Res. Res és comparable a l’obra d’art que acabo de brodar. Veig com les jutgesses són incapaces de decidir entre Atena i jo. Jo, que sóc la millor teixidora de tota Lídia, acabo de vèncer la deessa Atena i ara, ningú tornarà a estar per damunt meu, perquè és el meu destí. Què? Què fa? No… no és possible, Atena, sisplau no… no pots…
La deessa Atena totalment fóra de si, està destruint el brodat que la seva competidora havia fet. I el va trencar, fil rere fil, fins que l’Europa del dibuix va desfigurar-se, fins que no va quedar-hi res. “I ara desvergonyida, sentiràs la veritable fúria d’Atena!”
Agafa la llançadora de fusta i em colpeja el front. Cop rere cop sento com deixo de ser una persona. Aquesta bruixa acabarà amb mi! Cop rere cop. Noto com la sang comença a rajar. Ja ni ha prou Atena! No penso donar-te el gust. L’empenyo i corro. Només jo puc decidir el meu destí. Prenc un dels fils del meu brodat guanyador, i me’l lligo al coll. Moriré, però ho faré pel meu compte! Noto com la meva ànima m’abandona a poc a poc... però no marxo... una veu... és ella? “Viuràs Aracne. No deixaré que moris avui. Però seràs castigada. Viuràs, però ho faràs per sempre penjada, i aquesta sort passarà de tu als teus descendents.” Aleshores em deixa caure. Què està passant? Entreveig alguna cosa, però hi veig borrós. És un líquid, ha agafat una ampolla i m’ha ruixat amb una poció fastigosa.
Una.
Dues.
Em sembla que va ser als cinc anys quan vaig veure a la meva mare filant. Vaig quedar maravellada i li vaig preguntar si algun dia jo seria com ella, em va dir: “Petita Aracne, és el teu destí, seràs la més gran filadora de tota Lídia, recorda-ho, filla meva, ningú estarà per damunt teu.” El meu pare també era una gran filador. Tinc a la memòria el seu rostre, feliç, pletòric, quan acabava un altre brodat i em deia: “Petita Aracne! Vine, petita Aracne, i mira això.” I jo corria, Zeus ho sap com corria, per veure el que el meu pare acabava de crear. I preguntava al meu pare: “Pare, pare, jo podré ser com tu?” Ell em deia: “És clar petita Aracne, és el teu destí, seràs la millor filadora de tota Grècia!”
Tres.
Quatre.
Devia tenir uns set anys. Aquell era un dia especial perquè em feien una festa o alguna cosa semblant. És clar que jo no entenia res. Només veia que la meva mare estava maquíssima, el meu pare feia goig també. Aleshores els meus pares em van agafar de les mans i van dur-me a la meva habitació. I allà hi era. Una preciosa màquina de filar. La meva primera màquina de filar. Vaig posar-me molt i molt contenta i aquella mateix dia vaig començar les lliçons.
Cinc.
La mare ha mort. El seu enterrament va ser horrible. Només plorava i plorava. El meu pare també semblava mort, perquè no deia paraula. Em venien a la ment les seves màgiques paraules “Petita Aracne...!” I de sobte una aranya va posar-se als meus peus.
Sis.
“Aracne! Aracne sempre brodant, sembla una aranya que ha perdut el seu encant. Aracne! Deixaràs mai de brodar? Potser quan un jove li dirà: Aracne fes-me el sopar!”
Recordo aquella maleïda cançó. Quan em quedava teixint a casa dia rere dia, escoltava des de la finestra la cruel cançoneta que em cantaven les noies del poble. I plorava de ràbia. Però encara que volgués sortir com elles jo volia, filar, filar amb el meu pare. Perquè tots dos havíem aconseguit tirar endavant. El meu treball era exquisit i fantàstic, ho veia. Pensava alguna dia, Aracne, tots cauran als teus peus.
Set.
Presentava una obra que havia fet a la resta del poble. Tots admiraven la meva feina. Tenien la boca oberta. Jo era el centre de totes les mirades. Les nimfes sortien dels seus amagatalls per veure’m. A la fi havia aconseguit ser la millor filadora i no m’importava cridar-ho als quatre vents. Més d’un insensat em deis si Atena havia estat la meva mestra, els hi deia que: “Si la deessa Atena hagués sigut la meva mestra, l’obra que avui presento seria realment mediocre!” La meva mare i el meu pare havien sigut els meus mestres.
Vuit.
Aracne ja no té dits. Ara té vuit potes. No té ulls, ni boca, ni nas, ni res humà. Aracne cau a terra perquè el seu cos ha desaparegut. Atena contempla la metamorfosi i somriu. Aracne té por. Aracne veu tot de figures enormes que l’envolten. Aracne ja no serà mai més Aracne. Aracne és ara una aranya. L’aranya fuig d’allà deixant un bonic brodat fet amb el seu propi fil.
Perquè ella segueix sent una artista.
“Perquè segueixo sent, la vostra petita Aracne.”
Sergio Moya
1r BTX





