure al diluvi universal enviat pel totpoderós Júpiter (Zeus) amb l’objectiu d’erradicar la malícia al món. La parelleta en qüestió va assabentar-se que l’enrabiat Zeus tenia pensat un diluvi per matar tot ésser viu i començà a construir una mena de barca on sobreviure-hi. Arribat el diluvi Deucalió va prendre la seva esposa Pirra i alguns queviures i marxà amb el seu artilugi encomanant-se a la sort dels déus.

Zeus, en veure el món ple d’aigua de gom a gom, amb únicament un home i una dona amb vida, va posar fi al diluvi i tornà a marcar els litorals de la terra limitant d’aquesta manera els mars.

Pirra i Deucalió besaren la terra en trepitjar-la i a l’anar a demanar ajut a Temis per saber com repoblar la terra, aquesta els contestà:

–“Allunyeu-vos del temple, cobriu-vos el cap, deslligueu-vos els cenyidors i llanceu darrere l’esquena els ossos de la vostra gran mare.”

Al final d’un llarg procés de dubtes perquè no entenien l’oracle, esbrinaren que Temis volia dir que havien de llençar roques (ossos de la seva mare, la terra) enrere. Després de dubtar uns instants, arribaren a la conclusió que solament podia ser allò i que havien d’intentar-ho.

Al llençar les pedres, la roca va esdevenir fang i el fang prenia poc a poc forma d’ésser humà.

En aquell moment en el qual Pirra i Deucalió es van veure immersos, penso que un sentiment d’angoixa els devia envair, ja que pot ser una situació força difícil ser sol amb la teva parella al món. 

Aquesta situació m’ha fet pensar en el Mecanoscrit del Segon Origen de Manuel de Pedrolo. Penso, però, que és més dura la situació en la qual es trobà l’Alba (personatge femení del llibre) al final en assabentar-se de la mort del seva parella i donant per sabut que, per continuar amb la raça humana, ha de procrear amb el fill que ella mateixa porta al ventre.

D’altra banda, també al llibre sagrat dels cristians trobem un episodi de semblança notable amb el mite grec; parlem del Diluvi universal que Jahvé, que pretenia eliminar la maldat del món, va decidir enviar a la terra per provocar una inundació mundial que matés tot ésser viu, excepte Noé, un home que va agradar a Jahvé. Jahvé va ordenar a Noé construir una barca on ficar tota la seva família i parelles d’exemplars purs de algunes espècies per tal de continuar amb el llinatge animal. Mentre aquest la construïa va rebre nombroses burles de la resta d’homes, ja que creien que un arca al mig del desert no podia ser molt productiva.

Anys després, quan la construcció va ser finalitzada, Noè, la seva esposa, els seus tres fills amb les seves respectives dones i set parelles d’animals de raça pura, amb tones de menjar per mantenir-los vius, van ser introduïts a l’arca. En aquell moment va començar a ploure i no pararia fins passats quaranta dies. Llavors fou quan l’arca va assentar-se al mont Ararat, d’on, passat un temps, els passatgers de l’arca van sortir cautelosament a l’exterior i es van adonar, com suposaven, que eren els únics éssers amb vida.

Aquests exemples no són els únics diluvis presents a les diferents cultures sinó que hi ha una abundant presència d’aquests.

A la literatura mesopotàmica es recull un mite molt similar al mite cristià del diluvi universal. El mite mesopotàmic (que és pràticament igual que el seu homòleg babiloni malgrat que amb diferents noms) relata que Utanapisthim va ser avisat per Ea (deesa de Mesopotàmia) que Enlil, déu del cel, provocaria un diluvi que acabaria amb els humans ja que el tenien tip de tant soroll. Utanapisthim va construir una barca per afrontar el diluvi i va salvar la seva família.

D’aquest episodi de la història han nascut algunes expresions:

• 
  
  “Quaranta dies i quaranta nits” que és el que suposadament va durar el diluvi sobre la terra i s’utilitza actualment per descriure accions de llarga durada.
• 
  
  “Nulla tempestas magna perdurat”: Diu que cap gran tempesta té gran durada (dita que no es pot aplicar a l’actual crisi...).

Per finalitzar, voldria fer una reflexió sobre si existí realment el diluvi o si simplement va ser una forta tempesta que provocà inundacions i alguna pèrdua, i aquest fet va donar lloc al mite.

Un altre moment per poder situar un possible diluvi universal o una inundació sense precedents és l‘edat de gel, ja que el desglaç va haver de provocar la inundació de gran part del món.

Així doncs, mite o realitat?

És la ment de l’home prou poderosa com per crear inundacions que mai no ha conegut?

Què en penseu vosaltres? Creieu en la possibilitat reial del diluvi universal?

Salvete!

Recomanacions per Sant Jordi

Avete omnes!

Com que demà passat és Sant Jordi, dia de roses i llibres, us vull recomanar dos llibres de temàtica clàssica.

El primer és “Talos d’Esparta” (Lo scudo di Talos) de Valerio Massimo Manfredi, i el recomano sobretot a tots aquells als que us agraden les novel·les farcides d'aventures i teniu interès per conèixer alguna cosa més de la història de Grècia, en especial d’Esparta i del règim de vida espartà.

Es tracta d’una novel•la històrica en la qual es barreja la ficció amb la història dels enfrontaments entre grecs –espartans- i perses en les Guerres Mèdiques. També ens parla de la revolta dels ilotes messenis, el poble sotmès per culpa i gràcies al qual Esparta va ser el que va ser.

Vét aquí un fragment:

Ismene se quedó erguida en el umbral mirando unos instantes al hombre que corría y escuchando el llanto cada vez más débil de su hijo: el pequeño Cleidemo, herido por los dioses cunado se encontraba aún en su vientre, nació tullido y, según las implacables leyes espartanas, había sido condenado a muerte.

Les crítiques del llibre són molt variades, i, en molts casos, encertades: no té un excessiu rigor històric en la forma, però la trama és atractiva i “enganxa”.Us penjo un enllaç per si voleu saber-ne més.

L’altre llibre és una raresa d’aquelles que no es troben. Del premi Nobel de literatura William Golding, conegut per “El senyor de les Mosques”, tenim una obra publicada pòstumament anomenada “La llengua doble” Ed 62.

Una vella profetessa de Delfos repassa la seva vida com a Pítia. Seixanta anys enrere, jove, verge i amb torbadors poders psíquics, Arieka va ser lliurada al servei de l’oracle pels seus pares. Arieka ha contemplat la decadència de les riqueses de Delfos i de la seva influència en el món, davant l’avanç implacable dels nous senyors del món, els romans.

“La llengua doble” és una novel•la inacabada, ja que el seu autor morí abans de poder concloure-la, i això es nota sobretot en les darreres parts. Tanmateix, em sembla un document molt interessant per entendre com funcionava i què significava en el món antic l’oracle de Delfos. A més a més, és amena, té un punt de tendresa encisadora, alhora que una profunda reflexió sobre la complexitat de l'ésser humà.

Per saber-ne més us deixo un enllaç amb la crítica.

Espero que aquest estiu trobeu un moment per llegir-los.

Gaudete!

Magna Celebratio 2010

Salvete Omnes!

Recordeu que aquest cap de setmana a Badalona, l'antiga Baetulo, tenen lloc les jornades de recreació històrica romana anomenades Magna Celebratio.

Hi ha un munt de representacions relacionades amb el món romà, així com tastets dels menjars més preuats entre els nostres avantpassats llatins.

Feu una ullada a la programació i trieu el que més us agradi.


Valete!