Hodie est

dissabte, 27 de novembre de 2010

Adonis

Hola a tots (:

Jo avui us parlaré d’Adonis, un jove molt atractiu, al qual la bellesa portà problemes…
Adonis enamorava totes les dones, però no totes eren correspostes i algunes dones –i més si són deesses- són molt perilloses en aquestes condicions, com ho va ser Persèfone.

Quan Adonis va néixer, era un nadó molt formós amb el qual Afrodita va quedar encantada per la seva bellesa. Així doncs, el va guardar en un cofre i l’hi va entregar a Persèfone, perquè el cuidés. Quan aquesta va descobrir la bellesa d’aquell nadó, es va negar a tornar-lo a Afrodita.

No quedava una altra opció que recórrer a Zeus, la decisió del qual va ser que passés sis mesos amb cadascuna. Però Adonis preferia viure amb Afrodita i aprofitava sempre que podia. Passava aquest bell jove la seva existència dedicat a la caça a la muntanya del Líban, fins que un dia Ares, déu de la guerra i amant de la deessa, (altres versions diuen que va ser Apol·lo), ple de gelosia, es va convertir en senglar i el va matar a cops de banya.
Quan la deessa Afrodita va arribar al costat d’Adonis, aquest ja estava agonitzant. El va prendre en els seus braços i allà on les gotes de sang tocaven el terra sorgia una anemone.
Adonis va descendir a l'Hades, però Afrodita va anar a veure Zeus i li va suplicar que aquest no hagués de passar l’eternitat amb Persèfone en l'Inframón. Zeus va decidir que el més just seria que Adonis passés una meitat de l'any amb ella i l'altra meitat a l'Hades; i així va ser, des de llavors i per sempre ...
El mite d’Adonis troba el seu referent en els canvis d’estació, ja que el seu retrobament amb Afrodita marca l’inici de la primavera i el renéixer de la natura, mentre que el seu retorn a l’Inframón amb Persèfone dóna inici a la tardor i l’hivern, similar al rapte de Persèfone.

Quan buscava aquesta història un altre fet que em va cridar l’atenció: les infidelitats d’Hades a Persèfone:

- Una va ser amb la nimfa Menta que estava associada al riu Cocit, va ser l’amor il·lícit d’Hades, fins que Demèter, la mare de Persèfone ho va descobrir. La deessa Persèfone va colpejar tan terriblement a Menta que es va desintegrar. De les seves restes Hades va crear llavors la planta de la menta. 

- Una altra va ser amb Leuce, que era una nimfa filla d'Oceà que va ser violada per Hades. Després de la seva mort natural, per a eternitzar-la Hades la va convertir en un àlber blanc que s'alçava en els Camps Elisis. També es diu algunes vegades que Persèfone, l'esposa d'Hades va ser la responsable de la seva transformació. D'aquest arbre va prendre Hèracles la corona amb que va cenyir el seu cap en tornar del més enllà.

Espero que us hagi agradat l'entrada! (:

dimecres, 24 de novembre de 2010

"L'Atlàntida"

Avui em toca a mi, Gal·la, i com podreu comprovar, us parlaré de l’Atlàntida.
Segur que molts heu sentit parlar d’ella, però coneixeu la seva història?

Fa poc vaig llegir un meravellós llibre, Aquerón. En ell apareixien molts dels mites grecs, entre ells el d’un Hades i una Perséfone molt actuals, un Eros i una Psiqué moters, una Afrodita i una Ártemis que eren mares... a part d’altres mites sobre diferents éssers antics, entre ells els atlants, és a dir, els habitants de l’Atlàntida.
Com que la historia em va fascinar, vaig voler saber fins a quin punt era creació de l’extraordinària imaginació de l’autora, i fins a quin punt estava basat en un mite ja existent.

La primera vegada que l’Atlàntida va ser mencionada en un text escrit va ser pel filòsof grec Plató (350 aC), que assegurava que l’illa era real, encara que al llegir la seva obra s’ha observat que presenta dades impossibles.
Al principi es creia que no podia ser real, però el mite de l’Atlàntida també apareixia en altres cultures; per això es creu que com a molt el mite de l’Atlàntida podria estar basat en alguna catàstrofe natural.
Segons el relat de Plató, aquesta illa es remunta a uns 12.000 anys enrere. El primer habitant d’aquesta illa situada, segons el filòsof, més enllà de les columnes d’Hèracles (actualment, l’Estret de Gibraltar), va ser Evenor, que va néixer de la terra i va tenir una filla anomenada Clito. Quan els déus es van repartir el món, li donaren l’Atlàntida a Posidó. Per aquest motiu era el déu preferit pels atlants, els habitants de l’Atlàntida. Posidó es va enamorar de Clito i per poder protegir-la va crear tres anells d’aigua al voltant de la muntanya on ella vivia. Els dos van tenir deu fills i Posidó va dividir l’illa en deu parts, una per a cadascun d’ells. Al fill més gran, Atles o Atlant, li va entregar el territori envoltat pels anells d’aigua i l’autoritat sobre els seus germans; d’aquí que el nom de tota la terra fos Atlàntida.
Posidó cuidava de l’illa proveint-la de molts recursos. Així, l’Atlàntida era, gràcies a ell, molt pròspera i els atlants hi van construir molts edificis en honor al déu.
Les lleis de l’Atlàntida estaven escrites al Temple de Poseidó, i la més important d’elles deia que els reis havien d’estar units i ajudar-se els uns als altres, i havien de prendre les desicions tots junts i supervisats per Atles. Però al cap del temps el poble atlant es va tornar superb, i va anar estenent el seu domini a tot el Mediterrani. El seu error va ser intentar dominar Grècia, ja que a l’arribar-hi, els atenesos els van vèncer.
Plató, en el diàleg “Critias” comenta que els déus van decidir castigar els atlants, però el relat s’interromp en el moment en què els déus estan decidint la sanció.
Per tant, ja des d’antic, es va deduir que el càstig havia estat el gran terratrèmol i la inundació que havien fet desaparèixer l’illa en el mar.

Durant molts segles s’ha intentat trobar aquest continent perdut, i s’han escrit milers de relats sobre la seva història, però mai s’ha aconseguit ni tan sols un indici de la seva veritable existència.

Alguns arqueòlegs situen l’illa al Carib, altres diuen que és l’actual Creta, o la petita Santorini, però no s’han trobat proves que demostrin aquestes teories.
Així doncs, l’Atlàntida continua sent un misteri, que està esperant ser resolt.

Per últim, aquí us deixo un enllaç d'una cançó sobre l'Atlàntida.

Espero que us hagi agradat.
Petons ;)

diumenge, 21 de novembre de 2010

Si hagués nascut a Roma

Avete!

Ara que estem estudiant la història de Roma, i que la Mònica ens ha fet un bon resum de les classes socials de les tres èpoques, m'ha vingut al cap aquesta cançó, que, si la poguéssim fer realitat, de segur que a més d'un li simplificaria enormement l'estudi per a l'examen de cultura.

Probablement coneixereu el grup que la canta, Manel. Escolteu-la bé, i penseu a quina classe social es refereix, quins elements de la societat romana hi reconeixeu. A més, les imatges que il·lustren el video són de la ciutat de Roma, i apareixen els edificis més emblemàtics. Intenteu posar-hi noms als llocs i als personatges.



En parlarem a classe!
Gaudete.

dissabte, 20 de novembre de 2010

La mitologia grega en la literatura d'ara!

Hola a tots!

Avui em toca a mi fer l’entrada, i com que m’agrada molt llegir, serà sobre alguns autors que escriuen llibres amb elements mitològics o en els quals el tema principal és la mitologia, especialment la grega.


Començaré parlant d’una de les escriptores que més llibres ha venut Sherrilyn Kenyon, i que sobretot se centra molt en la deessa Àrtemis.
En els seus llibres parla sobre uns “caçadors obscurs”, creats per Àrtemis, que es dediquen a matar als “daimons”, criatures creades per Apol·lo, el germà bessó d’Àrtemis, que per una maledicció del déu, l’única manera de sobreviure que tenen és alimentant-se d’humans. Cada llibre narra la història d’un dels caçadors i hi surten molts elements mitològics.
Aquests són alguns dels llibres que ha fet:


Un altre dels escriptors de què parlaré serà l’escriptor de la saga “Percy Jackson”, Rick Riordan, que també utilitza la mitologia grega com tema principal. En la saga de Percy Jackson, surten moltes criatures importants i famoses de la mitologia, com els déus i els mig homes i mig animals. Aquests llibres es basen en les aventures de Percy Jackson, fill del déu Posidó i d’una mortal, amb un sàtir i la filla de la deessa Atenea.
De moment només han portat al cinema el seu primer llibre, però continuaran fent més pel·lícules.
Els títols dels llibres són:

- “Percy Jackson i el lladre del llamp”.
- “Percy Jackson i el mar de monstres”.
- “Percy Jackson i la maledicció del tità”.
- “Percy Jackson i la batalla del laberint”.
- “Percy Jackson i l’últim heroi de l’Olimp”.



La darrera escriptora de la qual parlaré és Tera Lynn Childs, que no és una autora molt coneguda perquè els seus llibres només estan en castellà a Internet. Aquesta autora ha creat una saga similar a la de “Percy Jackson”. La diferència és que la protagonista es trasllada a un col·legi de Grècia perquè la seva mare es casa amb el director del col·legi. El que no sap ella és que el col·legi està ple de fills o familiars de déus olímps.
De moment només s’han traduït dos llibres:
- “Oh mis dioses
- “Campamento de diosas

Espero que us agradi l’entrada i que us animeu a llegir algun dels llibres.

divendres, 19 de novembre de 2010

El palau d'Odisseu a Ítaca

Γεια σας!
Com que sabeu que no us puc negar cap caprici, i volíeu sentir com sonava el grec modern, aquí teniu la notícia en grec del descobriment del possible palau d'Odisseu a Ítaca.
Per si no ho acabeu d'entendre, us he fet una notícia introductòria.
L'arqueòleg grec Tanasis Papadopulos creu haver descobert el palau d'Odisseu o Ulisses, rei de l'illa d'Ítaca i un dels herois de la guerra de Troia: "Amb tota la prudència científica, tenim la certesa d'estar davant del palau d'Odisseu i Penèlope, l'únic palau dels temps d'Homer que encara faltava per descobrir". Papadopulos i la seva dona, que també és arqueòloga, porten 16 anys realitzant excavacions a Ítaca, una de les illes gregues del mar Jònic. Ja van trobar en el lloc algunes restes de la ceràmica de Micenes i un pou del segle XII aC, és a dir, del període de la guerra de Troia.

L'investigador va ressaltar que el palau es correspon amb la descripció feta per Homer a "L'Odissea". L'alcalde d'Ítaca, Spiros Arsenis, va declarar que es tracta, probablement, d'una de les troballes més importants de l'arqueologia moderna, atesa la magnitud del personatge d'Odisseu. El Ministeri grec de Cultura i Turisme refusa per ara comentar les declaracions de Papadopulos.



Què us ha semblat? Anem a visitar-lo?
Γεια σας!

dimecres, 17 de novembre de 2010

Trucant a Grècia!

Γεια σας!
Després de tant de cansament i pressió d'exàmens, ens cal alguna coseta per fer-nos somriure, i si a més ens ensenya alguna cosa, fantàstic.

I vet aquí que he recordat un video que tenia guardat per a l'ocasió. Segur que us roba un somriure. I a més podem repassar una mica vocabulari grec.

A veure quants números enteneu?



Στοίχοι:

έξι οκτώ, έξι οκτώ, τρία πέντε εφτά
τὸ τηλέφωνο πες γιατί δεν πτυπά
καί όμως εσύ το νούμερο αυτό
το ξέρεις πιά από πολύ καιρό
έξι οκτώ, έξι οκτώ, τρία πέντε εφτά
μήπως τον αριθμό θες να πω ξανά
δεν είναι αστείο αυτό που θα σου πώ
θα πάρω εγώ για να σου πώ αντίο
Χαῖρετε!
PS: Això, com ho qualifiquem? Rara avis o el seu equivalent modern? :)

dimarts, 16 de novembre de 2010

La Victòria de Samotràcia


Νική

Hola a tothom!
Avui em toca a mi, i aprofitaré un “parèntesis” que ens va explicar la Laura ja farà unes setmanes.
Νική o Victòria, és la deessa de la victòria. Personifcava la victòria en el combat i la competició. Segons diuen, era capaç de córrer i volar a grans velocitats.Se la considerava només portadora de bona sort, i solia estar associada amb algun altre déu, com per exemple Atena o Zeus.
Se la sol representar com una donzella alada que porta una palma i una corona de llorer.



I segur que us heu preguntat si Νική i la marca Nike tenen alguna cosa a veure.
Doncs efectivament. El fet que en el món antic presidia competicions atlètiques o militars va ser el que va impulsar l'empresari Phil Knight a anomenar així la seva empresa de material
esportiu (Nike Inc). És més, el logotip de la marca està inspirat en una ala de la deessa Victòria.
També per aquest fet des dels Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928 a la part de darrere de les medalles olímpiques apareix la figura de Niké amb una corona de llorer.


Espero que hàgiu gaudit de la lectura.
Σαπφώ de Lesbos Mollet.

diumenge, 14 de novembre de 2010

L’evolució de la societat romana

Hola,
avui em toca a mi, i parlaré sobre l’evolució de la societat romana, ja que estem parlant d'això en classe, aprofito i faig un breu resum.
L'evolució de la societat romana va donar-se segons tres grans èpoques polítiques:

- Monarquia: (753aC-509aC). La paraula monarquia ve del grec μονάρχης (de μονος: únic/singular, i ἄρχων: líder/governant), i és la forma política en què una persona té dret, per via hereditària o electiva, a regnar com a cap d’un estat. La monarquia va estar dividida d’una manera radical en tres estaments juridicosocials:
- Els Patricis, que eren els que posseïen la major part de les terres i del bestiar que hi pasturava. S’agrupaven en gens.
- Els Plebeus, que eren els que es dedicaven bàsicament al treball manual en els diversos oficis i serveis.
- Els Esclaus, que eren els homes que no tenien cap dret, ni tampoc les seves famílies; el principal contingent d’esclaus el constituïen els presoners de guerra.

República: (509aC-27aC).
Del llatí res publica, una república és un estat o un país dirigit per persones que basen el seu poder polític en la voluntat democràtica del poble. La distribució de la població romana en patricis i plebeus va sofrir profundes transformacions al llarg de l’època de la República. Així va haver-hi noves divisions:
L’ordre eqüestre, que va adquirir un poder formidable, sobretot econòmic; controlava les finances,etc .
Els patricis, que van seguir mantenint el seu prestigi.
Els plebeus, que van portar la major part del pes de l’expansió imperialista.
• Els esclaus, el nombre dels quals va augmentar com a conseqüència de les contínues i llargues guerres, fet que va dur a una economia esclavista: el comerç d’esclaus es va convertir en un dels negocis més productius.

Imperi: (27aC-476dC).
Durant aquesta època la classificació social s'organitzava sobre la distinció de dos nivells: el dels humiliores o pobres, és a dir, la majoria de la població; i els honestiores (etimològicament significa els més honestos, els més honrats, i estava dividit en ordre senatorial i cavallers), és a dir, els més rics.
La distinció entre ciutadans i no ciutadans van anar perdent importància, fins al punt que al 212 l’emperador Caracal•la va concedir la ciutadania a tots els habitants de l’imperi.

El nombre d’esclaus havia continuat augmentat. Però els que eren alliberats (manumissio) es deien lliberts, i molts d’aquest van destacar en el món dels negocis.
Espero que us agradi!

dijous, 11 de novembre de 2010

Lliçons de llatí pel Papa

Salvete omnes!

Com sabeu, el Papa de Roma ha visitat Barcelona, i a més l'hem sentit parlar en català, castellà i llatí. Aquesta habilitat políglota m'ha recordat un gag del Polònia de fa tres o quatre anys en el qual el mateix pontífice (el que fa ponts) ens introdueix en les beceroles del llatí amb el seu curs DIGUM, DIGUM.
No sé si serà la millor manera de repassar per un examen, però segur que rieu una mica.



Valete!

dimecres, 10 de novembre de 2010

El "regal inesperat"

AVETE!
Avui em toca a mi, Anna Hernández (Nyx), i parlaré sobre la notícia inesperada per a tothom, però a la vegada una notícia molt interessant i espectacular per a nosaltres.

Dimecres 27 d’octubre del 2010, surt en els diaris la notícia que les obres en construcció d’un centre de recepció de visitants al jaciment arqueològic d’Empúries han destapat per sorpresa una necròpolis grega i una de romana que estaven enterrades i que contenen unes 90 tombes en el seu estat original. Han descobert 60 de romanes i 30 de gregues. S'han trobat restes de cossos, així com l'aixovar i acompanyaments funeraris. Els arqueòlegs han treballat en una zona que ocupa 2.460 metres quadrats, situada al costat de l'entrada del jaciment, i han arribat a excavar fins a una profunditat de quatre metres.
Aquest descobriment permetrà disposar les dades antropològiques d'un ampli nombre d'individus de l'antiga ciutat grega d'Emporion i de la romana d'Emporiae i millorar el coneixement i saber més coses dels seus ciutadans.
El director del Museu Arqueològic de Catalunya i el conseller de Cultura de la Generalitat han indicat que les restes humanes se sotmetran a estudis d'ADN per saber més coses sobre les persones que habitaven a Empúries entre els segles V aC i II dC, i han qualificat el descobriment de “regal inesperat”.
A la necròpolis romana, podem trobar objectes de ceràmica i vidre, així com peces de metall. També hi ha anells, arracades o fíbules. Entre les tombes destaca la de una dona enterrada el tercer quart del segle II dC, en la qual s’ha trobat una arracada d’or, un collar amb denes d’or i de pasta de vidre blau, un anell de pedra, un feix d’agulles de cap d’os, una moneda i una capsa de fusta decorada amb aplics de bronze que a l’interior de la qual ha aparegut una ampolla de vidre que probablement contenia perfum. La majoria de tombes son de dones i de nens, que morien en el part.
Per sota de la necròpolis romana, hi van trobar una necròpoli grega, amb 30 sepultures, situada sobre una roca natural.
L’estudi antropològic dels enterraments grecs permetrà comparar les característiques de la població romana i la població grega.

Nyx

dilluns, 8 de novembre de 2010

Carpe diem al cinema

Salvete!

Aprofitant que estem llegint Horaci i estudiant els tòpics literaris que ens deixà en herència, ha arribat el moment de penjar un dels millors fragments de la pel·lícula "El club de los poetas muertos" filmada per Peter Weir en 1989. Aquesta és una de d'aquelles pel·lícules que hauria de veure tot estudiant de batxillerat. Us la recomano de totes totes.




Cita:
"El dia d'avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada moment, el que no significa eixelebradament, sinó acaronant cada situació, escoltant a cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l'altre, examinant-te en l'assignatura fonamental: l'Amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d'estimar i donar vida."
Ànims a tothom!
Nulla tempestas magna perdurat.

diumenge, 7 de novembre de 2010

Una passejada per Empúries

Γεια σας!

Divendres explicàvem el fenomen de la colonització grega, i, és clar, vam parlar d'Empúries. la majoria de vosaltres ja l'heu visitat amb mi, però fa ja una mica de temps. I com que els records d'un jaciment tan extens i complex es difuminen ràpid, he estat buscant entre els arxius fotogràfics i he trobat el reportatge que ens va fer el Carlos Latre en aquella excursió.
Mentre nosaltres escoltàvem embadalits a la noble patrícia Iúlia, ell, una mica més modern, feia fotos a tort i a dret.
Aquí les teniu. Serveixin per refrescar els continguts que heu d'estudiar per dimecres.

Gaudiu-ne!



PS: Ai, que joves i quant de cabell! :)

divendres, 5 de novembre de 2010

Viatge a Ítaca

Γεια σας!

Com bé sabreu, el nostre Odisseu, amb gomina i americana, o himàtion i pètassos, ja ha arribat a Ítaca, i està fet la neteja que calia. Ara tot just es prepara per gaudir d'una vellesa llarga i venturosa.

Segles més tard, en altres indrets de la Mediterrània, altres homes emprenien el seu viatge particular a Ítaca, i en feien poemes.
Nosaltres ja hem parlar sobre aquest poema i el seu significat, i hem sentit versions en grec, en anglès i en català, però el que no sabíem era la càrrega política que també pot tenir el poema.
Per això, i per anar tancant línees d'investigació, aquí teniu el video del qual us vaig parlar a classe, del programa de TV3 "No me la puc treure del cap", sobre la cançó de Lluís Llach "Viatge a Ítaca".
 



Com sempre, espero que acabeu de veure el video més savis! (CPred)

dimecres, 3 de novembre de 2010

Odi et amo

Tal com us vaig dir a classe quan llegíem poemes de Catul, del poema LXXXV, Odi et amo, he trobat quatre versions penjades al blog amic El vaixell d’Odisseu. Amb el permís del seu capità us proposo que les sentiu i doneu la vostra opinió sobre aquest dos versos, que són concisos i intensos i que expressen la contradicció suprema del sentiment de l’amor.


Odi et amo. quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.
(J. Vergés i A. Seva. Fundació Bernat Metge)


 

 

 

 
De l'altre poema no he mirat si hi havia versions, però és una idea!
Gaudete!

dimarts, 2 de novembre de 2010

La mitologia en el cinema

Avete!
Avui em toca a mi, Patri.
Explicaré com algunes pel·lícules actuals que he vist tenen influència de la mitologia grega.

-Fúria de titans: Aquesta pel·lícula de l’any 1981, explica la història de Perseu, fill de Zeus, que ha de salvar la princesa Andròmeda.
S’enfronta a les bruixes Estígies, a Medusa, a un deforme Calibas entre d’altres, i també apareix Pegàs.
També està la pel·lícula del mateix nom, rodada aquest mateix any, que no ha tingut tan bona crítica i és diferent de la primera, perquè apareixen uns ésser blaus que no són mitològics, per exemple.



-Harry Potter i la pedra filosofal: En Harry Potter també surten éssers de la mitologia grega. El més destacable és el ca Cerber, un gos gran de tres caps que té cura de la porta que condueix fins a la pedra filosofal. Això es dóna per la fascinació de l’escriptora J.K. Rwling per la mitologia grega.

-Percy Jackson y el ladrón del rayo: En aquesta pel·lícula, vista per tots nosaltres, surten molts personatges destacats de la mitologia grega com són: Posidó, Hades o Zeus, entre d’altres. També apareix l’Olimp, que està situat a l’Empire State de Nova York, i els dolents com Medusa, protagonitzada per Uma Thuman, o l’Hidra; i molts altres éssers com sàtirs, centaures, nimfes...


-The Matrix: Encara que és una pel·lícula de ciència ficció, amb escenes de lluita fetes amb efectes especials, també té influencia de la mitologia grega. El personatge Morfeu, guarda cert paral·lelisme amb el déu grec de la son i porta el seu nom. També surten altres noms com Persèfone, Níobe o Merovingio.

-Troya: Aquesta pel·líula, està basada en la Ilíada d’Homer peró inclou material de l’Eneida de Virgili a més d’altres fonts, així com inclou també completes divergències del mite. Exposa la guerra de Troia des del punt de vista dels seus protagonistes: Aquil·les, interpretat per Brad Pitt, Paris, pero Orlando Bloom i Hèctor, per Eric Bana.


I fins aquí la meva entrada relativa a mitologia i cinema. Si no heu vist alguna de les pel·lícules, ara ja teniu un bon motiu per a veure-les.