Tu també ets supersticiós?

Hola, aquí deixo la meva entrada.

És increïble com les supersticions no només són en la nostra vida sinó que formen part de la nostra societat. Tant els grecs com els romans actuaven i es regien per diferents supersticions. Es comprensible que en aquella època la gent estigués subordinada a les supersticions, però que desprès de 21 segles se segueixi creient en aquestes supersticions, i en d’altres que no tenen origen grec ni romà, trobo que és impressionant.

Nosaltres les hem agafat totes. Així d’evolucionada està la nostra societat, no només en aquest camp: però és una bona manera d’exemplificar l’estil retrograd de viure.

Abans de començar, vull aclarir que la paraula superstició es creu que prové del llatí “super” que significa a sobre i “stare” que vol dir estar. Anomenaven “superstites” a les persones que sobrevivien a les batalles, ja que havien sobreviscut als seus companys i per consegüent estaven per sobre d’ells.

Primerament ens centrarem en les supersticions gregues.

Com bé recordaran els que van anar a Grècia, els grecs consideraven el cercle la forma que tancava i protegia. És el cas dels anells o ornaments circulars, que eren preuats ja que representaven el cercle que era marcat perquè el contrari no passés la línia quan es lluitava, és a dir, l’espai vital. Si el contrari passava, l'altre moria.

D’altra banda, el fet que les corones funeràries siguin rodones es remunta al fet que creien que el cercle impedia que els morts tornessin per visitar els vius o, en altres creences, impedia que els esperits marxessin i així poguessin protegir el poblat, com passava en les foses de Micenes. 

Una altra superstició que té origen a Grècia, i que té gran vigència en l’actualitat, és el fet de trencar un mirall, que comporta set anys de mala sort. Aquesta creença va sorgir de la combinació de factors religiosos i econòmics. Els miralls utilitzats pels grecs eren de bronze, llautó, plata, i d’or polit, i per tant no es podien trencar.

En el segle VI aC. els grecs havien començat una pràctica d'endevinació basada en els miralls, anomenada catoptromància, en la qual s’empraven uns bols de vidre o ceràmica plens d’aigua (miratorium per als romans) que servien per revelar el futur, de la persona que es reflectia en la superfície de l’aigua. El vident predeia el futur, però si un d’aquests espills (jajaja, València nananananananananana) queia i es trencava, la predicció del vident era que aquella persona no tenia futur, o un futur horrible, i que els déus, amablement, preferien evitar l’imatge d’aquella persona. Al segle I els romans van adoptar aquesta pràctica, i li van afegir un matís, que conserven encara. Creien que les persones canviaven en cicles de set anys. Per tant, si els miralls reflectien l’apariència d’un individu, un mirall trencat anunciava set anys de mala salut i infortunis.

Els grecs, per influència cristiana, creuen que el pa és un regal de Déu i sempre marquen un pa dolç amb una creu.

  

Si recordeu, a Grècia hi havia trenes d’all que s’utilitzaven contra el mal, com també el fet de llençar sal sobre l'espatlla esquerra, que també es fa per buscar protecció.

L’ull (ja sigui pintat de blau o representant el sol). Posseir-ne un allunyava el “mal d’ull” o les mirades envejoses de la gent.  

(Aquest és d'origen turc)

Ara, ens centrarem en les supersticions romanes:

Les agulles de cap: Plini el Vell, historiador de l'antiguitat, va escriure que les agulles de cap clavades en el llindar d’una porta feien fugir els malsons nocturns. Al tornar d’un funeral era costum clavar una agulla de cap en el marc de la casa per allunyar la mala sort.

En canvi en l’antiga Grècia, si es perdia un objecte, s’havia de clavar una agulla de cap en una cadira dient ”pinxo al diable”, i l’objecte perdut no trigava en aparèixer.

D’altra banda Ciceró, cònsul romà, en el seu llibre “De Adivinatione”, ens explica com la ruptura d’un llaç o d’un cordó de sandàlies a Roma, o de sabates en l’actualitat, provocava un entrebanc, és a dir, mala sort.

Vessar sal: per als romans la sal era un element tant valuós per condimentar els menjars, com per curar ferides, i d'aquí que la recepció per part dels soldats de racions de sal anomenades “salarium” sigui l'origen de la nostra paraula “salari”.

Claus: a Roma era habitual tenir claus extretes de tombes en el llindar de les cases per allunyar els mals esperits, i sempre a l'hora d’entrar a una cambra ho feien amb el peu dret.

Fal·lus: utilitzaven una infinitat d’amulets protectors d’entre els quals destaquen el fascinum (fal·lus).  Fins i tot la gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull.

Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa.

Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (Kalendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.

També desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infantesa i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta.

Ah!!, com que ja fa estona que no llegiu, si es que heu començat, vull afegir una última cosa. Per veure la influència del llatí en l’actualitat, mireu això.

Facebook es una de las redes sociales más importantes en internet y, en su afán de llegar a todas las partes del mundo, ha anunciado que incorpora el latín para que sus usuarios puedan elegir esta lengua para su cuenta en la red.

Jo no hi entro, ergo no l’entenc en castellà, imagineu-vos en llatí, jajaja.

Item et amor vincit omnia.

P.D. Us trobaré moltíssim a faltar a tots, perquè tots amb la nostra manera de fer hem format un grup en el qual m’hi sento molt còmoda i feliç. Espero que no deixem de veure’ns mai.

Us estimo molt!!!!!!!!!!!!!!