Avete omnes!
Fa poc més d'una setmana va ser el sisè aniversari d'aquest blog que esteu llegint. Aquesta any no hi ha hagut celebració, ni entrada commemorativa, ni res de res. En la darrera entrada ja us vaig explicar la meva voluntat de tancar l'activitat d'aquest blog per falta d'alumnes entusiastes. I la cosa no ha canviat gaire.
Tanmateix, no tot és tan negre com pugui semblar i encara tinc el goig de tenir alumnes amb els quals puc compartir la meva passió pel món clàssic. I per aquests que encara s'emocionen davant pedres que evoquen el món ingent de la mitologia clàssica, escric avui aquesta entrada.
Perquè, com deia Heraclit, tot flueix, res no roman i som en el canvi constant. I aquest canvi ens porta a un nou blog, o millor espai virtual, que avui us vull presentar: és el treball de dos alumnes de 2n de batxillerat humanístic, entusiastes amants de l'art i la mitologia. Durant molts mesos han acumulat coneixements i experiències i ara us presenten aquest nou blog amb el resultat de la feina de molt mesos.
No cal que digui res més. Que el blog parli amb veu pròpia. Us convido a visitar aquest nou blog nascut a L'ombra d'un somni: MITES DE PEDRA.
Desitjo que us agradi tant com ens agrada a mi i als seus autors!
Laura Lucas
4 comentaris:
Ha sigut tot un plaer realitzar un treball que fusionés dos mons que ens apassionen. Gràcies per ajudar-nos sempre. MITES DE PEDRA és un espai que ens apropa, com L'ombra del somni, al món clàssic, a la seva cultura i a la seva bellesa. Esperem que us agradi!!
Encantada i orgullosa d'aquest petit bloc que tot just acaba de néixer! Gràcies per sempre estar allà per nosaltres Laura! Us esperem a MITES DE PEDRA!!!!
És bonic llevar-se pel matí i veure que algú roman encara en aquest blog.
Em falten moltes coses per veure de Mites de Pedra, però em sembla un treball fantàstic. Moltes felicitats pel vostre esforç i el vostre resultat. I gràcies per donar-nos un nou espai on gaudir als qui ens agrada l'art i la mitologia clàssica!
6 años hace ya que aprendí esa frase maravillosa de Heráclito y que aún hoy, puedo decir que es una de las tantas cosas que "roman" en mi escueta memoria.
Es posible que creas que este blog haya perdido muchas cosas en el camino, pero lo cierto es que él es lo único que me queda de aquellos años en los que tanto crecí. Sé que tú también creciste y que algo de nosotros, se quedó en ti. Me ha costado mucho no echar de menos este cachito de mí, pero es que cada vez que lo miro y estás tú, siempre se me saltan las lágrimas.
He de decir que especialmente hoy, nos echo de menos.
Siempre pendiente de algunos de tus pasos,
Ερατώ
Publica un comentari a l'entrada