Hodie est

dimecres, 23 de juny del 2010

Sant Joan, el foc i el Sol

Sant Joan és el dia en què es compleix el solstici d’estiu, i igual que els pobles primitius que durant aquests dies honoraven el Sol, que els donava aliment i calor, els cristians també fan una cosa semblant. Ara bé, l’origen de la festa és pre-cristià, però com que la celebració del solstici en honor del Sol estava molt arrelada dins la població, l’Església va haver de maquillar aquesta festa donant-li un caire religiós que no tenia anteriorment.

En el dia de la vigília de Sant Joan es fan els preparatius de tots els actes amb els quals se celebrarà a la nit, segons el culte cristià, el naixement de Sant Joan Baptista, el profeta precursor de Jesús. El que en realitat se celebra des de fa molts anys és el solstici d’estiu: la pressa de consciència per part de l’individu que el Sol, l’astre rei, ha arribat a la seva màxima plenitud.

En aquesta festa hi ha un seguit de costums que encara segueixen celebrant-se avui dia. La revetlla de Sant Joan té una sèrie d’elements propis: les fogueres i focs d’artifici, el guarniment dels espais festius, la música i el ball, i les coques.

Un dels costums més característics d’aquesta nit és l’encesa de fogueres, i com una derivació d’aquest costum es va estendre el d’enlairar coets i cremar focs d’artifici. Avui en dia el costum de l’encesa de la foguera s’ha anat perdent, però ha sigut més pel perill que comporta que per altre cosa, ja que en molts pobles encara es fa. Encara que s’ha anat arrelant el d’enlairar coets o altres productes pirotècnics.


El foc és per excel•lència l’element d’immolació, però també té les qualitats de regenerar i la de convertir la forma caduca i vella en nova i jove; aquest és el significat de les fogueres de sant Joan. Antigament en el camp molts cremaven les restes de la collita anterior com a bon auguri per la de l’any present. A les ciutats i viles aquest costum va ser pres de manera diferent, ja que cremaven els estris i mobles vells amb l’esperança de començar el temps que s’apropa de millor manera que el que ja s’ha anat.

I com a última curiositat, heu de saber que en el costumari àrab hi ha una festa que es diferencia de tota la resta, ja que tota ella engloba un seguit de celebracions que giren al voltant del sol, i per tant estem parlant d’una festa que commemora el solstici d’estiu. Aquesta festa té lloc el 24 de Juny, igual que Sant Joan.

Val a dir que aquesta festa és preislàmica, perquè es basa en el calendari solar mentre que el musulmà és lunar. Per tant és una celebració heretada dels pobles primitius que adonant-se de la lluentor solar, i tot el temps que en poden gaudir d’ell, li van voler retre homenatge mitjançant una sèrie de ritus.

Bona revetlla!

divendres, 18 de juny del 2010

Més novetats a l'apartat de mitologia

Avete!

Ja podeu mirar altres tres treballs dels vostres companys de 4t d'ESO en la pàgina de mitologia.



ELS ATRIDES

Espero que us agradin!
Gaudete!

dijous, 17 de juny del 2010

Vuitè enigma visual

La resposta al vuitè enigma visual és Hèrcules matant l'Hidra de Lerna, en el decurs del seu segon treball.

Com sabeu, Hèrcules fou un gran benefactor per a la humanitat, ja que al llarg de la seva vida es va dedicar a alliberar els homes de l'amenaça de monstres de tot tipus. L'excusa fou que havia de pagar una pena per haver matat la seva família en un atac de bogeria, induït, -com no?- per la malvada Hera.


A més de matar monstres, va alliberar Prometeu, creador i protector dels homes, del seu càstig al Càucas.

Fa poc vam poder veure una variant moderna de l'Hidra a la pel·lícula de Percy Jackson, la recordeu?

Gaudete!

dimecres, 16 de juny del 2010

Primer comiat

Avete!

Després d'uns dies inactius, tornem per acomiadar el curs com es mereix.

Primer felicitar els de 2n de Batxillerat per haver finalitzat les PAU i haver intentar fer-les el millor possible. Ara ja només queda esperar el dia 28.

Ho celebrarem el 29 a la festa de graduació a l'institut. Mentrestant aprofiteu el temps i tireu endavant tots els projectes que us han rondat aquests últims temps; descanseu tant com pugueu i passeu bon estiu, sense deures, sense TR...

Quin plaer, finalment!

I segon, també vull desitjar bon estiu als de primer, aquests sí, amb deures, amb TR i lectures que ens han quedat al calaix.

D'altra banda, us anuncio que abans de penjar el cartell de L'ESTIU a L'ombra d'un somni, encara em quedem un parell de sorpresetes gràfiques i novetats a l'apartat de mitologia:
Estigueu atents al blog!!!


dimarts, 8 de juny del 2010

Els gladiadors

Hola, sóc la Cristina.
Primer de tot vull desitjar als meus companys de 2n que tinguin moltíssima sort a les Pau, segur que sí, us ho mereixeu!!

I ara parlaré sobre els gladiadors romans :

Els gladiadors provenen dels costums funeraris dels etruscos. Aquests lluitaven entre ells per honrar els difunts. A Roma van començar els combats al segle III aC, però el combat va passar de ser un ritual religiós a ser un espectacle per al públic.
Tenia lloc en els jocs públics i va començar a utlitzar-se com a eina política propagandística.
Els gladiadors tenien una alimentació vegetariana, bàsicament de cibada i llegums. Habitualment eren esclaus, presoners de guerra o condemnats per algun delicte greu. Lluitant se'ls donavava l'oportunitat de ser lliures, tenir fama i moltes vegades també una posició econòmica. També hi havia gladiadors que havien anat al Ludi, una escola per formar gladiadors. Aquestes persones desitjaven ser gladiadors per divertir-se, aconseguir fama...
Els gladiadors que tenien molt èxit eren lloats pels poetes; la seva imatge apareixia en joies, gerros, etc.

La nit abans del combat es feia un sopar amb els gladiadors; era l'única nit que podien saltar-se la seva dieta ja que podia ser l'ultima nit de la seva vida.

Una autoritat indicava amb la posició de seu dit índex el destí del gladiador vençut en el combat. Si el dit es dirigia cap a amunt, cap al cel, el gladiador conservava la seva vida, i si el dit anava cap avall , volia dir que el gladiador havia de morir; el mataven clavant-li una espasa al coll en direcció al cor. El públic era el que decidia si el gladiador podia seguir vivint o havia de morir. La majoria de les vegades el públic elegia que el gladiador morís, ja que la gent gaudia veient sang (com podem veure era un espectacle molt sanginari). Els morts eren cremats a la pira.

Hi havia moltes clases de gladiadors que es diferenciaven per la roba i el seu armament. Ara explicaré alguns d'ells:

Equites: anaven a cavall o amb carro (essedarii), portaven un casc i d'arma tenien el spiculum (una llança). Solien lluitar entre ells .

Hoplomacus: portaven tires de cuir en diverses zones del seu cos(genolls, canells...) i una mena de calçotets per tapar la zona genital, portaven un escut molt gran i un casc amb visera, la seva arma era una espasa.

Mirmos: provenien de les Gàl·lies (actualment França), en el seu casc portaven el dibuix d'un peix, portaven una túnica curta, una armadura en la cama i al braç i un escut corbat, la seva arma era una espasa curta i recta .

Reciarius: portaven una túnica, un trident, un punyal i una xarxa, no portaven protecció en el cos.

Secutors: portaven una espasa, un escut, un casc amb visera i una espasa.

Samnitas: va ser el primer gladiador en aperéixer portaven grans escuts ornamentats ,cascos amb crestas i aletas, portaven un braç recobert amb metall o cuir ,tenien una espasa curta i recta i a més un petit escut.

Andabatae: se'ls conexia pel seu casc sense obertures per als ulls. (eren obligats a combatir)

Tracius: tenien un trident o espasa curta, un escut cuadrat, un casc amb una ploma lateral i les cames protegides.

Espero que us hagi semblat interessant!

Valete !

dilluns, 7 de juny del 2010

Jaciments romans a Catalunya

Avete fessissimi discipuli!

La sele s'acosta i, com vosaltres, els alumnes de clàssiques de 2n de BTX d'arreu s'afanyen a repassar els temes de cultura.


Així he trobat en el bloc amic Aprenc..fent! un parell de presentacions que us poden ser molt útils per repassar el tema de la presència romana a Catalunya, així com el d'Emerita Augusta.







Espero que us siguin útils!

diumenge, 6 de juny del 2010

Setè enigma visual

Salvete!
Se m'ha acumulat una mica la feina, i encara faltava per publicar la resposta al setè enigma visual que corresponia al GRUP DE LAOCOONT.
Aprofitarem per repassar la història (que dimarts hi ha examen de cultura grega).

Recordeu:
Un bon dia els troians es desperten i descobreixen admirats que davant de la seva ciutat inexpugnable ja no hi és aquell molest campament grec que porta deu anys donant la murga. De tendes, ramats, dones i guerrers ja no hi ha ni rastre. La platja està buida, però, al bell mig, alt com una muntanya, s'eleva un cavall construït amb fusta.
Primer tímidament, després amb més decisió, els troians surten de la ciutadella i s'acosten al cavall. En ell, hi ha escrit: Per a Atenea.

Ja hi som!
Comença la discussió: què n'han de fer, d'aquell cavall? Serà una ofrena? Serà un trampa? Com sempre s'alcen veus a favor i en contra, prudents i cautelosos, Prometeus i Epimeteus... "Portem-lo dins, deixem-lo fora, donum, dolum..."

Apareix Cassandra, la pobra profetessa a qui ningú creu, i de nou parla sense èxit. Alça la veu i la llança Laocoont, que estava preparat per fer un sacrifici a Posidó.
"Oh ciutadans desgraciats, què és aquesta follia tan gran? Us creieu que els enemics se n'han anat? Penseu que hi ha cap ofrena dels dànaus sense traïdoria? És aquest el coneixement que teniu d'Ulisses? O bé dintre d'aquestes fustes hi ha amagats els aqueus, o bé aquesta màquina de guerra ha estat construïda per assaltar les nostre muralles, espiar les cases i caure damunt la ciutat, o bé amaga un altre engany; troians, no us fieu del cavall. Sigui el que sigui, recelo dels grecs fins i tot quan fan ofrenes." 
Dispara la llança que queda clavada en el cavall. A dins, els guerrers grecs tremolen...
Aleshores apareix Sinó, el traïdor Sinó.

Però, ja sabeu que els déus ho tenen tot decidit i abans que es pugui descobrir l'engany, dues serps marines maten Laocoont i els seus fills i després corren a amagar-se als peus d'Atenea.

Aquesta serà la prova definitiva que convencerà els desventurats troians.

Ai las! Timeo Danaos et dona ferentes!

dijous, 3 de juny del 2010

Tarraco viva 2010

Hola sóc Κρατος, i avui he preparat un video de l'excursió de l'altre dia a Tarragona.

Espero que el disfruteu:

dimecres, 2 de juny del 2010

Carpe diem

Per casualitat m'ha arribat aquest video que pren com a motiu un llatinisme força conegut per tots vosaltres. I tafanejant una mica més he trobat altres cançons d'estils ben diferents que reprodueixen el tòpic literari d'un dels autors llatins que hem estudiat i entren a les PAU.

Trieu la cançó que més us agradi.







I per acabar, a veure qui ens informa sobre el tòpic i el poema original en el qual apareix.


Ja ho sabeu, CARPE DIEM

dimarts, 1 de juny del 2010

Un dia entre gladiadors a Tarraco Viva

Bona ditardanit a tothom.

Em presentaré, ja que jo sóc l'únic que no ha escrit encara en aquest meravellós blog. Em dic Didier, sóc l'alumne "preferit" de la Laura, tinc 17 anys i estic boig por la mitologia grega.

Bé, em disposo a començar la crònica del maravellós i espaterrant viatge a Tarraco:

Tot va començar un meravellós divendres a les 9 del matí quan va arribar Laura i va fer la seva primera clara posició sobre alumnes preferits; se'n va anar a saludar els de 1er i ja després va venir a saludar els de 2n. vam pujar al cotxe fantàstic en versió bus i vam veure que per dins era encara menys espaiós del que semblava per fora. Un cop a dins vam aprofitar els seients i ens vam seure el més dispersos possible, però els de darrere tenien una cosa que els de davant no: la cançó de Bob Esponja de fons. Així, entre capcinades i xerrades vam arribar a la sempre fascinant Tarraco.
Un cop a Tarraco, vam treure els esmorzars per menjar alguna coseta però no ens va donar temps ja que havíem d'entrar a veure l'esperat combat de gladiadors.

(com podem observar, veiem uns xicots molt forçuts i fets que ens tornen a totes boges, sobretot la postura varonil del primer (L)). La gent esperava sang, molta sang i caps volant per totes bandes, i sobretot després que el nostre amic italià Pepus digués que no eren actors, sinó esportistes d'elit que no portaven l'actuació preparada.
Us resumiré els 3 combats: boooooring, encara que l'últim va ser més xulo però cal dir que va ser més emocionant veure'm a mi amb túnica de romà blanca (preciosa, per cert) que les lluites.

(Pensament de Didi: doncs, ja podien ser actors, segur que hauria tingut més acció; si fins i tot la Laura tirant guixos té més perill XD).

Després d'això va arribar la millor part per a alguns i la pitjor per a altres: sí, podiem tocar els nostreis idols, fins i tot podíem ratllar formatge en el seu increïble abdomen i tocar les seves armes (les espases, que hi ha molt mal pensat)
(Aquí podem observar com de contentes estàn les noies i com d'avorrits els nois). Acte seguit vam anar a veure pedra sobre pedra, va ser un espectable impresionant on van haver-hi dofins, balenes i...no, només hi havia pedres.
Vam marxar a veure un museu, però com ens van tirar pols a sobre en forma de pluja vam decidir que el millor era no fer res, i això vam fer, res.
Vam pujar al bus i pensàvem que anàvem cap a casa...jajajá!

Vam pujar a Kharl, el bus fantàstic, i vam tenir un problemeeeeta petitó; portavem excés de pes a la part trassera esquerra i vam punxar roda.

(Una punxadeta, res que no puguin solucionar 3 homes intentant arreglar una roda... ¿o si?). Vam demanar un bus que ens vingués a buscar i mentrestant vam estar explicant acudits amb menys gràcia que una classe de grec. Dues hores més tard va arribar el bus i jo temia que l'excés de pes tornés a fer el mateix. Per això vam seure un altre cop apilonats al darrera del bus :D.
Vam arrivar a Mollet i vam plorar d'emoció.

Fi

diumenge, 30 de maig del 2010

Tu també ets supersticiós?

Hola, aquí deixo la meva entrada.
És increïble com les supersticions no només són en la nostra vida sinó que formen part de la nostra societat. Tant els grecs com els romans actuaven i es regien per diferents supersticions. Es comprensible que en aquella època la gent estigués subordinada a les supersticions, però que desprès de 21 segles se segueixi creient en aquestes supersticions, i en d’altres que no tenen origen grec ni romà, trobo que és impressionant.

Nosaltres les hem agafat totes. Així d’evolucionada està la nostra societat, no només en aquest camp: però és una bona manera d’exemplificar l’estil retrograd de viure.
Abans de començar, vull aclarir que la paraula superstició es creu que prové del llatí “super” que significa a sobre i “stare” que vol dir estar. Anomenaven “superstites” a les persones que sobrevivien a les batalles, ja que havien sobreviscut als seus companys i per consegüent estaven per sobre d’ells.

Primerament ens centrarem en les supersticions gregues.
Com bé recordaran els que van anar a Grècia, els grecs consideraven el cercle la forma que tancava i protegia. És el cas dels anells o ornaments circulars, que eren preuats ja que representaven el cercle que era marcat perquè el contrari no passés la línia quan es lluitava, és a dir, l’espai vital. Si el contrari passava, l'altre moria.


D’altra banda, el fet que les corones funeràries siguin rodones es remunta al fet que creien que el cercle impedia que els morts tornessin per visitar els vius o, en altres creences, impedia que els esperits marxessin i així poguessin protegir el poblat, com passava en les foses de Micenes. 



Una altra superstició que té origen a Grècia, i que té gran vigència en l’actualitat, és el fet de trencar un mirall, que comporta set anys de mala sort. Aquesta creença va sorgir de la combinació de factors religiosos i econòmics. Els miralls utilitzats pels grecs eren de bronze, llautó, plata, i d’or polit, i per tant no es podien trencar.
En el segle VI aC. els grecs havien començat una pràctica d'endevinació basada en els miralls, anomenada catoptromància, en la qual s’empraven uns bols de vidre o ceràmica plens d’aigua (miratorium per als romans) que servien per revelar el futur, de la persona que es reflectia en la superfície de l’aigua. El vident predeia el futur, però si un d’aquests espills (jajaja, València nananananananananana) queia i es trencava, la predicció del vident era que aquella persona no tenia futur, o un futur horrible, i que els déus, amablement, preferien evitar l’imatge d’aquella persona. Al segle I els romans van adoptar aquesta pràctica, i li van afegir un matís, que conserven encara. Creien que les persones canviaven en cicles de set anys. Per tant, si els miralls reflectien l’apariència d’un individu, un mirall trencat anunciava set anys de mala salut i infortunis.


Els grecs, per influència cristiana, creuen que el pa és un regal de Déu i sempre marquen un pa dolç amb una creu.

  


Si recordeu, a Grècia hi havia trenes d’all que s’utilitzaven contra el mal, com també el fet de llençar sal sobre l'espatlla esquerra, que també es fa per buscar protecció.


L’ull (ja sigui pintat de blau o representant el sol). Posseir-ne un allunyava el “mal d’ull” o les mirades envejoses de la gent.  
(Aquest és d'origen turc)



Ara, ens centrarem en les supersticions romanes:

Les agulles de cap: Plini el Vell, historiador de l'antiguitat, va escriure que les agulles de cap clavades en el llindar d’una porta feien fugir els malsons nocturns. Al tornar d’un funeral era costum clavar una agulla de cap en el marc de la casa per allunyar la mala sort.
En canvi en l’antiga Grècia, si es perdia un objecte, s’havia de clavar una agulla de cap en una cadira dient ”pinxo al diable”, i l’objecte perdut no trigava en aparèixer.

D’altra banda Ciceró, cònsul romà, en el seu llibre “De Adivinatione”, ens explica com la ruptura d’un llaç o d’un cordó de sandàlies a Roma, o de sabates en l’actualitat, provocava un entrebanc, és a dir, mala sort.


Vessar sal: per als romans la sal era un element tant valuós per condimentar els menjars, com per curar ferides, i d'aquí que la recepció per part dels soldats de racions de sal anomenades “salarium” sigui l'origen de la nostra paraula “salari”.


Claus: a Roma era habitual tenir claus extretes de tombes en el llindar de les cases per allunyar els mals esperits, i sempre a l'hora d’entrar a una cambra ho feien amb el peu dret.
Fal·lus: utilitzaven una infinitat d’amulets protectors d’entre els quals destaquen el fascinum (fal·lus).  Fins i tot la gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull.




Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa.

Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (Kalendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.


També desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta.

Ah!!, com que ja fa estona que no llegiu, si es que heu començat, vull afegir una última cosa. Per veure la influència del llatí en l’actualitat, mireu això.
Facebook es una de las redes sociales más importantes en internet y, en su afán de llegar a todas las partes del mundo, ha anunciado que incorpora el latín para que sus usuarios puedan elegir esta lengua para su cuenta en la red.



Jo no hi entro, ergo no l’entenc en castellà, imagineu-vos en llatí, jajaja.

Item et amor vincit omnia.

P.D. Us trobaré moltíssim a faltar a tots, perquè tots amb la nostra manera de fer hem format un grup en el qual m’hi sento molt còmoda i feliç. Espero que no deixem de veure’ns mai.
Us estimo molt!!!!!!!!!!!!!!


dijous, 27 de maig del 2010

Les distraccions dels nens romans

Els nens a l’antiga Roma rebien una bona educació i se’ls ensenyava a llegir, escriure i a comportar-se en societat. Però al igual que ara, passaven el seu temps lliure de maneres diferents, però sobretot jugant, ja fos al fòrum, al carrer, a casa o de viatge.

Ara explicaré alguns dels jocs que hem heretat.
Un dels jocs és l’anomenat caput et navis, un joc que consistia en tirar una moneda enlaire i encertar si el que sortia era cap o nau.



També els agradava jugar a un joc anomenat musca aenea (mosca de bronze), que consistia en tapar els ulls a un nen que havia d’atrapar els altres cridant “jo caçaré la mosca de bronze” i els altres li contestaven “tu la sentiràs però no l’atraparàs”. El nom ve perquè els que havien de ser caçats havien de fer el brunzit de la mosca.



Un altre és el digitis micare (espurna dels dits), que consistia en treure, en escoltar el senyal, el nombre de dits que es volgués d’una mà al mateix temps que l’altra persona, i dir un nombre del 0 al 10 tots dos a la vegada, com en el joc dels "xinos". Guanyava qui acertava el nombre dels dits que sumaven entre tots dos o el que s’apropava més al nombre.



L’orbis era un joc d’habilitat que consistia en fer rodar un cèrcol amb l’ajuda d’un bastó.
 
 
 
L’alea consistia en tirar dos daus. Guanyava qui treia el nombre més alt. I d'aquí l'expressió alea iacta est!







Les nenes s'entretenien amb petites vaixelles i cuinetes i també amb nines, algunes fins i tot articulades.










Gràcies a referències de Ciceró, sabem que els romans jugaven una mena de futbol. Tenien diversos tipus diferents de pilotes per als seus jocs: dures, toves, pilotes que rebotaven, grans i petites, fetes amb bufetes de porc i cuir o amb esponges tallades i embolicades en tela, entre d’altres materials.



Però sobretot els nens el que preferien era jugar amb petits animals que podien ser d'allò més variat, des d'insectes com cigales o grills, o d’altres una mica més grans com gossets, xais, ocells, conills, ànecs, oques... les mascotes rebien el nom de delicium o deliciae i se'ls tenia tanta estima que quan un nen moria, acostumaven a representar a la seva mascota en el seu sepulcre o almenys a anomenar-la.


També feien la típica broma d’enganxar una moneda a terra i riure’s de qui l’intentava agafar...

Si que han canviat poc els jocs, oi?